d'alguna forma li interessava atreure el papat dintre dels seus propis territoris.
El papat, si no tenia en aquests moments una força de facto,
sí que era un poder important pel desenvolupament d'aquesta política internacional.
Fa, dona acollida, anem a posar aquesta acollida entre cometes,
perquè alguns l'anomenen un autèntic captiveri,
col·loca a un dels papes que ja és francès, en 1309, l'instal·la a Vinyó.
I a partir d'aquí, a Vinyó s'aniran succeint set papes, tots ells francesos,
que estableixen de forma definitiva la seva residència.
Això atreu el que devia ser tota la gent important d'aquella Europa.
Imagina't, no?
Se converteix en una de les corts més festuoses de tota Europa
i que d'alguna manera va provocar fins i tot la ira de molts crítics.
Petrarca és un dels exemples.
El gran Petrarca llança tot un conjunt d'invectives contra Vinyó.
Podem posar una mica d'exemplar?
Posem una mica de veu a tot això.
És a dir, retrocedim pràcticament cap enrere uns quants segles
i en boca de Petrarca diu.
Això, els que vagin al Creuer, no ho tinguin com a referent,
perquè si no, no venen, eh?
A Vinyó és l'impia Babilònia, l'infert dels vius,
la centina dels vicis, l'escòria de la terra.
Allí no hi ha fe, ni caritat, ni religió, ni temor de Déu, ni pudor.
Res veritable, res sant, encara que la residència del sobirà pontífex
hauria de fer, deia un santuari i la fortalesa de la religió,
de totes les ciutats que jo coneixo, és la més infecta.
Quina vergonya veure com, en veritat, la capital del món
quan hauria més bé ser el darrer lloc.
Els cardenals, mentre que els apòstols caminaven descalços,
els veu els sàtrapes d'avui muntats en cavalls guarnits d'or,
bregant hort i fins i tot calçats d'or,
sense que Déu reprimeixi el seu luxe insolent,
se'ls prendria per reis de Persia o dels parts,
els quals s'ha de venerar sense atrevir-se a apropar-se a ells
amb les mans buides.
Deies que aquells que vulguin anar al creuent no anirien,
potser hi ha d'altres que sí, això del pecat i tot això,
potser se senten atrets.
Aquesta situació fastuosa, que no es deia en absolut,
amb els principis de la religió catòlica,
és el que va provocar el sisme d'Occident?
És una de les raons, però no tots.
Evidentment, aquests textos de Petrarca,
nosaltres també ara els hauríem de col·locar dintre
d'un context històric molt més ampli,
perquè aquesta és la part, diem-ne, més colorista,
però ens està marcant un gran poder,
l'acord de Vinyó,
i hem acabat el problema que derivarà
del que representarà intentar tornar un altre cop a Roma,
despendre'ns d'aquest captiveri de Vinyó,
tornar cap a Roma.
Això es produeix pràcticament
quan arriba la mort de Gregori XI, l'any 1378,
aquí fa poc temps que hem acabat de construir la catedral de Tarragona,
l'hem consagrat en 1331,
estem més o menys en aquest context,
i a partir d'aquest moment,
a la mort de Gregori XI,
el següent papa, Urbà VI,
marxa cap a Roma.
Però el conclavé havia estat,
doncs, bueno,
no carent de dificultats,
no s'havien convocat a tots els cardenals,
i aleshores, des de França,
s'anomena un altre papa.
I vinga, ja l'hem liat.
La primera divisió, ja l'hem liat.
Perquè, a més, el conflicte és un conflicte internacional.
Traspassa la religió,
és un conflicte polític, lògicament, i territorial.
En aquests moments,
poder polític, religiós, és un tot, no?
I Itàlia del nord, central,
Anglaterra, Hongria, Escaninàvia,
es col·loquen a un costat.
I França, Nàpol, Saboia, els regnes hispànics,
Nantros també pel mig,
Sicília, Escòcia, es posen a l'altre costat.
Però no només és una lluita d'estats,
també de sants.
Perquè al costat de Roma es posen Santa Caterina de Siena,
i aquí, al costat de Vinyó,
per exemple, Santa Coleta o Sant Vicenç Ferrer,
que d'aquests sí que tenim referències, no?,
amb el compromís de casp.
Per tant, és un conflicte que s'internacionalitza,
és molt fort,
arriba un moment que arriben a haver tres papes,
se convoca un concílial de Pisa
per intentar subsanar aquesta problemàtica.
un d'aquests tres papes és el famós Benedict XIII,
el Papa Iuna, no?, de Peníscola.
Però aquest concili, què és el que fa?
Que en comptes de que hi hagi dos papes,
ara hi hagi tres.
