Dos minuts, un quart d'una. El proper dimecres, 3 de juny,
s'escaua el dia del donant.
Per això avui volem parlar de donacions, de trasplantaments.
N'acompanya la doctora Nanda Bodí,
i ell és responsable de la coordenadora, en aquest cas,
del que és tot l'àmbit de la donació d'òrgans de la xarxa Santa Tecla.
Doctora Bodí, bon dia.
Bon dia.
Una altra vegada que ens acompanya.
En aquesta ocasió parlarem amb propietat
i seguint el calendari sobre una qüestió tan important
com és la donació d'òrgans.
I ens acompanyen també dues persones
que la seva experiència és ben directa.
I els explico.
Es tracta de la Claustra Pons. Bon dia, Claustra.
Bon dia.
I del Pau Pasqual, bon dia.
Hola, bon dia.
El Pau i la Claustra són matrimoni,
però no només estan units per aquest contracte,
estan units d'alguna manera per un ronyó, vostès dos, no?
Sí, vaja, vaja.
El Pau li va donar un ronyó a vostè.
Això sí que és amor, eh?
Molt. Això és del públic.
Per tant, tenim la figura del donant
i la figura de la receptora en aquest cas,
la qual cosa jo crec que pot il·lustrar
i molt bé el que hi ha darrere d'una donació.
Que hi ha moltes coses.
Però en tot cas, si et sembla,
parlem de la manera més formal.
Enguanyem d'elles que s'escau el 25è aniversari
del que va ser la creació de la figura del coordinador
o coordinadora de tot aquest tema.
Una figura capdalt,
perquè és un procés molt complex el d'una donació d'òrgans.
Sí, és un procés molt complex.
És que s'ha de coordinar el tema del donant,
s'ha de parlar amb les famílies,
s'ha d'obtindre el consentiment d'aquesta família,
s'ha de mantindre aquest donant
mentre està esperant-se perquè sigui donant.
Si s'escau demanar al jutge,
si és un cas judicial,
doncs el consentiment judicial.
S'ha de fer la coordinació a Barcelona
per dedicar els receptors,
les llistes d'espera,
tot això, doncs,
no importa un temps.
Clar, a més, hi ha tot un seguit de protocols
que s'han de controlar des del primer moment fins al final,
des del punt de vista legislatiu,
des del punt de vista ètic,
al punt de vista mèdic, lògicament,
perquè aquell organ ha d'arribar en perfectes condicions
a la persona que espera rebre'l.
Per tant, diguem-ne que es posa en marxa
tot un mecanisme de professionals de la salut
per treballar en un tema de trasplantament.
Exactament, des del moment que es detecta
que una persona pot ser donant.
Estem parlant, parlarem de dos àmbits.
El cas que tenim avui aquí
és el cas del donant viu,
que és el cas del Pau i la claustre.
També està el tema del donant cadàver,
que són els que normalment
més coordinem aquí a Tarragona.
A Tarragona es fa donació d'òrgans,
no es fa trasplantaments.
Les trasplantaments es fa a Barcelona.
Doncs això, el tema del donant cadàver
és el que porta complexitat a nosaltres.
En aquest cas, la xarxa,
si parlem de Santa Ticla,
és receptora d'òrgans, en aquest sentit.
Tenim malalts que per les seves qualitats
poden ser dones d'òrgans.
És en aquell moment que has de detectar
que aquella persona pot ser donant.
S'ha de parlar amb la família,
s'ha de parlar amb Barcelona,
s'ha de fer unes proves, uns protocols
perquè siguin idònies,
per poder ser donants.
I s'ha d'exposar a Barcelona,
a veure qui hi ha.
Després, ahir entra a Barcelona
a dir la llista de llista d'espera,
si hi ha una emergència,
ser-ho.
i com es tracta tot això.
Ho hem explicat més d'una vegada,
però clar, els dies com aquests,
entre altres moltes coses,
serveixen per tornar a explicar allò,
perquè el que cal en una qüestió com aquesta
és fer-ne molta difusió.
