Música
Música
Música
Música
MÚSICA
Música
Alba Sotorra, bon dia.
Hola, bon dia.
Qui és aquesta dona que sentim així de fons
i que és l'inici del teu documental?
Ella és l'Alma.
Es diu Alma Súliavits i és una artista conceptual de Bòsnia, de Sarajevo.
I a què es dedica, exactament?
Perquè la seva obra d'art està molt relacionada
amb la recol·lecció i no de seves, precisament, no?
Exacte.
El que ella fa amb les seves performances
és anar als camps de mines que hi ha a Bòsnia
i es dedica a desminar-los.
Llavors també el que fa és recollir la terra que està desminada,
la posa en sacs petitets
i la du a mercats, en fires d'art,
però també fora del context de la galeria i de l'art,
en mercats tradicionals,
i la ven com a peça d'art.
I aquests diners els utilitza?
Sí, sí, d'aquesta manera ella fa una triple funció
per un cantó,
recapta fons per poder seguir desminant.
A més, fa una labor de conscienciació
explicant a la gent
de què es tracta el problema
i, a part, fa tota una reflexió
sobre l'art fora de la galeria.
Has estat durant 13 mesos
fent un itinerari de Bòsnia fins a Pakistan
passant per tot un seguit de països
diguem-ne de tradició musulmana.
Les dones ja sabem amb quines condicions viuen
i un dels trets interessants
és que trenques tòpics
perquè malgrat que les dones viuen
en unes condicions com viuen
i en dones molt combatives i molt militants
i això m'imagino
que és un dels objectius d'aquest treball teu.
Sí, l'objectiu principal d'aquest documental
era trencar l'estereotip occidental
de dona musulmana.
Normalment des d'aquí pensem
que les musulmanes són dones molt submises
que viuen sota un vel,
que no tenen idees pròpies
i que no s'aixequen.
I això ens fa que de vegades
actuem en aquests països
amb una mica de prepotència
intentant importar
les nostres receptes d'alliberament,
intentant explicar-los
què és la llibertat per a la dona
i com s'han d'alliberar.
Jo crec que això no és correcte,
jo crec que el que s'ha de fer
és intentar promoure
i incentivar les propostes
que es fan des de dins
i per mi les propostes d'aquestes dones
són propostes molt vàlides.
Les dones musulmanes
tenen un gran camí per recórrer.
La igualtat de les dones
no existeix allà,
com en molts altres llocs del món.
La dona ho té difícil en molts llocs.
Aquesta mirada eurocèntrica
que fem les pròpies dones d'aquí
a vegades hauríem de ser
una mica autocrítiques
perquè nosaltres també tenim
els nostres burques particulars
que a vegades són invisibles
i a vegades són com a més complicat
de treure'ns els...
Per tant, aquesta mirada que dius
és veritat.
Intentem anar com a descobridors
d'alguna cosa,
com a missioners d'alguna cosa
i rompent en la seva cultura
i la seva tradició
i imposant el nostre criteri
com a dones alliberades i estupendes
que potser no ho estem tant.
Exactament.
Podria ser així.
Sí, sí.
I això tu ho has vist.
Elles com ens veuen a nosaltres?
Has tingut ocasió de parlar-ne?
Sí.
Tant estupendes com ens demostrem o què?
No, per res, per exemple.
Elles diuen que un burcre
o un mocador, un vel molt més opressor
pot ser el fet d'haver d'estar primes,
les faldilles curtes,
tot això a vegades és una violència
molt més forta contra la dona
que el fet de posar-se un mocador.
Clar.
Aquest documental no és un documental
de les aventures viatgeres
que segur que n'ha tingut moltíssimes l'alba
perquè clar, durant 13 mesos
fer aquest itinerari, aquest periple
amb autostop, no?
Sí.
Perquè ho vas fer així.
No era la primera vegada,
tenia experiència,
el que passa que anteriorment
havia anat per terra, per mar
i no sé si per aire també,
amb autostop.
Aquesta dona no es gasta ni un euro
en viatjar.
Està cara a la gasolina.
Està caríssima.
Però aquest documental
no el vas plantejar.
