Ara són dos quarts d'una del migdia, quatre minuts i mig.
Es va inaugurar la passada setmana i en tan sols, no res,
tres o quatre dies, tots aquells i aquelles que l'han visitada
diuen que és una exposició realment extraordinària.
Ens estem referint als millors artistes espanyols
de la segona meitat del segle XX
a l'exposició de Picasso a Barcelona de Caixa a Tarragona.
La podem visitar fins al 7 de juny.
I si encara tenen algun dubte, que no ho crec,
els donarem encara més motius perquè hi vagin,
perquè tenim a l'altre costat del fil telefònic
el comissari de la mostra, Joan Gil, molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
No estic fent propaganda gratuïta ni exagero,
però la veritat no ens enganyem.
Aquí a Tarragona disposar d'aquestes obres originals
i a més, diguem-ne, instal·lades de manera que ens permeten
aquest exercici per reconèixer com ha anat evolucionant
l'art al segle XX al nostre país,
és un privilegi, les coses com siguin.
Indudable, indudable.
La veritat és que en 40 obres que provenen del fons
de la col·lecció majoral hem fet,
o hem intentat, que és el nostre objectiu,
fer un recorregut per la plàstica de la segona meitat del segle XX.
Jo crec que són 40 obres de 26 artistes,
tots ells capdavanters dels seus moments històrics
dintre de les tendències que estan i que són,
i per tant, jo crec que la visió és una visió,
la veritat és que és molt global, però molt definitòria
del que ha sigut aquest art trencador que hem tingut
al llarg d'aquests últims 50 anys.
Entrarem immediatament en el contingut,
però jo sé que vostè, com a crític d'art,
com a professor i com a comissari de l'exposició,
té interès, i creiem que és interessant també,
deixar patent la transcendència pública que té el col·leccionisme,
a vegades una miqueta denostar, de dir el col·leccionisme privat.
També és cert que el col·leccionisme privat
ens permet gaudir de sessions temporals,
com aquesta que tenim a Tarragona.
Sí, sí, indudablement.
A veure, jo crec que, sobretot, inclús,
evidentment aquí a Catalunya hem tingut la gran sort
que els col·leccionistes han sigut els pioners
que han preservat aquesta cultura, aquest patrimoni històric nostre,
que moltes vegades ha quedat eclixat
perquè les institucions no han fet allò que l'havien de fer.
Per tant, el col·leccionisme és un dels pilars fonamentals,
fonamentals, jo vaig defensar amb les rodes de premsa
prèvies a la inauguració,
que indudablement, ja dic,
inclús a nivell de l'Estat,
però sobretot a Catalunya sempre ha hagut aquesta voluntat
de preservar, de tindre aquests trossos de la història
ben lligats, no?,
i que realment es pugui veure allò que som
i que realment deixem per les properes generacions, no?
Una exposició que, com dèiem, està estructurada
amb un recorregut coherent,
lògicament, sobre la plàstica de la segona meitat del segle XX,
i pels noms que llegim entre tots aquests 26 artistes,
no falta ni un dels que són el punt de partida
de tot el que s'ha anat fent després, no?
Bé, la veritat és que, bueno,
torno a repetir que partim de la col·lecció majoral,
llavors, indudablement, jo ja he dit en diverses ocasions
que no hi són tots els que deuríem ser,
però sí que realment la mostra és molt selectiva,
és molt adient per allò que volíem presentar.
Llavors, nosaltres, d'una forma didàctica,
d'una forma, diguem, que faciliteix el recorregut
per comprendre aquesta evolució que ha hagut de l'art
des de les avantguardes fins a l'actualitat,
hem dividit els espais en tres àmbits determinats, no?
Un que seria el de les avantguàrdies i la ruptura,
amb el qual tenim tres artistes fonamentals,
que són els pioners, són els referents,
són els que estan en totes les enciclopedes de l'art del món
i estan en els millors i prestigiosos museus, no?
Que és Picasso, Miró i Dalí.
I aquí he de dir també que tenim un gran avantatge,
i és que realment dos d'ells han estat molt vinculats al territori,
han estat vinculats a Tarragona,
en el cas, per exemple, de Picasso a Mort de Sant Joan,
que a través de les seves formes,
de la seva estructuració del paisatge,
ens aporta el que és el cubisme, no?
I després també un altre gran artista,
que ha sigut Joan Miró,
que les seves estrades i la seva vivència a Montroig
ens va donar aquesta sensació més màgica,
possiblement més poètica,
de percebre aquelles petites coses de la natura,
que les ha fet de ser molt petitones,
universals, còsmiques, no?
