Hola, bon dia, Iolanda. Efectivament, estem a l'interior d'aquesta ciberaula,
ben instal·lats a Joan XXIII, a l'interior de l'hospital,
en una zona molt fàcil de trobar, just al costat dels ascensors d'accés principal a plantes.
I estem molt ben acompanyats. Ara d'aquí uns instants ens presentarem
la Rosa Maria Benito, gestora de Territori de la Fundació La Caixa.
Rosa Maria, què tal? Bon dia.
Molt bé, bon dia.
També ens acompanya la Maria Montegudo.
Ella és infermera d'aquí, de l'Hospital de Joan XXIII.
Maria, bon dia.
Hola, bon dia.
I també ens acompanya la Montse Salvador, que és la responsable de comunicació de l'hospital
i porta, ara ho parlem, als temes més socials d'aquesta ciberaula,
perquè ara en parlarem, és un projecte que toca molts pels diferents.
Montse, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
En primer terme, si parlem de ciberaula, ja ho he intentat explicar al llarg del matí.
Clar, el primer que ens ve és el cap, és una imatge d'una aula amb ordinadors.
Però, òbviament, nosaltres, que ja fa zona que estem aquí i les persones que s'hi atensin,
ja podrem comprovar que aquest projecte va una miqueta més enllà.
D'això, exactament, com ho podríem definir?
Montse, com ho podríem explicar per a aquesta gent que encara no s'hi ha conçut?
Què és una ciberaula?
Les ciberaules inicials concebudes per la Fundació La Caixa
eren espais dedicats, sobretot, a l'oci, a la reunió i a la comunicació dels nens.
La cibercaixa de Joan XXIII no està situada a la planta de pediatria,
sinó que està a la planta zero, molt accessible per familiars, per pacients,
per la gent del carrer i per els professionals,
i és una aula d'unes dimensions també molt diferents a la resta de cibercaixes,
amb la qual cosa, des d'aquí de l'hospital,
ens vam plantejar donar-li diferents continguts
que no fossin únicament una aula de joc o de comunicació de nens petits.
Sí, per entendre, segurament el projecte original, en molts casos,
era una mena de ludoteca infantil, d'acord?
Per entendre, segurament hi havia altres coses,
però podríem qualificar-ho com una ludoteca infantil,
però aquí a Tarragona, ara en parlarem, s'ha anat més enllà, no?
Sí, és un projecte, un palet més ambiciós.
Rosa Maria, explica'm aquesta ambició,
exactament com aquestes altres facetes que s'incorporen a Tarragona, quines són?
Hola, bon dia.
Mira, com bé ha dit la Montse Saludador,
incorporarem altres àmbits dins del que entenem nosaltres
com a cibercaixa hospitalària.
També ha dit ella que van néixer a l'àrea de pediatria,
no només com a ludoteca que has dit tu,
sinó que ja des dels inicis eren cibers,
és a dir, ja hi havia ordinadors perquè amb el suport d'un equip de voluntaris,
que en parlarem més endavant,
els nens poguessin distreure's no només amb el suport, diguem-ne, de llibres,
sinó a través del que eren les webs infantils
que la Fundació La Caixa disposava en aquell moment,
que era, per exemple, la Ducàlia.
Bé, el valor afegit que tenim a Tarragona
és, per altra banda, una cibercaixa llargament esperada.
des de l'any 2002, que ja en havíem estat parlant,
l'equip de voluntaris que disposem a Tarragona
i aleshores també estaven superemocionats,
però bé, les coses en el temps s'han dilatat,
però per un bon resultat, jo crec.
Jo crec que qui entri i vegi l'espai com ha quedat,
és una aula molt gran, 125 metres,
amb ordinadors, amb un àmbit infantil i un altre d'adult.
I, a més a més, la part de, diguem-ne,
de petita sala d'actes en què es faran xerrades,
com molt bé ha dit la Montse Salvador,
en el sentit de l'altra dimensió que se li vol donar,
no només per atendre els nens hospitalitzats,
sinó també els adults, però a les famílies,
m'assembla un projecte que verdaderament
és capdaventer a Catalunya.
