Ara són dos quarts de dotze del migdia, sis minuts i mig, estem encantats de la vida.
Fent una broma fàcil, podríem dir que hi ha molt d'ambient a la ràdio,
perquè tenim entre nosaltres dos ambientalistes coneguts i estimats.
Ferran Aguilar, Xiqui López, molt bon dia a tots dos.
Hola, bon dia.
Hola, què tal?
Primer que tot, permeteu-me que us doni l'enhorabona per aquest magnífic llibre,
perquè natural Tierra de Andújar en el ojo del lince,
que es va presentar fa poc, diguem-ne, en el lloc on tocava, allà,
i que es presentarà d'aquí, no res aquí.
Però abans de parlar del llibre, com que venim parlant del temps de salut,
de la mosquita tigre, perquè ens han explicat que són les mosquites,
les que piquen, no pas els mosquits.
Clar, dius, aquella cosa que a vegades jo quan parlo amb vosaltres,
que jo m'ho crec tot el que m'expliqueu,
perquè respecto molt la vostra sabidoria quant a la naturalesa,
dic, a veure si ara quan vingui el Xiqui i el Ferran ens diuen que el mosquit tigre,
ni tocar-lo, millor que ens piqui, però s'ha de respectar la natura.
En això, diguem que sou persones racionals i amb sentit comú, també, no?
Què hem de fer amb el mosquit tigre, segons el vostre punt de vista?
El que passa és que hem de pensar que cada animal té el seu lloc
amb el seu ecosistema d'on pertany.
I aquí el problema és que, per una influència humana,
el que estem fent és traslocar espècies que són al·lòctones,
que són invasores i que creen conflictes i que moltes vegades nosaltres mateixos,
per la nostra activitat o pel tipus d'agricultura que tenim
i els insecticides o pesticides que fem servir,
el que succeeix és que encara els deixem el camí més pla.
I això vull lligar-ho amb el cas del mosquit,
una cosa que vam comentar en algun programa,
és el fet de la poca quantitat d'uranetes i de falciots
que hi ha als pobles i les ciutats
i que fan que encara més aquests insectes invaeixin aquests espais.
Jo ahir mateix estava fent una conferència a Sant Salvador.
Sí, amb la Setmana del Medi Ambient.
Sí, i parlava sobre això, no?
Si deia que heu de respectar les uranetes,
si es fiquen a les finestres,
hem de buscar mesures perquè no embrutin
o posar algun tipus de cartró o un suport
perquè els seus exclaments no taquin les façanes,
pensant que una uraneta en un estiu es menja 5 quilos de mosquits.
Llavors l'oigent pot pensar
quina quantitat són 5 quilos de mosquits?
Són molts.
Per una uraneta...
Per una uraneta són molts.
Això només en un estiu.
Però a veure, la pregunta,
perquè jo me'n vaig a dormir amb la consciència tranquil·la.
Imaginem que som aquí ara, com estem,
i arriba un mosquit tigre, mosquita tigre.
Se'n posa aquí al braç.
Si jo li dono una ceba,
vosaltres creieu que estic actuant, diguem-ne, de forma correcta, no?
Sí, claro.
D'acord.
Ai, que evitar...
És tot el que volia saber.
Ai, que evitar que te pique.
De totes maneres, també comentava abans el doctor Mercader
i vosaltres, breument, que hem de parlar del llibre,
que s'estan aplicant precisament mesures com aquesta
que ens dona el ritme de la pròpia naturalesa de les uranetes,
però hi ha un altre tipus de maneres de combatre aquest tipus de plagues
que no té res a veure amb el món de l'insecticida, no?
Sí.
Bacteris, per exemple?
Bacteris.
Hi ha un tractament que es fa amb bacils,
que afecta directament a la larva,
perquè les larves són filtradores.
Recorda també que els mosquits, no els tigre, però els altres,
tenen un paper molt important a les aigües, entre cometes, brutes,
perquè no estan brutes.
