Doncs ja la tenim entre nosaltres
us havíem anunciat un prefinal
de programa estretament relacionat
amb la data que s'acosta
al final d'any. Poc o molt
ballarem, uns més que d'altres, d'això és segur
i quin tipus de música?
Home, doncs això depèn també del gust de cadascú
de nosaltres, a veure, potser
sembla una manca de modèstia
però en aquest cas creiem que tenim molt bon gust
i hem triat, hem convidat
la Laura Casadevall, que vingui avui
al matí de Tarragona Ràdio. És la DJ
com molts de vosaltres coneixereu quan sortiu
a alguns locals de la ciutat de Tarragona
i escolteu la música aquella punxa.
Laura, molt bon dia. Hola, bon dia.
Benvinguda. La Laura és periodista de professió
i DJ de vocació gairebé, no?
Sí, és una afició que tinc, que sempre m'havia
agradat i vaig començar com així
amb barc d'amics i tal i ara doncs
m'ha tornat una mica també una feina
més que una afició, però m'agrada moltíssim.
Aquesta nit punxes el cau?
Sí, aquesta nit estem al cau a partir
de les 12, o sigui que comencem a celebrar
el cap d'any a partir de les 12, que ja és dia 31.
Així que tothom que vulgui
començar una mica d'hora a celebrar
el cap d'any, que s'animi, que vingui al cau.
Està bé, fes allò, els estiraments i el prescalfament
abans de la festa de demà.
Per cert que la Laura, i jo diria que amb molt bon criteri,
que treballa força la nit,
la nit de Sant Joan, que ara ho comentàvem,
o aquesta nit de cap d'any, ella no punxa.
Perquè ha dit, on punxaràs demà?
I anirem, diu, no, no, demà no punxo demà,
jo me vaig de festa, no?
Sí, és que si no, al final,
no veus els amics, no veus la parella,
no disfrutes, sempre estàs darrere de tot,
fent que la gent s'ho passi bé,
i tu t'ho passes bé, però no pots tenir
aquesta interacció amb la gent que t'estimes
i llavors arriba un moment que dius,
prou, prou, s'ha acabat.
I demà no li direm on anirà,
però segur que triarà un local
que punxin la música que ella li agrada
i el que li agrada a la DJ-la
és la música mestissa,
les rumbes, els flamencs,
tots aquests sons que afortunadament
en els últims anys
arriben amb grups absolutament espectaculars.
Molts joves, la majoria, no?
Molts joves, abans parlàvem de la Pegatina,
per exemple, que és un grup de Barcelona,
de Mocadè i Reixac,
que són joveníssims,
que parlàvem que fa dos anys
van estar al cau,
van omplir el local de 200 persones,
aquest any els han tingut
per Santa Tecla a la pressa de la Font,
amb milers de persones.
Està pujant moltíssim aquesta música,
cada vegada la gent més jove
s'està familiaritzant amb la rumba,
una música que des dels anys 60-70
havia quedat aparcada,
i en els últims anys realment és un boom.
Mestissatge seria el gran titular
que aglutina tot tipus de música
que té aquest ritme
i que té cadències
vingudes de tot el món.
Sí, Mestissatge potser al principi
no era tan rumbero,
era més flamenc,
s'abarregeix amb el hip-hop,
amb el rock llatí,
com podrien ser els fabulosos Cadillacs,
Mano Negra,
tota aquesta música,
però últimament sí que aquí,
Catalunya sobretot,
hi ha molta rumba.
Clar, és que tenim gent com Peret
que està sonant,
has triat un tema de Peret i Dosvinguet.
Sí, és un tema d'un disc
que es diu El rei de la rumba,
que va treure Peret l'any 2000,
que potser va ser un punt d'inflexió
que va portar a conèixer
la rumba a la nova generació de joves,
perquè Peret recordeu que havia estat
a l'església de Filadèlfia,
fent de pastor,
i la gent més jove ja no el recordàvem.
I amb aquest disc,
en què col·laboren Macaco,
Ojos de Brujo i tota aquesta gent,
doncs la gent jove l'ha pogut conèixer.
