Allí érem uns 300.
Com que no podíem dormir plans, dormíem de costat,
havíem de posar-nos d'acord per a canviar de posició.
Aquella boba que es veu dalt estava ple de xinxes,
jo no sé quina sang devíem tenir,
però les pobres xinxes t'havien passat molta gana.
Després, per fer les necessitats, allò de la higiene,
hi havia un forat, i en aquell forat havies d'anar a fer les necessitats.
Però és que l'entorn d'aquest forat també hi havia presos.
Aquesta era la veu d'un dels testimonis,
un dels expressos que va estar a Pilats,
que explicava com acaben de sentir
que les condicions de vida bàsiques dels Reus eren pèsimes.
La presó estava absolutament massificada
i les condicions sanitàries eren inexistents.
Res a veure amb aquest edifici de Pilats ple de turistes.
Quan arriba aquesta època de l'any, saludem Lluís Balart.
Ell és el director del Museu d'Història.
Bon dia, Lluís.
Hola, bon dia.
Benvingut.
El museu ha coordinat l'elaboració d'aquests audiovisuals
que es projectaran també per primera vegada
el proper dimarts 20 de gener
a la presó de Pilats, les bombes sobre Tarragona.
Un treball de testimonis.
Testimonis directes, com ara escoltàvem
i que ens explicava també Jordi Piqué, no?
Efectivament.
Són tres homes que van estar tancats a Pilats.
dos immediatament acabava la guerra
i després l'altre uns anys després.
Però bé, en tot cas, és una experiència compartida
de les dures i difícils condicions
que en aquell moment hi van haver.
I val a dir que teníem també el testimoni d'una dona.
El que passa és que no la vam poder filmar
perquè emocionalment no es va veure en cor de tornar a Pilats.
fixa't en el que dèiem i comentàvem amb els anteriors convidats.
Han passat 70 anys i encara els costa parlar.
Sí, encara els costa perquè no n'han pogut parlar.
D'això en sap també el Màrius Pons,
que ha parlat amb molts testimonis,
que ha fet una feina primer de recerca,
un treball de camp realment extraordinari,
en el documental que es presenta avui a la ciutat de Tarragona,
la batalla de la memòria.
Màrius, ara sí, et saludem formalment.
Hola, molt bon dia, què tal?
Molt bon dia i gràcies per ser aquí amb nosaltres.
Testimonis, a diferència d'aquests audiovisuals
que continuarem parlant,
testimonis d'altres de generacions, de joves, justament.
Sí, bé, jo en altres,
soc Mario Pons, molt bon dia,
el realitzador del documental de la batalla de la memòria
que es presenta avui al Palau de Congressos.
I sí, les nostres línies d'investigació
es basaven en no només recuperar la memòria
de la gent que visca la guerra civil al Camp de Tarragona
i, en concret, la batalla de l'Ebre,
sinó, d'alguna forma, plasmar com, diguéssim,
s'ha transmès la memòria o la història d'aquests fets
generació en generació.
Per això, dins la pel·lícula,
una de les trames del guió
és la investigació d'un noi, que es diu Àlex,
sobre l'assassinat del seu tietavi
durant la primera repressió franquista
aquí al Camp de Tarragona.
No hem d'oblidar que aquí al Camp de Tarragona
precisament de Pilats van sortir
aproximadament 700 persones
per ser fusellats.
Tinc entès que al Camp de l'Oliva...
Al Montanya de l'Oliva.
A l'Oliva, molt apropet.
I, clar, aquest noi, d'alguna forma,
fent aquest estudi, mirant cap al passat,
a través d'ell fem un viatge generacional
que arrenca de les experiències dels iaios
de la primera generació que va viure la guerra,
passant per les experiències dels fills d'aquesta generació
en el testimoni de Josep Sánchez Cervelló,
que és un dels protagonistes del documental
i que fa de narrador i fil conductor
i arribant fins a la generació dels que ara tenim
entre 25 i 35 anys
i de la memòria que ens ha quedat d'aquest passat.
