Pep Escoda, molt bon dia.
Bon dia.
Ara m'explicava el Pep, que jo no ho sabia,
els seus més íntims segurament que sí,
que ell anava per pintor i va acabar com a fotògraf.
Sí.
I com va passar això?
Jo vaig estudiar a l'Escola d'Art,
vaig fer pintura amb el mestre Josep Icar,
i mira, pel cost de la vida
vaig estar un any fent espulgons de pintura
i em vaig passar a la fotografia.
A veure, jo li preguntava,
i no tens temptacions de fer algun filteig
ni que sigui amb la pintura?
Diu, no, perquè m'enganxaria, ho dubto,
que deixessis la fotografia.
Home, deixar la fotografia no ho crec.
Això no es deixa mai.
Ara m'enganxaria, m'agradaria pintar, eh?
Si tingués espai, igual millor en saber.
A veure, el Pep Escoda, això ja dius, Ona,
però això què és?
Com es pot guanyar per 14 una vegada
un premi, un premi important,
no és un premi qualsevol,
estem parlant del premi luxe,
és un premi que atorga
l'associació de professionals...
De fotògrafs professionals d'Espanya.
D'Espanya, és un premi a nivell nacional,
amb projecció internacional,
l'has guanyat amb aquest cop 14 vegades?
14 vegades i dues vegades finalista.
Però això no és habitual, clar.
Bueno, és...
Si puntem els anys...
A base d'enviar pernils.
Sí, ja surt, bueno,
el senyor dels pernils està encantat
amb tu com a client.
Bueno, a veure,
home, hi ha gent que té tants luxe
o més que jo, no?
El que passa, a diferència potser amb els altres,
hem mantingut la línia durant els anys,
i altra gent que s'hi presenta, no?
Nosaltres tenim aquí
el que...
A veure,
la motivació per la qual
el jurat enguany
va decidir
que el Pep guanyés
el luxe d'or,
projecte personal,
diu
Per la profunda reflexió
que propone sobre la interacció
entre les persones i l'arte
i per la seva elegància
a l'hora de sintetitzar-lo
en esta sèrie.
Hem visualitzat aquestes obres.
Són imatges preses
en tres museus ben diferents?
Sí,
però la col·lecció és més àmplia.
És més àmplia,
però les que jo he vist, vaja.
Són díptics,
s'ha d'explicar que són díptics,
i són tres museus molt diferents
d'un dels altres.
I cadascú també té les seves anèctoses,
perquè si has vist les imatges
et succeixen coses.
A més,
tenen aquesta singularitat
que és una mena de buidor personal
sense la figura humana,
però amb tota la riquesa
que té l'espai.
Lo describeixes molt bé l'obra.
Gràcies.
I la figura humana,
d'una altra banda.
En aquest cas,
són els guaites
els vigilants dels museus.
Sí,
perquè a la sèrie es diu
Guaites Vigilantes.
Sí,
en aquest cas es diu guaites
o que passa que
com que era en prèvi nacional
van posar
a costa i posar vigilantes.
Dius que és una sèrie,
quants museus?
Bé,
això ho vaig començar
fa anys
en un viatge a Lituània
vaig fer un díptic
de casualitat,
s'ha de dir sí,
no?
I va quedar
va quedar arxivat
i aquest any
a La Habana
vaig estar visitant
el Museu de Belles Artes
de La Habana
i vaig fer fotos,
no?
I llavors,
al vindre aquí
vaig fer mil i pico fotos.
I llavors,
al vindre aquí
visualitzant tot el treball
vaig veure
que ho havia repetit,
no?
I ho estic,
sí.
Vas començar a crear
una col·lecció,
una col·lecció d'una sèrie
sense vulguer-ho?
Sí.
O inconscientment,
no?
Tinc un escrit
que ho posa,
digue-li l'atzar,
però bueno,
si no ho busques
les coses no les trobes,
no?
És a dir,
sense vulguer no ho fas
el subconscient,
no?
Es va crear aquella imatge
fa dos o tres anys
i l'història continua.
Llavors,
ara ho estic treballant
i estic demanant...
Mira,
aquesta és...
Acaba d'arribar
una...
És la primera imatge
que vaig fer
que es va fer a Lituània.