I en aquest tema has agafat un altre clàssic,
diguem-ne,
de la música catalana,
que és Dosvinguet,
dic clàssic perquè ja també tenen una edat,
no ens enganyem, no?
Sí, tenen una edat,
de fet ja n'hi existeixen,
són un altre grup que es diu La Troba Kung Fu,
el cantant,
i sí,
el Dosvinguet va ser també
un dels primers grups de mestissatge
que va haver-hi a Barcelona.
Doncs una primera proposta.
I així es guanyava la vida,
el meu para el mig amic,
i el pobre del que li comprava
se'n quedava ben lluït,
però ho feia amb una gràcia,
i hi posava tant d'estil,
i hi posava tant d'estil,
que gran paret, eh?
És incombustible aquest home,
generacions, generacions,
i ara ja el veus com un gíngol
amb l'últim disc, eh?
I tant.
Fantàstic.
Ens has portat una altra formació,
es diuen Los Eslándicos,
qui són?
Sí, no són tan coneguts,
és un grup de Còrdoba
que van treure el primer disc el 2005,
que es diu El mundo está fatal de los nervios,
i la veritat que en les tres centinares
la cançó se ven venir,
que és una de les més conegudes,
i s'han fet bastant coneguts
en el panorama musical espanyol.
fan un mestissatge de reggae,
funky, flamenco,
ara treuen el segon disc a la venda,
el que passa que ja no tenen el mateix cantant.
O sigui que acaben de començar
i ja estan tenint canvis,
però jo crec que són molt bons.
Aquest estiu els hem tingut
per la costa de Tarragona
fent un concert.
Los Eslándicos, a veure com sonen.
Se ven venir los años,
se ven venir los buenos tiempos,
bajo el sol de los gitanos,
y la alegría te manda recuerdos.
La canción de mis hermanos,
nunca mienten sus versos,
y te prenden las manos,
melodías y muchos besos.
Quítate la venda, mira,
quítate la venda ya.
Quítate la venda, quítate la venda,
quítate la venda ya.
Quítate la venda ya.
Se benveni, se benveni, se benveni, se benveni.
Mira, se benveni, se benveni, se conó.
Se benveni, mira, se benveni, se benveni.
Se benveni, mira, se benveni, se conó.
Música, bàsicament, per ballar té un gran avantatge,
que no cal ser un gran ballarí,
senzillament la música que estigui en el to oportun
i deixar-te emportar.
I no cal anar a classes ni saber ballar de cap manera.
Alguns tenen més gràcia que d'altres, però el deixar-se anar pel ritme, jo crec que això ho té tothom.
El tema del ritme és molt important.
Si tu saps deixar-te portar pel ritme, ho tens gairebé tot fet.
És moure els peus una mica i ja està, i divertir-se.
Laura, abans parlàvem de Dosminguet, que ara és el cantant de la troba Kung Fu,
parlaves de los eslàndicos, que canvien el cantant.
Això passa molt en aquestes formacions, que hi ha un constant moviment de solistes i de músics, no?
Sí, fins i tot de cantants, que van canviant.
Ojos de Brujo és un clar exemple.
Dels que van començar, jo diria que hi ha la cantant i 3 o 4 més, i són una formació de 10 o 12.
Van canviant molt, Xambau també, ara només està la cantant, de tota la banda original.
Tenim els Màrtires del Compas que es van separar, i tota la banda, tots els músics que estan en un grup,
i el cantat va per solitari, amb tots els que eren els músics de los Remendaos,
un altre grup d'aquí de Catalunya, o sigui que hi ha molt, molt de moviment.
Molt bé, doncs passem a un altre dels grups que ja els coneixia,
amb tot i la seva joventut, però aquest estiu, per les festes,
bé, jo diria que van arrasar absolutament amb tothom.
La pegatina és el seu inconfusible, tenen un segell ja, i una marca que els distingeixes immediatament dels altres grups.