Doncs continuem fent concilis
i acabem amb mitja dotzena de papes.
I se suprimirà, doncs, el tema
quan arribi el concili de Constància,
a iniciar el segle XV,
que un papa, Martí V,
que serà ja l'últim papa.
El Papa Iuna quedarà pràcticament,
doncs, no, pràcticament quedarà abandonat
i el sisma s'haurà superat
amb greus problemes interns
en l'estructura i en la infraestructura.
I amb conseqüències.
Amb conseqüències molt fortes, brutals, no?
Clar, tot aquest és el context, no?,
que ocupa Avinyó.
Per tant, Avinyó se converteix,
ho veiem, en Petrarca,
independentment de la cosa més folklòrica del pecat,
se converteix en la capital del món.
Tothom té la mirada posada, doncs, en aquesta ciutat, no?
que governarà en gran mesura
els destins de la cristiandat.
Això ha deixat unes empremtes dintre de la ciutat.
Des del Palau dels Papes, sense anar més lluny, no?
Que això s'ha d'anar a veure, no?,
quan anem al Carreguer.
És just, no?
Vull dir, jo crec que Avinyó,
bé condicionada per aquesta gran estructura medieval,
travessar els seus murs és travessar la història.
No tinc cap mena de dubte que Avinyó té un component escenogràfic
que per aquell que vulgui arribar als finals, no?,
d'aquesta època de transformació,
de l'edat mitja té tots els ingredients
i presidint, deixeu-m'ho dir així,
de quasi de forma insolent, no?,
tota la trama urbana s'erigeix al Gran Castell dels Papes,
el Palau dels Papes,
que rivalitza fins i tot amb la Catedral Romànica.
Per tant, fa sombra a qualsevol monument
que es col·loqui, doncs, al seu voltant, no?
Hem d'administrar, doncs, una miqueta el temps
perquè, tenint en compte aquesta introducció que has fet,
ens trobem en una ciutat-museu.
En una ciutat-museu.
Per tant, hem d'administrar el temps
i hem de marcar prioritat, segurament, no?
Doncs, vinga, la primera referència topogràfica
és el Palau dels Papes, no?,
sense cap mena de dubte,
una obra descomunal d'un gòtic civil-militar,
on s'entrebarregen també els elements religiosos,
doncs, per fer-nos una idea,
un palau que té 15.164 metres quadrats, no?
Va ser el Vaticà del segle XIV-XV, no?
Déu-n'hi-do, eh?
Molta feina, eh? Molta feina.
Murs de 5 metres de gruix.
És a dir, perquè una mica el nostre radioient
entengui la magnitud, la potencialitat de l'obra, no?
Dividida en dos palaus, l'anomenat Vell i Nou,
que es deuen, doncs, a dos papes,
va trigar 30 anys en construir-se, no?
I a partir d'aquí entra aquest castell,
aviam, no cal ser ni arqueòleg ni historiador de l'art,
per deixar-te imbuir pel temps, no?
És una construcció, anem a dir-ho així,
pràcticament intacta,
que conserva, doncs, la sala del consistori,
on se reunia el Tribunal Suprem.
Més o menys tot és visitable, Andreu.
Tot és... Hi ha molta cosa visitable, eh?
Pràcticament, per tindre una idea completa del palau,
sobretot les estances més significatives, com aquesta, no?
Malgrat els incendis o les destruccions que ha patit,
encara podem veure gran part de la decoració pictòrica
dels seus murs.
Allà han intervingut, vull dir,
asos de la pintura gòtica, no?
Com, per exemple, Simone Martini.
Aviam, és un palau on pots entendre perfectament
el que podríem dir la vida quotidiana,
però també representativa i oficial del papat en aquell any.
Un símbol d'aquell període històric, claríssim.
Ja ho deies tu molt ben dit
quan deies que aglutinava el poder militar
en religiós i polític de l'època.
Per això és una obra d'aquestes característiques, no?
Efectivament, és fastuosa perquè tot poder, no?
En aquest moment de l'edat mèdia és fastuós.
I el poder s'havia de visibilitzar cap al poble, no?
Sí, efectivament, és així com ho dius, no?
La sala de la gran audiència, no?
La sala dels processos, que ja s'inicia d'alguna forma
aquest gran tribunal de la Sacra Rota.
Possiblement s'anomena així perquè seien en forma rodona.
Ens recorda una mica allò de la taula rodona del rei Artús.
13 jutges designats pel papa, però...
Per un eclesiàstic, com si diguéssim.
Sí, sí, però presidits per un degà
i tots es col·loquen en taula rodona.
I aquesta sala es pot veure.
I es pot veure, que és arquitectònicament una delícia gòtica, no?
