Bon dia, doncs avui ens hem volgut acostar a la sala d'exposicions
de la Fundació de Caixa Tarragona.
Aquesta setmana s'ha presentat l'exposició Egipte, el pas de l'eternitat,
i és que si en una cosa no l'escatimaven els egipcis era en això,
en intentar aconseguir la seva eternitat.
Farem una visita per les més de 100 peces que hi ha en aquesta exposició,
fruit de la col·laboració de Caixa Tarragona amb el Museu Egipti de Barcelona
i ens acompanya el conservador del museu i també qui ha comissariat
aquesta exposició, Luis González, bon dia.
Bon dia.
Són més de 100 peces per parlar d'això, dels egipcis i el seu pas a l'eternitat
que era molt important per a aquesta cultura.
Sí, de fet, una mostra representativa de la nostra col·lecció del Museu Egipti de Barcelona,
pràcticament un 10% del nostre material, i és prou ample com per il·lustrar,
per una part els elements del punt de vista ideològic que ells van argumentar
per assolir aquesta eternitat, com el modus operandi i les peces i els objectes
que feien possible aquesta o més grata aquesta possibilitat de vida eterna,
o aquesta vida eterna, si es donava per fet, que era assolida.
Per què era tan important pels egipcis el seu pas a l'eternitat?
Sí, de fet, no és tampoc un monopoli dels egipcis, sinó que és una qüestió,
jo crec, universal, el fet que l'ésser humà alguna vegada a la seva vida
es pregunta a si mateix on hi ha després d'aquesta vida.
La diferència o la virtut dels egipcis és que van donar aquesta pregunta
una resposta de tipus monumental amplíssima, la construcció, la possibilitat de vida eterna
venia donada per la disponibilitat d'una casa d'eternitat, que és la tomba,
les piràmides, les tombes de la valla dels reis, com la de Tutankamon,
les tombes de personatges privats, la seva monumentalitat amb els seus relleus parietals,
la seva pintura excepcionalment conservada i els seus continguts a les camps de sepulcral,
van obtenir una mestria i una qualitat d'execució
que ha fet que moltes d'aquestes creacions hagin arribat fins a nosaltres
i, de fet, hagin assolit aquest objectiu dels egipcis que era romandre el pas del temps,
romandre eternament, o almenys fins a la data.
Estem just a l'inici d'aquesta exposició, hem dit que hi ha unes 100 peces
que fan justament això, materialitzar aquest pas a l'eternitat dels egipcis.
Per exemple, d'aquesta primera part de l'exposició, quines són les peces més representatives?
Jo destacaria aquesta, la primera vitrina, tenim una representació del déu Osiris en bronza,
una peça que no s'aprecia si no s'agafa, una peça macissa,
una peça, de fet, el metall, l'antic Egipte, en un vent molt preuat,
no únicament l'or i l'argent, sinó també el bronza.
De fet, és una peça de gran tamany pel tipus de representació que es tracta,
una figura en bronza, i representa la divinitat que una mica dona peu
a aquestes expectatives per part de l'ésser humà de tenir accés a la perdurabilitat eterna.
I, juntament amb aquesta mateixa vitrina, podem veure també el déu Osiris envoltat
per la seva dona, la Isis, que amb la seva màgia va ser capaç de fer reviure,
de replegar primerament els fragments del cos del seu marit,
que havia estat esquarterat per gelosia pel seu germà Set,
va ser capaç de replegar-los, reunir-los, formar la primera mòmia,
amb la seva màgia, insuflar-li aquest aire vital per donar-li la capacitat de respirar
amb les seves ales de protecció i d'utilitzades també per donar-li aquesta brisa d'aire fresc necessari per reviure.
Per tant, el mite d'Osiris, que és una de les peces representatives d'aquesta primera part,
no sé si podem anar fent un tomb i també comentant algunes de les que creiem
potser més representatives, les que penseu que, com dèiem,
és un 10% aproximadament de la mostra que hi ha al Museu Egipci
i s'ha traslladat avui a Tarragona.
Per tant, és una de les mostres més grans que mai ha sortit del Museu Egipci,
que la tindrem a Tarragona fins al dia 7 de març.
Sí, efectivament és el primer cop que surten tantes peces del nostre museu
que costa una mica deixar-les anar, perquè són com una gran família.
Aquí tenim, per exemple, aquesta vitrina.
No hem pogut portar una mòmia humana, perquè únicament tenim una allà al museu
i aquesta dubto molt que surti alguna vegada allà del museu,
però sí hem portat un exemple de mòmia d'animal, de gat, com a mostra
dels que els egipcis van idear per tenir aquesta possibilitat de vida eterna,
que és la conservació del cos, tant els cossos humans com els cossos d'animals
relacionats, vinculats amb alguna entitat divina.
Ells creien que darrere la mort l'ànima s'anava del cos
i per que aquest ésser continués viu eternament,
l'ànima havia de tenir la possibilitat de retornar al seu cos.