Jo crec que la cibercaixa de l'Hospital Joan XXIII
se'n parlarà i se'n parlarà per tota...
No, diguem-ne, per la part estètica, bonica i accessible,
sinó per tota la projecció que el propi hospital
vol donar en el contingut d'aquí.
Fundació La Caixa, l'obra social de La Caixa,
recolzarà totes les iniciatives que tinguin
i, a més a més, volem donar també un valor
que no s'ha donat fins ara,
que és portar activitats d'aquelles
que nosaltres podem programar en altres àmbits,
portar-les a l'hospital,
que aquest espai sigui una finestra oberta també a l'exterior,
que no només es quedi tancat aquí a reclòs.
Us apunto molt breument que el dia 18 de febrer
esperem portar a la cibercaixa d'aquí de Joan XXIII
l'activitat del vell marí.
El vell marí és un vaixell,
donaria per una altra entrevista...
He visitat en alguna ocasió,
ha atracat alguna vegada al port de Tarragona
un altre projecte de La Caixa,
del qual també n'hem parlat bastament.
Doncs es desplaçaran aquí a l'hospital
a fer una activitat sobre l'entorn del vell marí.
Parlem de l'àmbit sanitari.
Maria, exactament,
des d'aquest àmbit,
que és una de les novetats segurament,
que m'està comentant de què se s'ebarqueix aquí
a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
Què preteneu fer des de l'hospital,
en l'àmbit sanitari,
aprofitant aquest espai i aquestes instal·lacions?
Bueno, el primer que es pretende
és donarles a tots aquests espacions
i temps que hi ha de espera
dins l'hospital a pacients i a famílies,
un espai per a que ells puguin
exposir els seus dubts,
els seus preocupats sobre el seu estado,
sobre el funcionament del hospital,
sobre com viven la experiència sanitària
i donarles un enfoque de tranquilitat
i d'exponer-los recursos
que tenim al hospital,
tant internos com externos,
per a que ells puguin viure aquesta situació
amb la major naturalitat possible.
Pot ser, en certa manera,
una mena de punt d'informació
dels serveis de l'hospital
i també una manera per trencar
la rutina hospitalària,
una rutina una mica complicada,
perquè ja sabem tots els àmbits dels hospitals
quines són, una mena de via d'escapatòria.
Sí, intentar disminuir el estrés hospitalario
que tanto sufren pacients com familiars,
darle como otra imagen
i tranquilitzarles en cuanto a contenido,
explicar muy bien cuál és la seva situació,
partint de la patologia
i de la situació que tenen,
què està fent el hospital
i tots els professionals per l'hospital,
com pot enfocar la seva vida
de cara al exterior del hospital,
que no la vamos a deixar abandonada
una vegada que sale del hospital,
sino que va a tenir els seus recursos,
asesorar-le,
com autocuidarse quan salga del hospital,
com respecte a la seva patologia,
com ajudar a la família
a que entienda la situació
dins del hospital i fora.
En fin, hi ha moltes coses per fer.
I un altre dels aspectos
que van vinculats al tema sanitario
és la educació sanitaria,
però partint de les necessitats
de la població.
O sigui, hi ha moltes parts de la població
que els preocupa,
que tenen fills celíacos,
enfermades cròniques,
com a infermòs dependents.
Entonces, ayudar a estas familias
a que puedan entender esas situaciones
y que dispongan de un punto,
de encuentro,
que tengan una referencia.
S'han parlat, per tant,
de mitjans diferents.
D'una banda,
de fer una mena d'un seguiment
més personalitzat,
corregeix-me, si m'equivoco,
un seguiment més exhaustiu
de cada cas,
de molts dels pacients,
i de l'altra,
la possibilitat que aquesta ciberaula
pugui acollir xerrades específices
tenint en compte
la preocupació d'alguns ciutadans.
És això, no?
És això, és això.