Jo, moltes vegades,
la gent que m'ho pregunta,
la gent que em diu
estàs fent un documental,
un treball sobre memòria.
Més que memòria,
jo crec que estem fent
és un treball sobre
omplir el silenci.
Jo tinc una experiència personal també
que és la de Munyaio.
Munyaio Perico va ser un home
que va, per obligació,
com a la majoria de combatents
de 18-19 anys de la Llabel Viveró,
li va tocar anar al front de Terol primer
i després a la batalla de l'Ebre
i durant tota la seva vida
va obviar aquest passatge de la seva vida.
Quan li preguntaves
sobre les seves vivències personals
a la front de guerra,
sobretot quan li preguntaves
si m'havia disparat mai un arma,
si m'havia llançat mai una bomba de mà,
si m'havies vist morir
algun company seu,
a part de no explicar-te'ho,
doncs, bé,
fer un silenci aterridor.
Un silenci que a mi em va motivar
com a autor de documentals
i com a, diguem, documentalista,
a vos investigar en aquests silencis,
a moure'm pel camp de batalla
de l'Ebre
i buscar la memòria
o aquells silencis
que Munyà jo m'havia obviat
per d'alguna forma omplir-los
i saber realment què va passar.
Però no què va passar
a nivell cronològic,
com van a la batalla,
perquè això sí,
agafem un dels bons llibres d'història
que tenim a l'abast,
doncs ho podem,
avui en dia ho podem saber
amb tota la feina
que han fet els investigadors
i tot això,
abans n'hi parlava,
n'hi parlava el Jordi Piqué,
sinó saber a nivell humà
què va significar
aquella batalla
i a nivell antropològic,
entre cometes,
com ha afectat
el nostre caràcter
com a territori.
Jo no sóc historiador,
no he estudiat antropologia,
però a través d'aquestes entrevistes,
que són més de 40,
a través de les transcripcions
de més de 700,
quasi 1.000 pàgines
només de transcripcions
en aquest projecte,
doncs, bueno,
t'en dones compte
lligant caps,
perquè t'en dones compte
d'alguna forma
que s'amaga detrás,
no només de la versió oficial
que ha arribat
fins als nostres dies,
sinó que s'amaga detrás
d'aquest silenci.
O sigui,
perquè la gent calla.
Val a dir que es projecta
després d'una conferència
que justament pronunciarà
Josep Sánchez Cervalló,
amic també d'aquest programa
que no ha vingut
perquè està en una tesi doctoral,
per això no ha pogut venir
avui al matí
de Tarragona Ràdio,
però també...
Sempre està ocupat.
Sempre està ocupat
i, de fet,
com bé deies,
parteix una miqueta
d'aquesta experiència
i també reculls
experiències personals
del Josep
des de la mirada d'ara,
de com va anar a fer
un pregó de festes
a una localitat
de les Terres de l'Ebre
i ha de callar
o intenten fer-lo callar
quan parla d'uns fets,
etcètera, etcètera.
Encara hi ha molta gent
que no s'atreveix a parlar
i encara hi ha molta gent
que practica
la negació dels fets, no?
Era així, eh?
O sigui, això que refereixes tu
li va passar a Josep Sánchez
a Vilalba dels Arcs,
no sé, aproximadament
l'any 95-96,
quan me'n van invitar
a fer un pregó de festes
a aquest poble
i hem de tenir en compte
que Vilalba dels Arcs
té una història molt fotuda
i s'ha d'entendre
també el que va passar a Vilalba.
Vilalba dels Arcs
és un dels únics pobles
juny en Solivella
que com franco
se'ls alça en armes,
els carlistes i els requeters
se subleven també en armes.