Sí, la naturalitat que tenen, la música tan fresca, tan ballable, jovenera, de festa major,
fa molt de festa major, és un grup que està triomfant moltíssim, entre la gent molt jove,
ells són així també molt jovenets, molt naturals, el que fan...
I són de tot arreu també, no?
Amb molta alegria.
Són molta gent de l'extrena ràdio de Barcelona, de Móncada i Reixac,
són gent que es va conèixer de molt joveneta, van començar a fer música,
i sense voler gairebé, tocant pel carrer fent així, van trobar el primer disc,
va ser tot un èxit, i ara aquesta cançó que sentim és el gat rumbero,
que ja és del segon dient que han tret aquest any, del Via Mandarina,
i han fet molts concerts, a la plaça de la Fona els vam tenir,
i ara ja estan acabant la gira, els tenim aquest mes de gener, o febrer, crec,
a Lo Submarino de Rasquera.
Ah, mira, encara ens hi podem acostar?
Ens podem acostar, sí.
És el gat rumbero amb la pegatina, que no pot faltar una nit de cap d'any.
El gat rumbero, i em tirant monedes al sombrer,
perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat.
Perquè sóc el gat, el gat rumbero, i em tirant monedes al sombrer,
perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat.
Començàvem amb uns veterans com Paret i Dosminguet,
altres més joves, els làndicos,
els més joves, joves, joves, podria ser la Pegatina.
I avui la Laura ens ha portat també un altre veteran,
a què algú diria? Vols dir? I tant, i tant.
I tant.
Fins demà!
I sentado en una silla, ja no sé cantar la rumba,
como cantaba el pesca y ya te hay.
I al son del tambor, bailando esta rumba,
tocando la tamborera, i van moviendo sus caderas.
I al son del tambor, bailando esta rumba,
tocando la tamborera, i van moviendo sus caderas.
Rosario Flores, també l'has triat avui, home,
i a més aquest homenatge a la rumba i al seu pare.
Seu pare, que juntament amb Peret,
hi ha la discussió és que diuen que Peret és el rei de la rumba,
o el pesca y ya es el rei de la rumba.
Perquè se'ns va morir Gato Pérez,
aquell sí que era el rei del ventilador, eh?
A veure, no fem ara aquí un debat.
Gato Pérez, per mi, és un dels grans, grans, grans,
que n'ha existit mai.
És qui va fer el pont, probablement,
entre aquells rumberos tan vinculats amb el flamenc
i el folklore espanyol,
cap a aquesta rumba més que para bé.
Això ens ho discutirien els experts segurament,
però la percepció que tenim
és que Gato Pérez va fer de pont una mica, segurament.
Sí, perquè ell va arribar de l'Argentina, a Catalunya,
i es va quedar entusiasmat amb la música que feien els gitanos
i amb la rumba catalana.
I ell va saber entrar en aquell cercle bastant tancat
i portar al seu terreny la rumba que es feia en aquells moments a Catalunya.
i llavors va fer una cosa que jo crec que va ser un dels primers
a poder fer fusió de la música llatina amb la rumba catalana.
I té grans temes, grandíssims temes.
Boníssims.
A veure, ja qui diu, ja ho saps tu,
que això de la rumba catalana és cosa del garrotín de Lleida,
que són els lleidatans, els gitanos de Lleida,
però, en fi, us haig d'atribuir-nos coses a cadascú,
que atribuixeu el que vulgui, però el resultat és aquest.
Ja podem gaudir, que això és l'important.
I tant que sí.
El son del tambor.
Ja no sé cantar la rumba com cantava es pescaïlla.
Música
Fins demà!
Fins demà!
L'argentí Gato Pérez, els lleidatans de Barcelona,
però la rumba Déu-n'hi-do si s'ha conreiat a França amb els gitanos,
i també ens has portat una mostra d'això.
Sí, us hem portat els gipsiquins,
que la seva família de tots els components era gent catalana
que van migrar a França arrel de la guerra,
i ells van seguir cultivant la rumba,
i Déu-n'hi-do l'edat hits que tenim, d'èxit que tenim dels gipsiquins,
aquest que sentim és un, t'ho entenem moltíssim.