Y este espacio está abierto
para asociaciones,
vecinos,
gente que tenga interés,
entonces haríamos pequeños grupos
para trabajar todos estos temas.
I es pot aprofitar
els magnífics professionals
aquí de l'hospital,
que els teniu, òbviament,
de primera mà,
sense la possibilitat
de desplaçar-los,
i oferir gairebé
una programació constant
d'activitats,
i tenint en compte
que molta gent ja es desplaça
i que es pot desplaçar
també aquí a l'hospital.
Sí, sí, efectivamente, así es.
Y otro aspecto importante
que queremos trabajar
desde aquí
es proyectarnos
como profesionales,
no como profesionales,
como personas humanas
también de cara al exterior.
O sea,
hay muchos profesionales
en esta casa
que aparte de ejercer
como profesionales,
tenemos una actividad
que también está vinculada
al hospital,
que es la cooperación internacional.
Entonces,
hay un movimiento interno
dentro del hospital,
pero no solo con profesionales,
sino con el propio enfermo
que lo logramos implicar
en proyectos de desarrollo
comunitario
hacia el exterior, ¿no?
¿Cómo se puede vincular
esto aquí
en esta cibercaixa?
Pues se puede vincular
a través de,
o sea,
haciendo exposiciones,
explicando al público
en general,
tanto interno como externo,
todas estas actividades
que hacen los profesionales
a parte de su profesión, ¿no?
Pues hay gente
que es estupenda,
pintores,
escritores,
entonces,
crear este espacio
para que la gente
del exterior
pueda conocernos
en esta otra vertiente
y quizá ver
de nosotros los profesionales
que no somos las personas
que les agredimos
físicamente,
sino que también
tenemos un componente humano
que va más allá
de nuestra profesión.
La Maria ens ha comentat
moltes coses,
aquesta vessant
sobretot més social,
Montse,
que requereixen
d'implicació
de la ciutadania
perquè realment
hi ha molt d'interès.
Abans d'entrar
en directe,
la Montse ens comentava
que segurament
l'hospital
per la seva ubicació geogràfica
moltes vegades
ha quedat tancat
i res més lluny
de la nostra voluntat,
nosaltres el que volem
a l'hospital
és obrir-nos
a la ciutat
i a tota la província,
no?
Sí, sí, sí.
Nosaltres durant 40 anys
la veritat és que
l'entorn ciutadans
ha favorit molt poc.
Venir a l'hospital
era una excursió
bastant complexa
i ara
amb tota aquesta ordenació
ciutadana
de la part
del barri Joan XXIII...
Ara podríem dir
que ja formeu part
de la ciutat.
Abans també,
però quedàveu
molt més allunyats.
Som els reis del mambo
i unem nom
a tot el nostre entorn.
Però bé, és una oportunitat
que l'hem d'aprofitar.
És veritat, eh?
Perdona l'incís,
però ningú sap encara
com es diuen
aquests carrers
d'aquí al voltant nous.
Allí he costat
a Joan XXIII.
Allí he costat a Joan XXIII.
Quan surten
totes les notícies
és al barri Joan XXIII
i penso que som
un veí molt gran
que belluguem
persones,
transports
de tota mena,
transports sanitàri,
però transports
de mercaderies...
Belluguem molta cosa,
ens volem relacionar
amb els nostres veïns
i volem que ens coneixin
perquè, com deia la Maria,
els hospitals,
no l'Hospital Joan XXIII,
els hospitals en general,
els professionals,
al treballar amb persones,
directament amb persones
en situacions
molt extremes,
la veritat és
que hi ha un moviment
sempre molt humanista
dins els centres sanitaris
i aquí hi ha gent
que cada any
s'agafen les seves vacances
i se'n van a l'Àfrica,
se'n van a Sud-amèrica
i això la gent no ho sap
i això s'ha d'explicar
perquè a mi,
de que nosaltres,
des del petit espai
que teníem abans
per explicar-nos-ho,
trobem adhesions,
trobem col·laboracions
i que jo penso que Tarragona
ha de saber
una de les empreses
més grans que té Tarragona,
que és l'Hospital Joan XXIII,
que sàpiga el que fem,
com ho fem,
que podem estar oberts
a col·laborar
i que ells participin
amb nosaltres,
que ha de ser una mica
una finestra de projecció
de l'hospital
com a centre de persones
que treballen per persones,
que la nostra ciutat
tingui consciència
del que som
i del que fem.