D'aquesta manera el cos s'havia de conservar,
el que dona una mica l'argument ideològic que dona peu a la pràctica
de la mumificació, tant animals com a éssers humans, com ja he comentat.
Per què a hores d'ara encara la cultura egípcia, la civilització egípcia,
crea tanta fascinació, és una cultura tan actual?
Per què encara hi és tan present entre nosaltres?
Sí, per fer, jo principalment crec que per la gran qualitat tècnica
que van assolir, que ha fet que arribin fins a nosaltres materials,
un ventall molt ample de materials antics.
De fet, a altres cultures, pel que es refereix a la conservació de teles,
d'elements orgànics, de fustes, inclús d'aliments,
que han arribat fins a nosaltres col·locats al mateix fistell
que es van dipositar per darrera vegada a la seva tomba,
tot això ens dona, des del punt de vista material,
una imatge molt propera, molt més complerta.
De fet, també l'utilització dels signes jerulífis
que envolten de màgia tot el que són les seves creacions,
signes jerulífis que podem traduir,
pràcticament tots coneixem avui dia el seu significat,
però que al llarg dels segles, després de l'extinció
de la civilització egípcia, ja pel segle V, VI, després de Cris,
de manera definitiva, havien quedat en l'oblit.
Havien despertat no tan sols el monopoli de l'ésser humà actual,
l'interès per l'Egipte, sinó que grecs i romans ja van sorprendre's
i van presentar l'Egipte com una civilització digna d'estudi,
l'Egipte faraoni.
Tot això ha perdurat també a l'edat mitjana, a l'edat moderna,
quan més temps va passar de l'extinció de la civilització egípcia faraònica,
més misteri encara, desenvolupada, aquests signes, aquests obelis a Roma,
plens d'inscripcions que ningú podia llegir,
doncs amb una qualitat tècnica excepcional,
amb un treball sobre matèries dures com la pedra
i amb una precisió en el dibuix que una mica no és difícil entendre
la capacitat del que tot això sugereix a l'ésser humà
que una mica demana pels creadors d'aquestes produccions,
d'aquest element, la majestuositat i la grandiositat de les piràmides,
potser el monument encara més gran que ha fet l'ésser humà sobre la Terra,
allà a la meseta de Guisa.
Tot això fa que Egipte hagi estat sempre i avui,
per la difusió que es té, per la possibilitat que es té d'anar allà
i veure en viu, no únicament peces soltes,
sinó estructures completament, pràcticament algunes preservades.
Un estat de conservació perfecta fa que l'ésser humà de l'actualitat,
la humanitat, tingui un interès especial també per aquesta cultura.
Hi ha una altra de les peces que la tenim just abans d'entrar
a la segona part d'aquesta exposició, a la segona sala,
que si no m'equivoco és la que trobem en aquest catàleg
que la Fundació Caixa Tarragona ha editat en motiu de l'exposició també.
Sí, és la imatge promocional, és una peça maquíssima.
De fet, molts al museu estem enamorats d'ella, d'aquesta cara.
De fet, és una peça en fusta, una tapa de sarcófag en fusta,
i quan treballàvem la fusta, moltes vegades el que feien
era fer més o menys la forma amb la fusta,
en diferents fragments de taulons, de fusta i de mer,
i després tot això ho enmascaraven i modelaven la figura
amb guix, que és molt més fàcil de treballar.
Aquí no, aquí es pot veure que el guix que cobreix la fusta ha caigut,
però, malgrat això, a sota d'aquest guix hi ha un molt bon treball
de definició del que són els trets facials d'aquesta cara tan preciós.
Després, complement de la peça en fusta, que representa el cap,
el tors i el cap i la perruca d'un personatge anònim,
malgratament anònim perquè no ha conservat textos jeroglifis
que indiquin qui va ser el nom o el càrrec d'aquest personatge.
Es complementa aquest treball de fusta guix
amb unes incrustacions de bronzer,
definint les celles, definint el perímetre dels ulls,
els ulls en si mateixos també,
amb unes peces de conxa,
amb la pupila en eban,
i després, finalment, per clore de tot això,
una aplicació riquíssima,
des del punt de vista cromàtic, del color.
Sobretot, a la part corresponent al cullaret,
aquests cullars, aquestes garlandes florals,
que tenien com a funció, com a missió,
de conferir al portador d'aquestes flors
el frescor, la vitalitat
i la possibilitat de reviure,
hi ha flors i hi ha també llavors,
la possibilitat de germinació d'aquestes llavors,
conferir-les al mort perquè el pugui també germinar
i viure en el més enllà,
tenir doncs aquestes potencialitats
de les flors del món vegetal.
I més endavant, a una segona sala,
hi ha una gran mostra de fotografies
del que va ser el descobriment de la tomba de Totancamont
i, a més a més, està acompanyat de textos,
si no m'equivoco, de l'equip d'arqueòlegs que el va trobar.