I allò que era local tingués aquest àmbit,
sobretot internacional i universal.
Sí, sí, després ve el trencament, no?
Aquesta seria, diguem,
l'avantguarda i ruptura,
que seria el punt de sortida.
Després entrem en aquesta generació del trencament,
aquesta generació intermitja,
que realment moltes vegades està mal incompressa,
i que realment tenim peces d'una categoria seccional,
com poden ser, per exemple,
Millares, Saura, Tàpies, Feuto,
Genovés, Manolo Valdés, Equipo Crónica,
Mompo, Palazuelo, Chiguida...
Crec que la representació és molt amplia i molt diversa.
I aquí el que també hem volgut és demostrar
que les vanguardies històriques nostres,
aquestes vanguardies, diguem que han sigut trencadores,
van estar paral·lel a les tendències internacionals
que s'estaven fent en aquell moment.
I trobem, per exemple, en aquest segon àmbit,
trobem dues línies.
Una línia que seria aquesta més expressiva,
més vital, més vigorosa,
entroncada amb l'informalisme
i amb l'expressióisme abstracte,
que tindríem un Saura, o tindríem un Tàpies,
o tindríem un Feito, o un Millares.
I després una altra que és possiblement més normativa,
que és més estructurada, més racional,
que seria la que entroncaria
amb l'abstracció geomètrica.
I aquí trobaríem, casualment és curiós,
perquè després això et dones compte
quan ho veus en conjunt,
trobaríem que l'art de cultura
ha tingut una preponderància molt important.
I en aquest cas, per exemple, trobem el Chiguida,
trobem el Palazuelot,
amb l'Andre Balfaro.
Per tant, jo crec que en aquest segon àmbit
també es veu molt bé aquestes tendències
amb les quals els artistes espanyols
van estar vinculats a nivell internacional.
I per finalitzar, en el tercer àmbit,
hem parlat dels nous impulsos,
dels nous lenguatges,
uns lenguatges que, en diversitat,
i en conjunt veiem que són molt eclètics,
perquè tots els artistes han agafat un camí
completament moltes vegades diferents.
Uns, des de la pintura a pintura,
com podria ser el Miquel de Barceló,
que encara ens fa vibrar amb aquesta idea
que la pintura encara no és morta.
Una teoria que s'havia afiançat
afiançat en els últims anys
i, per exemple, tenim una Carmen Calvo
que agafa o entronca més
amb una línia més tridimensional d'objectes
i un Jaume Plensa,
que també amb la seva escultura
ens dona aquesta imatge d'humanitat també
i organicitat.
Clar, una de les moltíssimes coses
que ens suggereix la visita a l'exposició,
tal com es planteja,
és la consciència que en un període de temps
en relativament curt,
els canvis realment extraordinaris
que ha experimentat en quatre o cinc dècades
l'art avantguarda en el nostre país, no?
Sí, sí, sí.
No, no, indudablement.
Jo crec que a partir del tret de sortida
al final de la Guerra Civil de l'Espanyola,
el 39,
però que ens trobem amb el Handic,
que realment hi ha a l'inici
de la Segona Guerra Mundial,
indudablement un país
amb què les mancances de llibertat,
l'expressivitat,
estaven anul·lades,
que hi havia una forta defensa
en cara de l'academicisme
i de la normativa, diguem, clàssica,
doncs indudablement la voluntat
dels artistes que han sigut ruptuistes
i que en comú,
en comú totes aquestes,
totes aquestes que hem entès,
han tingut com front
el que era l'art abstracte,
sigui normatiu,
sigui més expressionista,
indudablement van sortir
amb una força extraordinària,
extraordinària.
Aprofitant la bienentesa
i només un pelet al marge de l'exposició,
aprofitant que tenim un expert,
el segle XXI en matèria d'art
també és eclèctic,
com a la dècada dels 80?
Bé, eclèctic, indudablement,
el segle XXI,
bé, és difícil fer projeccions
de cara al futur,
el que sí és cert
és que nosaltres vam acabar
aquesta exposició
precisament amb els nous impulsos
i els nous llenguatges,
però he de dir també una cosa,
vull dir,
el segle XXI continua
i hi ha moltes,
molts llenguatges
que encara no estan, diguem,
afiançats o no estan encara
exposats, no?,
a nivell general.
Per exemple,
tenim les noves tecnologies,
tenim la fotografia,
que és molt important,
tenim el videoart,
tenim l'art per internet,
hi havia una varietat
de llenguatges brutals, no?,
impressionants,
perquè realment
les activitats artístiques
són cada vegada més individuals
i això denota
que en un moment determinat
cadascú faci una nova aportació
dintre del seu llenguatge.