Així com el primer
tenia el punt aventurer,
aquí tenies un objectiu claríssim,
no és me'n vaig a veure a món
i després faré una pel·li.
No, no.
L'objectiu i el punt de partida
era aquest, Alba?
Sí.
Jo no tenia exactament clar
que tractaria el tema de les dones
quan vaig sortir.
La meva intenció
era intentar ensenyar històries humanes
d'aquests països
que han estat tan maltractats
pels mitjans de comunicació,
sobretot arrel de l'11 de setembre.
La política de la por
és la que regeix
les relacions internacionals
dels nostres països
i llavors tot el que ens arriba
de països com Afganistan,
Pakistán,
Iran,
està molt centrat
en problemes que tenen allà
com per exemple,
ens parlen de fondamentalisme islàmic,
ens parlen de terrorisme,
ens parlen de guerra.
Hi ha un constant bombardeig
d'informacions
i això ens fa
que tinguem la sensació
de que coneixem aquells països,
que ens sapiguem moltíssim.
D'allò que s'estan pendents
de la subsistència de cada dia
que hi és molt, no?
de poder menjar.
En aquests països?
En alguns.
Afganistan, per exemple.
Sí, bueno,
cada país és un món.
Llavors el que jo tenia molta curiositat,
el que em movia a mi,
el que va ser el meu motor
a l'hora de sortir
va ser anar a conèixer
aquells pobles,
anar a conèixer aquella gent
i intentar portar històries humanes,
històries que parlessin
de la gent que viu allà,
històries quotidianes.
Després em vaig topar
en el primer país
que vaig estar amb l'Alma Súlia
i vaig decidir
que em centraria
en el tema de les dones.
D'altra banda,
perquè era impossible
intentar trencar
tots els estereotips
que hi ha contra els musulmans
i vaig decidir
centrar-me en un d'ells
que és el de la dona.
La primera trobada
va ser casual?
Vas trobar aquesta dona casualment?
O buscaves?
Ja em vas moure
per algun circuït?
Jo estava vivint,
em vaig estar quedant
uns dies a Eslovènia
amb un artista
que estava muntant
una exposició col·lectiva
i una de les peces
que hi havia
dins d'aquesta exposició col·lectiva
era una peça
d'aquesta dona
de l'Alma Súlia
i a mi em va agradar moltíssim
i li vaig demanar
si la coneixia
i em va contactar amb ella
De Bosnia cap a on?
De Bosnia cap a Turquia
cap a Istanbul
I què vas trobar a Istanbul?
Buscaves algú
o també va ser casual?
A Istanbul...
Ja tenies clar
que volies parlar amb artistes
Exacte
Per tant ja tenies
una línia de treball
en aquí
Exactament
Llavors hi tenia
algunes amigues periodistes
que eren kurdes
que em van donar noms
de gent a Istanbul
que em podrien ajudar
a buscar aquest perfil
de dona que jo estava buscant
i vaig anar a parlar
amb Eren Keskin
va ser una de les primeres persones
que vaig parlar
i ella m'ha dit
si jo t'ajudaré
i vam presentar
moltíssimes dones
i al cap d'una temporada
d'estar parlant amb ella
i conèixent dones
em vaig adonar
que la tenia davant
i que ella era la bona
Com es diu?
Eren Keskin
I Eren Keskin què fa?