A més,
s'identifica
que és un país
amb el perfil que té?
Sí,
és una persona
d'una senyora de l'est
que tal com li deus
aquesta cara tan xerra
i aquesta mirada profunda
t'he de dir
quan li vaig fer la foto
es va aixecar
i em va fer un petó,
no?
Doncs té una cara així
com a molt distant,
molt introvertida
i al costat
és un mirall.
No, no,
és un mar buit.
És un mar buit.
És curioso,
el que em va cridar
l'atenció d'aquest museu
que és el museu
de Caunes a Lituània,
el que em va cridar
l'atenció
és que aquesta senyora
estava vigilant
una sala
on només hi havia
els mars,
no hi havia l'obra.
La guaita,
de la vigilante
al museu.
Sí,
era la vigilante
d'aquella sala.
Sí, sí.
Llavors no hi havia pintures,
només hi havia els mars
i em van curiosir,
no?
I bueno,
és com una reflexió
és el que deus tu
que ho has descrivit perfectament,
no?
Una part és el buit
i l'altra és el guaita,
no?
La persona que et mira,
la persona que t'observa.
Clar,
hi ha...
I que no els hi donem
més importància
si estem envoltats d'ells,
no?
A mi m'ha cridat molt
l'atenció
la teva col·lecció
quan he vist només
tres o quatre
de les fotografies.
M'ha cridat molt l'atenció,
però a mi personalment
sempre m'ha cridat molt
l'atenció
al paper que fan
els vigilants.
En grans pinacoteques
com el Louvre
o com el Prado,
que hi ha tanta gent
o ja se les que hi ha
menys gent
i sempre hi ha
aquella persona allà
i són diferents,
interactuen
d'una manera silenciosa
amb el públic
que vol tapar el museu.
Poca broma
que fer una sèrie
sobre aquests personatges
és realment
una idea original,
i s'adormen,
te'n trobes que estan
a dormir.
el tipus de
aquesta senyora
era molt seriosa,
però a vegades
trobes gent
molt seriosa,
molt distant,
trobes gent
esplèndidament generosa
amb el client,
entusiasmada,
amb aquell espai
que guarda
d'alguna manera.
Sí, sí, sí.
És el cas
que t'ha explicat
d'aquesta senyora,
que la gent
no pot veure la foto
ara per a la ràdio,
però és una mirada
de com tots ben dits,
se nota que és una persona
de l'és
i quan li vaig fer la foto
va fent somriure
i em va abraçar
i em va fer un petó.
I era per al seu idioma.
Clar, clar.
Vas fer el Reina Sofia també?
Sí, el Reina Sofia
és la foto aquesta
que has vist
que només hi ha la cadira.
Sí.
Se la va aixecar
i dic, hòstia,
si m'ho posen millor encara.
Clar, clar,
aquest vigilant
fa molts cafès, segurament.
És la cadira buida, no?
I la composió és perfecta.
I poca broma
al Nacional Arqueològic de Tarragona.
Sí,
sí que això ho he d'agrair
molt a Francesc Terrats
perquè quan va iniciar
aquesta col·lecció
li vaig ensenyar la col·lecció
i vaig parlar amb ell,
vam anar a lliure al museu
i lògicament
has de demanar permís
als guaites, no?
I el director del museu
ni jo puc obligar
que els hi fem una foto.
T'he de dir
que les primeres
són robades,
el que diem els fotores
robades,
que en si la col·lecció
m'agradaria que fos així, no?
És a dir,
buscar la imatge aquesta
robada...
Perquè no tinguis efectes legals
després, no?
Entre cometes,
però clar,
ja avui en dia
tots els temes
d'aquests atrets d'imatge
i tot això
s'ha de cuidar molt
i has de firmar papers
i tot això.
Però en si
la gràcia seria aquesta,
és anar a robar la imatge,
anar a voltar per entre el museu
i anar a buscar.
Home,
és on trobaries?
Però bon,
ara ho estic seguint legalment,
és a dir,
demanant permísos
que m'està costant molt
i...
I escolta,
Pep,
diguem-ne,
no hi ha cap truc,
no sé si és correcta
l'expressió,
és a dir,
les cares es corresponen
a les sales
que guaiten els vigilants
o has intentat
fer una combinació,
diguem-ne,
que estèticament
et quedes millor?
