Ara són dos quarts de dotze del migdia, en deu minuts,
canviem el decorat molt ràpidament i mai millor dit
perquè desplacem la nostra atenció.
La unitat mòbil ja fa una estoneta que hi és fins al carrer Comte de Rius.
Allà hi ha la botiga Quims, forma part del nostre paisatge,
de la nostra memòria dels carrers comercials de la ciutat de Tarragona.
El cas és que Quims tanca portes a finals d'aquest mes de juliol.
Després de 45 anys hem anat amb la unitat mòbil
per parlar amb la Carme Maria Gai, que és la propietària, la seva responsable.
I em penso que ja està amb el Josep Sunyer i Josep Ardila.
Bon dia, Joseps.
Bon dia, Jovanda.
Jo abans t'ho comentava, que la setrillera,
una de les coses que tinc a casa, la setrillera que utilitzo cada dia
és d'aquesta botiga.
Sí, aquí n'hi ha unes quantes de setrilleres,
tot i que ja en queden poquetes.
Carme Maria Gai, bon dia.
Hola, bon dia.
I és que ens explicava la Carme que durant aquests dies,
vaja, no ha posat cap cartell de liquidació,
però la botiga s'ha buidat completament.
La gent s'ha portat molt bé amb nosaltres.
S'ha de dir que des que vam arribar,
Tarragona ens va rebre molt bé, ens va acceptar,
perquè per 45 anys, si el públic no respon,
una botiga no té cap sentit.
Vam venir de Barcelona amb molta il·lusió, molt joves,
el jove Quim Canyelles, que llavors era el meu nòvio,
va posar a la botiga i fins ara, 45 anys.
Ell ja és mort, ja tinc 66 anys i m'ha costat la decisió.
Però Tarragona, gràcies, perquè sense Tarragona ni botiga ni res.
Sí, és que el cartell simbòlic que hi ha a l'entrada de la botiga
i suposo que és per això que també molta gent deu haver entrat.
Per què adeu, Tarragona? Per què gràcies?
És que la meva idea no era liquidació total ni era jubilació,
perquè em sona a final com a miqueta tràgic.
Jo volia una cosa, doncs, com a alegre,
o sigui, i que participés tothom.
Adeu, perquè marxo.
Tarragona, perquè marxo de Tarragona a la botiga, però jo no.
I gràcies, perquè ja dic, el resum de la meva vida és matrimoni,
fills, nets i botiga.
O botiga, nets, fills i marit i casa, però tot és com un lligam.
I llavors, el 64 i 2009, són 45 anys.
Però, sobretot, Joaquim Canyelles és el que va posar a la botiga.
I llavors ens vam casar i fins ara.
I d'aquí a un nom de Quims, no suposo?
Quims vol dir, en anglès, vol dir, això és de Quims.
O bé dir, no?
L'apòstrofe, la idea era que Quims, amb apòstrofe,
vol dir, això és del Joaquim, que era el nom del meu marit.
Perquè amb 45 anys, passen moltíssimes coses,
es veu grans canvis, eh, amb 45 anys.
Aquest carrer no era el mateix, no era gaire maco quan vam venir.
Jo venia de Barcelona i la veritat era una miqueta trist.
El que passa és que és un carrer que sempre ha connectat.
la part alta i la part nova, o sigui,
i el de la Rambla Vella a la Rambla Nova, això és un contínu.
I sempre ha passat molta gent.
Jo crec que és un carrer molt comercial.
Jo diria que és un carrer 10.
Si hi ha numeracions del 0 al 10, jo crec que aquest carrer és un 10.
I per què ha decidit ara, després de 45 anys,
ja definitivament dir adeu Tarragona i ha tancat la botiga?
Una es fa gran i veig que tinc moltes amigues meves al redor
que han passat, doncs, una amb un càncer,
l'altra amb una residència amb infarts cerebrals
i te'n dones compte que la vida la tens penjada d'un fil
i no pots estar sempre esperant, ja ho faré, ja ho faré.
Tinc 5 nets, un que ve en camí el mes que ve,
o sigui, seran 6 nets, 4 fills, tots casats
i em sembla que encara els puc donar un cop de mà.