Clar.
Perquè les larves de mosquit són filtradores.
recordes que quan vam estar parlant del fartet...
Si jo prengo punts quan fas el programa.
Sí, i després m'ho estudio.
Quan vam parlar del fartet i del samaruc i del punxós,
recorda una mica aquest programa que parlàvem sobre els aigua molls,
jo vaig donar una dada també interessant,
que una larva de mosquit filtra 5 litres d'aigua cada dia.
Filtrar vol dir que neteja de matèria orgànica
i fa que aquella aigua quedi amb un fons de verdet,
perquè és una aigua estancada,
però que realment queda molt neta, no?
El dilema moral, en tot cas, el tindrem amb el mosquit autòcton.
Amb l'altre no.
L'altre el fem fora com sigui.
El tema dels peixos també és un tema importantíssim.
El fet que hagi fauna que menja aquestes larves
és transcendent amb aquestes explosions d'aquests insectes.
El problema és que el mosquit tigre
s'ocupa un nínxol molt curiós,
que és qualsevol tipus d'aigua.
O sigui, fiquem una torreta al plat de la torreta,
que queda una mica d'aigua estancada,
i allà pot ficar la larva.
Llavors és més complicat per aquests animals
que puguin arribar a capturar aquestes larves, no?
Doncs bé, jo crec que ja tenim tota la informació que calia tenir.
Aquest llibre és magnífic.
I jo diria que si tenen l'oportunitat,
que segur que la tindran,
de tenir un exemplar, no s'ho perdin,
perquè jo dels llibres que he vist de fotografia,
de fotografia, de text,
que volen recrear i plasmar la imatge autèntica,
molt autèntica,
perquè la pròpia gent de la Terra us ho ha dit,
que realment aquesta és la Sierra de Andújar,
la que vosaltres reflectiu al llibre,
és una meravella.
Vosaltres ja us coneixíeu,
diguem-ne que l'agenda de l'ambientalisme,
ja us coneixeu,
feu col·laboracions habitualment.
Com es dona la circumstància
que aneu a fer un treball tan lluny d'aquí?
Com es fa la col·laboració?
I per què us aneu a treballar allà?
Pues todo fue como por casualidad.
Yo estaba trabajando allá con una productora
en la que estábamos trabajando en una serie documental
sobre parques naturales de Andalucía
y descubrí un paraíso,
descubrí un lugar donde teníamos águila imperial,
nutria, buitre negro, lince, lobo...
Y dije, pero bueno, esto es increíble,
este espacio debe tener una cantidad de información escrita
que, bueno, debe ser importantísimo.
Y cuando fui a ver qué documentación había,
pues me di cuenta que no había nada,
no existía ni un solo libro sobre este parque natural
que realmente para nosotros
es uno de los espacios más interesantes de la península.
Y al cabo del tiempo, pues enamorado yo de aquel lugar,
como no, dije a Ferran que se viniese para allá
para que él también pudiese disfrutar de un lugar como este.
Y Ferran enseguida lo vio también.
Ferran enseguida descubrió que aquello tenía mucha importancia
como para dejarlo de lado.
Sobre todo para olvidarlo en el rincón de las fotografías hechas.
Había que hacer algo para que, bueno, todo esto saliese a la luz.
Y Ferran empezó, pues proponiendo, casi, bueno,
junto con una de las propietarias de un complejo turístico de allá,
de Andújar, empezaron a idear esta idea, a plasmar esta idea.
Y a partir de ahí, pues empezamos los tres a dialogar sobre este tema
y surgió la idea de hacer el libro.
Un llibre amb els textos que són del cicle de les fotografies de Ferran.
Fotografies que retraten moments,
perquè cadascun dels elements que va configurant el llibre,
cadascuna de les espècies, ja siguin animals,
ja sigui una pròpia aposta de sol, sortida de sol,
tot té el seu moment dins del cicle del dia a dia,
dins del cicle de com és realment la realitat del dia a dia,
del moviment natural del Parc d'Andújar.