Eren Keskin
és advocada
i cantant
Ella
des de ben petiteta
el que ha volgut ser
sempre és cantant
però va estar
des de ben jove
implicada en grups
en moviments d'esquerra
i quan va començar
al conservatori
va començar
a aprendre cant
es va adonar
que amb el cant
no podria arribar
de manera tan directa
o no podria lluitar
de manera tan directa
tot allò
pel que ella creia
que s'havia de lluitar
i va començar
a estudiar per advocada
i ara mateix
és la cap
de l'Associació
de Drets Humans
de Turquia
amb la que té seu
a Istanbul
Deu tenir feina
Sí, sí, sí
una de les coses
que ella té un gabinet
en la que
estan defensant
dones que han estat
torturades a la presó
que són bastantes
que solen ser
dones
de guerriller escurs
que han estat
capturades
per pressionar
els seus homes
a que es lliurin
i bueno
ja
amb ella
m'ha explicat
casos que són
terribles
No pot ser
d'Istanbul a Iran
Sí, exactament
i allà
perquè allà
hi ha una riquesa
cultural
que representen
les dones
extraordinària
i a més
històricament
i de forma mil·lenària
no és nou
malgrat tot
i tant
i tant
les dones
a l'Iran
són dones
molt actives
i molt implicades
en un munt
de coses
vaig conèixer
moltíssimes dones
artistes
també a l'Iran
i
a mi m'interessava
la rexam venia temat
perquè havia vist
alguna cosa
del seu cinema
i em semblava
un cinema molt valent
el cinema d'Iran
s'ha fet molt famós
fora de l'Iran
però
és un tipus de cinema
el que coneixem
aquí a l'Iran
que no arriba
a les masses
populars
de l'Iran
en canvi
el cinema d'aquesta dona
que no està conegut fora
és un cinema
que dins és molt popular
perquè és un cinema
que tracta temes
que realment preocupen
un cinema compromès
compromès i social
sí, exactament
i que és molt valent
perquè tracta temes
que a l'Iran són tabú
com la drogadicció
per exemple l'heroïna
l'Iran és un problema
molt gran
és un dels
segons els índexs
és el país
amb un índex
més gran
d'heroïnomens
perquè té Afganistan
al costat
que és on arriba l'heroïna
en canvi
des del govern
com que és un tema tabú
no es fa absolutament res
per intentar
conscienciar
els joves
i no el perdi país
sinó fora
sota la catifa
i llavors les seves pel·lícules
doncs en parlen
i ho expliquen
i ajuden
d'alguna manera
que el jovent
doncs
vagi més amb compte
i com és ella?
doncs és una
molt guai
com són aquestes dones?
doncs
la Raxan
per exemple
és una
han sigut dones
molt lluitadores
des de ben jovenetes
ella va estar
per exemple
la Raxan
durant la revolució
d'Iran
va estar
a peu de canó
perquè
com sabem
la revolució
iraní
no va ser només
una revolució islàmica
sinó que va ser
una revolució
no es van ajuntar
grups d'esquerres
per intentar derrocar
un govern
opulent
que era el govern
del Xà
i durant aquella època
ella estava treballant
a la tele
i va
va viure molt de prop
tot el procés
va estar
també gravant
va estar fent documentals
i després
ara mateix
és una dona
que
se sent
profundament
decebuda
de tot el que ha passat
i sent que
han estat lluitant
per alguna cosa
que al final
no ha arribat
l'utopia
que
sempre impregna
les lluites
i que després
bé ja sabem
per això no treu
que s'hagi de
continuar lluitant
Afganistan
diguem
que
no debo tenir
res a veure
ni amb Istanbul
ni amb Iran
ni amb Bòsnia
ni tan sols
amb Pakistan
Afganistan
sembla que sigui
un altre món
dins d'aquest
submon
de retallada
de drets
i de misèria
si realment
quan creues
la frontera
entre Iran
i Afganistan
és quan sents
que estàs entrant
en un lloc
molt diferent
culturalment
Afganistan i Iran
s'assemblen
perquè els dos
són perses
però el grau
de desenvolupament
econòmic
i etenològic
d'Iran
no té res a veure
amb l'Afganistan
a més l'Afganistan
ha estat
durant molts anys
maltractat
per guerres constants
però és un país
molt especial
jo em vaig estar quedant
a Kabul
i a Herat
i a Herat
concretament
vaig estar vivint
amb una família
molt tradicional
que és la família
de la Moishgan
la primera protagonista
d'Afganistan
la poeta
i
era una família