Tinc un gos que encara no l'he vacunat
perquè no tinc dies ni de vacunar-ho.
Bé, això és una anècdota, però Tarragona i la botiga
per tenir-la al dia requereix moltes hores.
I quan l'últim dia d'aquest mes ja tanqui les portes,
es tancaran ja, és a dir, què passarà amb aquest local?
No ho sé, perquè aquest local jo estic de lloguer.
El propietari suposo que ho llogarà.
què hi vindrà, no ho sé.
Han vingut molta gent, però n'hi ha que els hi falten metros,
n'hi ha que...
Bé, en fi, què hi vindrà, no ho sé.
Però com que és de lloguer, jo el dia 31
em treu les claus i ja està.
Comentava a l'inici que abans a fora micros
hem estat parlant i hem estat donant un tom per la botiga,
que diu que, vaja, fa uns...
encara no res, fa quatre dies,
estava la botiga plena de coses i ja no queda res.
De fet, anem a dir, si se n'hi pot dir liquidació,
que la paraula sona molt lletja,
per mi, ha sigut del 10 d'en maig fins ara.
Però ha sigut molt ràpid.
Però tenia bon producte
i jo tenia una gamma mitja alta
i llavors el públic ho sabia.
I llavors hi ha moltes coses que han marxat
i la gent no em preguntava quin descompte.
La gent entraven a comprar
i quan ja havien comprat,
llavors jo deia,
doncs això té un 20, això té un 30,
però no m'entraven pel 30 o pel 20,
m'entraven a comprar.
Llavors, clar, lògicament,
si vols buidar una botiga de 45 anys
i la vols buidar en un mes i mig o en dos mesos,
esclar, que has de fer descompte.
I segons què, doncs en un 40.
I segons què, ho regularem per una tòmbola.
però vull dir, la gent entraven a comprar
i després sèiem les condicions.
Ara, a l'entrer és on hi ha les quatre coses,
per dir-ho d'alguna manera, que queden ara.
No sé si fins al dia 31 aguantarà...
No, no.
Els fills m'han dit que estar-me aquí
fins al dia 31,
que és una mica patètic.
Ara estic esperant
que vinguin a buscar encàrrecs que encara tinc
i vull quedar bé amb tothom
i passa un a despedir-se
i l'altre que no ho sap
i doncs que em ve a dir adiós, adeu.
Però jo estar-me aquí
fins al dia 31 els fills no ho volen
perquè diu que això és trist,
és com un final trist.
Llavors, més m'estimo,
el que sigui més maco ho guardo,
segons què ho regalo,
segons què ho llenço
o ho dono amb una NG que em pugui aprofitar.
Però jo estar-me aquí fins al dia 31 no.
El que passa és que fins al dia 31
no tinc que entregar les claus.
A partir d'ara, què farà?
Què s'ha plantejat fer? Un dilema?
Molt, ara em faltarà temps.
Jo tocava el piano, que ja no me'n recordo.
M'agradaria...
Jo tinc una diplomatura,
però no tinc llicenciatura.
Llavors m'agradaria treure'm una llicenciatura.
Tindré sis nets.
tinc una casa enorme.
Tinc un gos que no me'n cuido.
M'agradaria viatjar.
Tinc amigues i tinc moltes coses.
Tinc molts projectes.
Si els faré, no ho sé.
Però jo crec que em faltarà temps.
Ara faltaran els dies de 48 hores,
els haurem de fer.
A més, és curiós
perquè hem estat aquí 10 minutets
i potser ja hem parat un parell de persones
a saludar-la, a veure com està.
Vull dir que aquests dies és un continu.
És una passada perquè a més les senyores
som potser un caràcter més obert.
Però el que m'ha sorprès és que m'han vingut senyors
i no dic els noms perquè tothom és important.
Tothom és important, eh?
Però que t'han entrat i dir-te
Escolta, marxeu.
Bueno, doncs a mi això és un luxe.
O sigui, els meus fills m'han dit
que anar-me'n d'aquesta manera
o jubilar-me d'aquesta manera
és un luxe.
Venir-te aquí, la gent ha d'expedir-se
i una et ve portar un ram de flors
i l'altra et porta un regalo.
L'altra et porta unes galetes
del Maginet.