Sí, el que vam estar parlant amb el Chiqui,
jo penso que ha sigut un encert,
perquè seguint una mica aquesta estacionalitat
i veure els cicles...
Em cau la baba mirant aquest llinx, eh?
Perdona, Ferran, però és que són fotografies realment extraordinàries.
Home, és un animal, i t'ho podem assegurar els dos, no?
Que realment és com una droga,
perquè quan l'has vist,
quan allà la gent que va a veure'l diu
quan t'has batejat,
llavors ja has begut oli,
perquè el que vols és tornar-lo a veure,
perquè normalment són observacions molt fugaces,
és poc el temps que el pots observar.
I moltes hores que has de passar.
I moltes hores, i molts dies,
i molts dies també esperant a tindre una oportunitat per veure'l.
Jo sempre dic que una cosa és veure'l,
i l'altra és fotografiar-lo,
que són coses molt diferents, no?
Però seguint una mica el que et deia,
el que vam intentar
és seguint el guió que va pensar el Chiqui,
mirant una mica aquestes estacions,
seguint el ritme natural,
doncs, bueno, facilitar al lector
i a la persona que volgués gaudir d'aquest parc
que realment quedés plasmada aquesta essència
i aquests canvis tan dramàtics que té aquest espai,
perquè realment és un espai dur.
És un espai que a la primavera
doncs té un aspecte esponerós
que realment és un vergel
i quan arriba el mes de maig lluny,
en dues setmanes, no?
Queda totalment sec el sol,
el sol aclaparador,
doncs el que fa és estanyir
completament d'ocres i de veix
i queda el territori canvia totalment, no?
Però la seqüència de tot un any.
Sí.
Amb les quatre estacions.
Amb les quatre estacions.
O sigui, el guió és una mica explicar
el que veu, el que sent,
doncs el personatge principal que és el Links,
que és el que va una mica explicant
el que va passant al parc natural
i llavors, doncs, bueno,
hem anat a buscar
i et dic amb molt d'esforç
perquè el llibre s'ha fet durant quatre anys, no?
A veure, ha estat casualitat, perdona,
per veure una pàgina
on es veuen dos cèrvols copulant clarament.
Casualitat? Perseverància, Ferran?
Bueno, la sort l'has de buscar.
A veure, és que una cosa és veure
dos cèrvols festejant
i una altra tot just en el moment
que es veu claríssim al llibre, eh?
Bueno, un dels guardes,
jo recordo quan vaig anar a fer aquesta fotografia
que es diu Vicente,
em deia, bueno, vam estar parlant,
vam deixar en un lloc fantàstic,
a més, va ser un any
amb una berria impressionant.
Jo, la gent que ens escolta,
és un espectacle molt recomanable,
poder veure els cèrvols amb ell
i com es barallen
i totes les relacions socials
que tenen entre ells
i quan li vaig dir
he fet dues fotografies
de dues còpules
em va dir, andallà.
Digo, una no m'ha ido muy bien
però ha habido una
que sí que l'he pillado bien.
Que és aquesta, que és clarament.
I me dijo,
Bueno, el taco no lo digo
però que yo llevo aquí tres años
y he visto dos de refilón.
Ah, sí?
Bueno, a veure,
també vaig estar vuit hores.
O sigui, que també vaig estar vuit hores
i...
Una jornada laboral completa, eh?
Sí, sí, sí.
Per fer aquesta fotografia.
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Vau fer molt bona relació
amb la gent d'allà,
la gent que hi viu.
Mucho, mucho.
Sí, sí.
Sí, porque de hecho
son ellos los que han forjado
y han labrado
y nos han dado la información suficiente
como para poder hacer este libro, ¿no?
Sin su ayuda,
la verdad es que,
sin su ayuda,
quiero decir,
sin la ayuda
de los que están trabajando en la sierra.
