És el moment ja d'obrir la cinquena hora del matí de Tarragona Ràdio.
Aquí estem compartint aquest dijous 3 de desembre del 2009.
Un matí que encara es presenta amb el cel força tapat de núvols
a la ciutat de Tarragona i en el conjunt de la demarcació.
Aquesta passada nit i matinada ha passat un front
que ens ha deixat algunes pluges febles i disperses,
però sembla que ja no tornarà a ploure.
Encara tindrem unes quantes hores de núvols,
però també sembla, segons les previsions,
que s'aniran obrint les clarianes.
Ara mateix tenim 13 graus de temperatura aquí al centre de la ciutat.
Avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
i ja sabeu, ho hem anunciat reiteradament,
que avui volem fer un programa especial
des del Saló d'Actes de l'Organització Nacional de Sex,
des del Saló d'Actes de l'11 a la Rambla Vella.
Allà hi anirem ara mateix perquè allà fa pocs minuts
que acaba d'arribar la nostra companya Jolanda García,
que ha fet tot el trajecte des de la ràdio fins a la sala,
fins a la seu de l'11, ho ha fet en cadira de rodes.
per comprovar en primera persona aquesta experiència.
Ha arribat fa uns minuts, però la veritat és que també
ha hagut de descansar una mica, d'agafar aire, de respirar,
per posar-se una altra cop davant del micròfon.
Jolanda, bon dia.
Hola, bon dia, Ricard.
Què tal l'experiència?
Fes-nos una valoració, ara que acabes d'arribar a la sala de l'11.
Jo crec que l'experiència encara no ha acabat, de fet,
perquè tot el que hem experimentat, jo m'imagino que ara ho hem de,
com es diria, processar tota la informació.
Ja de tot aquest recorregut que hem fet amb el Ferran,
hem anat parlant a mesura que anàvem venint cap aquí,
cap al Saló d'Actes de l'11,
i al final hi ha una qüestió que ha sortit diverses vegades,
que jo suposo que serà interessant que ara anem plantejant constantment,
aquí al llarg d'aquesta mena de trobada que farem amb diferents convidats,
d'algunes de les associacions, entitats i fundacions
que treballen amb persones que tenen discapacitat.
Deixa'm dir, faig un parèntesi,
que lògicament no hi seran totes les entitats, ni de bon tros.
Era impossible.
El primer que volem manifestar és que ningú se senti exclòs ni de bon tros,
vull dir que hem parlat amb diferents persones
i hi haurà representants de quatre o cinc entitats,
però lògicament aquest és un programa pensat per sensibilitzar-nos tots plegats
al voltant de la discapacitat.
I les persones que avui ens acompanyaran són prou representatives,
però insistim que ningú se senti exclòs en aquest sentit.
I la teva experiència, però, de totes maneres,
la teva experiència personal ha estat més complicada,
més difícil del que podies pensar?
Home, d'entrada ja m'imagino que, com el cas del Ferran,
que en el seu dia va ser una discapacitat sobrevinguda,
que ell era una persona que caminava amb tota normalitat,
necessites un aprenentatge i un entrenament, no hi ha dubte.
I necessites algú que et guiï.
Els primers passos parlo des del punt de vista estrictament físic.
Ferran, un sol, quan decideix ja quan ha passat tot el procés
que ha de passar per la de tractaments mèdics i tot plegat,
quan ha de sortir al carrer, tot sol en una cadira de rodes,
avui dia, tal com estan les ciutats,
els primers dies no pot sortir.
I els últims tampoc, segurament.
No, al principi amb els terapeutes ocupacionals fas petites sortides
al voltant d'uns circuits, al voltant de l'hospital,
ells t'ensenyen això, quan te trobes un graó,
quan te trobes una rampa, com ficar-te, com pujar, com baixar.
Aquest petit aprenentatge se va fent radialment
i cada vegada vas agafant més tros, més radi, més radi d'acció,
fins que ja et bellugues amb tota naturalitat.
Us comentàvem en una de les connexions
que hem trobat moltes dificultats, algunes dificultats físiques,
la impossibilitat a bona part dels establiments comercials d'entrar-hi,
perquè no hi ha rampa,
algunes incongruències com les que us comentàvem
del tram central de la Rambla Nova,
a la banda dreta hi ha rampa per baixar,
però no pots accedir a la coca de la Rambla
perquè la vorera és elevada.
Però jo volia assenyalar una cosa
que m'imagino que val la pena
que sigui una miqueta l'eix fonamental d'aquest programa,
més enllà de les dades,
de les valoracions, de les reivindicacions
que també tenen cabuda naturalment.
I és que amb el Ferran dèiem,
quan et trobes davant d'una persona
que té una discapacitat del tipus que sigui,
normalment no veus a la persona,
veus la seva discapacitat.
És a dir, jo em trobo davant del Ferran
i el primer que penso, mira, el Ferran,
pare d'una nena, que té una vida,
que té unes aficions,
que treballa a l'Ajuntament,
al Museu d'Història,
no penso, el Ferran,
una persona que va amb cadira de rodes,
després ja vindrà tot l'altre, no?
No sé si és aquesta la lectura.
Sí, bueno,
que ens passa a tots.
Normalment la gent veu primer la discapacitat
i no veu la persona,
però això ens passa molt.
La canalla col·legi
sempre fa l'orelles, la grassona,
tothom se n'enfot del, diguéssim, del defecte,
que no és un defecte,
és una forma de ser
i tothom va buscant els estereotips de la persona.
Llavors, una vegada ja coneixes la persona,
deixes de veure la resta, no?
Però en principi ens passa a tot,
potser fins i tot a vosaltres, també.
Sí, no, nosaltres també,
i ningú neix ensenyat, no?
Vull saludar,
s'incorpora ja a aquesta taula,
podríem dir qui representa la nostra anfitriona,
que és l'Organització Nacional de Sex,
aquí a Tarragona.
Juan i Fuentes, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Com sempre, moltíssimes gràcies
perquè sempre trobem les portes de casa vostra
oberta a la ràdio i a tothom.
I a tothom, sí, gràcies a vosaltres
per pensar en nosaltres també.
I ara, això que dèiem ara,
que normalment en el cas de la ceguesa,
el primer que veiem és una persona
que té una dificultat i no una persona?
Sí, sí, sí, ens passa a tot, sí.
Però afortunadament això dura uns segons,
després ja una vegada es parla a la persona
i es comença a veure sense cap problema.
I ens acompanyarà també en aquesta taula
al llarg de tot el programa,
Miquel González, hola Miquel.
Bon dia, Jolanda.
Company de Tarragona Ràdio
i una de les incorporacions més recents
i que a més edita i realitza un programa
que es diu Tothom
i que precisament presta atenció
al col·lectiu de les persones discapacitades.
Això d'haver de dedicar un programa
a les persones discapacitades,
vols dir que ja estem amb allò
de la discriminació positiva,
jo no sé si esteu d'acord,
perquè a vegades espais,
programes específics per a les dones,
per no sé què, pels discapacitats.