Vull dir, no té preu.
Vull dir, però són els clients.
O sigui, és al revés.
Jo t'hauria de fer un regalo als clients.
I és els clients que et venen a despedir-se
i dir, però això és un luxe.
I els fem petons
i amb aquell senyor tan sèrio
que el veus pel carrer
doncs ve ell i li fas dos petons.
Però que venen expressament a despedir-se, eh?
Això és un luxe.
De veritat que és un luxe.
I els fills no s'han plantejat continuar amb la botiga
o cadascú ja té la seva vida i no...?
Tinc una, sobretot, que li feia molta il·lusió.
Li feia il·lusió.
El que passa és que conciliar botiga amb vida familiar
jo li vaig dir que l'estimava massa.
És una jove, eh?
I la seva mare, sobretot,
queda en la botiga, queda en la botiga
i la botiga funciona.
Però t'hi has de dedicar.
T'hi has de dedicar i no et ve d'una hora.
Aquesta jove meva és infermera,
treballa de 8 a 3, a les 3 i 5 és a casa,
pot portar els nens a música,
pot fer moltes coses,
i a les 8 és a casa,
i els nens fan el deure,
i això no té hores.
Si vols que la botiga funcioni,
no té hores.
T'hi has de dedicar.
La botiga sola no funciona.
Ara li faré una pregunta,
que segur que tothom l'hi ha fet durant aquests dies,
no tanca per la crisi.
Que quedi clar, això, eh?
Que abans també ho comentàvem fora micros, eh?
Un moment.
La crisi a tothom ha afectat.
I l'altre dia ho comentava amb un altre medi local,
que, per exemple,
jo millor abans venia coses,
una coberteria de 2.000 euros,
i ara la venies de 700,
però no tanco per crisi.
Ara, la crisi ens envolta tot,
perquè encara que tots els meus 4 fills,
i el gènere i les 3 joves,
tothom té feina.
O sigui, són 8 persones de casa
que tothom té feina.
Però la crisi,
si no t'agafa directament a tu,
doncs és a un familiar,
o és un amic,
o volten a l'ambient.
Però la botiga funciona,
la botiga factura.
El que passa és que,
perquè funcioni,
has d'estar al dia,
has d'anar a les fires,
has d'anar-te a Frankfurt,
has de voltar,
per tenir novetats.
Perquè si no tens novetats,
per això ja no cal.
La gent se'n van al mercadillo,
o se'n van a les grans superfícies.
Perquè la rutina de la botiga
era aquesta,
anar a voltar pel món,
per dir-ho d'alguna manera,
a veure què era el que es portaven.
Pel món és massa fort.
A Europa, per exemple.
Ara, pel món no.
Fins a la Xina no, encara.
Jo només arribava a Frankfurt i a Milà.
Més no.
Déu-n'hi-do, però ja.
Però només buscàvem les coses rares,
les coses diferents.
Després resulta que hem viscut,
dels plats de tota la vida,
de les cassoles de tota la vida
i dels coberts de tota la vida.
Però a l'aparador
no podies posar coberts ni plats.
A l'aparador havies de posar coses,
inclús expressament,
que la gent no sapigués per què servia.
Perquè entrés a preguntar.
Sí, i disfrutaves,
disfrutaves posant coses.
I la gent, aquí se sent molt.
Aquesta botiga ha tingut sempre una qualitat,
que vostè des de fora parla
i d'aquí se sent tot.
Però comentaris que puguis fer de mi,
si m'hi he engreixat o si m'hi he primat,
o el que sigui, se sent tot.
I llavors se sentia que deien
això, això deu servir per tal cosa.
I era al revés.
Però el ganxo de la botiga era
tenir coses diferents.
Si no, aquesta botiga,
fa 10 anys ja no hagués existit.
Si jo hagués sucumbut a la...
es diu sucumbut?
La paraula és correcta?
Què vol dir?
Què vol dir?
La cosa de Xina,
els preus i tot això,
ja no existiríem.
O sigui, si jo em posava el nivell
de voler competir
amb el todoacient i les grans superfícies,
ja no existiríem fa 10 anys.
I durant aquests 45 anys,
la botiga Quims ha format part
del teixit del petit comerç de Tarragona.