En principi, i per llei,
tots som donants.
És a dir, en principi,
jo demà,
em poso jo perquè ningú vegi el malalt,
no, no, què fa, jo, jo, no.
Jo demà tinc un accident,
perdo la vida i els meus òrgans,
doncs, en principi,
el sistema de salut podria
accedir als meus òrgans
sense el meu consentiment
ni el de la meva família.
Per llei?
Per llei.
Si parlem per llei, tots som donants.
Tothom pot ser donant.
Si, la llei diu,
si en vida no ha dit que no ho vol ser.
Però si jo no m'he manifestat en cap sentit?
Si no m'he manifestat,
pot ser.
El que passa és que per tradició,
sempre, aquí, tant a Catalunya
com a l'estat espanyol,
es demana consentiment a la família
i sense el consentiment de la família
no es fa una donació.
Però, diguem-ne,
perquè es té aquesta sensibilitat
cap a les famílies,
però no perquè la llei no t'empari,
per fer-ho.
La llei t'empara,
però no se fa mai.
Mai en la vida s'ha fet una donació
sense el consentiment familiar.
I com estem de consentiments?
Ja no parlem de donacions,
sinó de consentiments.
De consentiments estem bastant bé.
A Catalunya,
normalment,
sempre està molt bé
en aquest tema,
tant en el tema de consentiment
i en el tema de donació.
pensar que som els pioners
tant a l'estat espanyol
com a tota Europa.
Som els que més donació tenim.
Si necessitem un trasplantament,
serem dels que tindrem
més possibilitats
de rebre aquest orga,
perquè n'hi ha molta donació.
La gent és molt generosa.
A més,
estem parlant de circumstàncies
molt complicades,
emocionalment molt extremes,
de la família,
davant de la pèrdua
d'una persona estimada.
Així tot,
la dada,
diríem,
seria entre un 15 i un 20%
de negatives famílies.
Negatives?
Negatives.
Doncs és un percentatge molt baix,
no?
Tenint en compte aquestes circumstàncies,
que probablement
aquestes persones,
més endavant,
un cop passat aquest impacte
de la pèrdua
de la persona estimada,
potser sí que tindrien
altra manera de pensar.
Jo crec que és tot...
Ahir entra molt
la feina del coordinador,
és fer-li entendre
a una persona
que acaba de perdre
a un familiar,
estàs explicant-li
què ha perdut aquest familiar
i 10 menys després,
per dir-ho d'alguna manera,
per significar una mica,
doncs,
li estàs demanant els òrgans.
Vull dir,
és un tràngol
molt fort
per a aquesta família.
Està passant
per un procés de dol
molt fort
i a sobre,
al cap d'un rato,
li estàs des de demanar
els òrgans.
Si algú ja ho ha pensat,
si ja ho ha tingut familiars
propers,
si tenen gent
i que està esperant
un ronyó,
si aquest tema
l'han viscut,
doncs,
és més fàcil.
I de vegades,
a vegades,
penses,
aquest,
segur que dirà que no.
I també em portes
unes sorpreses bàrbares
afirmativament,
no?
De que sí que...
De que...
Els intentes explicar,
no?
Doncs que...
Pensar com era
aquella persona,
si era una persona generosa
i això t'ajuda molt
a recapacitar.
Per tant,
ni que estiguem
en la circumstància,
val la pena
que prenem consciència
perquè si mai
ens trobem,
diguem-ne,
que és una feina
que ja hem interioritzat,
no?
El pensar que nosaltres mateixos
i aquelles persones
que estimem,
doncs,
poden fer un altre,
un últim acte de generositat
cap als altres.
Exacte,
és el que diem,
no?
L'altre dia
estàvem parlant d'això,
doncs,
això és donar vida,
és donar vida
a una altra persona.
Perquè, escolta,
Nanda,
quants òrgans
es poden aprofitar?
Mira,
pensa que a Catalunya
l'any passat
es van fer
unes...
unes 730
extracció d'òrgans,
730.
Es van trasplantar-us 800.
