Ara són dos quarts de dotze del migdia, nou minuts, estem encantats perquè ens acompanya Ferran Aguilar Ferran.
Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ja el coneixeu, ha estat i és ara de manera més esporàdica col·laborador d'aquesta casa
i en aquesta ocasió l'hem convidat com a coordinador d'un cicle d'audiovisuals que torna o que retorna a Caixa Tarragona.
Audiovisuals de Medi Ambient de la Fundació Caixa Tarragona, demà ja s'estrena amb el primer audiovisual.
Són obres que ens portaran, jo què sé, al Delta de la Lebre, a Costa Rica, al Mar d'Arabia, fins i tot.
Sí, a molts llocs. Ja per sisè any consecutiu estem orgullosos d'aquest repte que personalment vaig enllegar amb l'antic director,
amb el Ramon i ara després amb tot l'equip que té la Fundació Magnífica.
I orgullosos que ja són els 600 flasos, que enguany, com comentaves, el fil conductor i la temàtica és la fotografia de natura,
però vista des de la biodiversitat, des de la biodiversitat que tenim propera, de la biodiversitat,
podríem dir una mica més nacional i, com no, també una biodiversitat més a nivell mundial
amb fotògrafs que estan treballant des de l'àmbit local i des de l'àmbit nacional i també internacional
amb uns treballs increïbles, realment.
Però ha estat buscat aquest contrast de territori entre un audiovisual i un altre sota el mateix eixopluc de la diversitat.
Sí, sempre...
Hi ha diversitat de l'Ebre, dels boscos de la Mediterrània, de la muntanya, del Pirineu, no.
Busquem llocs ben diferents que suposin un contrast, segurament, no?
Sí, i a més perquè una de les filosofies que ha tingut sempre aquest cicle
és el fet de no oblidar el que tenim a prop.
Hem de pensar...
Hi ha un fotògraf anglès que diu que el repte fotogràfic sempre és el que tens al costat de casa, no?
Anar a llocs llunyans està molt bé, ens sorprèn molt més perquè són realitats
i completament diferents a les nostres,
però que realment el treball fotogràfic el tenim molt a la vora, no?
Llavors, sempre, doncs, intentem, amb aquest punt de recolzament,
explicar que aquí, a casa nostra, tenim coses meravelloses,
que hi ha gent que està treballant d'una manera molt seriosa, molt professional
i que, bueno, que també hem de veure el que es fa a altres llocs
amb professionals que són catalans i que són espanyols, no?
A veure, però professionals molt coneguts, amb molta experiència,
que han publicat en mitjans internacionals sovint, amb molts d'ells,
realment, a veure, hem tingut la sort d'omplir un programa,
són sempre tres dijous, després, al final, doncs, en parlarem una miqueta dels dies i les hores.
El primer és el Mariano Cebolla, que ja és un fotògraf de natura consagrat aquí,
especialment a les Terres de l'Ebre, ell és de l'Ebre,
però, bueno, jo penso que és una persona que ja té una projecció important
a nivell del país, que està publicant moltíssim,
que és una mica aquest abanderat del nostre territori del sud,
dels ports, del delta, no?, d'aquests paisatges, bueno,
que no són tan coneguts a nivell de Catalunya i a nivell de l'Estat
i fa una feina magnífica.
Després tindríem l'Oriol Alemany, fotògraf de Barcelona, consagrat.
Podríem dir que quasi ben bé tots els fotògrafs de natura,
que vam començar fa 30, 40 anys, va ser una mica el que va marcar la línia.
Jo sempre parlo d'ell com el gran mestre, perquè ha marcat,
jo penso que tota una filosofia, tota una manera de veure la natura
amb una seriositat, amb una manera molt professional i que s'agraeix,
jo penso que quan tens alguna persona de referència i que marca molt el camí,
realment, i penso que és així en altres àmbits, doncs això s'ha d'agrair, no?
I, bueno, ell ja veuràs que té un currículum terrible,
treballa pel National Geographic, per moltíssimes revistes editorials de tot el món,
angleses, alemanyes... I descobrir Catalunya, també, allò que deies de ser proper alhora, no?
Sí, sí, sí. I, per últim, doncs, el Benito Ruiz,
que és un fotògraf també consagrat, molt premiat.
Jo penso que també ha sigut un dels exponents perquè a la resta d'Europa ens coneguin,
coneguin, doncs, la feina que es fa aquí, coneguin una mica, doncs,
la fauna i la flora, doncs, tan rica que tenim al nostre país.
I bé, ell ha fet un salt exponencial, tant de qualitat com de nom personal,
perquè està com a jurat a concursos internacionals,
ha tingut mencions especials sobre innovació fotogràfica,
especialment amb fotografia nocturna.
Bé, tot plegat, jo penso que és un programa molt ric
i que des d'aquí, doncs, jo vull combatre a qualsevol persona
que li interessi la natura, que li interesses sorprendre's
i que li agradi la fotografia, perquè aquí tot té una...
Hi ha un llenguatge...
Com són aquestes sessions, Ferran? Com són? Per qui no hagi anat mai?