És lo sublevament,
podem dir,
la guerra civil
a les Terres de l'Ebre
i a la part, diguéssim,
del Camp de Tarragona
comença a Vilalba dels Arcs,
que és l'únic lloc
on se subleven, no?
els nens,
però se va fer
la revolució anarquista
a partir d'aquest moment, no?
A Vilalba es voler fer
doncs això,
van prendre el carlisme
i el requetè
va prendre l'Ajuntament
i en aquella època
doncs bé,
totes les columnes
de CNETF
i que passaven cap al front d'Aragoa
a defensar
el territori republicà,
moltes d'elles
se van parar a Vilalba
a sofocar l'alçament militar.
I què va passar?
Doncs van lloure
50, crec que 54 morts
de les dretes
del tradicionalisme
i del requetè a Vilalba.
Això què significa
després de la guerra?
Doncs que
ojo por ojo,
diente por diente, no?
Sang, crida sang,
diu un dels capellans
del documental, no?
Que surt d'anar
a la seva opinió.
Doncs què va passar?
Doncs que la repressió franquista
es va encarnissar
amb familiars
d'aquestes,
de les persones
més destacades d'esquerres
que no havien participat mai
amb l'assassinat
d'aquesta gent del poble.
O sigui,
que es va obrir
una fractura social
enorme
que durà fins als nostres dies
i la qual
a través del documental
hem volgut
plasmar
aquest cas local
per explicar
què significa
una guerra civil.
Què significa
que un veí
s'enfronti
a un altre veí
i arribi a les mans
i a la sang
i a l'odi.
Un odi
que s'ha heredat
fins als nostres dies, no?
I una mica
a Josep li va passar això, no?
Quan van anar a fer
el preu de festes
que potser anava a parlar
de tot això
que us estic dient ara
i algú
que ho va viure
no es va poder aguantar
i va sortir una mica
per
por soleares
com diuen en castellà, no?
150 hores
de material audiovisual
que difícil fer la tria.
Sí, no?
És barbaritat.
O sigui,
a la gent del meu món audiovisual
quan us ho dic
que han fet un documental
en 20 hores
me diuen
que estic directament
que estic boig
perquè això significa
no només de muntatge
de classificació
de material
de guia
de unitització
de material
i d'aclarir-te les idees
per a puc fer la pel·lícula
significa
un any
només
de muntatge
de postproducció.
Però clar
no pots arribar
a la profunditat
dels problemes
sinó més
que escarbes
en la superfície
i et quedes
en l'anecdòtic
i et quedes
en la mitologia
heredada del franquisme
o et quedes
en la
la guerra
no s'ha de repetir
mai més, no?
Busquem
precisament
per què es va fer
aquella guerra
perquè a Espanya
va hi haurà
un ensaliment militar
perquè la cogentura
internacional
ens va deixar sols
com avui en dia
estan deixant sols
el poble de Palestina.
Preguntem-nos
per què passen
aquestes coses
per què es permeten
aquestes guerres
per què es parla
armament
la generació
a Palestina
avui en dia
i per què es provava
a través de l'Elició Condor
sobre la població
civil
de les Terres de l'Ebre
durant la batalla
de l'Ebre
perquè qui permet
tot això
i que hem de dependre
de tot això
o sigui
és molt vigent
el conflicte
de la batalla
de l'Ebre
i de la guerra
civil espanyola
avui en dia
primer
perquè la perspectiva
històrica
ja ens permet
analitzar
objectivament
què va passar
realment
segon
perquè la sang
ja s'ha començat
a gelar
i ja és possible
assentar gent
d'esquerres
i de dretes
que van viure
el conflicte
com passa el documental
en una taula
i poder parlar
tranquil·lament
i poder discutir-nos
poder barallar-nos
però sense arribar
a les mans
i arribar a conclusions
això
és la feina
que
Lluís suposo
que
permeteu-me
que presenti
l'Helena
coordinadora
d'activitats
de Caixa Fòrum
Helena
molt bon dia