Això vol dir
que,
doncs,
han rebut òrgans
d'una altra
comunitat.
Però pensa
que la mitja
de la gent
que està esperant
un ronyó
o un fetge
són unes 1.200 persones
en aquest moment.
Clar,
si tu fas la reflexió
i penses,
ara parlarem amb la claustre
que hi ha una persona
que potser està lligada
a una màquina de diàlisi
i si parlem de ronyó
podíem parlar d'altres òrgans,
com es veu limitada
la vida d'aquesta persona,
el patiment físic,
el seu entorn familiar,
el que dificulta
portar una vida normal.
Parlem de nens,
d'adults,
parlem de tot tipus
de població
i veus que amb la donació
d'allò que al final
no resta salvant
la vida d'una persona,
clar,
és que és allò,
com dèiem,
blanc i amb ampolles,
el sentit comú et fa pensar
que realment
és important,
no?
Efectivament.
Quins òrgans
es poden donar
o són susceptibles
de fer un trasplantament?
els més freqüents
són els ronyons,
el fetge,
el pulmó,
el cor,
depèn de l'edat
de la persona,
del donant també,
una persona gran
probablement només
serà de ronyons
i de fetge,
una persona més jove
pot ser el cor,
vull dir,
tot té els seus protocols.
també entre,
diguem-ne,
això és una bona banda.
Això hem de diferenciar,
una cosa és donació d'òrgans
i una altra cosa és teixits.
I teixits serien les còrnies.
Exactament,
els ossos,
les vàlvules cardíaques,
la pell,
tinguem tèstia també,
la pell,
també.
Ara vam tenir una reunió
fa poc
amb els del banc
de teixits de Barcelona
i ens deien
és perquè tinguis
una imatge gràfica,
ara,
tot aquest tema
de Gabà
estem a sota mínims
en el banc,
perquè la pell
que es va fer servir
per a totes aquestes persones
que es van cremar,
doncs,
clar,
ara estaven sota mínims.
Quan toqui farem
la crida del banc de teixits.
Avui toca la crida dels òrgans.
Claustra,
què ens passava amb els ronyons?
Quin problema teníem?
Expliqui el que desitgi,
eh?
Jo li pregunto
i vostè respon
el que vulgui.
Bé,
jo tenia una malaltia crònica,
ja sabia més o menys
el fi,
no?,
perquè el neuflorel
aquí ja m'ho havia explicat,
però, esclar,
quan t'arribes al punt final
sempre et ve de nou,
no?
Llavors,
quan l'Oppenheimer
de l'Hospital Clínic
ens va dir
que estàvem a la fase final,
que
m'havia de plantejar
fer-me la fístula
per anar a la diàlisi,
o que si tenia un donant viu
o m'havia d'apuntar
a la llista d'espera,
esclar,
llavors el meu marit...
Diu,
no t'apuntes.
Si en tinc dos?
Sí,
de seguida va dir,
si el meu cervell,
doncs,
si jo l'hi dono,
no?
I, clar,
llavors li van començar
a fer les proves amb ell,
jo ja estava bastant
al límit
de la funció renal,
ja estava en fase final.
La seva vida era molt complexa
amb aquesta malaltia?
Sí,
perquè tens una anèmia
molt forta,
vas molt cansat...
No podia fer una vida normal,
vostè?
No,
al final no pots,
no.
Per tant,
s'hagués posat a la llista d'espera?
S'hagués entrat en diàlisi
i m'hagués posat a la llista d'espera,
però en el nostre cas,
com que ell va ser donant viu
i de seguida li van començar
a fer les proves,
tot i amb això
va passar a mig any,
fent proves,
perquè, esclar,
ens hi fan moltes.
Va donar la casualitat
que érem
del mateix grup sanguini,
que això també va fer molt.
Encara que no siguis
del mateix grup sanguini,
també et fan un tractament
perquè pugui ser
ja receptor d'un òrgan
que no té el mateix grup sanguini
que el teu.
Això a l'Hospital Clínic
jo ja ho vaig viure,
al meu company del costat
li va passar.