Sí,
no,
perquè els guaites
normalment els museus,
ara que estic posat
en aquest tema,
els canvien,
és a dir,
n'hi ha que els canvien,
no sé si ho sabies,
però...
No estan sempre
a la mateixa sala.
No,
els canvien,
llavors,
si que ho intento respectar,
també t'he de dir una cosa,
a mi m'agrada molt
el retrat psicològic,
per mi el retrat té
un gran component psicològic,
t'he de dir
que també els enganyo,
per exemple,
com a anècdota
i que els vaig comentar
l'altre dia
perquè els vaig portar
una foto,
perquè els hi porto
una foto
perquè el tinc constància
i llavors m'afirmin
els drets d'imatge,
no?
És a dir,
com a anècdota,
el museu cològic
els hi ve a dir
que vindrà el dimecres
i no hi veia anar,
no?
Clar,
si tu visus el dia
que vas,
bueno,
i generalment les dones
que sou coquetes,
no?
Arreglar-nos una mica.
Pentinades,
pintades,
no?
Doncs et jugo aquí
una miqueta així,
els enredo una miqueta,
apareix un altre dia
i els agafo
com els agafo,
no?
Deies que moltíssimes
ens passa a tothom,
no?
El que passa
és que quan estàs
aprofundint en un treball
o estàs treballant
a fons aquell treball
però està passant més coses.
I ara estic amb el tema
aquest de permisos
que hi ha tres museus
que per mi són importants
que vull fer
i ja tinc tres viatges
previstos
per...
Ja tinc més o menys
els permisos
i per...
Hi haurà oportunitat
no sé quan
ni com
de contemplar aquesta obra
complerta,
acabada
ja en forma de llibre,
d'exposició,
no sé,
a través d'internet?
S'inaugurarà Tarragona.
S'inaugurarà Tarragona?
Sí, ho tinc claríssim
que s'inaugurarà Tarragona
i hi ha un possible lloc
i bueno,
ja ho direm
en el seu moment.
No és la teva sala?
No, no, no,
perquè seran
uns 20 díptics.
És a dir,
jo aniré treballant,
és a dir,
no saps mai
quan acabes
una col·lecció,
no?
Per ser molts museus.
És una gran notícia
que s'inauguri aquí,
eh?
S'inauguri Tarragona,
seguríssim,
a més vull que...
És que com a Tarragona
vull que s'inauguri Tarragona.
Però és un desig,
jo digue'm,
no et preguntaré res més,
però la cosa més o menys
ja es veu clara
que ha de ser així.
És un desig
perquè
aquest ho he dit
com a Tarragona
crec que
i artista Tarragona
ho he d'exposar aquí.
Qui ho han de veure
primer són els meus
els meus amics,
els ciutadans,
i llavors, bueno,
si pot viatjar
molt millor.
Allò que està més o menys
parlat,
però com que no està
lligat del tot,
és a dir,
em van oferir el lloc,
ja.
Em van oferir el lloc
per exposar-ho.
Que bé.
És un debat estell,
i probablement
al final ens ho prendrem
com un divertiment,
però amb el Pep Escoda
sovint surt aquesta qüestió,
però és que a vegades
em dius
Pep Escoda,
un fotògraf
en projecció internacional
i hi ha aquella cosa,
home,
però si viu a Tarragona
vols dir que...
I com tu,
altres grans professionals
que hi ha en aquesta ciutat.
Molts aquí,
grans professionals.
Home,
vius aquí
perquè és la teva opció personal
i afortunadament
tens dues cametes,
uns aves i uns avions
que et permetran anar pel món.
No necessàriament
has de viure a les grans capitals
per fer una feina
que tingui projecció internacional.
No,
pots viure perfectament
a Tarragona
i treballar a fora.
Però oi que això
sovint encara una mica?
Jo mantinc una teoria
que...
I m'agrada
que ho he comentat
alguna vegada
quan m'has entrevistat
que les distàncies
en si no existeixen,
el que existeixen
són les energies
i ganes de fer les coses.