Vosaltres que teniu aquesta discapacitat,
en aquest cas visual,
creieu que val la pena que es facin
aquest tipus de programes?
Home, jo crec que tot el que sigui
donar conèixer la discapacitat
i les associacions i la gent
i les vivències i les persones
és bo en qualsevol col·lectiu
i en tot cas no sé
si és discriminació positiva o no,
però bé, si es pot fer un programa
interessant sobre aquest tema
doncs és el que intentem.
Donar una mica a conèixer tot això
i llevar prejudicis,
que és el que tu comentaves ara també.
Però quins prejudicis tenim, Miquel?
Perquè en principi tots som molt bones persones
i volem ajudar i som solidaris
i volem col·laborar.
Quin tipus de prejudicis manifestem?
Bé, però és precisament el que tu deies,
que es veu primer la discapacitat
que no la persona
i això és a nivell de desconeixement, potser, també.
Si nosaltres intentem donar conèixer la discapacitat
i intentem normalitzar-la,
potser arribarà un moment
que volem igual la persona que la discapacitat.
Un dia internacional de la discapacitat
és necessari com altres dies?
En un dia com aquest,
on posaríeu l'accent a nivell individual
però també com a representants
de diferents entitats que sou aquí?
On posaríeu l'accent en el dia d'avui?
Que hem de reivindicar
més interès de les institucions,
més sensibilitat social?
Per on anirien les reivindicacions
si és que hem de reivindicar alguna cosa?
Home, jo crec que hem de reivindicar moltes coses, no?
Jo crec que un dia com avui és un dia més,
per dir que formem part d'una societat
i que la normalitat ha de ser imprescindible, no?
Llavors jo penso que d'allò que no es parla
no existeix gairebé, no?
I hem de parlar de la discapacitat
perquè nosaltres volem formar part de la societat
en tota la normalitat.
I això és el que reivindiquem,
que tots els serveis, els accessos, els productes
es facin per a tothom.
Fem inventari de serveis,
hem vist alguns accessos de barreres a la ciutat,
però clar, en funció d'aquelles limitacions físiques
que poden tenir les persones, cadascun de vosaltres.
Noteu, a mi em va observar un dia a la redacció,
el Miquel parlant,
va fer una observació que jo mai havia parat compte, no?
Perquè dèiem, no, no, si està tot bastant normalitzat.
I vam parlar dels queixers automàtics.
I és que era com un acudit,
dolent, però era un acudit.
És a dir, el teclat d'un queixer automàtic
està en braili,
però jo no puc veure la pantalla de la informació que surt, no?
I veure-la ni tocar-la, perquè la pantalla és tàctil
i, clar, tret d'alguns queixers que comencen ara
a posar-li algun sistema de veu
que ningú sap exactament com funciona
ni si funciona,
doncs tenim el teclat en braille
i després la pantalla és totalment tàctil
i la informació surt per pantalla.
o sigui, que bé,
jo puc marcar el meu,
com a mínim puc marcar el meu pin
sense haver-ho de demanar ajuda, no?
Però un cop has marcat el pin...
Clar, és que tampoc no sé si estic traient 30 o 300 euros.
A mi em va passar una vegada
que intentant traure 30 euros,
doncs el queixer em va donar 300, no?
I te quedes en dir, ostres, què ha passat aquí?
Però el teclat el teniu en braille, clar.
Això és una mica pervers, que voleu que us digui, eh?
Sí, sí, sí.
És que, bueno, a vegades s'hi pensa només en un sistema concret
sense saber les conseqüències, no?
Sí, és cert que hi ha els grups caixers
que sí que són accessibles,
perquè hi ha en veu i en lletra gran, en contrast,
però no són tots els caixers
i cadascú ha d'anar a l'entitat que vulgui individualment, no?
I ha de tindre aquesta accessibilitat.
Si em permeteu, la paradoxa més gran que hi ha
i que s'ha fet com una cosa que s'ha aconseguit com a molt gran
i que jo trobo que s'ha fet molt malament
és per les eleccions, ara les persones invidents
poden votar en braille
i poden demanar aquelles paperetes en braille per poder votar,
però això no, diuen que és per protegir la seva intimitat de vot.
Però en un municipi petit,
on només s'ho demani una persona,
aquesta papereta en braille,
en el moment que s'obri la urna,
tothom sap el que ha votat la persona invident.
No, no, no, no, no, no, no.
Ah, doncs està bé que ho escurreu això,
perquè jo pensava el mateix que el Ferran.
No, no és així.
Bueno, ho expliques tu, Juan, i si vols,
o explico jo, m'és igual.
El tema de les paperetes en braille,
el que tu reps a casa és un kit,
llavors tu tens un sobre,
diferents sobres amb les diferents papeletes possibles.
Llavors, tu el que tens és un sobre etiquetat en braille,
on dins d'aquest sobre el que hi ha és la papereta amb tinta,
una papereta completament normal.
llavors tu el que fas és escollir d'entre tots els sobres que tu tens,
que tens tants de sobres com tantes candidatures hi hagi,
tu agarres la papereta de dins d'un sobre determinat,
que la papereta és completament normal,
i la poses a un sobre de votació completament normal.
Perfecte.
Llavors tu tens la papereta en tinta a un sobre normal.
Amb la teua papereta tu vas a la urna, la tires,
i ningú sap si aquella papereta és teva,
o del veí Ramon o del cosí Andreu, diguéssim.
perquè clar, si la papereta està en braille,
és el que tu dius, jo per exemple soc d'un poble
on crec que només hi soc jo i alguna altra persona invident,
i clar, evidentment sabrien a qui ha votat cada persona,
però en aquest cas sí que s'ha pensat en això,
i està bé que ho apuntes perquè molta gent ho pensa,
que generalment la papereta va etiquetada en braille,
i no, no.
El que passa que sí que et facilita el poder triar tu mateix,
sense que ningú t'ho hagi de llegir, que és la intimitat.
Deixeu-me apuntar breument, ho recordem,
som aquí al Saló d'Actes de l'OMCE, a la Rambla Vella,
que esteu convidats, si allò que dius,
calla, vull acostar-me i veure com es fa la ràdio en directe,
compartir aquesta estona amb diferents col·lectius de la ciutat,
naturalment podeu venir.
Aquí a la Sala d'Actes hi ha algunes persones
que han tingut l'amabilitat també d'acompanyar-nos,
moltíssimes gràcies per ser-hi, ja us ho dic ara,
i si en un moment determinat voleu intervenir,
acotar qualsevol cosa que es digui a la taula,
voleu donar una opinió, fer una pregunta,
Josep Ardila, que està aquí,
el company del matí de Tarragona Ràdio,
amb un micròfon inalàmbric, s'acosta a vosaltres,
només cal que aixequeu la mà,
i podeu intervenir i manifestar les vostres opinions
en qualsevol moment del que duri el programa.