I, esclar,
llavors,
quan a l'última prova,
que era el crossmatch,
li van dir que endavant,
que tot havia sortit bé,
i llavors ja es van dir
el 7 de novembre,
trasplantament.
Pau,
això de,
home,
lògicament,
si jo tinc dos ronyons,
la persona que estimo
necessita un,
sembla que digui,
home,
doncs és lògic,
a veure,
és lògic,
però dins de ser lògic,
home,
doncs és una acció
que dius,
i no només,
no parlem de qüestió
meritoria,
perquè és una cosa
que sabran vostès,
però, clar,
això també pot tenir
unes conseqüències,
perquè no necessàriament
podia ser compatible,
això la doctora Bòdia
ens ho explicarà,
per molta voluntat
que tingués el pau
de donar-li el seu ronyó
a la seva companya,
a la seva dona,
no necessàriament
podria ser compatible.
Però en aquest cas
ho han sentit.
Vam tenir molta sort,
nosaltres,
molta sort,
perquè sent matrimoni,
no sent família,
que tinguéssim
aquest acú de debilitat,
i a més a més,
teníem,
a més a més,
un altre producte
que sortia dels anàlisis
que també era compatible,
a banda.
Bueno,
tot això que fan
amb el crossmatch
i els teixits
que enfronten...
Vostès com a matrimoni
compatibles fins i tot
amb els ronyons,
total,
total,
això sí que és
donant el clau,
Déu-n'hi-do.
Saps el que passa,
que penses que tens dos ronyons
que en pots donar un,
el que et queda,
a mi em van explicar
que fa el 80 i pico per cent
de la feina
del que et treuen.
Ah,
doncs aleshores...
Per tant,
pots viure tranquil·lament.
Llavors,
si pots viure tranquil·lament
i pots donar vida
a la persona
que tu més estimes,
llavors està clar això,
no?
Les donacions en viu
potser no són tan conegudes,
no?
No són tan conegudes
i ara el que s'intenta
és que aquest tipus
de donant augmenti.
són un 15%.
Aquí en Catalunya
una mica més,
però són un 15%.
La importància
del donant viu,
a part que el tens a la vora,
a part que el coneixes,
a part de tot això,
doncs és la data
de caducitat
d'aquest ronyó trasplantat.
Per exemple,
un ronyó trasplantat
donant cadàver
pot durar-los 12 anys.
Els 12 anys
t'han de trasplantar
una vegada.
Aquest òrgan
comença a fallar
i t'han de tornar
a trasplantar.
Doncs,
d'un donant viu,
la mitja és de 20 anys,
són 20 anys,
a llargues.
Segons l'edat
potser no cal
que tornis a trasplantar
mai més.
I si,
per exemple,
fora un besó,
un besó univitalí,
això és de 40 anys.
Això és per al tema
del reixàs
dels òrgans.
I per què només
és un 15%?
Sobretot
els trasplantaments
de ronyó,
que sembla que hi ha
moltíssima demanda,
perquè, clar,
a veure,
no tothom està disposat.
No és fàcil,
que la claustre
i el pau
expliquen
com si no fos
t'has de sotmetre
a una operació,
és complexa,
és una intervenció quirúrgica,
com sempre hi ha un risc.
A mi el que em sobta
és que no hi hagi
més donacions en viu.
Però això estem fent
en aquest programa
per fer la difusió.
com a donant que hi ha sigut
la persona
que estigui
en el meu cas,
en el nostre cas
de fa dos anys i mig,
que estàvem ja
en fase terminal
i que, bueno,
que havíem de fer
el caixa o faixa,
que s'animi
perquè això és una cosa
que no te n'enteres.
Jo,
almenys,
no em vaig entrar de res.
No em vaig entrar
ni de l'operació,
ni abans,
ni postoperatori.
Em vaig entrar de res.
Per tant,
és una cosa tan senzilla
i fa una vida normal
completament.
Per tant,
jo penso que s'hauria
d'animar la persona
que estigués
en el nostre cas
i tirar endavant
sense cap mena de por.