De tota la vida. I tant.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Volaré, oh, oh, cantaré, oh, oh, oh,
El blue, dim-limbo, dim-limbo, felice, vista en el azul.
Els gipsiquins amb actuacions, com fa l'Adi Geila i altres companys i companyes,
això permet a generacions més joves que escolten la pegatina
també descobreixin formacions com els gipsiquins,
i per això continuen punxant-se, no?
I tant, formacions com aquesta,
que recordem que aquesta cançó, per exemple, aquest disc,
és del 1987.
El 87 va estar als Estats Units a les llistes d'èxit durant moltíssimes setmanes.
O sigui que molts no havien nascut, els que senten la pegatina.
No, segur, segur, eh?
Molts no havien nascut.
Per aquest tipus de música.
Hi ha una experiència que es diu a Xilifonc,
que jo no sé ben bé què és això.
Mira, la Xilifonc és un segell que té un disc jockey que fa rumba,
que barreja la rumba i fa versions noves.
Però en aquest cas el que estem sentint
és un grup que es diu Los Impegaos,
que és un grup de...
Molt avient, per aquesta època.
Sí, que seria com la pegatina,
grups que estan sortint a nous,
i han fet el seu primer disc.
El seu primer disc té, per una part, el disc normal,
i per l'altra part té la Xilifonc,
que seria el mateix disc, però barrejat per aquest disc jockey.
Llavors es diu A Xilifonc, Los Impegaos.
I aquesta cançó es diu La Isla,
i és una barreja de la cançó original,
masteritzada per aquest disc jockey.
Que curiós, escolten-ho.
El seu primer disc jockey.
Això t'ho deuen preguntar moltíssimes vegades,
però no et pots concentrar només en la música
quan estàs punxant,
sinó que has de tenir un ull en la música
i l'altre en el públic, no?
Perquè dius, ui, ui, ui, que se m'estan quedant,
aquí s'han de moure...
sempre tens quatre plans B en una butxaca per punxar-los?
T'has d'anar fixant molt com la gent respon,
també depèn com tu estiguis del teu estat d'ànim una mica, no?
Però normalment jo m'hi fixo molt com la gent està.
Atenc totes les peticions de tot el que me demanen sempre que ho tingui dintre del meu estil.
I no et trenca una mica el ritme, perquè tu et marques, doncs, un camí,
aquella nit punxaré per aquí i aniré per aquí.
Vull dir, això no s'improvitza.
Això tu ho prepares i tens molt clar quina seqüència vols portar aquella nit.
Després estan les peticions i dius, sí, però les has d'anar encabint,
o dius, mira, peticions, i les poso i ja està.
No, les encabeixo, eh?
Potser no les poso immediatament després que m'ho demanen,
sinó que quan veig que la música va girant cap allà
o me demanen si és més mestissatge,
si és més salsero, si és més rumba o més flamenco,
doncs vaig intentant ficar-ho.
Potser és una cosa més lenta i llavors ho fico al final de tot.
Però normalment intento encabir-ho tot.
I d'aquest any que acabem, què és el que més t'han demanat,
que recordis cançons o grups, allò,
dius, aquesta és que l'he hagut de punxar cada nit
perquè me la demanava la gent.
La Pegatina.
Ah, Pegatina.
El Garrombero i una cançó que es diu Alosque,
que aquesta me l'han demanat moltíssim.
Los Delinqüentes és un clàssic que sempre te demanen molt i molt i molt.
A més que los delinqüentes són molt grans també, los delinqüentes, eh?
Sí, són molt ballables i molt divertits.
I bàsicament això, el Muchachitos,
que ja els la vam portar l'altre dia sempre que quiera,
sempre també és un clàssic.
i algunes que sempre les demanen.
Però jo diria que aquest any el que més la Pegatina.
I en general, Laura, aquests grups estan en segells independents
o hi ha de tot una mica?
Hi ha de tot.
La majoria no.
La majoria, els més grans, Ojos de Brujo,
Delinqüentes i aquests, no.