Ja que hem començat parlant de queixers automàtics,
de dret a vot, per què no continuem fent llista?
de coses concretes, quotidianes,
després hi ha els grans temes,
que aquells diguem que també parlarem si cal,
coses quotidianes, problemes amb els quals us hi trobeu.
El Ferran treballa, tu treballes al Museu d'Història,
quina és la teva feina?
De Sopaltar.
I què és el que fas puntualment cada dia?
Atenc la gent, vigilo els recintes,
dono informació, etc.
Lògicament està adaptat.
Diguem que...
Ah, perquè si no no sé com faria la teva feina, no?
No, diguem que a l'espai on jo estic treballant, sí,
però no puc treballar en tots els espais del museu.
Normalment treballo amb dos dels espais que sí que em puc bellugar bé,
no estan 100% adaptats, però estem-ho sent jo, no diguéssim.
Fa tres anys que s'està mirant d'adaptar altres espais,
però la dificultat tant museística com la dificultat econòmica
ens impedeixen adaptar tot els recintes.
Miquel és periodista.
Problemes a l'hora de la feina?
No dic si a Tarragona Ràdio, vens cada dia,
per tant, jo crec que no sé si tindràs problemes quan vens a la ràdio,
però vaig en principi...
A nivell d'adaptació física, clar, és diferent una discapacitat visual
que el que pugui comentar el Ferran.
Jo, per exemple, no sé si Ferran, tu has estat a Tarragona Ràdio,
si hi hauria alguna dificultat per pujar-hi.
En principi no, suposo que no...
Ara ho comentàvem, venint cap aquí.
Hi he estat altres vegades, però no recordo una gran dificultat.
Tenim ascensor, no és complicat l'accés físic.
Després, home, a nivell del dia a dia,
jo, per exemple, potser la problemàtica més gran
és a l'hora de, tu saps, Joana, que toquem molts de programes d'àudio,
moltes coses amb això que requereixen una adaptació informàtica
que avui en dia no és possible amb aquests programes,
pel de més, vull dir, cap tipus de problema.
Però sí que és veritat que amb aplicacions així
que fa falta més el ratolí, que són més visuals,
que són més de tall aquí, apega allà, ara, com fes això,
doncs sí que hi ha una certa dificultat,
però bueno, ho salvem com podem.
Ara, perdona'm, estem parlant de dues persones
que ja estan treballant en un espai físic i que tenen una feina.
La dificultat estaria moltes vegades
quan vols accedir a un lloc de treball
i vas a passar una entrevista,
tens el que es demana al currículum
i l'empresari t'ha de dir, ho sento,
però com que no tinc les condicions de treball
perquè vostè pugui treballar aquí,
no és la persona dient per aquesta feina.
Llavors, tu no tens un problema físic
per accedir a aquesta feina,
perquè tens la capacitat per fer-la,
però l'empresa o l'ambient de l'empresa
no està preparat per rebre una persona
amb aquestes dificultats.
Llavors, el problema és de l'empresa,
no és teu, però el que es queda sense feina és tu.
Qui ha d'aplicar aquí mesures?
El marc legal que potser hauria d'apretar una mica més
i alhora ajuda també a l'empresari
i més en hores baixes com aquestes?
L'empresari ja està ajudat
i inclús per contactar una persona amb discapacitat
paga només el 30% de seguretat social,
té unes subvencions de 3.000 euros, etc.
per contactar una persona amb discapacitat
que està fent una feina igual que una altra.
Però, clar, moltes vegades són les ganes,
més que els clers.
De fet, en un dia com avui, 3 de desembre,
el Dia Internacional de la Discapacitat,
en diferents entitats, ja en parlarem també,
perquè hi ha un moviment associatiu molt potent
en el camp de la discapacitat,
hi ha moltes federacions, moltes entitats que treballen.
En un dels punts on posen l'èmfasi,
i ara que el Ferran obria aquesta qüestió,
és en el tema laboral.
Les dades confirmen que sovint la discapacitat
és un factor d'exclusió social.
Això és una raó,
i un dels factors d'exclusió social
és no tenir una feina per tenir la teva autonomia.
I també apunten que, precisament ara,
en un moment d'atur molt destacat,
les persones amb discapacitat
són les que estan patint, primer que d'altres,
les conseqüències d'aquesta mancança
que hi ha d'oferta laboral.
No sé què en penseu.
Les persones amb discapacitat
i tots els col·lectius, diguéssim, marginals, no?
Persones de més de 45 anys d'edat,
dones que tenen canalla petita, etcètera, etcètera.
Tots aquests col·lectius són els que avui en dia
tenen més problemes per buscar feina.
I en el tema de la formació,
perquè no sempre es poden materialitzar
les aspiracions que tingui una persona
des del punt de vista formatiu i, posteriorment, laboral.
no fa molt, bé, és que a mi em sembla que va ser ahir,
Juani, que vam estar aquí tot un matí,
vam conèixer tota la tasca que feu des de l'11.
El tema del que és la formació de persones,
ja fa molt de temps que l'heu normalitzat.
Molts joves poden fer els seus estudis
de primària, de secundària, anar a la universitat.
Fa uns anys era impensable, això,
amb les persones que tenen.
Per cert, deixeu-me fer un parèntesi,
què diem?
cegues, discapacitats visuals,
el llenguatge políticament correcte,
que això hem d'anar amb molt de compte avui en dia.
Com ho hem de dir?
Bueno, hi ha persones cegues
i hi ha persones amb una deficiència visual greu.
Com creieu que ens haríem d'adreçar
les persones que tenen aquesta pèrdua de la visió?
Cegues i deficients visuals.
Doncs bé, el que dèiem,
des de l'11 amb les persones cegues
i deficients visuals,
ja fa temps que hi treballeu.
Hi ha un soroll?
Algun mòbil.
Jo pensava que era el meu, però no és.
A veure, jo tampoc no el porto.
tots aquí, tocar la butxaca amb els mòbils.
A veure, escolteu,
aneu explicant això,
que vaig a mirar si hi ha un mòbil per aquí darrere,
ho aneu explicant,
el tema de la inserció de l'11,
ja està, arreglat el tema del mòbil.
Amb el tema des de petitets,
com es fa l'escolarització dels nens i nenes,
que siguin secs?
És el cas del Miquel,
tu ets sec de naixement, no?
Sí, jo soc sec de naixement
i bé, doncs, des dels 4 anys,
que abans, quan jo vaig entrar a l'escola,
se centrava a P4, no?
Doncs des de P4, primària, secundària,
batxillerat i universitat.
És una adaptació, diguéssim,
una adaptació,
un ajut escolar que t'ofereix la 11,
si de cas, Juan i explica'ns com.
Sense aquest acompanyament de l'11,
és complicat.
És complicat, perquè clar,
el professor tampoc...
En principi, el professor no sap braille,
llavors tu has d'aprendre el braille
i te l'han d'ensenyar,
mentre els altres companys
aprenen a llegir i a escriure
amb tinta, diguéssim,
com escriviu vosaltres, vull dir,
doncs clar, jo he d'aprendre el braille
i el professor no sap braille,
professor d'una escola ordinària.