Realment allà és que no cal res més
que deixar una mica anar a la imaginació
perquè pràcticament ho tens tot sencer, no?
I te deixa entreveure aquell primus interpares, eh?
Que era aquest gran organisme.
Dèiem abans, no?
L'interès de la catedral,
que també és una catedral, doncs, romànica,
però molt marcada pel classicisme.
La presència romana és important.
Això ens marca a totes les capitals
que hem tingut una presència romana.
I després, doncs, el riu Roden,
que també és un component.
No és només la bellesa.
I hem de creuar el pont, no?
Hem de creuar el pont, eh?
És cert, allò de la llegenda,
que diuen que es va fer a partir d'una visió
que va tenir, no sé si era un pastor,
que era exactament,
i no li feien cas,
i llançava una pedra,
i va amb un roc enorme.
Això sí.
Això és la llegenda, la?
Bé, és la llegenda que és preciosa,
que jo me la vull creure, no?
Home, jo també és que...
És a dir, un pastor per comandament diví,
doncs, és enviat per unir les dues ribes del riu Roden, no?
Davant de la incredulitat dels habitants d'Avinyó,
extreu una gran pedra que la llança,
i aleshores se queda, doncs,
com la pedra que marcarà la primera pedra del riu.
Una capella dedicada a Sant Beneset,
quan va ser, doncs, canonitzat.
Que és aquest el pastor.
Que és aquest el pastor.
Servirà, doncs,
perquè avui dia els pelegrins, també,
que s'apropen allà,
puguin pregar aquest particular sant.
La realitat és que les crescudes del riu,
que és salvatge, no?
En malmès el pont moltes vegades.
L'última visita de Lluís XIV,
el gran rei Sol,
doncs, va decidir deixar-lo de reconstruir,
i avui dia encara, doncs,
el veiem incomplet, no?
Travessant el riu amb altres fórmules.
Però és l'encant que té, precisament.
És l'encant, és l'encant que té.
L'emprenca històrica, doncs,
adquireix més valor, no?
Tenint en compte que s'ha deixat com estava.
Totalment.
Una ciutat, a més, marcada pels seus museus,
el Museu Calvet,
amb pintures i escultures del XV al XX,
és una forma d'apropar-te a l'impressionisme.
Obres de Manet, Sisle i Camille.
Pensem que la Provença va ser un espai
d'inspiració impressionista.
El propi Van Gogh, no?
Ho tenim molt apropet,
parar-li, rondant, dibuixant...
Aquest punt final que fas és interessantíssim,
perquè algú pot pensar,
el gòtic i tot això molt bonic,
però m'agradaria ampliar una miqueta més
la visió del que és la Provença
i la possibilitat de contemplar aquestes obres originals.
Passa per aquí.
No la tenim cada dia.
No la tenim cada dia.
És a dir, que a més del Museu d'Orsay
o Nova York,
la Provença és un punt de referència
per veure també els escenaris on s'inspiraven.
Totes les vanguardes, tot el...
I per comprar una mica, també, no?
I què comprem?
Home, productes com teles,
el propi espígol, veritat,
el sabó,
és una terra artesanal
que et deixa imbuir, no?,
per la trama urbana,
també aquelles àrees peatonals.
Botigues precioses, a més a més.
Precioses, no?
Vull dir que el que té una mica el cor posat en les coses...
doncs bé, té també una oportunitat
de gaudir d'aquesta França artesanal,
sempre fina, no?
Tenint en compte la proximitat,
si algú no ha visitat mai a Vinyó,
Ivana, crec que greué,
jo crec que anirà,
serà la penúltima vegada que anirà a Vinyó,
perquè hi tornarà, segur.
Jo crec que sí,
jo crec que t'agafa el cor, eh?
A més,
ho tenim tan a prop,
la Provença és tan a prop,
tan a prop,
vull dir que,
de vegades,
l'aprofitem poc.
Sant Fructuós no va fer cap, eh,
a Vinyó?
No va fer cap a Vinyó, eh?
Però si cal,
l'hi farem.
L'hi farem, no sé,
alguna estampa,
alguna cosa,
que quedi constància, eh?
A través d'aquesta expedició tarragonina.
Andreu Muñoz,
president de l'Associació Cultural Sant Fructuós.
A veure,
què dir-te,
que sempre és un pla i que vinguis,
que aprenem moltíssimes coses
i que pràcticament,
i jo no sé els oients,
però Servidora ha tingut la sensació
que passejava
per davant del Palau dels Papes
i que creuava aquest pont de Vinyó.
Moltíssimes gràcies, eh,
de veritat.
A vosaltres, com sempre.
I bona setmana santa,
perquè a tu també hi prens part,
com a molts tarragonins.
Moltíssimes gràcies.
Adéu-siau.