A diferència,
a diferència
del que vam veure
precisament
en aquest segon àmbit
de l'exposició
de Picasso a Barcelona,
amb el qual
hi havia fronts comuns,
hi havia voluntats comuns
per defensar
postulats,
sobretot,
d'expressió artística
o de renovació plàstica.
Per tant,
per fer definicions
d'aquests primers anys
del segle XXI,
caldrà esperar al futur
per tenir la perspectiva del temps,
segurament.
Crec que encara
encara ens falta
una mica de perspectiva,
encara que el món de l'art
va amb una velocitat
molt ràpida,
però jo crec que sí,
que estan fent aportacions
i crec que és important
deixar passar el temps
per veure com s'estan assolint.
El que sí que és cert
és que hi ha
propostes molt bones,
emergents,
que realment
estan revolucionant
el que és el concepte
del món de l'art,
el que és el concepte
inclús de l'obra d'art
i el que en concepte
és també
què funció
té que tindre l'art
dintre de la nostra societat.
Sí, sí, digui.
Digui, digui.
No, no,
que l'he tallat, disculpi.
No, no,
simplement dic
que potser
possiblement
aquesta exposició
de Picasso a Barcelona
haurien de veure
també des d'una perspectiva
històrica, no?
Una perspectiva històrica
que denota
aquesta voluntat,
reitero,
d'aquests artistes
que tots individualment
van ser
capdavant
des de les seves tendències
i que van voler
trencar
amb l'oficialisme
i l'academicisme
imperant, no?
Allò que li comentava
allò que sembla mentida
podem observar
com en quatre dècades
hi ha canvis
tan accelerats
del concepte
de l'art contemporani
i vostè ara deia, no?
Tal com estem ara
és de vertigen
els canvis
que es produeixen ara.
Exacte, exacte.
És de vertigen
perquè indudablement
les noves generacions
la gent jove
la gent emergent
que està ara
està treballant
amb nous mitjans
amb noves propostes
vull dir
va tot molt de pressa
tot això
es té que assolir
i indudablement
es té que afiançar
perquè tot ha de tindre
també un criteri
ja seràs el temps
que també fa
la tria
d'allò que realment
té un interès
a nivell
i després també
el tema de la globalització
ens dona una visió
també molt àmplia
vull dir
tot el que s'està fent avui
aquí
s'està repetint
o s'està fent també
als Estats Units
o s'està fent a Austràlia
o s'està fent al Japó
per tant
la connexió
que hi ha entre l'art
en l'edit internacional
cada vegada
és més global
i és una obvietat
que per entendre
tot el que està passant
ara en matèria d'art
hem de conèixer
els nostres antecedents
i aquesta és una oportunitat
que ens esteu donant ara
des de la Fundació Caixa Tarragona
la contemplació de les obres
està molt bé
però si algú ens ho explica
millor
i per això tinc entès
que fan activitats complementàries
no?
Efectivament
vull dir
jo sé que cada dissabte
hi ha activitats complementàries
amb les quals
hi ha unes visites guiades
que expliquen
aquest recorregut
indudablement
també hi ha
una mena d'explicació
del que serien les obres
en concret
del que sí
estem intentant
és que
defensar
que la qualitat artística
de cada una de les obres
seleccionades
ha sigut la significació
tant en l'evolució
de l'artista
com en el periple
del procés històric
crec que és una exposició didàctica
que representa molt bé
el que hem volgut
entendre
des d'un principi
que era mostrar
aquesta art trencador
a través d'aquests
26 artistes
indudablement
hi ha un
catàleg
de referència
que s'ha treballat
amb textes
de Conxita Oliver
de Juan Manuel Bonet
i personalment jo
que bueno
que han fet
una mena d'investigació
hem fet
un comentari
de les obres
més o menys
incidint
en la importància
d'aquestes peces
hem de pensar
que hi ha obres
que han estat
en museus internacionals
que han estat itinerants
amb exposicions
de diferents
museus
per tant
és un referent
també
i és un
un llibre
o un catàleg
que cal tenir
que tindre en compte
que ara
pugui analitzar
tot aquest procés històric
Joan Gil
historiador
crític d'art
comissari de l'exposició
moltíssimes gràcies
per atendre
la trucada del matí
de Tarragona Ràdio
i a més
és d'aquelles exposicions
que ens permeten
visitar-la més d'una vegada
sens dubte
moltes gràcies
adeu-sia
molt bon dia
bon dia a vostès
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia
adeu-sia