Per tant, en aquesta segona sala el que veiem
és unes 50 fotografies aproximadament d'això
i del descobriment d'aquesta tomba.
Sí, de fet, explica el que va estar el procés de treball,
de descobriment i de treball a l'interior de la tomba
que es va prolongar per més de 10 campanyes de treball,
més de 10 anys des del moment del descobriment
fins al trasllat de l'últim dels objectes
al Museu Egipci del Caire.
Hi ha moments reflectits en aquestes fotografies
que il·lustren el patiment,
les alegries,
una mica tot el...
De fet, els textos s'han estret
del diari de l'obra de Càrter
en tres volums,
que va dedicat al descobriment d'esta tomba,
és una obra a mig camí entre lo científic
i el diari d'excavació.
De fet, hi ha una...
Aquests textos acaben enganxant
el que visita la mostra perquè expliquen
les reflexions, descriuen les reflexions
i els sentiments de l'equip de treball en aquell moment.
Per exemple, puc llegir un d'ells.
De fet, la tomba a Tutankamon s'havia trobat,
quan van trobar l'entrada,
havíem vist que a l'antiguitat
havia estat saquejada dues vegades.
Llavors, del primer moment,
es va saltar la...
la colpí, la incògnita
de fins on ja haurien arribat els saquejadors.
Llavors, a la primera sala hi havia materials remoguts,
la segona també,
fins que van arribar a la cambra sepulcral
on, dins d'una sèrie de capellars,
van trobar un segell.
Llegeixo el comentari
quan troben aquest segell
que va fer el mateix càrter.
Diu, la capella,
la capella que contenia la mòmia del faraó,
estava íntegra.
Les seves portes sostenien el segell original intacte,
la qual cosa indicava
que els llatres no havien arribat fins al rei.
A partir d'aquest moment,
van saber que dins la capella
trepitjaríem on ningú havia entrat
i que ens ocuparíem de materials
que ningú havia tocat
des de l'enterrament del jove el rei
feia quasi 3.300 anys.
Déu n'hi do,
amb l'emoció que està escrivint això,
perquè, clar,
m'imagino l'equip d'arqueòlegs
que hi va arribar,
que va veure això
i que era la primera vegada
que algú hi entrava.
Per tant,
Déu n'hi do
el sentiment que tenen aquests textos.
Sí, més quan la porta que hi havia
davant d'aquesta,
el segell estava tallat.
Hem vist que havien arribat
just fins aquí,
fins a la porta
que encara mantenia el segell intacte.
Va ser una successió
i tot això envoltat
de materials
amb una qualitat,
materials únics,
materials que necessitaven també
un tractament d'urgència,
de restauració
i de preservació,
perquè si no
haurien patit
el canvi ambiental
d'estar de 3.000 i escaig anys
allà dins la tomba
moure's d'aquest ambient
podria haver causat
desperfectes
en aquest equipament.
Va ser un treball
de descobriment,
un treball altament sofisticat
des del punt de vista tècnic,
un treball en el qual
es va documentar
pas a pas
tot el que es va fer,
d'aquí doncs
aquestes imatges
de preses
per Harry Burton
que permeten
avui dia
col·locar
cadascun
de prop
de 10.000 objectes
que es van trobar
al lloc
on
van ser trobats
amb precisió mil·limètrica
i un treball
amb una precisió
tal
que permet
fer arribar
el coneixement
i fer definir
d'una manera precisa
un dels conjunts
arqueològics
més importants
que ha descobert mai
a la història
de l'arqueologia.
Són 54 fotografies
aproximadament
i una maqueta
que hi ha
al centre de la sala
amb la tomba
de Tontancamont.
Ja per acabar,
què diríem
a aquests oients
que ens estiguin escoltant,
què té d'especial
aquesta exposició
perquè s'hi apropin
i visitin
aquesta exposició
que fins al dia
7 de març
i amb entrada
totalment gratuïta
podran visitar
a Caixa Tarragona.
Bé,
tenen una mostra
molt representativa
d'un dels aspectes
del món funerari
de potser
la civilització
del món antic
que més interès
fa sentir
per part del públic
objectes
de tot tipus
de materials
de diverses èpoques
i el complement
ideal
de l'explicació
del que és
una tomba egipcia
del món del més enllà
amb la narració
dels descobriments
i els treballs
que va portar a terme
la tomba
del faraó Tutankhamon
que malgrat
la dificultat
del seu nom
tothom
sap pronunciar
i sap qui és.
És la mostra
que podeu veure
fins al dia 7 de març
a Caixa Tarragona,
a Egipte,
al pas a l'eternitat.
Luis González,
comissari de l'exposició,
moltíssimes gràcies
per haver-nos acompanyat.
Gràcies a vostès.
Doncs ja ho saben,
aquesta mostra
amb més de 109 peces
sobre tot l'art funerari
que gira en torn
a la civilització egípcia.
Adéu-siau, bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.