amb vuit filles
i la Moishgan
era poeta
hi havia una altra
que pintaven
hi havia una altra
però dins de casa
no
cada cop
a partir de l'entrada
a partir que van caure
els talibans
aquestes noies
estan sortint
estan fent grups
recolzades
per organitzacions
internacionals
que estan ajudant
que aquestes noies
puguin
junt amb els nois
fer coses
a l'exterior
no és només
això
dins de casa era
durant l'època dels talibans
ara ja no
i el que realment
el que sí
que són
una societat
molt espiritual
en el sentit
que veuen
no és tot el contrari
d'una societat materialista
ells valoren
la poesia
moltíssim
perquè els ve per tradició
valoren les arts
valoren
i en aquest cas
d'aquesta família
que era una família
pobra
el pare
era l'únic
que tenia recursos
l'únic aportador
a la família
i treballava
tenia un ofici manual
era fuster
i en canvi
tenien una sensibilitat
cap a les arts
que em sembla
digne d'admiració
en un context
com en el que vivien
i després
que
amb ells
per exemple
a les nits
sortíem a dormir
teníem un pati
dormíem al pati
perquè la lluna
ens il·luminés
i ens acarissés el vent
que això són cosetes
que
jo crec que els
vinga posa
no tenim temps de res
jo crec que els hippies
van aprendre
quasi tot el que van aprendre
de Benestan
que jo em penso
que en aquella època
els 70
hi anaven moltíssim
i ells són els pares
de moltes costums
que van aprendre
els hippies
de tornada cap a casa
i què escriu
la teva poeta afganesa
sobre què escriu
escriu sobre
sobre ella
sobre les dones
té algun
poma que parla
de
que ens hem de treure
els vels mentals
i actuar
i fer coses
parla molt
del seu país
parla molt
de la necessitat
que sigui la cultura
la que aixequi
el seu país
perquè
per exemple
diu que
ara vindran des de fora
ens reconstruiran
les carreteres
ens reconstruiran
les cases
però la nostra cultura
on s'ha quedat
la nostra cultura
dius allà on ens hem de centrar
i on hem de treballar
perquè les coses
és molt difícil
recuperar-les
de l'espoli material
de tota la tradició
hi ha un bon caldo
de cultiu
i hi ha gent
sí
podem ser optimistes
tu que has estat
visquent
bé optimistes
aquesta no és la paraula
però podem estar
esperançats
en que
mica en mica
es vagin reconstruint
sobretot les emocions
i les persones
a banda de les carreteres
i les cases
en aquests països
a Afganistan
ara mateix la cosa
no està gens bé
cada cop està pitjor
i vas acabar
al Pakistan
sí
i allà
tenim una artista plàstica
tenim una directora
de cinema
tenim una poetesa
tenim una advocada
però que en el fons
és una cantant
quina és l'última?
la ballarina
la ballarina
clar
ens faltava una ballarina
i més hi parlem
d'aquests paisatges
com es diu la ballarina?
es diu una hitzidiki
i és de l'Or
i com la vas trobar?
a través d'amistats
que la coneixien
vaig estar a la universitat
amb un professor d'art
que coneixia
a través d'uns altres amics
i ella em va dir
que havia de triar
el tema de la dansa
i llavors ja buscant ballarines
quan la vaig conèixer amb ella
vaig saber que era ella
perquè
és una dona
és una dona que va començar ballant
des de molt petiteta
ella ballava
la seva passió era ballada
ve d'una família de músics
i va ser descoberta
per un senyor
que en aquella època era molt popular
que és un senyor
que es diu
Moya Edin
que era un actor molt famós
al Paquistan
que va actuar a Lorenz d'Aràbia
i que després
tenia un programa de televisió
molt famós
i un dia
n'ha anat a buscar
a caçar talents
en una escola de dansa
molt petiteta
la va veure ballar
i es va quedar assombrat
i llavors
arrel d'allò
la va portar a la tele
es va fer superfamosa
ells dos es van casar
que va ser un matrimoni molt polèmic
perquè es portaven molta edat
i va començar
a ser molt popular
a tot el Paquistan
en aquella època
feia poc que s'havia creat el país
i quan un país neix
és difícil
construir la identitat
d'un país recent nascut
sempre és un procés
que és complicat
i moltes vegades
malauradament
aquests processos