Los serreños,
como allí les llaman,
los guardas,
los pastores,
toda esa gente
que está día a día
en la sierra
y que, de alguna manera,
les gusta muchísimo compartir
eso que ellos están disfrutando diariamente.
Ellos, de una forma diferente,
puesto que es su lugar de trabajo
y no tienen el tiempo
que nosotros podíamos tener
para observar,
para dedicarnos
a saber
qué es lo que realmente ocurre allí
en la relación
entre la fauna,
la flora
y las personas,
pero, sin embargo,
ellos,
culturalmente,
a partir de una tradición
que viene desde hace mucho tiempo,
nos han ido aportando
datos interesantísimos,
datos que,
de otra manera,
se hubiesen perdido.
¿Algún ejemplo, Chiqui?
Alló que ha venido al cap?
Sí, por ejemplo,
durante mucho tiempo,
el tema del veneno,
de colocación del veneno
para matar las mal llamadas alimañas
era lo que movía
a estos guardas,
a estas personas
de la sierra,
sobre todo porque competían
con ellos mismos
a la hora de comer.
Ellos dependían
de esa comida
como las perdices,
los conejos...
Era un tema de supervivencia,
de la especie.
Era un tema de supervivencia,
totalmente diferente
a lo que se está dando ahora.
aún así dañino,
sin duda,
dañino,
porque de esta manera
cayeron muchos animales,
entre ellos linces.
Pues nos explicaban
de qué manera
ellos colocaban el veneno
para que los animales
no se diesen cuenta
de que allí
ha habido una persona,
porque el olor humano
es lo que realmente
ellos intentan evitar.
Nos explicaban,
entre otras cosas,
pues eso,
cómo se colocaba el veneno,
qué plantas eran
las que utilizaban
para conformar este veneno
o incluso
qué era lo que se ponían
alrededor de los pies
y del cuerpo
para evitar ser olidos
por los animales.
Aparte de la gran cultura
sobre plantas,
sobre la guerra
con el lobo,
por ejemplo,
también.
Muchísimas cosas
que, ya te digo,
seguramente se perderían
en el tiempo
sobre todo
por el desarraigo.
el desarraigo
que está provocando
la mecanización del campo,
entre otras cosas.
Los agricultores
se han convertido
en conductores
de tractores,
¿no?
Y el contacto
con la tierra
se está perdiendo
y el contacto
con esos seres vivos
que también
comparten la tierra
con nosotros.
Tard o d'hora
s'haurà de trobar
aquella fórmula
intermitja,
¿no?,
de conviure
el que és el progrés
i la necessitat
de crear una economia
ni que sigui reduïdament
a través de l'agricultura
però amb aquesta conservació.
Tot és compatible
si es fa,
com moltes vegades
jo al Ferran,
planificant.
Planificant
i jo penso
que una cosa
que també s'ha d'explicar
perquè
quan agafa un llibre així
o ens sent parlar
que sembla
que el nostre treball
és molt romàntic
i és molt bonic
i que és així,
realment.
jo sempre dic
que penso que
som privilegiats
en aquest sentit,
de poder treballar
amb espais així,
de poder conèixer
aquest tipus de gent
i tot el seu entorn
i de treballar
amb el que ens agrada
però l'altra part
és la part
de la constància
i d'un esforç personal
molt important
i t'explicaré
per què.
Perquè justament
aquest espai natural,
si no recordo malament,
el 95%
del parc natural
és privat,
són finques privades.
Llavors,
clar,
amb una idiosincràsia complicada,
amb la figura
del cortijo
i amb tot el que
tothom pot...
Es manté aquesta estructura
encara ja.
Sí, sí, sí.
Es manté molt
i llavors
és molt complex
treballar en un espai així,
molt complex.