I com organitzeu això des de l'11?
Bueno, doncs, quan se detecta
una problemàtica en aquest sentit
i una persona s'afilia a l'11,
doncs el nen, depèn de l'edat,
perquè s'agafa des que és petit,
l'atenció temprana,
doncs l'ajuda a estimular aquests sentits
que després li ajudaran moltíssim
en la seva integració.
A partir d'aquí, a l'escola,
doncs se porta un seguiment,
se dona un assessorament als professors,
se'ls ensenya,
se dona un assessorament al nen,
també a través d'un professor de recolzament,
se'ls ha adaptat tots els materials
que necessitin,
tant per correu exàmens
com per materials didàctics,
com per als llibres,
en funció cadascú de la seva necessitat.
I se l'ensenya, evidentment,
al brau o al sistema de autoscritura
que utilitzi el nen en aquest moment,
depèn de la resta de visió que tingui.
I a més a més,
els aparells que li puguin ajudar,
tiflotècnics a portar aquesta dinàmica en el col·legi,
doncs se li proporciona també.
Però sempre amb el recolzament del professional
que està al seu costat i el del col·legi.
Van cobrint etapes,
poden optar per cicles formatius
o poden optar per anar a la universitat.
En principi,
més enllà de la seva limitació visual,
no tenen cap problema?
No.
Igual qualsevol altre noi
que tingui ganes d'estudiar o no?
Correcte.
Home, si és cert,
doncs que per utilitzar aquestes eines,
el nivell d'esforç és superior,
evidentment,
quan tu et manca un sentit
o tens una discapacitat,
el nivell d'esforç
sempre és superior al que has de fer
a l'hora d'estar al mateix nivell.
Però se fa perquè des de petit
estem acostumats a esforçar-nos en tot.
Quan acaben aquestes etapes,
tornem al que deia el Ferran,
la inserció laboral
també és complicada
per molta formació que hi hagi?
Sí, sí, sí.
És molt complicada, evidentment.
I ens són els hàndicaps.
Bé, doncs jo crec que és la conscienciació
de l'empresari en aquest sentit,
empresari i administracions,
perquè la inserció laboral
l'hem de parlar en tot arreu.
i la conscienciació és complicada.
Afortunadament hem avançat moltíssim
i la formació de les persones
amb discapacitat també s'ha elevat moltíssim
i podem competir,
però a l'hora de contractar,
doncs sí és cert
que vivim en un món molt visual,
molt d'imatge,
molt de temes d'aquestos,
doncs que a vegades no...
Jo crec que un no es planteja
que una persona...
En principi, quan tu tens un lloc de treball
i vols agafar una persona,
no et plantejes que una persona
amb discapacitat ho pot fer,
llavors hem de trencar aquesta barrera.
Aleshores, la dius,
vivim en un món molt visual
i ara penso tornant,
és que intentarem anar
des de la part més formal
a la part més quotidiana.
El Miquel és un noi jove
i alguna vegada hem parlat
de les PSP's i tot això.
Clar, vosaltres,
tot aquest món que parla a l'adolescència,
la joventut,
doncs té tot aquest atractiu
que és el món audiovisual,
clar, us ho perdeu això?
No, jo crec que...
Bé, aviam, no és que ens ho perguem,
és que ho vivim d'una manera diferent.
Com ho viviu?
Jo, personalment, vull dir,
sempre he sigut un amant de la tecnologia,
m'ha agradat sempre tot el que és informàtica,
ordinadors,
és tiflotecnologia,
la tiflotecnologia és la tecnologia adaptada
per les persones cegues i deficients visuals
i jo recordo que amb 12-13 anys
ja tocava algun ordinador
i amb les adaptacions que teníem llavors,
que eren una mica així,
se començava a treballar,
ara sí que podem accedir a la informàtica
quasi totalment
i pel que dius tu,
jo miro la tele,
vaig al cine
i de fet tinc alguna videoconsola també.
Tu pots jugar a la Play, per exemple?
Aviam, és una mica...
Evidentment hi haurà jocs que no,
perquè la Play, per exemple,
la Play Station o qualsevol videoconsola
és molt visual
i et fa falta el sentit de la vista per jugar-hi,
però avui en dia s'està avançant
que ja hi ha videojocs
que pel so pots guiar-te amb algunes coses.
Sí, però no és el mateix.
No, no, evidentment,
evidentment que no és el mateix.
I a l'hora d'anar a veure una obra de teatre, no.
Noltros tenim un sistema d'audiodescripció
que aprofita els jocs
que no hi ha diàleg
per descriure tota la situació
i aquesta és una manera molt interessant
de poder veure una pel·lícula
o seguir una obra de teatre
de manera normalitzada.
Però això no és habitual, no?
No, no, això no és habitual.
Si no està això, doncs és complicat.
Tot depèn de la imaginació de cadascú, no?
Que te puguis adaptar, però és complicat.
Clar, pots seguir una pel·lícula
si algú et va explicant en aquests moments
que no hi ha àudio o que estan callats, no?
I a vegades miro alguna sèrie i pregunto
i ara què està passant, no?
I l'audiodescripció s'està introduint a poc a poc.
La ONCE sí que té una base important de pel·lícules
que pots alquilar.
Després TV3 està fent també treballs
amb tema d'audiodescripció,
està fent algunes sèries, algunes pel·lícules.
Alguns teatres també ja s'està intentant posar,
però bé, a poc a poc.
En aquest sentit, a l'espai del lleure i la cultura,
qui en aquests moments realment fa esforços,
com ara deia, són les institucions,
perquè de fet les iniciatives privades
diguem-ne que van una miqueta enrere.
És obligació de les institucions, lògicament,
que tinguin curar també de les persones amb discapacitat,
però el que és la iniciativa privada
es fa una mica el ronso, no?
Alhora, no sé si és perquè això necessita
d'unes inversions econòmiques importants o per què,
però és això que deies tu ara, Juan,
i del tema dels teatres, dels cinemes.
Sí, sí, una inversió important no cal, no?
Jo crec que sí que les administracions
s'haurien de posar molt en aquest sentit, no?
De que qualsevol cosa que es faci els teatres,
que molts són municipals,
que siguin amb aquest sistema adaptat, no?
Els privats, doncs, bueno,
estar a la seva disposició cadascú,
jo crec que és més un problema de conscienciació, eh?
És a dir, que no és tota una qüestió de diners.
No.
Què penseu vosaltres?
Tot és qüestió de diners?
No, moltes vegades són les ganes.
Són les ganes de fer-ho.
Moltes vegades en la mateixa inversió,
fer el plantejament de fer-ho adaptat o no de fer-ho adaptat,
és amb la mateixa inversió es podria fer,
però el desconeixement i sobretot les ganes.
I fer-ho bé des del principi,
perquè després això és l'excusa també.
Com ja no s'ha fet des d'un principi,
doncs l'excusa de...