Si jo mantinc
que anar
que ho estic mirant
i tu abanço
que ho tinc més lligat
al Metropolitan
de Nova York
a fer una imatge d'aquestes,
doncs escolta,
s'agafa l'avion
que són deu hores,
vuit hores,
se va cap a París
se fan les fotos
i es torna.
Al Metropolitan
què vas fotografiar?
No, no,
estic en tractes.
Estic en tractes
perquè hi ha tres museus
amb si importants
que per mi són molt importants
que els vull fer
i un d'ells
és el Metropolitan.
Els altres es poden dir
com a voluntat
que tinguis?
Aquest t'agradaria
incorporar-ho a la sèrie?
L'altre és el Louvre.
El Louvre,
home, clar.
El Louvre,
estic entre el Louvre
i el George Pompidou,
però potser
em motiva més el Louvre.
Però bueno,
m'acosta molt
aconseguir els permisos
i tot això.
I què fa
que siguin tan reticents
aquestes grans pinacoteques
a donar permisos
per un artista?
A més a més,
és que sembla un contrasentiu.
Ells haurien de promocionar l'art, no?
Sí, però costa.
Hi ha una burocràcia,
però a mi,
encara hi ha un tema
que és aquest que et deia,
que és els drets d'imatges.
Si un museu
perquè facis fotos del museu
no hi ha problemes.
I que facis un espai
no et donen...
Quan dius ja
que has de fotre
fer amb personatges
més...
has de reunir els guaites
els dies d'ensenyar l'obra.
És que això,
fins a ser el punt,
és decisió personal del guaita, no?
Sí, sí, clar.
I ara,
no la direcció tant,
que sí que t'ha de proporcionar
el permís
per moure't a l'espai,
però...
Don i jo és com t'he de d'abans
el puc obligar
que s'ho tinguin
d'imatge
d'una col·lecció meva.
A part,
com van fer
el Museu Arqueològic d'aquí,
no?
Que els vam reunir
el Francesc
Terratz i Onda Matías
i els vaig ensenyar
el que estava fent
i que en tenia dos
només en aquell principi.
I, bueno,
doncs dels que vien allí
quatre es van oferir.
Em vaig fer els quatre.
No, tres, perdona.
Els van oferir més gent,
però en vaig fer tres.
Nosaltres n'hi hem vist tres
i la veritat és que
ens ha cridat moltíssim l'atenció
i no ens estranya
que aquesta sèrie
sigui premiada
perquè, a banda
que és absolutament original
el projecte,
és molt explicatiu,
és molt eloquent
allò que ens vol dir.
Sí, són imatges molt simples
però al mateix temps
molt explícites.
Cal dir que estem parlant d'imatges
i que si les volen veure
a la pàgina de l'AFP
estan...
Ah, sí?
Sí, afp.pro.
Doncs val la pena.
Entré avui perquè...
Ho he de repetir
A-F-P-E
P-P-O
Entres allí,
poses Premios Lux
i veuràs les imatges
que estem parlant.
Què estàs fent
a la banda de preparar viatges
als museus
per continuar la sèrie?
Bé, ara intento
que la cosa està fluïsa,
és a dir,
la cosa està fluïsa
no paro,
és a dir,
feia més fotos que mai.
Llavors estic dedicant
molt de temps a mi
que ja em tocava.
No tant aquella aposta
més publicitària.
Si vas sortir alguna fanyeta
la vas fent,
ara he acabat un llibre
del Mercat de Tarragona
que a veure quan sortirà
quedarà molt maco.
Crec que he atrapat
l'ànima del Mercat
com jo volia.
I l'has fet recentment
les fotografies?
Sí, fa dos mesos
que les he acabat.
Després d'anar
a començar les obres?
Ara estan...
Sí.
Bé,
en si el llibre
tracta sobre el Mercat
i he fet
el que és la part arquitectònica
del Mercat Antic
i llavors la vida.
És a dir,
que m'he passat molts dies
a les 5 del dematí
quan porten la carn
i tot això.
I ho vaig fent coses.
Estic intentant dedicar
la meitat del meu temps
a l'obra personal
que em toca.
L'obra personal
que l'has tingut
una miqueta
no abandonada
però sí,
lògicament
per la tasca més professional.
També t'has de moure
t'has de moure
en galeries,
t'has de donar a conèixer.