Aquestes sessions, una de les coses que nosaltres valorem més
és que l'autor és present, el qual podem conèixer en primera persona,
ens explica el seu treball, hi ha una introducció
en la qual ell presenta una mica el seu treball,
comenta algunes imatges i es projecta una audiovisual
sobre el treball que ha fet aquest autor.
Llavors, això està repartit més o menys entre 10, 20, 15 minuts,
depèn, si mires el programa, doncs, veuràs que el Benito
fa un dos en uno, o sigui, parla sobre la biodiversitat
a la península ibérica, però també fa una projecció
sobre Costa Rica. Llavors, doncs, va una mica equilibrat
entre l'explicació in situ de com s'han treballat,
de quina és la feina que fa el fotògraf, una projecció
i un petit parèntesis on la persona que va
amb aquestes conferències, projeccions, pot preguntar
directament a l'autor.
I s'estableix, eh, aquest diàleg?
I s'estableix, i moltes vegades ens han dit que...
Que han de tancar.
Que han de tancar les portes perquè la gent ha de marxar a sopar, no?
En el tríptic tenim imatges d'aquests diferents fotògrafs naturalistes.
A vegades jo em pregunto, perquè tu també ho ets,
quan us plantegeu fer un treball d'aquestes característiques,
no sé si és conscient o inconscient,
però, clar, no només hi ha aquesta intencionalitat científica,
aquesta intencionalitat de mostrar la natura perquè la valorem,
però també hi ha una motivació artística.
Jo no sé com aconseguiu aquest equilibri,
perquè, no sé, veus aquell àudio i dius
m'interessa que es vegi això perquè vegin aquestes característiques,
però si agafo allò del costat dolent, l'ocellet, no ho acabaré.
No deu ser fàcil equilibrar totes les intencions a l'hora de fer la foto?
No és fàcil i aquest saut...
A més, parlem d'animals, parlem de natura, parlem de territori,
no parlem de persones que les col·loqueu allà com voleu.
Hi ha qui diu que sí que col·loquen els animals,
però això no m'ho he cregut mai perquè no és fàcil.
O sigui?
Hi ha de tot, eh?
Hi ha de tot, hi ha de tot.
Hi ha de tot darrere de...
Ai, aquest ocell era dissecat, eh?
Bé, això ja no, eh?
Això ja fa molts anys que no es fa i som els primers que denunciem
quan hi ha algun tipus de pràctiques d'aquest tipus.
Ara que comentes això, doncs jo recordo un cas d'un llibre sobre ocells
que sortien ocells lligats amb una corda.
Que dius ara.
I a les fotografies sortien a la corda, no?
Llavors, bueno, hi ha de tot com a...
No hi havia Photoshop.
No.
Hi ha de tot com en tots els gremis, però com deies,
una de la particularitat que tenen aquestes projeccions
i que tenen aquests autors és aquesta visió tan personal de la natura,
en el qual hi ha aquest binomi de, si em permets,
de l'art fotogràfic i del coneixement científic, no?
I jo penso que això és el repte que té qualsevol fotògraf,
de dir, mira, jo sóc capaç de, si em fiquen 20 o 30 fotografies,
dir de quin autor és.
Per què?
Perquè hi ha un segell.
Perquè hi ha una manera de veure
i perquè realment hi ha tot un llenguatge artístic que és personal, no?
I això és una de les coses que jo penso
i que realment hem valorat per triar aquests autors, no?
Clar, i no m'estranya perquè quan començàvem la conversa
deies que no sé exactament com ho has dit,
però que venies a dir que ets un bon fotògraf,
en aquest cas de la natura,
si ets capaç de valorar el que tens al costat.
Alguna cosa així.
La idea m'ha quedat, és igual si no és sexual la frase.
El cas és que amb el primer convidat,
que és Mariano Cebolla, ens porta a les Terres de l'Ebre,
i jo per les imatges que tinc aquí damunt a la taula
és allò que diem sempre.
Em podries dir que és qualsevol lloc paradisíac del món
i no hagués dit mai que és l'Ebre.
Per què fem aquestes reflexions sovint?
Respecte al que tenim al costat.
Perquè això que acabo de dir jo,
ho diu qualsevol persona del carrer, habitualment.
A veure, les fem perquè no tenim un coneixement profund
del que tenim al...
Bé, profund, jo diria que el coneixement...
Aquest paisatge de dunes de l'Ebre
que es veu en una de les fotografies de Mariano Cebolla
diu que pot ser un territori
d'aquells que anomenem nosaltres exòtic.
Sí, el que passa és que els coneixements que tenim
sobre aquests espais, sobre aquestes espècies,
normalment són superficials.
I jo penso que un dels reptes, un altre punt,
si haguéssim hagut de fer un protocol del per què
es va proposar fer aquest tipus de cicles,
és aquest, que el repte és sorprendre a la gent del país,
de dir, mireu senyors, què és el que tenim al costat.
O sigui, el que està lluny també és bonic,
també ho hem de valorar,
però mireu el que tenim aquí.