Ara ho hem de fer i això costarà uns diners
i costarà, si es planteja, el que diu el Ferran,
si es planteja des del principi un teatre,
que compti amb adaptacions...
Això és com els edificis,
que si des d'un principi es fan bé,
doncs seran accessibles per a tothom.
Si no, després s'hauran de fer unes reformes
que costaran uns diners afegits.
Això que diu el Miquel té una metàfora
que l'hem vist és una rampa,
una de les que hem vist moltes,
em diu el Ferran,
diu, veus aquesta rampa,
diguem-ne que tu passes per aquí i dius,
veus que ve, aquesta botiga pot accedir-hi
i aquella rampa és impossible.
No ho hem intentat, però era impossible.
Però tenien la rampa.
És a dir, és allò que deia,
ho posem, però realment no és eficaç.
Aquesta rampa està feta pel carret de la compra,
sempre i quan la senyora vagi per l'escala
i el carret de la compra vagi per la rampa.
Simplement per això,
i moltes vegades aquestes grans superfícies comercials
tenen la rampa,
però no pas perquè entri la gent,
sinó perquè els carretons de carregar
i descarregar la mercaderia
han d'entrar per a algun lloc
i per ells la inversió està feta
pels carretons de la compra,
que nosaltres aprofitem i la fem servir.
Però al costat d'aquesta rampa
no hi havia ni tan sols un passamà
per la gent que tingués que fer servir el passamà
o no hi havia una indicació
per la gent que va amb un invident
que està buscant l'accés.
Era simplement una rampa pel tema mercaderies.
Les tres persones que esteu en aquesta taula,
diguem-ne que heu fet prou esforç
per tenir una vida pròpia,
per tenir una vida amb autonomia,
però no és el cas generalitzat.
Tots coneixem que hi ha una realitat.
Segons poques xifres, direm al programa,
que les xifres ja no cal,
però per donar-nos una idea,
la demarcació de Tarragona,
això són dades de l'INE,
de la darrera enquesta que hem fet,
de l'any 2008,
tenen la taxa de població
amb alguna discapacitat física més alta de Catalunya
i una de les més altes de l'Estat,
és l'enquesta sobre discapacitat,
que ha publicat recentment
l'Institut Nacional d'Estadística,
són dades referents al 2008, com dèiem,
i posa de manifest que a la demarcació de Tarragona
hi ha 68.400 persones
amb algun tipus de limitació.
Aquesta xifra representa una taxa
de 95,8 persones per cada 1.000 habitants.
A veure, és un col·lectiu molt ampli.
És que no estem parlant de 4 o 5 persones.
És un col·lectiu amplíssim.
Sí, som molta gent.
Per això sobta que aquestes situacions
que vosaltres relateu no s'esmenin.
Abans has dit que existeixen un munt d'associacions,
un munt d'agrupacions.
Si existeix un munt de col·lectiu associat
és perquè hi ha un munt de col·lectiu,
hi ha un munt de persones
que estan patint una o altra discapacitat.
També el fet que hi hagi un dia de la discapacitat
significa alguna cosa,
que hi hagi tanta informació per donar
per haver-hi un dia de la discapacitat.
I el fet que, per exemple,
avui, el dia de la discapacitat,
Tarragona Ràdio dediqui un programa a la discapacitat
també significa alguna cosa més.
L'enquesta analitza també
que la població amb alguna limitació
per realitzar el que anomenem
activitats bàsiques de la vida diària,
rentar-se en el lavabo,
vestir-se per aquí...
Ah, hi ha una persona que vol intervenir?
Doncs deixem les xifres,
perquè volem parlar amb les persones.
Endavant, Josep, quan vulguis,
li pots donar la paraula a aquesta persona del públic.
La Maite fa estona que vau fer una aportació.
I tant.
Hola, bon dia.
Bon dia, Maite.
El fil del que estàveu parlant
sobre el tema de si els diners o no diners
i la necessitat de...
Voldria fer una crida envers les discapacitats invisibles,
aprofitant que avui és el dia de la discapacitat,
aquelles que no es veuen
i que pateixen molts més prejudicis
que les que es veuen.
Ho dic de primer ama perquè soc mare d'un nen
amb autisme, el meu nen té quatre anys,
té autisme dalt funcionament,
i des de llavors patim els prejudicis socials
de la ignorància de les persones
que de primer cop pensen que, bueno,
què tindrà o té un comportament inadequat,
però ben bé fan un judici que fa molt mal.
També a les institucions no hi ha infraestructura,
o sigui, estic associada a Barcelona,
però ara mateix a Tarragona no hi ha cap associació
de persones amb autisme.
A nivell, de tots els nivells,
patim conseqüències,
també quan anem al metge,
no hi ha un protocol mèdic per tractar amb ells.
Molts professionals,
inclús de la pròpia medicina,
no...
Es posen inclús bordes,
ho faré d'una manera col·loquial,
quan tu dius que hi ha un problema,
no saben com tractar el problema.
D'entrada tenen dificultat per fer el diagnòstic?
D'entrada hi ha una dificultat per fer el diagnòstic,
però avui dia hi ha uns trets molt clars,
de fet,
i hi ha un prediagnòstic molt clar.
Després, a l'hora de ja encaminar això
cap a un síndrome d'Asperger,
que és un autisme del funcionament,
que també és molt desconegut,
és el que pateix el meu fill,
el que té el meu fill,
no vol dir patir,
perquè patir ho pateix en el sentit social,
però no en el sentit de nosaltres.
Jo estic molt contenta amb ell,
el que passa és que la gent no ho entenc això.
Jo entenc que hi ha una ignorància
perquè són trastorns minoritaris,
el que passa és que cal una conscienciació d'això.
Maite, quina edat té el teu fill?
Té quatre anys.
Quatre anys.
I com és la seva vida?
Què és el que fa?
Des de que s'aixeca fins que se'n va a dormir.
Respecte als altres nens que no tinguin aquest síndrome.
Ell va a una escola compartida,
ara mateix està escolaritzat en un col·legi d'educació ordinària
i en un col·legi d'educació especial.
Tenim problemes perquè,
i això és un problema flagrant tremendo,
a tota Catalunya,
ara mateix estan retallant els pressupostos
pels vetlladors.
El vetllador és una persona
que és l'ombra del meu fill,
seria a l'escola.
És la persona que fa de pont
entre ell mateix i els nens.
És indiscutible que és importantíssim
que hi hagi una figura com aquesta.
Li ajuda a socialitzar amb els altres nens,
li ajuda a aprendre
amb els avantatges de l'escola.
I ara mateix,
sent la necessitat imperiosa com és,
s'estan retallant els pressupostos
i estan patint conseqüències
d'un any sense un vetllador a una aula.
L'equip d'atenció psicopedagògica,
clar, com no hi ha diners,
va retallant i què diu?
Diu, bueno,
si el nen no diu res a classe
i està quietet,
doncs no hi ha necessitat.