I a veure,
tot i que aquelles persones
que esperen un transplantament
de ronyó
segur que tenen família
i parelles.
O amics.
O amics.
És que a veure,
una persona per amistat,
per amor,
per carinyo,
dius,
si home,
li donaré un ronyó.
Bé,
en tens dos,
per què no?
No diem de qualsevol manera
que no som allò
sentets,
tots plegats,
però a la teva parella,
al teu pare,
el teu fill,
no sé,
és potser qüestió
de desconeixement,
no claustre?
Sí,
jo crec que sí.
Jo com a receptor
només puc dir
que bé,
que quan te veus
tan apurat
i veus que una persona
et pot donar un òrgan,
tant sigui un viu
com un cadàver,
que el que et donen és,
bueno,
tornes a néixer.
Sí que caldria pensar
en la transcendència
que té la donació d'òrgans.
És un vídeo que pots fer
amb aquesta vida.
Tornes a néixer,
o sigui,
i quan vosaltres
ara que veu de dir
que hi ha 1.200 persones
que estan esperant
i que tantes persones
els hi podrien donar
un cop de mà
per tornar a néixer...
Estan parlant de viure.
Home.
Estan parlant de viure.
És vida,
és vida, sí.
Per tant,
no és una edat.
El dia D,
doncs toca el dia
de la donació d'òrgans.
Estan parlant de que
t'estan donant vida,
no?
Pots fer una vida normal,
no te canses,
fas una dieta normal...
Tu estàs molt bé,
ara.
Jo et veig estupenda.
Els anàlisis
s'sorten perfectes.
Fas una vida normal,
del tot.
El meu marit,
els anàlisis
li surten exactament
igual com abans.
Sí, sí.
Vull dir que no...
Per tant,
la teva salut
no s'ha de ressentir.
Perfecte.
Com abans del transmuntament,
igual.
Què us comentava
el vostre entorn
més immediat,
la família,
els amics?
Perquè d'alguna manera
vosaltres esteu
una miqueta fent difusió,
no?
Sí.
Allò, fent proselitisme
de la donació en viu.
Què us diu l'entorn?
Bueno, nosaltres,
fins que no vam saber
ben bé
què podia ser,
només ho sabien els fills.
I els vostres fills
què van dir?
Davant.
Sí, clar.
Totalment.
M'estàs emocionant,
claustre, eh?
No t'ho perdonaré mai, eh?
M'estàs emocionant.
És que jo ja li deia
a la doctora Nanda
que jo sóc molt emotiva.
Sí, però mira
com entens a mi, eh?
I clar, vull dir,
són moments molt durs,
no?
Que tens el marit a baix,
tu estàs dalt,
saps que amb ell
primer l'havien de fer amb ell
perquè primer, és clar,
hasta que no treuen
l'òrgan del receptor,
doncs tu estàs preparat
però no et fan res
fins que el receptor
no l'hi han tret
i han vist que,
doncs que sí, no?
Doncs llavors
quan va vindre el metge
i va dir endavant
que tot està,
tot això,
doncs clar,
són moments molt durs.
Molt durs i molt difícils
i mira que bé
que s'han superat.
Per vosaltres,
casos com el del Plau
i la claustre,
doncs dius,
home,
doncs seguim, no?
Sí, jo parlant
parlant amb una companya
en el tema de la donació
en la coordinadora d'aquí
que està clar
que estem tots coordinats,
no?,
amb la coordinadora
del G23,
doncs ella deia,
jo crec que molt en cert,
no?,
doncs aquesta feina
recompensa,
recompensa molt,
després de tot
és trucar,
és telefònica,
és que el dia
que tens un domenant
el passes tot el dia
enganxada al telèfon
i ella deia,
doncs la recompensa
la trobo
en el moment
que estem al quiròfan,
estàs traguant els òrgans
i et diuen
els equips
transplantadors,
diuen,
ja podeu trucar
al receptor,
només per aquest moment
és el que ja va.