ja fa una estoneta
que ens acompanya
i en la mesura
del possible
en tan bon punt
vulgui intervenir
que ho faci
perquè Caixa Fòrum
de fet serà
un referent importantíssim
en tot aquest seguit
d'actes
que comentava
Jordi Piqué
des de l'exposició
de Capa
que en parlarem
després de l'una
amb el seu comissari
conferències de Polprest
on ara en parlarem
Helena
però en tot cas
Màrius
passava la paraula
a Lluís
Sí
a la casca
que hem de fer
els historiadors
jo crec que
que és important
que es faci
perquè
la història
s'ha de començar
a fer
quan encara és recent
quan tenim abundància
de documents
per poder-la explicar
a les generacions
futures
després
cada generació
l'adaptarà
a la seva mentalitat
i la coneixerà
però cal aquesta elaboració
de primera mà
que moltes vegades
se'ns ha negat
se'ns ha negat
per una transició
on es va preferir
l'oblit
el silenci
i no diguem res
deixant a tot un seguit
de gent
sense poder expressar
allò que volien explicar
i sense poder donar
el testimoni
de les coses
tan terribles
i tan cruels
que van passar aquí
afortunadament
jo crec que s'ha fet
una reflexió
sobre això
arribem
una mica tard
però arribem
encara a temps
primer
de fer
història oral
i parlar amb testimonis
directes
d'allò
que van viure
ells
i després
doncs
de tenir documentació
que inevitablement
amb el temps
es va perdent
i es va deixar
i ara
tenim encara accés
a determinats documents
doncs
que poden
aportar moltes coses
i enriquir
el que va ser
el drama
aquell terrible
aquesta situació
que jo crec
que el Màrio
feia un paral·lelisme
molt clar
amb el que
està passant
a Palestina
a Israel
els enfrontaments
civils
que hi haguen hagut
als països balcànics
de l'ex-Jugoslàvia
on veiem
que veïns
de tota la vida
però no aprenem
no aprenem
perquè la història
del que va patir
el poble jueu
és present
i ha estat
prou difosa
i continuem
patint genocidis
com el que pateix
ara el poble palestí
sí, sí, sí
així és
i malauradament
provant armes
d'última generació
i després de la guerra
d'Iraq
encara avui
encara diuen
que ho fan
buscant uns terroristes
o estan
els terroristes
estan matant
la població civil
algú aprenem
diria jo
perquè en aquest país
les mobilitzacions
més importants
que s'han fet
i es fan
és en contra
de les guerres
en contra de la guerra
d'Iraq
al Saudia
però l'altre dia
en contra
de l'ocupació
de la franja
de gas
i d'això
també hi va haver
una mobilització
molt gran
i no és una mobilització
genèricament
en contra de ningú
sinó contra el fet
de la guerra
per tant
en aquest país
sí que s'ha instaurat
de manera important
una cultura de la pau
que curiós
un element
del nostre patrimoni
històric
del nostre patrimoni
romà
que acollissen
durant
fins als anys
50
llargs
fins al 1953
53
a mi em sonava
una presó
una presó
en el que realment
les condicions de vida
eren terribles
sí sí
eren terribles
vera
les presons
apareixen
al segle XIX
abans
no n'hi ha
o tenen una altra finalitat
són centres de reclusió
que hi ha de tot
des de delinqüents
a bojos
fins a tota mena
tal com les coneixem ara
és del segle XIX
en aquest país
en principi
s'ocupen
doncs
edificis potents
amb murs
importants
castells
i coses d'aquesta mena
i aquí
el que tenim més a l'abast
doncs
és aquest castell
si el veiem ara
ja pensem
com pot ser
que aquí
poguéssim viure
tantíssima gent
aquestes sales
tan cuidadetes
tan boniques
i dius
com és possible
que aquí
i aquest és el fenomen
que hem d'intentar explicar
com en un moment determinat
som capaços
perquè jo
crec que
a vegades hem de fugir