Anem a les coses més importants.
Vol dir que és molt important,
sumament important en tots els casos.
El que passa és que,
reitero,
com és una discapacitat invisible
i a més té un percentatge
de nivell intel·lectual alt,
en molts casos,
veuen que, bé,
què vagi fent, no?
No, és important.
Llavors, això és un tema
molt preocupant
perquè és de vital importància
que en els sis primers anys
aquests nens amb autisme
tinguin una tensió precoç
molt forta.
Si l'administració retalla pressupostos
i l'educació diu
que no hi ha diners,
les conseqüències a llarg
són molt, molt negatives.
Maite, en aquest escenari
el teu fill té quatre anys
i clar, tu com a mare,
lògicament,
vas pensant com anirà
complint totes les seves etapes.
Quines perspectives
en el millor dels escenaris
pots veure pel teu fill?
En el millor dels escenaris,
on podria arribar
si tingués totes aquestes condicions?
Jo no li poso cap sostre.
Jo crec que arribarà
on ell volia arribar
amb la meva ajuda
i amb l'ajuda
de les persones
trobant professionals competents.
hi ha moltes persones
amb síndrome d'Asperger
que, per exemple,
cito Bill Gates,
síndrome d'Asperger.
Què passa?
Hi ha unes qualitats
molt elevades
en uns temes,
però hi ha una dificultat
en el tema
de la socialització.
I això, clar,
avui en dia
tot és social,
has de socialitzar.
Llavors, el que passa
és que és una llàstima
perquè persones
amb moltíssim potencial
queden endarrerides
pel tema
que no hi ha una infraestructura
inclús de trobar feina
tenen un potencial altíssim.
S'ha d'aprofitar, això.
Això pel que fa als recursos?
Pel que fa recursos.
I la relació amb l'entorn?
La relació amb l'entorn,
bueno,
a veure,
és un tema,
ja dic,
molt minoritari.
Nosaltres fem vida normal,
el meu fill,
sortim,
entrem,
tot,
el que passa
és que sí que es veuen
les...
O sigui,
ara mateix sí que els nens petits
veuen, no?
Poden veure
que hi ha una diferència i tal.
Jo crec que és qüestió
de bona voluntat,
també.
perquè es pot ser ignorant
sobre un tema,
però si tu tens bona voluntat
i des del principi
el professor,
jo estic molt contenta,
el col·legi on va ell,
ara mateix,
la seva professora
està fent tot el possible,
els nens col·laboren.
El tema és una mica
prejudicis,
ignorància
i si això és sol·lenta,
també ser una bona persona
o ser una persona
sense escrúpols, no?
S'ha de lluitar...
És que és una doble lluita
contra les administracions
perquè no hi ha recursos
i després també molts casos
que et trobes casos
de prejudicis
i has de reeducar
un pare,
has de reeducar
una persona
perquè entengui el que passa,
no?
És de lluitar molt.
Clar, Maita,
nosaltres com a ciutadans
jo pel que sigui
sóc la mare
d'un company
o una companya
del teu fill
i per comentaris
que pugui fer
el meu fill
dic no,
és que a classe
hi ha un nen
que és diferent.
Bé, això...
Clar,
jo el que hauria de fer
probablement
és perdre la por
i a la porta de l'escola
preguntar-te
escolta,
tu ets la mare d'er,
jo sóc la mare d'er,
explica'm què li passa
al teu fill
però això ens costa molt
de preguntar-ho.
A vegades no és una qüestió
de falta de sensibilitat
sinó que tenim por, no?
Sí, no ho de...
Clar,
entenc això,
tampoc demano,
a veure,
no és una cosa de demanar
escolta,
que la gent obri la mente...
No, no,
tenir la informació.
Tenir la informació
simplement en molts casos
que reitero,
són pocs,
de moment jo...
Pocs casos de...
I el meu fill és petit encara
de respecte,
no?,
del que està passant.
Hi ha molts,
molts prejudicis socials
perquè ja dic,
no es veu.
Aparentment,
hi ha una normalitat.
Després,
veus que hi ha
un comportament tal i qual
i...
A mi,
si em perdona,
m'agradaria matitzar
que en aquestes edats
tan primeres,
4 anys,
3 anys,
el monitor
o el ballador,
com li dieu,
és molt important
perquè en aquesta edat
són esponges
que ho estan assimilant tot.
Llavors,
si retrassem
aquesta assimilació
de conceptes
un any
per falta d'un ballador,
aquesta persona
està perdent
no un any
de la seva vida,
està perdent
un ritme
que li costarà
molt més agafar després.
Llavors,
és molt important
que tinguin
aquest suport
a l'hora
de l'ensenyança,
a l'hora
d'aquestes
activitats
fora de casa.
Ja no estem parlant
d'activitats
extraescolars,
sinó
activitats
extrafamiliars.
Maite,
moltíssimes gràcies
per la teva aportació
i pots continuar
intervenint
quan vulguis.
De totes maneres,
a mi m'agradaria
apuntar
en un programa
com el d'avui,
vam convidar
Jaume Marí,
que com sabeu
en l'actualitat
és el president
de les federacions
que aglutinen
les associacions
que treballen
en paràlisi cerebral.
Una feina impecable
la que ha fet
tot l'equip
de la Montanyeta
aquí a la ciutat
de Tarragona.
Va sorgir,
com ara diu la Maite,
com a una entitat
nascuda de les famílies
de la societat civil
i ha treballat moltíssim
i lluita molt,
no personalitzat
en la figura
del Jaume només,
sinó en tot un equip
de persones,
professionals
i voluntariat també,
al voluntariat
en parlarem.
Més endavant,
el Jaume avui és a Madrid,
el rep el rei
i el rep Zapatero,
perquè va com a president
i aleshores,
clar,
ell volia ser-hi
però no podia estar
i aquest matí
a primera hora
hem enregistrat
una estoneta
de conversa amb ell
que si us sembla
la podem reproduir
ara aquí al matí
de Tarragona Ràdio,
això sí,
estem en directe
des del Saló d'Actes
Escoltem el que ens explicava
el Jaume Marí
a cavall sempre
entre la sensibilització
i la reivindicació.
Jaume Marí,
molt bon dia.
Bon dia.
Avui no pots ser amb nosaltres
aquí a la seu de l'11
en aquest programa especial
perquè estàs a Madrid
i com que no és
una visita privada
i que és una visita
precisament
que estàs fent
amb motiu
del Dia Mundial
de la Discapacitat,
ens agradaria
que ens expliquessis
què fas a Madrid avui.
Doncs,
en diferents actes
amb motiu d'això.
Estic amb qualitat
de la vida president
del CERN
en una visita institucional
amb el president Tapatero
i després amb el real
patronat
o el president
de la reina Sofia.
I, doncs,
aquests dies
són dies
de molta activitat
per culpa
del Dia Internacional
de la Discapacitat
i em toca estar aquí
i, bueno,
representar
la meva entitat.