També us comentaves
abans d'entrar
que els hospitals
per vocació
i l'Hospital Joan XXIII
també,
trobàvem part
amb aquestes limitacions
i hi ha molta interrelació
amb els veïns propers,
no?
Ara segurament
la trama urbana
ja ho facilita
i aquest espai
encara ho facilita més.
Sí, sí,
no és que nosaltres
ara vulguem descobrir
la Sopa d'All.
Els hospitals,
l'Hospital de Sant Pau,
que és un dels més antics
de Barcelona,
té una relació
amb el seu veïnatge
molt estreta
i quan parlen
dels plans directors
dels hospitals
o dels plans estratègics
compten amb els veïns
perquè evidentment
hi ha interferències
i hi ha coses
que s'han de comentar
i nosaltres fins ara
no ho hem pogut fer.
Primer perquè no teníem veïns.
Estàvem aquí
al costat del riu
i estàvem sols.
Però ara jo penso
que ens hem de fer
veïns dels nostres veïns
i compartir els projectes
i relacionar-nos
i aquest espai
jo penso que és fantàstic
per poder-ho fer.
D'això m'afegi encara
un altre element
perquè la col·laboració
de la Fundació de la Caixa
no només es tracta
de col·laborar
i participar
en que aquest espai
sigui possible,
no es tracta només
d'embatejar
aquest espai
i aquestes cibercaixes
sinó que a més a més
hi ha el compromís
a través d'una xarxa
de voluntariat
que diferents persones
diàriament
participin,
col·laborin
en aquestes activitats
i que dinamitzi
en aquest espai.
No, Rosa?
Efectivament.
La resta de cibercaixes
que estan en funcionament
estan en actiu.
aquí esperem ja organitzant-nos
entre les necessitats
de l'apertura
de la pròpia cibercaixa
i la disponibilitat
dels voluntaris
perquè, és clar,
tenim dues vessants
de voluntariat.
Tenim el voluntariat corporatiu
de la Caixa
que són persones
que estan
el 90%
en actiu
treballant
a la xarxa
financera
i que
volen destinar
part del seu temps
en accions de voluntariat
que a hores d'ara
ja s'estan fent
però llargament demanat
era l'actuació
aquí a la cibercaixa.
I l'altra part
important de voluntariat
és el voluntariat
de gent gran
que en aquests moments
estan donant
tot el temps
que poden
i més
a les aules d'informàtica
dels esplais de gent gran.
Què poden fer
aquests voluntaris
d'aquí, Rosa Maria?
Jo penso que
bàsicament
és l'acompanyament
és a dir
la dinamització
és una cosa
que l'aporta
la pròpia dinàmica
de l'usuari
que hi hagi
en aquell moment.
Jo penso que
és donar
un braç
és donar una mà
és donar una mirada
i és donar un somriure
sobretot
jo penso
amb els nens
amb els grans
ja ho veurem
perquè serà el mateix
serà el que demanen
serà el que volen
veurem
La pròpia dinàmica
ho anirà dient
evidentment
evidentment
veurem
la voluntat
i és realment
és això
jo penso que algú t'escolti
que algú et vegi
que digui
doncs vinga va
tant podem fer
un joc
com podem llegir el llibre
com podem posar-nos
a l'ordinador
perquè tots estan
suficientment preparats
com per
poder ajudar
a navegar
amb el nen més petit
que estigui aquí
o amb l'adult
que no en sàpiga
els dos menys
si no
a cap i a la fi
de tota la ciutat
des d'aquí
des d'aquí
Sassi Barcaixa
això és tot
Iolanda
fins ara