Llavors, aquesta capacitat de poder aïllar les imatges
i dir, mira aquestes dunes,
podria ser, no sé, podria ser el Cabo de Gata
o podria ser l'Àisla de Ller
o podria ser, no sé, la costa de Mauritània.
Sí, sí, perfectament.
Doncs no, això són les dunes de la Marquesa, no?
Sí, senyor, de la Marquesa de la Marquesa.
És com tot, hem de saber buscar el moment, no?
Això és després d'una llevantada.
No després d'un cap de setmana de pont,
que no haguéssim trobat aquesta,
hauríem sent tot de petjades a la sorra.
Exacte.
Això seria així, realment, eh?
Però, bueno, jo penso que aquesta és la motivació, no?
Per crear aquest vincle amb el medi.
Si no coneixem, no ho podem valorar, no?
I això és una veritat absoluta, penso.
Comença demà, també potser ja s'ho trobaran tots aquells oients
que s'acostin a l'auditori i a la Fundació de Caixa Tarragona,
però també hi ha simultàniament una exposició al vestíbul
d'obres dels tres autors, tinc entès.
A veure, finalment, per un tema tècnic, no serà així.
Hi haurà una exposició, serà d'un fotògraf de Reus,
que es diu Carles Valsell, sobre la Patagònia i la part de la...
Sí, Patagònia i Argentina.
Ah, molt bé.
Bàsicament...
Vinculats amb la natura, també.
Sí, sí, són fotografies de...
Hi ha alguna fotografia social, també,
en la qual penso que és interessant
que quan parlem de medi, quan parlem de paisatge,
no discriminem l'ésser humà, ni molt menys,
jo penso que forma part, fins i tot en molts paisatges,
és molt important la seva activitat.
Llavors, amb aquesta exposició,
és una visió de la Patagònia i Argentina,
en la qual intervenen el paisatge, la flor i la fauna
i també les activitats humanes.
Doncs serà a partir de demà, dia 12,
i els propers dos dijous consecutius del mes de novembre,
el 19 al 26, a partir de quarts de vuit del vespre.
L'entrada és gratuïta, com sempre.
És gratuïta, exactament.
I el Ferran Aguilar és el coordinador d'aquest cicle.
Ara, en tot cas, a mi el que m'agradaria preguntar-li,
sense ser coordinador del cicle,
sinó en qualitat d'amic del programa,
tot el matí, Ferran,
dic que com que ha de venir el Ferran,
jo li pregunto,
no et preguntaré de l'estiuet de Sant Martí,
que també en parla,
i doncs està una mica tip.
No, et pregunto,
tot el matí,
que estic veient, passant a determinades hores,
uns estolls d'ocells enormes.
Què són?
Són els estornells?
Toca ara o què són?
És que a mi em sembla que no són estornells.
Són els estornells.
Són els estornells.
Toquen ara?
Sí.
Estic despistadíssima.
Però molt, eh?
Ben en colla, eh?
Bé, això...
Això normalment passa
que ens sorprèn
pel fet que,
si recordes,
fa poques setmanes
feia moltíssima calor.
Moltíssima, sí.
ha sigut un mes d'octubre,
començament de novembre,
recordo,
no sé si a finals d'octubre,
Bilbao, 30 graus,
o fins i tot gent banyant-se a la platja.
Llavors, clar,
aquests ocells que són hivernants
retarden, no?,
la seva hivernada,
llavors es queden si fa...
si el temps...
Però aquests en què la té?
Marxar o quedar-se?
Perquè es mouen tant?
Estan a punt de marxar o...
O s'instal·len ja aquí?
No.
A veure,
venen i es reuneixen.
Durant tot l'any
també els tenim aquí,
però estan molt dispersats.
Però Tarragona i la Mediterrània
no fan una parada tècnica,
no és una escala.
Diguem que és lloc de destí i...
Són hivernants,
passen aquí a l'hivern
i després tornen un altre cop
cap als punts d'Europa.
I una de les...
de la seva defensa
és la unió,
és anar amb estols nombrosos
i...
i, bueno,
així és una manera,
doncs,
de...
com fan molts peixos
o altres animals,
que és despistar
a qualsevol rapinyaire
que intenta casar-los,
no?
Llavors, bueno,
és aquesta...
aquest comportament social
que tenen aquests ocells,
no?
Per tant,
això que jo els veig
pel finestral de la ràdio
que van i venen
busquen pis,
com si diguéssim,
no s'estan instal·lant
en aquests moments.
Busquen pis.
Molt bé,
Fernà Aguilar,
ha estat un plaer
que ens hagis acompanyat,
de veritat que sí,
ja ho saps
que t'ho diem sincerament
i esperem que aquest nou cicle
d'audiovisuals mediambientals
de Caixa Tarragona
doncs tingui l'èxit
que a les anteriors edicions.
Val,
jo si em permets
voldria dir un altre cop
doncs agrair a la fundació
que està posta,
ja són sis anys,
penso que el cicle
està força consolidat
i amb els temps que corren
doncs quan la cultura
és escassa
en temes de medi ambient
i en temes d'aquest tipus
doncs és d'agrair,
no?
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
Gràcies.