No sé com en aquests 45 anys
o en aquest temps,
com l'ha vist evolucionar
o com veu vostè el petit comerç?
Veràs,
ah, vaig a dir una cosa
que políticament no és correcta.
Endavant.
Els consellers de comerç
no han tingut mai un negoci.
Això políticament no és correcte,
però a la meva edat
ja puc dir certes coses.
Llavors, des d'un despatx,
no es poden fer
les polítiques comercials
des d'un despatx,
perquè aquí van nombrar
uns animadors comercials.
L'animador ha de ser la botiga.
La botiga és la que ha d'estar al dia.
La botiga ha d'estar
al dia,
amable,
amb atenció,
amb el valor afegit
que se n'hi diu ara.
si vols vendre com una altra botiga,
una gran superfície,
estàs equivocada.
Llavors,
ni animadors comercials ni res.
Tu has de...
Cada botiga ha de fer-se
la seva animació.
Ha d'estar al dia,
ha d'estar atenta,
la gent t'ha de veure contenta,
la gent t'ha de veure
amb ganes,
perquè la gent de problemes
a cadascun té a casa seva.
I si encara les senyores
venen aquí
a explicar els seus,
no a explicar-ho els teus.
Tu, la senyora,
jo tot el que venc
no és res necessari.
Llavors,
la senyora l'has d'animar
a que compri una vaquilla bona
per Nadal,
que compri una vaquilla bona
per la filla,
però jo no venc res necessari.
Perquè la feina del venedor
també és una mica laboriosa,
no?,
d'intentar,
doncs,
intentar vendre una setrillera
que té una particularitat
que una altra no té, potser.
Hi ha coses
que de vegades
les gent es deuen pensar
que les fabricava jo.
La millor peça
d'aquesta botiga,
a part dels clients,
eren les setrilleres
del Marquina,
que són les setrilleres
antigotecs,
que estan en el Museu
Moma de Nova York
com a peça del segle XX.
Però aquella peça,
jo hi tenia
tant de carinyo
que hi havia la gent
que venien a comprar
i no la volien
i jo invertia
mitja hora
a convèncer-los
que se les emportessin.
I se les emportaven.
Quan el més fàcil
era vendre
potser una altra cosa.
Però jo hi creia
i llavors,
al cap del temps,
et deien
allò ha anat bé.
no em voldria allargar
perquè estic prenent
molt de temps.
Home, no, home, no.
Em va passar l'altre dia
una anècdota
que jo,
si vols resumir,
la botiga.
Em veu una parella
a la Mar de Macos,
la que no me recordo
com se diuen,
però és d'uns 40-45 anys.
Entren aquí a la botiga
tots sèrius
i em diuen
vostè ens va vendre
fa 10 anys
una vejilla
i ens va dir
que ens garantissava
que podia anar
a la renta plats.
Jo en aquell moment
el cor se'm va encongir
i vaig pensar
ara no els hi ha anat bé,
com ho arreglarem,
com ho farem,
ells sèrius, eh?
I al cap d'una estona
em diuen
la tenim com el primer dia.
Doncs això és
el resum
del meu èxit.
que aquella vejilla
que van comprar
que els hi va costar
molts cèntims,
que els seus pares
devien quedar esgarrifats
que es gastessin
en una vejilla
tants diners,
però que al cap
10 o 10 anys
vinguin aquí
a dir-te
que la tenen
com el primer dia,
doncs per mi
és l'èxit.
Això és el resum
de 45 anys d'història.
Però també he perdut
ventes de vegades
per dir
no s'ho compri això.
També ho he fet, eh?
I potser això
és que poc intel·ligent,
però mira,
cadascú és com és, no?
Els capricornis
som una miqueta...
Soc del signe capricorni,
som treballadors
però de vegades tenim...
Sí.
I ja per acabar,
Carme Maria,
el perfil del client,
quin és el perfil?
Gent del voltant,
gent de tota la vida,
gent jove...
Mira,
el més important
més que la butxaca,
a casa
ha primat
el cap.
Me refereixo
dels clients.
que estiguin al dia
i que confiessin en mi.
Això era lo bàsic.