de si van ser aquests
o els altres
com vam ser tots plegats
capaços
de posar tantíssima gent allí
i com es va ser capaç
de treure'ls
per anar-los a afusellar
i d'una manera
sistemàtica
procedir
a una eliminació
tant pel que s'ha fet
com allò que ha fet
el teu familiar
com deia abans Marius
aquí també tenim testimonis
i exemples
de gent que pateix
per allò que ha fet
el seu pare
o per allò que ha fet
no sé qui de la família
que es considerava
bé que s'havia
d'eliminar tots
afortunadament
aquí
en aquella època
estava
de
conseller de justícia
a la Generalitat
un arqueòleg
en Bosch i Gimpera
i va ser el primer
que es va preocupar
de
primer
coneixia
la importància
de l'edifici
i
en vista
de les condicions
pèssimes
que es reunia
per la població reclusa
va intentar
canviar la presó
de lloc
i es va pensar
posar-la
a la punxa
de l'actual
convent
de
Frares
Carmelites
no es va arribar a fer
la guerra
va acabar abans
no s'havia pogut
donar de baix
una presó
i portava a l'altra
i quan van arribar
les tropes de Franco
el que van fer
és duplicar-les
van mantenir Pilats
i l'altra
també la van utilitzar
de presó
de manera que
crec que és una evidència
que no eren sols Pilats
sinó que hi havia
tantíssima gent
empresonada
que no donaven l'abast
hi havia aquestes dos
hi havia
el convent de les Oblates
per dones
i encara hi havia
que també hi ha un llibre
que explica
aquesta presó
de les dones
que es presenta l'any passat
exacte
si no m'equivoco
l'any passat
exacte
i encara hi havia
un camp de concentració
també amb un coment
a les monges
del carrer
Tenislau
Figueres
hi era un camp de concentració
que portaven els soldats
que empresonaven
per classificar-los
qui era oficial
qui havia tingut responsabilitats
és a dir
aquesta ciutat
estava plena
de llocs de...
Clar
aquest audiovisual
que heu produït
des del Museu d'Història
no és
un audiovisual
diguem-ne
només per aquest fet puntual
de commemorar aquests 70 anys
sinó que pot...
que ha de tenir una utilitat
per tematitzar una zona de Pilats
per dir si Pilats
forma part del patrimoni romà
de Tàrraco
però aquest edifici
també va acollir
durant un temps determinat
els empresonats del franquisme
Exacte
exacte
servirà en el futur
per explicar això
precisament
la idea
és que
que els recintes
del museu
vagin incorporant
una explicació
del pas del temps
en ells
han tingut molts usos
hi ha coses
que són difícils
d'entendre
si no expliquem
doncs que l'edat mitjana
es va utilitzar
per no sé quina cosa
i després es va utilitzar
per no sé quina altra
i això ha deixat
empremtes al edifici
la idea
és anar-ho explicant
en tots els recintes
i un dels que començarem
és precisament
per la sala aquella
curiosament
és la sala
on hi ha el sarcòfag
d'Hipòlit
allà
hi havia la sala
dels condemnats a mort
que tot i que la llei
d'aquest país
i llavors també ho deia
diu que els condemnats a mort
havien d'estar
amb celes individuals
estaven en una sala comuna
d'allà
els anaven traient
cada dia
que hi havia saca
per dur-los a fusellar
Permeta'm una cosa
hem escoltat abans
un fragment
d'aquest audiovisual
tinc un altre
em salto al guió
ja li dic a Lluís Comas
que està a l'estudi
em salto al guió literalment
i estaria bé
a veure si els nostres convidats
i els oients naturalment
poguessin explicar
un fragment molt breu
de 23 segons
quan un altre dels expressos
explica una anècdota
sobre el capellà de la presó
de les seves paraules
a les seves paraules
es podia deduir
si l'endemà al matí
hi hauria o no
a fusellaments
el capellà
el capellà era dolent