Muchachito, per exemple, té el seu segell propi.
Ell podria haver anat amb qualsevol companyia
després del primer disc i va dir que no.
I té el seu segell i ell s'ho autogestiona tot.
Té la seva oficina i ho porta tot ell
amb gent que treballa per ell.
i després hi ha molts grups que últimament s'editen ells els discos
perquè no els hi ha editat en cap companyia
perquè hi ha una crisi molt gran amb aquest mercat discogràfic.
Però de seguida, en quant veuen que destaquen una miqueta,
doncs m'imagino que els van a buscar.
Sí, veuen que tenen moltes descàrregues d'internet
i que la gent va molt als consells i això,
llavors te fa el que vulguis,
però mentrestant no és res.
Laura, amb què acabem?
M'has dit una cosa així com a més tranquil·la, no?
Potser?
Sí, és un grup que es diu El Putxero de l'Hortelano.
Oh, que bonic el nom, mira.
Sí, aquest any l'hem tingut allà a Reus.
A Reus l'hem tingut.
Sí, l'hem tingut a Reus.
I és un grup de Granada i de Córdoba,
els seus components i ja tenen quatre discos
i aquesta cançó és de l'últim disc,
que es diu Aromaki i l'he agafat
perquè es diu El primer dia de l'any,
que veia que El primer dia de l'any
és un altre dia normal, que no té res d'especial.
Té forma de llibre d'instruccions, escoltem-ho.
El primer dia de l'any no és un dia especial,
és otro día cualquiera.
El primer dia de l'any no és un dia especial,
és otro día cualquiera.
Caminando por la acera veo que el sol sale a la misma hora,
aunque quizás me ciega más que otras mañanas.
Aunque tropiece con la piedra que ayer hubiera evitado
sin darme cuenta,
y al despertar mi boca sea un desierto.
El primer día del año no es un día especial,
El primer día del año es otro día cualquiera,
es otro día cualquiera, es otro día cualquiera.
Los pájaros acostaron ayer a la misma hora,
hoy trinan con puntualidad.
La liebre, la cabra, el gato,
todos desconocen,
hoy es el primer día del año,
no les importa.
Aunque di más besos ayer que en todo el mes,
aunque baile cosas que hoy no entendería,
aunque ayer todos me querían,
el primer día del año no es un día especial,
el primer día del año es otro día cualquiera.
El pujero de l'Hortarano,
que ben tria d'aquesta cançó, Laura,
és DJ,
havia de fer una tria realment equilibrada
com la que he fet avui al matí de Tarragona Ràdio.
Que el primer día de l'any,
no sé si ha de ser millor o pitjor,
com a qualsevol altre,
en tot cas,
que sigui millor que l'anterior, eh?
Esperem que sigui millor,
que hi hagi menys crisi,
que tinguem tots més feina,
això és el que esperem.
I que tinguem molta música, eh?
Que vulguis que no,
allò,
a les penes punyalades,
que és també allò,
lletra rumbera,
doncs,
a les penes una mica de música,
i aneu aquesta nit al cau, eh?
Que està la DJ-la.
A partir de les 12 de la nit,
un prescalfament.
Per tot el que vindrà demà,
que com diu la cançó del pujero de l'Hortarano,
allò que es va donar petons
amb no sé quanta gent
i va ballar coses,
que segurament pensava que no ballaria mai.
Laura, moltíssimes gràcies
i sincerament que tinguis un gran any 2010.
Igualment a vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.
El primer día del año no es un día especial,
el primer día del año es otro día cualquiera,
es otro día cualquiera,
es otro día cualquiera.
El primer día del año es un día especial,
que todo parecía tan distinto,
muy especial.
Esta mañana de camino a casa he visto que no es así.
He visto salir el sol como todos los días,
he visto ladrar a unos perros como todos los días,
he visto un agricultor camino de su tarea como cada día.
por eso el primer día del año no es un día especial,
el primer día del año es otro día cualquiera,
es otro día cualquiera,
es otro día cualquiera.
chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.
Chau.