Dies com aquests
es difonen,
diguem-ne,
en el sentit
que serveixen
o volen,
tenen la voluntat
de servir
per sensibilitzar
a la societat
en general.
les institucions
també es sensibilitzen
en dies com aquests
amb aquestes recepcions
com la que
assistiràs
d'aquí una estona.
Exactament.
Jo penso que
sí,
és cert
que tots
volem que això
no quedi només
en un dia
i que tothom
se'n recordi
del Dia Internacional
de la Discapacitat,
però sí,
penso que
moltes coses
es comencen
a freuar
en aquests dies
i això
és important
estar-hi,
perquè
per representar
però també
per intentar
influenciar
les persones
que tenen
algun poder
de decisió
sobre el nostre
àmbit
i que,
d'alguna manera
o altra,
en aquest dia
se'n recorden
de nosaltres
i nosaltres
intentem estar-hi
per veure
si podem influir
en aquestes decisions.
I important
en el que és
el món
de la discapacitat
que més que un món
és un univers
és evident
és parlar
no només
de les institucions
dels marcs legals
que després
se permeten
que es puguin accedir
a determinats
ajudes i suports
sinó segurament
el que també
cal posar èmfasi
en un dia
com aquest
és en el paper
del voluntariat
per una banda
i de l'associacionisme
per una altra.
L'Associació
de Paràlisi Cerebral
de Tarragona
juntament
amb altres entitats
n'hi ha moltes
diguem-ne que
se'n van sortint
al llarg dels anys
Mercès
encara un moment
determinat
van decidir
associar-se
a les famílies
i les persones
afectades.
Sense aquest punt
de col·lectivitat
fora impossible
arribar
on heu arribat
molts de vosaltres
a les associacions
no?
Així és
així és
jo penso que
una cosa
que en aquest moment
està en crisi
tant des del punt
de vista
de les persones
que doncs
sembla ser
que en aquest moment
doncs potser
no és tan necessari
aquest
associacionisme
en aquesta filosofia
de tots junts
ho farem més i millor
i això està en crisi
també per la banda
diguéssim
de les persones
que ho tindrien
que promocionar
però també
per la banda
de l'administració
en la que
jo penso que ara
en aquest moment
estem passant
per un moment
en el que
jo ho he vist
des del mapa
de l'estat espanyol
sé que hi ha
en algunes comunitats
autònomes
on l'administració
està passant força
de les associacions
que fa 30, 40 o 50 anys
que estan donant
aquests serveis
que no podia donar
l'administració
i que ara
en aquest moment
que ja estan muntats
els serveis
doncs
estan intentant
anem a dir
que
fer una discriminació
negativa
sobre elles
a favor
d'empreses
de caràcter lucratiu
i això
és una qüestió
que és un repte
que tenim
que tenim
davant nostre
i que
en aquests propers anys
hem de treballar
molt a fons
és a dir
que d'aquelles
vosaltres
les associacions
parlem en general
si vols
particularitzem
però en principi
es pot aplicar
un esquema general
determinades associacions
les administracions
diguem
que treuen protagonisme
però per dotar-les
d'aquells serveis
que ja tenien
o és allò
que se'n diu
externalitzar serveis
sí
la veritat
des que ara
en aquest moment
doncs
està clar
hem arribat
a un
a un nivell
de professionalització
en les entitats
doncs
jo crec que
força
bo
no
i
i
bueno
les
estem intentant
doncs
fer amb l'administració
concerts
i contractes
per les places
a les que nosaltres
assistim
per exemple
places de residència
o places de centre de dia
i en aquest aspecte
doncs
en algunes comunitats
està començant
a veure's
aquesta manera
de fer
de l'administració
en quant a la qüestió
que doncs
les places
es treuen a concurs
i està clar
doncs
que
en molts casos
doncs
no es té en compte
que les entitats
les nostres entitats
són sense ànim de lucre
i qualsevol
recurs que tenim
està orientat
a la
a la
a la persona
que estem assistint
i no pas
al
repartiment
de
de beneficis
no
i això
va
aquesta qüestió
és un
és una qüestió
que ens dol
i que
i que jo penso
que tenim
per lluitar
perquè l'administració
ens vegi
com les entitats
que des de sempre
han fet aquests serveis
i reconèixer
aquesta labor
i amb això
doncs
possiblement
tenir aquesta discriminació
positiva
que nosaltres
intentem
inculcar
en l'administració
perquè ens tinguin en compte
tot i que hem de ser positius
i d'avui segur
que en trobarem motius
al llarg del programa
i també
en la conversa
que mantenim amb tu
fa pocs dies
des de la Generalitat
de Catalunya
es va assumir
públicament
que no es podia
desenvolupar
el finançament
de la llei
de la dependència
que ha donat la situació
econòmica actual
generalitzada
en aquest 3 de desembre
de 2009
el dia mundial
del discapacitat
la falta
de desenvolupament
i de finançament
per desenvolupar
la llei de dependència
diguem-ne
que seria
un dels punts
importants
a reivindicar
o a destacar
sí, sí
exactament
jo penso que
ja en el seu moment
ja fa temps
parlàvem
de la frustració
que estava provocant
en moltes persones
les expectatives
que s'havien creat
sobre aquesta llei
i que
el seu nivell
de qualitat
de vida
augmentaria
considerablement
i ara
no només
tenim aquesta frustració
sinó que
a més a més
veiem que hi ha
un fre
en el desenvolupament
de la llei
en quant al tema
de recursos
i aquesta llei
sense recursos
és que no
només és una qüestió
de drets
que ja és molt
que jo sempre he dit
que la llei
de l'autonomia personal
i atenció
a les persones
independències
és una llei
on és un pas
qualitatiu
molt gran
perquè passa
a ser un dret
el que fins ara
doncs era
un tema
esgraciable
per l'administració
però sí
és cert
que en aquest
moment
passem
un moment
difícil
en tots els aspectes
tots estem
en una crisi
econòmica
important
però també
és cert
que des
dels estaments
polítics
més alts
sempre s'ha dit
que aquesta crisi
no provocaria
cap retall
en el pressupost
dels temes socials
i jo penso
que no és així
en aquest moment
totes les entitats
estem patint
aquesta crisi
totes les entitats
que tenim serveis
i les entitats
que no
estem patint
aquesta crisi
d'una manera
o altra
i la llei
de la dependència
doncs jo penso
que necessita
molts recursos
doncs està clar
que és
diria que
la part més
visiu
d'aquesta
manca
de recursos
que estem patint
més enllà
de la consideració
general
que es faci
de la situació
econòmica
i tot plegat
el dia a dia
d'una persona
amb una discapacitat
X
que té
una demanda
diguem-ne
bàsica
una necessitat
bàsica
d'una plaça
en un centre
d'un servei
que necessita
senzillament
per viure
i no pot tenir
resposta
perquè no hi ha
recursos
aquesta persona
com solventa
el seu dia a dia