Jo li tenia moltes ganes
com deies
ja tenia 13 looks
i tenia moltes ganes
en projecte personal
perquè projecte personal
hi entres més
en el món de les galeries.
Llavors el jurat
que està composat
per la Tenit Plana
que era fotògrafa
i el Llucia Alms
que és de la fàbrica.
La fàbrica
estan recens instal·lats
a Barcelona
són els de fotos
perquè m'entenc
que són els de Fotospanya
els que fan Fotospanya
a Madrid.
Llavors me donen
una miqueta entrada
al món de les galeries
i hi ha una marxant
també ara que estic
tractant amb ella
que em tiren davant
d'això
i tinc moltes ganes.
Hi ha diferents nivells.
I a part d'aquesta
n'estic fent dos obres
paral·leles.
A banda d'aquesta?
Sí, sí,
n'estic fent una altra.
Si estic treballant
en cavalls
jo t'avanço.
Ara en cavalls?
Sí, no ho sé.
Al final
no sé si et quedarà
alguna cosa
amb la qual treballar.
Jo l'avanço
estic investigant
estic fent
les primeres fotos
lògicament
veus que hi ha canvis
quan vas conèixer
més el món del cavall
i tot això
vas canviant coses
però sí
clar, quan te dius cavalls
t'imagines cavalls saltant
però la història
no va per aquí.
No, Reta
d'aquí quatre dies
l'haurem de convidar
no sé si per premis
però sí perquè és una persona
que sempre està activa
professionalment
amb feines publicitàries
llibres
o amb projectes personals
com aquest
que li ha valgut
el 14è Premi Lux
de l'Associación
de Profesionales
de Fotores Profesionales
d'Espanya
és que això
de les entitats
és important dir-ho
per donar-li
l'inversió
és l'únic premi
que existeix
per professionals
en aquest país
és la distratada
edició que tenia
i val destacar també
a la Rosa Comas
escriptora
sí que li agraeixo molt
perquè em va
que et va fer
la tàrera de presentació
el que li vaig explicar
i quan va veure les imatges
va interpretar molt bé
la meva obra
Pep Escoda
tu sí que fusions
obres
i aquí fusiona caixes
nosaltres hem estat
tot el matí
pendents
de la qüestió
recordem en tot cas
perquè estem a punt
d'acabar el programa
si em permet
el Pep
recordar
alguns dels missatges
que han arribat
a través del correu electrònic
al matí
arroba tarragonaradio.gat
també
algun que altre missatge
a través de l'SMS
7011
la paraula
matí un espai
i l'opinió
ara d'aquí uns moments
sortejarem aquesta samarreta
no res
un detallet que volem tenir
per la molèstia
que us preneu
de manifestar públicament
a través de la ràdio
de la ciutat
el que penseu
sobre qüestions
d'actualitat
i que poc o molt
a tots ens toquen
recordem
que hi ha
diferents
opinions
a banda de les que hem recollit
al carrer
diu
matí
crec que ajudarà
a esborrar
Tarragona del mapa
és una vergonya
som uns venuts
a Barcelona
Glòria diu
que no li sembla
ben i malament
sempre i quan
no repercuteixi negativament
Ferran diu
que com a client
de Caixa Tarragona
espero rebre
com a mínim
una carta
i que m'ho expliquin
Eduard
tant se val
es digui com es digui
els enrics
sempre fan
i desfan
Sandra
una vegada més
el centralisme de Barcelona
s'ho menja tot
Josep Maria
no em sembla bé
per la pèrdua
de protagonisme
de l'entitat
i del territori
i la Maria Rosa
ens explicava
un cas
de no reconeixement
de Caixa Tarragona
quan es va quedar viuda
el fet
que portava
18 anys de convivència
no van reconèixer
el seu estatus
de parella
de fet
i la part corresponent
del seu company
doncs
per allò
dels drets
en herència
van anar a parar
al pare d'ell
i no pas a ella
diu que a la Caixa
va passar tot el contrari
a banda del tracte exquisit
van reconèixer
el seu estatus
de parella
de fet
i acaba dient
espero que la nova entitat
que neix
es posi a l'alçada
dels temps
i de l'actual realitat social
i el Pere
diu que li sembla molt bé
perquè és la manera
de ser més competitius
davant de la crisi