es fan
es construeix una identitat
per negació a una altra
i en el cas de Paquistan
es va construir
la identitat de Paquistan
per negació
a l'identitat índia
que era el que tenien més a prop
del que s'estava
intentant separar
i la dansa
el katak
que és una dansa
que havia estat típica
del subcontinent indi
però que en realitat
era una dansa
mogal
mogal
havien estat
a la zona del Paquistan
eren musulmans
a l'imperi mogal
doncs el katak
va ser considerada
una dansa índia
lasciva
absurda
i van dir
que no es podia
pràcticament
ni el katak
ni cap altre tipus de dansa
va donar
una temporada
que va donar dictadors
i a Ulhag
que va ser molt estricte
que va imposar la xària
i es van prohibir
totes les manifestacions
de dansa
llavors ella va haver d'emigrar
del Paquistan
va inclús haver de
firmar un document
en el que prometia
que no ballaria en cap lloc
com a dona pakistaní
o sigui que renunciava
a la seva nacionalitat
si volia ballar
i mentrestant
durant aquest època
que va estar
a la Índia i a Anglaterra
ella anava tornant
i ballant d'amagat
als sòtanos
i amb tota la gent
la gent tenien set
de veure art
i de veure música
fins que finalment
les coses van normalitzant
i ara doncs
ella va tornar ja
definitivament a Pakistan
i està intentant
formar una escola
per recuperar
tota aquesta tradició
que quasi s'ha perdut
en aquest temps
mirades desvelades
després d'aquest viatge
després de ja veure
ha completament acabat
el teu documental
tu entens
que aquí
els grans debats
entre els mitjans
de comunicació
tan elevats
i tan
sigui
deixen portar
el mocador
o no deixen portar
el mocador
això és ridícul
sí
moltes dones
de lliure
el mocador
no és obligat
de tots aquests països
en els que vaig estar
però aquest és el debat
aquí
curiosament
és absurd
han de veure
aquesta tèlia
ja es va projectar
Caixa Tarragona
obrint el cicle
mirades de dona
n'hi haurà més
però també
doncs
i és molt assequible
es pot dir
que es pot veure
a través d'internet
sí
al YouTube mateix
o clicant
buscant
el nom de l'Alba
no sé si tens al cap
algun altre nou projecte
a mig o a llarg termini
perquè jo
pel que he llegit
tu em penso
que quieta quieta
no t'hi pots estar
sí
ara sí
treballant en un projecte
a Qatar
Qatar és un país
petitet que hi ha
al costat d'Arabia Saudí
que està ara
en ple desenvolupament econòmic
i és el país
amb la renta
per càpita
més alta del món
i el desenvolupament
econòmic
també més ràpid
tot i la crisi financera
està creixent
a més d'un 10%
llavors la idea
d'aquest documental
en el documental
retrato la vida
de tres homes
aquesta vegada
no hi ha dones
perquè
el que em preocupa
és intentar ensenyar
per un cantó
les relacions
les relacions
de desigualtat
que hi ha entre
les diferents classes
socials a Qatar
que són molt exagerades
que existeixen
a tot el món
però a Qatar
són fàcils de retratar
perquè són
quasi caricaturesques
de com exagerades
que són
llavors
un dels protagonistes
és un local
un caterí
que és multimilionari
que s'ha fet milionari
amb les carreres de camells
després hi ha
un occidental
que és enginyer
que viu molt bé allà
encara que s'està queixant
tot el dia
i després hi ha un sudanès
que està treballant
a la granja del primer
i bueno
viuen en unes condicions
infrahumanes
però no es queixa de res
allà de totes maneres
l'autostop
en deus anar
amb limousina
perquè
amb la renda que hi ha
quan calcules
que ho pots tenir
en destí?
és molt difícil
aconseguir fons
però tu et compromets
a venir
quan estigui fet?
i tant
per favor
perquè seguirem
la teva trajectòria
i tornarem a veure
aquestes mirades
desvelades
de veritat
que és un plaer
poder contemplar
treballs com aquest
Alba Sotorra
directora de cinema
viatgera documentalista
t'agrada més?
sí
que viatja per la patilla
ella sabrà per què
i les condicions
i també
l'experiència de vida
que dona tot això
moltíssimes gràcies
i enhorabona
pel teu treball
i per la teva empenta
moltíssimes gràcies
gràcies
molt bon dia
gràcies