vols agafar
exemple
del centre
de paràlisi cerebral
tenir una demanda
d'una plaça
determinada
de residència
del que sigui
no hi és
aquesta plaça
què passa
amb aquesta persona
doncs
bé
jo diria que
això
aquest cas
que tu has posat
és un cas real
i en aquest moment
poden passar dues coses
o bé
una que no tingui el servei
i per tant
aquesta persona
estigui a casa seva
i per tant
estigui perdent
les oportunitats
que
podria donar-li
el tema
de tenir
una assistència
adequada
o bé
doncs
el tema
de poder
estar
en un centre
on no tenen
els recursos
de diens
per poder-li donar
i això també
és una mancança
jo penso que
en aquest moment
hem de
jo ho he fet
ens hem de
centrar tots
hem de veure
com està
la situació
i tots
posar-hi una miqueta
de la nostra part
tant l'administració
com les entitats
per veure
si podem donar
acabuda
a totes les demandes
que en aquest moment
ens estan donant
el nostre centre
és un exemple
clar
des de
l'escola
fins al centre
de via
o centre ocupacional
i la residència
doncs
tenen
llista d'espera
i en alguns casos
jo diria
que s'han derivat
i en alguns casos
s'han derivat
a llocs
que jo penso
que no
que no són adequats
per aquestes persones
però clar
això ja dic
que
possiblement
amb una cosa
que ara en aquest moment
manca
perquè jo penso
que
en aquest moment
no només manquen recursos
sinó que manquen també
llocs de diàleg
llocs on
ens puguem
assentar tots
i puguem parlar
d'aquest futur immediat
i això doncs
de moment
només
la intenció
en aquest moment
no només
és de les entitats
o en general
del món associatiu
el que està disposat
a seure
és el que t'anava
a preguntar
en els últims mesos
abordem
l'àmbit
de la societat
que abordem
sempre fem referència
a la crisi
i als diners
però moltes vegades
no és només
una qüestió
de diners
els diners
fan falta
no hi ha dubtar
però també
fan falta
altres coses
segurament
Sí, sí
jo estic totalment
d'acord amb tu
una voluntat
de
jo crec que
hi ha una
qüestió
que jo penso
que nosaltres
com a entitats
en general
sempre dient
en general
es fa
i és
la
filosofia
empàtica
que tenim
les entitats
per veure
que el problema
que té una persona
és el nostre problema
i això
jo diria
que no està
en tota
això és una qüestió
que es tindria
que en totes
les àrees
de serveis socials
les àrees
de l'administració
que tenen competències
amb el servei
i les persones
penso que
hauria que
també estar-hi
ben inculcat
i això
jo crec que
no està
en tots els àmbits
i possiblement
això és el que
en aquest moment
jo li veig
com una mancança
si és cert
que
com sempre
hem avançat
estem avançant
i jo no diria
que tot és catastòfic
però sí que és cert
que en aquests moments
penso que estem passant
per una crisi
també de valors
una crisi forta
de valors
no hi ha dubte
i això no es pot
de gaire
s'ha de ser positiu
que Déu-n'hi-do
si s'ha millorat
en els últims anys
només faltaria
parlem també
de corresponsabilitat social
perquè aquelles persones
que no tenim
a prop nostre
ni nosaltres mateixos
patim
d'aquests perfils
de discapacitat
tenim alguna responsabilitat
com a ciutadans
tu creus?
i tant
o com que no
tinc aquest problema
potser que
se n'ocupin
els que ho tenen
no ho sé
no, no, no
jo crec
que jo sap
dels que pensen
que
el que s'ha aconseguit
s'ha aconseguit
gràcies a tothom
a tota la societat
penso que és així
però també és cert
que
això encara
falta molt
per fer
penso que
jo sempre
m'he referit
al tema
per exemple
de les barreres
arquitectòniques
o també
de l'incivisme
de la gent
envers les persones
amb discapacitat
quan una parca
en un lloc
que està reservat
per una persona
amb discapacitat
i no
no entén
no
jo sempre
sempre he dit
que això és una qüestió
de formació
una qüestió
de filosofia
no estic seguríssim
que una persona
que fa
un acte
d'aquest estil
no ho vol fer
expressament
no vol
si veigués
de la persona
que amb discapacitat
que tenia que per callar
i quin és el problema
que li genera
doncs possiblement
no ho faria
però clar
això és una qüestió
de formació
és una qüestió
pedagògica
és una qüestió
que s'ha de
s'ha de començar
ja a fer
a les pròpies escoles
i després
doncs
visualitzar
aquesta problemàtica
perquè la gent
no ho faci
jo crec que hi ha
molta gent conscienciada
però també n'hi ha
moltíssima
que encara no ho està
i això és una feina
de tothom
també
penso que
ahir
estava
en una recepció
que va donar
la Mariano
de Cospedal
i deia una cosa
que jo
la subscriveixo
el tema és que
en qualsevol moment
qualsevol de nosaltres
pot ser
una discapacitat
permanent
o temporal
i si som conscients
d'això
possiblement
veuríem les coses
d'una altra manera
és que és una condició
que ningú tria
però tampoc
ningú no pot evitar
exacte
qualsevol de nosaltres
com bé deies
s'hi pot trobar
Jaume
deixem
perquè em penso
que t'espera la reina
a banda del president del govern espanyol
tens un matí
d'agenda protocolària
però tot el que serveixi
per visibilitzar
determinats col·lectius
que no treballen
un dia com el d'avui
que treballen tot l'any
i que donen suport
als seus familiars
a les seves persones estimades
però que també
en definitiva
estan treballant
per la societat en general
Jaume Marí
president de la Confederació Estatal
de Paràlisi Cerebral
moltíssimes gràcies
per atendre
la trucada del matí
de Tarragona Ràdio
que vagi molt bé la recepció
Doncs moltes gràcies
i gràcies Gerard
perquè
també
tu
amb la teva feina
també estàs fent
que
es visibilitzi
aquest
col·lectiu
que moltes vegades
passa per
moments difícils
i que
tu
ens entrevistes
en moments
fàcils i difícils
Moltes gràcies
Moltíssimes gràcies
i molt amable
Jaume
Molt bon dia
A tu bon dia
Adéu-siau
Doncs ara
imaginem que
Jaume Marí
deu estar
si no camí de la Sarsuela
deu estar
a la Sarsuela
ja
amb aquest reconeixement
que insistim
i les persones
que estan al capdavant
d'aquestes entitats
parlen
amb la veu
de tot un seguit
de persones
professionals
i voluntaris
que tot l'any
estan treballant
per millorar
les condicions de vida
de les persones
que tenen
algun tipus
de discapacitat
Són pràcticament
les 12 del migdia
ens espera un nou repàs
de l'actualitat
nacional i internacional
després continuem
en directe
des del Saló d'Actes
de l'Onfer
aquí a la Rambla Vella
amb més convidats
i convidades
i afortunadament
també amb la participació
del públic
que s'ha volgut
també
afegir
a aquesta
commemoració
del Dia Mundial
de la Discapacitat
Fins ara mateix