era dur
passava no
germanets
els demés
dormiu tranquils
vol dir que aquella nit
no hi havia saca
passava per la meva celda
que seran els veus
no
que si no et dia
bona nit
hem de matar
a fusellament
si no et dia
bona nit
és que l'endemà
doncs t'anaves cap a l'oliva
directament
aquest era el Leandre II
i el que explica
Leandre II
que també
participa en el documental
del Marius
precisament
és dels que entra
a Vilauba dels Arcs
el que abans explicava
va a sofocar
el cop carlista
de l'època
temps després
va ser
mando intermig
de l'exèrcit republicà
tinent
a les ordres
del general Riquelme
republicà
va viure
la retirada
de l'exèrcit republicà
a Tarragona
també la va viure
a Barcelona
se va acusar a França
va organitzar
la resistència republicana
a França
així resumint-ho molt
va tornar
després
a l'estat espanyol
per organitzar
també la resistència aquí
va ser enxampat
corria molt de risc
de ser-ho
van tancar Torrero
Torrero
era un matricam
de matrimini
i de Torrero
va fer cap
aquí al pretori
la seva dona
explicava
com li portava
també
menjar
i roba
la Carme
i el que podia
una altra dona
molt lluitadora
i que té
testimonis
realment
esfereïdors
Leandra va tenir
el trist honor
de tancar
la presó
de Pilats
i estrenar
l'actual presó
com a privilegi
el van deixar
anar-hi caminant
i si
després d'anys
quines ironies
anirem parlant
i aquests testimonis
i tot plegat
jo el que volia dir
sobre això que
dia Leandra
aquí
és que
s'ha de tenir molt
en compte
la por psicològica
que el règim
impartia
no només
als presos
sinó a la població
perquè això era
el que els ho feien
els presos
i sobretot
el que els ho feien
per exemple
el que va passar
després de la guerra
immediatament
l'alcalde de Tortosa
el van a la Fusellà
l'alcalde de Reus també
crec que l'alcalde de Tarragona
el Floresby
un dels dirigents
de l'època
també el van cepillar
o sigui
el que es volia fer
era
ficar
una por
i un terror
enorme
sobre la gent
i ho van aconseguir
aquest terror
va durar 40 anys
s'acosten les notícies
en anirem parlant
l'Alena em perdonarà
però jo li prometo
que de tornada a les notícies
en parlarem
perquè a més
ho lligarem tot plegat
amb aquesta magnífica
exposició
de capa
en tot cas
dic
que avui
es projecta
al Palau de Congressos
a la Sala Eutiques
aquest documental
del Marius
i que
posteriorment
també es projectarà
a TV3
però ell té interès
que abans
es projecti
a diferents pobles
de l'Ebre
sí
t'ho dic ara
si m'ho pots dir
ràpidament
perquè queden dos minutets
per les notícies
de la convicció
de la convicció
des de la primera obra
que els documentals
els llibres
o tot allò que es produïssi
en l'ajut de la gent
del territori en vius
primer s'ha de presentar
a casa teva
i és el meu objectiu
a la gent de TV3
i ells estan contents
que si sigui
ja està avisada
que primer
preferixo presentar-ho
poble per poble
i llavors ja arribarem
a la televisió de Catalunya
el febrer
crec que caurà
cap a l'any
primer a 15 de febrer
es farà pass a televisió
deixa'm dir que
Quico, el cel i el noi
i el mut de Ferreria
s'han fet una versió
de l'Ai Carmela
i de tot un seguit
de cançons
en català
tradicionals de la guerra
en català
tota una joia històrica
amb testimonis
de primera mà
amb els paisatges
antics
els contemporanis
jo tinc moltes ganes
de veure-la
de veritat
que tinc moltes ganes
i també
d'aquest audiovisual
del museu
Lluís Sembalar
continuarem parlant
en propers programes
no hi ha dubte
i anirem resseguint
les passes
d'aquests homes i dones
que van ser autèntiques
víctimes del franquisme