És com un part,
moment únic
i no es repeteix,
sempre és diferent,
és a dir,
com diuen moltes vegades
les llevedores,
no, no,
és que cada nen
que neix
és diferent
i m'emociono
cada dia,
doncs aquí deu ser igual
perquè ve a ser
com un part,
és tornar a la vida
algú, no?
Sí,
sobretot quan te despertes
i diuen,
escolta,
ja he orinat un litre,
dius,
què?
Jo?
Jo?
Amb el ronyó vell.
Ja he orinat un litre?
Però què em diu?
I sap què li dic?
Que ara li han fet
una analítica
i té la creatinina
o què?
Després que tens
aquelles creatinines
tan...
No,
de viure molts anys
ser molt derrotada
per la malaltia.
Tens totes aquelles coses,
vull dir...
Estava tot contaminada.
Sí.
Pau,
com ha canviat la claustre
en el dia a dia?
Totalment.
D'adons quan estàvem malalta
ara era el dia a dia.
Molt apagada,
clar.
O sigui,
estàs vivint contaminat,
amb el sang contaminada
i ara fas vida normal.
Sí que s'ha de prendre
un medicament i tal,
però bueno,
això és secundari.
Però medicaments avui dia.
Les medicacions,
vull dir,
totes tenen efectes secundaris,
no?
Aquesta,
bueno,
però el que passa
és que nosaltres
ens ho vam fer
a l'hospital clínic
i l'equip de l'hospital clínic,
jo només conec
l'hospital clínic
i és un equip tan bo.
Sí.
Nosaltres només podem dir
coses bones.
Normalment són equips
molt especialitzats,
no?
Sí.
Et tenen tan controlat
i t'atracten tan humanament
que vas amb una confiança absoluta.
I es van assessorar molt bé.
Sí.
Molt ben assessorat.
Abans del trasplantament
se m'han explicat
tot com aniria.
Vas a l'operació,
tota tranquil·litat.
Sí,
te convencen molt.
Segur que estàs
en bones mans,
no?
Això és molt important.
Vosaltres sou donants,
no?
Sí,
t'imagino
que ja ho heu especificat
a la família
que a la meva família
sap que jo soc donant
de tot el que tinc.
Tot.
Jo tot,
que facin el que vulguin.
Sí,
i si no que investiguin.
I al vostre entorn
què us han dit?
Què us diu la gent?
Bueno,
contents.
Però a banda de...
Els va soctar molt.
Però jo,
escolta,
doncs potser sí que em plantejo
jo també fer-me donar.
Jo em trobo a vegades
amb persones que em diuen
però escolta,
però tu et trobes bé,
però tu fas vida normal
i què menges?
I no tens dolor
i s'estranya una miqueta
la meva situació
com si fos un bitxo raro,
no?
Sí, sí.
I llavors què et passa?
I dic,
escolta,
no,
me trobo mal de bé
i a mi no em fa mal
ara ni abans
m'ha fet mal res
i no tenc cap mena de dolor
i fa vida normal.
No és insòlit
però no és habitual,
Pau.
No.
No és habitual.
Com jo,
suposo que deu haver molta gent,
com jo,
que deu haver-ne bé,
suposo, eh?
perquè això s'explica a les famílies.
Sí,
i tant,
i tant,
i tant.
Pensa que és el que te deia,
que és,
jo crec que el tema del donant viu
en els pròxims anys
notarem un augment molt important.
Potser no funcionà tant
perquè no ho sabem,
no?
Jo tinc les dades
de l'any passat
del període del gener a maig.
L'any passat,
de donació a Catalunya,
de donació de dones vius d'òrgans
eren 16
i en guany són 38.
Vull dir que ha doblat,
estem doblant.
Potser el que queda d'any
ja baixa una mica,
però vull dir
que està augmentant
a molta facilitat
perquè la gent ho veu
que va bé
i que aquest ronyó
et durarà molts més anys.
Siguem pràctics.
Tu,
un cop no hi ets,
la teva família decideix per tu
i per molt que tu
hagis manifestat
que vols ser donant,
potser a la teva família
li fa molta pena,
està molt malament
i no vol donar-ho.