Perquè si jo li deia
això és a ser 18-10,
doncs allò era veritat.
I si jo els deia
que jo anava
al rentaplats,
allò anava al rentaplats.
o sigui,
l'important
no era la butxaca,
també ho era,
però l'important era
que creguessin en mi,
en el que jo venia
i després
que estessin
una miqueta
mentalitzats.
Sobretot
la gent
que havia viatjat
i que s'havia mogut
una mica,
ho tenien fàcil.
Ho tenien fàcil.
ara,
m'he trobat
amb gent jove
que hem connectat
i amb gent gran
que hem connectat
i que estan al dia
perquè això
d'estar a la moda
o estar al dia
no és problema d'edat, eh?
Hi ha gent jove
amb 18 anys
que no hem connectat
i hi ha un matrimoni
que no ho vull anomenar-los
perquè si anomeno amb ells
m'hi deixo a altra gent.
Encantadors,
molt grans
i van venir aquí
expressament al matrimoni
a despedir-se
i que tot el que tenien,
que tot el que els hi havia vengut
havia anat tan bé,
però això
no té preu,
no té preu.
Doncs Carme Maria,
moltíssimes gràcies,
moltes sort
amb els nous projectes.
Jo una cosa,
primera,
gràcies
per la deferència
que heu tingut
perquè escolta,
que la gent
de Tarragona
a ràdio
tinguin
que escoltar-me
els meus rotllos
me sap com a greu.
Ara,
és el final
d'una etapa
però jo no marxo
de Tarragona.
Et dic l'adreça
per si algú
pot trobar-me.
Vinga, va, vinga.
Jo vi
que era urbanització
llaventina
en un brosset
i la casa és gran
i tinc molt de terreny,
o sigui que si algú
passa per allà
i vol entrar
o li convé
un got d'aigua,
allà està.
Doncs molt bé
i gens de paresa,
perquè una persona
amb 45 anys
amb un comerç
doncs és interessant
per tots els oients,
de veritat.
Les amigues,
moltes me diuen
que ho trobaré a faltar,
esclar que sí,
clar que ho trobaré a faltar,
però avui
abans de venir aquí
he anat a portar
un net
a Torredembarra
a fer un curs de vela,
o sigui que encara
que treballi
també intento
fer una mica d'àvia,
també vaig a un concert,
també m'apunto
a voluntariat
del Bisbat,
intento
a la xarxa
de Tarragona
dintre dels meus horaris
poder fer
Tarragona.
Fé una mica de tot,
no?
Llàstima
perquè és per ràdio,
però si no...
En reproduïa...
La T de mou-te
per Tarragona,
no?
Vull dir,
em sento tarragonina,
encara que jo soc nascuda
a Barcelona,
però porto 45 anys aquí
i dic Tarragona
és bonica,
Tarragona està neta
i si no està neta
és culpa
de la gent
que l'embruta
i Tarragona
és un privilegi,
vull dir,
o la situació,
les dimensions que té,
és una ciutat humana,
vull dir,
jo només tinc
paraules
a favor de Tarragona
i dels tarragonins
i després,
una altra cosa
molt important,
de tots aquests
poblets de la vora,
dels Pallaresos,
del Callà,
tot això,
clients meus,
doncs Carme Maria,
moltíssimes gràcies,
molta sort,
ja ho sabeu,
els últims dies
per venir a buscar
les quatre cosetes
que encara queden,
la botiga està gairebé buida,
però vaja,
hi ha quatre cosetes
aquí al carrer
com Tarragona de Rius,
la botiga Quims,
que després de 45 anys
tanca les portes,
Jovanda.
Doncs moltíssimes gràcies
i és normal
que hagi estat 45 anys
amb la Carme Maria
perquè a banda
de bon gènere,
com es deia abans,
doncs ella és
aquell perfil
de comerciant
especialitzat
i proper
que sempre reclama
quan arriben els temps
de crisi.
Moltíssimes gràcies,
Josep,
i gràcies naturalment
a la Carme Maria.
Fins després.
Fins després,
Jovanda.
Ara són les 12,
repassem l'actualitat
nacional i internacional
i de tornada
continua al matí
de Tarragona Ràdio
des de la Universitat d'Estil.