Hem aprofitat en aquell moment, abans que comencés la seva ponència,
per parlar amb en Josep Domingo Ferrer.
Ell és catedàtic de Ciència de la Computació, Investigador i CREA
de l'Acadèmia de la Universitat Rubí i Virgili,
on dirigeix la càtedra UNESCO de Privadesa i Dades
i el Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques.
És llicenciat en Matemàtiques, va obtenir la llicenciatura
i doctorat en Informàtica a la Universitat Autònoma de Barcelona
i els seus camps d'activitat són la privadesa i la seguretat de dades
i un munt de coses més que vagin.
No direm perquè té una llarga experiència, un llarg currículum
amb aquests temes de la seguretat ciutadana aplicada,
l'estic, vaja, aplicada a la seguretat ciutadana, Iolanda.
Molt bé, doncs podem escoltar el fruit d'aquesta conversa.
Sí, la seva ponència és videovigilància i privadesa.
Hem començat preguntant-los sobre aquests dos conceptes,
quina relació tenen i, vaja, si ens podia explicar efectes pràctics,
què suposen, escoltem-ho.
De fet, en principi, un podria pensar que són oposades.
La videovigilància i la privadesa persegueixen coses diferents.
La videovigilància persegueix seguretat
i la privadesa persegueix poder-te moure's sense que la gent sàpiga exactament on vas.
El que tractarem a la ponència és de veure que hi ha tecnologia
que permet de conciliar tots els requisits,
que hi hagi seguretat i alhora que hi hagi privadesa,
de manera que només se sàpiga en els moviments de la gent deshonesta,
però que la gent honesta no es vegi afectada pel control que suposa la videovigilància.
Perquè quin marc legal hi ha en tot això?
A l'estat espanyol hi ha lleis que obliguen a advertir de quan hi ha videovigilància,
però prou.
Hi ha països fins i tot en els quals no és ni necessari advertir.
A banda d'advertir sobre l'existència de videovigilància,
el marc legal de l'estat espanyol restringeix l'ús de videocàmeres
a llocs que realment siguin estratègics
o que siguin llocs que cal vigilar per alguna raó especial,
com ara aeroports, hospitals...
És a dir, un no pot posar...
A la balcó de casa seva no pot posar una càmera, per entendre'ns directament.
Ha de demanar-ho.
Per què on és el límit de tot això?
Perquè a vegades no ens s'utilitzen potser eines com aquestes,
com has dit, per persones deshonestes,
que potser a vegades no acaba de funcionar.
Hi ha hagut casos bastant denunciables, com a Àustria mateix,
on els propietaris d'edificis que tenien habitatges de lloguer
optaven per instal·lar càmeres a la façana de les cases
per detectar gent que fes grafitis.
Aleshores, clar, això resultava que al final permetia de rastrejar
els moviments dels estadans, dels llogaters, de la casa.
I això clarament era infringir els drets d'aquesta gent
per garantir el dret del propietari de saber qui fa els grafitis.
Això no és proporcional, per tant, aquí hi ha un límit que no cal traspassar.
Situacions com aquestes s'han d'evitar.
Quan es posen càmeres ha de ser per una raó superior,
per una cosa, és a dir, que el benefici que s'entreu sigui superior
al perjudici que s'ho posa per la gent vigilada.
Quan parlem de privadesa també en ve el cap de xarxes socials, internet,
on també una mica fins a quin punt el ciutadà, la persona que accedeix a la xarxa,
té privadesa i fins a quin punt, vaja, és totalment vulnerable.
A les xarxes socials, tal com estan muntades avui dia, n'hi ha molt poca de privadesa.
I realment fa pensar el fet que la gent s'hagi apuntat en massa
a alguna cosa com Facebook, és a dir, a dir quines són les teves aficions,
a admetre que es pot anar comunicant a tothom què fas i què deixes de fer.
Realment, quan veus que la gent fa això, comences a pensar
que potser no la volem, la privadesa tots plegats.
Però jo crec que és un problema de falta de consciència.
En el cas de les xarxes socials ja hi ha hagut alguns disgustos,
són sàlebres les històries de caps de personal que abans de llogar
algun empleat miren si és d'alta Facebook, si l'empleat resulta que és un senyor,
posem per cas, amant de la diversió nocturna i les festes,
a la millor acaba sent algú que no és llogat, no? I això ha passat.
I suposo que és un del risc que tenen aquestes xarxes, per exemple,
com citaves la del Facebook, el risc aquest que vaja,
t'enxampin fent coses que potser no volies que t'enxampessin.
No, certament, de fet, la defensió de privadesa no és no dir res a ningú,
és dir allò que t'interessa dir en cada moment.
En el moment que tu et connectes a una xarxa social,
t'hi poses com a usuari, no saps qui està veient allò que t'ho penges,
per tant, perds el control. I això és perillós.
I la seguretat a internet?
Perquè sí que cada cop més s'havisca en els darrers 4-5 anys,
la gent confia més en, per exemple, comprar per internet,
vull dir que sembla que la gent hi té més confiança.
Diguin el que diguin les empreses que produeixen antivirus
i coses similars, la compra per internet és bastant segura a les d'ara.
En particular, és més segura encara si fa servir ordinadors
que no són de Windows. Si fa servir Apple, si fa servir Linux,
és molt més segura. Però fins i tot amb Windows
es pot confiar que no és pas més insegur comprar per internet
que comprar en un restaurant on dones la targeta de crèdit a un cambrer
que el perds a vista. Vull dir, això segurament és bastant més insegur
que no pas comprar un bitllet d'avió per internet en aquest moment.
I en quin moment ens trobem pel que fa a aquesta relació
dels dos conceptes que dèiem a l'inici de l'entrevista,
videovigilància i privadesa, suposo, a nivell teòric
o a nivell d'investigació. En quin moment ens trobem?
A nivell d'investigació hi ha tecnologia, com deia,
per combinar les dues coses i fer que la videovigilància
pugui ser selectiva només orientada a gent que hagi fet infraccions.
El que passa és que aquestes tecnologies no estan arribant al carrer,
al carrer s'estan instal·lant tecnologies velles
que són bastant invasives.
O sigui, són tecnologies que vigilen a tothom indiscriminadament.
I d'això parlaré a la meva intervenció d'aquí un moment.
És que caldria que els poders públics,
les empreses que instalen videovigilància,
s'assabentessin que hi ha tecnologies que preserven privadesa
i si cal pagar una mica més, que paguin una mica més
i instal·lin coses que respectin la privadesa dels individus.
Això però passa a nivell de l'estat espanyol
o és una mica a nivell mundial?
A nivell en general.
És en general.
És més fàcil trobar tecnologia antiga,
que no discrimina entre bons i dolents per dir alguna cosa,
i que enregistra tothom.
Per trobar tecnologia nova i instal·lar-la,
has d'estar motivat
i potser t'has de gastar una mica més de diners.
I això a vegades no és fàcil
per la gent que instal·la càmeres.
Doncs Josep Domingo, moltíssimes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.