Ho poso en el meu testament vital,
em faig donant,
què faig?
Efectivament,
tu n'hi ha un carnet donant,
que aquí
us n'hi deixo uns quants,
perquè els puc
és trucar a l'OCAT.
Tu pots portar aquest carnet
a la teva cartera
i ja està,
no cal que facis res més.
O si no,
es pot trucar
a aquest telèfon.
Molt bé.
de...
Ho tenim per aquí?
Sí,
és el telèfon de l'OCAT,
l'Organització Catalana
de Transplandaments.
El 93-339-8303,
però bé,
poden entrar perfectament
a través d'internet,
a la web,
que té totes les dades.
Per tant,
el...
Sobretot,
avui en dia,
és el testament vital
el que has de fer.
Tu ho pots anar
al teu metge de capçalera
i fer un testament vital
tant d'això
com de qualsevol altra cosa.
de totes les teves disposicions.
De les teves disposicions,
efectivament.
Dins d'aquell testament vital,
si a mesura que va passant el temps
volem afegir també això
perquè en el seu dia
no ho vam posar,
també ho podem posar.
Efectivament.
Com que això està centralitzat,
per molt el que decideixi la família
és el teu testimoni en viu
el que compta,
per tant,
farà el que tu desitges,
segurament.
Sí.
Animem a tothom
que es faci donant.
Home,
sí, sí,
ja heu dit abans,
qualsevol persona que hi hagi
que no s'ho pensi.
Jo veient la claustre de veritat,
és que dius,
aquesta dona
que fa quatre dies
no podia amb la seva ànima
perquè tenia aquests problemes
amb el ronyó,
la vida estupenda
que deu portar al seu poble.
Són de pallaresos,
eh?
Sí, sí, sí.
Per orgull de poble,
s'ha de dir.
L'important també
d'un enviu,
si és que ja té intenció
quan veu que un familiar
o un amic
o un conegut
està ja en fase terminal,
és que ja no entres
a la diàlisi.
Clar.
I t'estalvies tot això.
I vull dir,
jo ja vaig passar
d'un punt ja
molt apurat
a trasplantament.
ja no vaig entrar
en diàlisi,
no?
I això també és molt important.
I el donant viu
allò que el ronyó
està tan poc temps
fora,
o sigui,
passa d'una a l'altra,
també està molt poc temps
amb hores fora,
no?
Vull dir,
és molt important.
És molt important,
molt.
Les vostres brometes íntimes
segur que les tenim
amb això del ronyó,
no us preguntaré,
però...
Les brometes són ara.
No, home,
clar, ara.
Mentre estava passant el tràngol
no estava per broma.
No, malament.
Home, clar que sí.
moltíssimes gràcies
per venir a la ràdio
i perquè el fet
que vosaltres expliqueu
amb aquesta naturalitat
una cosa
que és molt important,
doncs jo crec que
també pot animar
la gent que
entrin a la web
de l'OCAT,
l'Organització Catalana
de Transplantaments,
facin el seu carnet,
deixin estipulat
que són donants
i bé que quan el metge
acudeix a algun familiar
d'alguna persona
que estigui en una situació
similar a la de la claustre,
doncs que es plantegin
la donació en viu.
Jo crec que és per falta
d'informació
perquè quan t'estimes algú
et vindrà d'un rinyó.
Tu què creus?
Doncs ja està.
Moltíssimes gràcies, doctora.
Bòdi, una vegada més.
I tant.
El fet de fer aquest dia,
el dia del donant,
crec que es defineix
en donar gràcies
a la gent,
a la gent que són donants,
a les famílies
que passin aquells maltràngols
que han perdut una persona
i que són generosos
i donen aquests òrgans.
Doncs les gràcies avui,
les gràcies a tot l'any
perquè hem de ser donants
tot l'any d'òrgans,
també de sang i teixits,
però com dèiem
ja tenen un altre dia ells
per parlar-ne.
Moltíssimes gràcies,
molta sort.
A tu.
Adéu-siau.
Adéu.