Et puc assegurar
que la sensació
que jo vaig tindre
el primer mes,
mes i mig
que jo estava fent fotografia aquí
era de l'último moicano
en el qual
jo podia veure l'entorn
a través d'una tanca
perquè el parc
està totalment tancat
amb xarxes
cinegètiques
que tenen
una alçada
entre dos metres...
Los Santos Inocentes.
Exactament.
O sigui,
un pensa
en la pel·lícula
i és així.
Llavors,
és molt complexa.
O sigui,
hem treballat
en solitari.
O sigui,
realment
és un llibre
del poble
perquè el que
ens han ajudat
bàsicament
a fer el llibre
són els camparols
els pagesos
els guardes
que ens hem tingut
que guanyar.
Això també és cert.
Que surten
en alguna fotografia.
Que surten.
Aquí tens
l'Eucàdio
que és un dels últims
pastors
que hi ha a la serra.
Aquest és
l'Eucàdio
que és el pastor
més gran
i després
està el Carlos
que és el...
Bé,
doncs clar,
hem passat ara
curiosament
una cosa
molt simpàtica
que va dir
el dia
de la presentació
sobre el llibre
i molt sàvia
i va dir
això sí és així.
Això sí és així
perquè va reconèixer
perfectament
que el que sortia
al llibre
era real.
Clar,
el fet
que el parc
estigui tancat,
que sigui privat,
que no hem tingut
gairebé
cap ajuda
institucional
de res.
Ens hem trobat
orfes a la serra
i hem sigut
acollits
per totes
aquestes persones.
que ha sigut
l'impuls
del Chiqui,
de l'Enric
de Viena
que és l'editor,
de molts amics
que hem fet allà.
Clar,
hem tardat quatre anys.
Això també...
Bé,
ens ha donat un ritme
en el qual hem pogut
depurar moltíssim
el que surt al llibre,
no?
Bé,
diuen que no hi ha mal
que por bien no venga,
no?
I bé,
això ha donat un ritme
i jo penso que
també hem pogut
filar molt prima
amb les petites coses
que potser
amb més temps
potser no l'haguéssim tret.
La propietat
és la propietat
i això és indiscutible
però del que no hi ha dubte
és que hi ha moltes fórmules
perquè aquests espais
per molt que els seus propietaris
siguin seu
són espais
que són patrimoni
de la humanitat.
Per molt que hi hagi
un títol de propietat
que ningú nega
però que són patrimoni
de la humanitat
està claríssim.
Esa és la teoría
però fíjate que
en este parque
i en algunes altres zones
també d'Andalucía
o de Castilla
és molt més fàcil
entrar a estos terrenos
amb un arma
que amb una càmera.
les asusta moltíssim més
una càmera
de qualsevol tipus.
¿De que hi cotos de caza?
Sí, sí.
Bueno,
realmente,
bueno,
és que a nivell estatal
casi tota la piel de toro
és un coto de caza.
Imagínate que estamos
en lugares
en los que constantemente
la labor cinegética
y la presión cinegética
es lo que rige.
En este parque natural,
parque natural,
repito,
se cazan anualmente
unos 4.500 ciervos
dentro del parque natural.
Imaginamos
la población que hay
de ciervos,
el interés cinegético
que hay sobre este lugar
también.
Y el interés económico
porque una jornada
de caza
mueve muchísimo dinero.
Sobre todo.
Es un ciervo y medio
por hectárea la media
que hay,
que es una presión
enorme
porque,
bueno,
hay un tema
que tú puedes apuntar
que es la vegetación,
¿no?
¿Cómo está la vegetación?
Claro,
¿no?
Con tanta cantidad
de herbívoros,
pues la vegetación
a la vegetación
le cuesta muchísimo,
muchísimo salir adelante,
sobre todo,
especies,
incluso especies
autóctones
o endémicas
que solamente
están allí
y que en la labor
de fotografía,
por ejemplo,
nos hemos encontrado
que las zonas
con mayor biodiversidad
son las cunetas
de las carreteras,
son aquellos lugares
donde los ciervos
o cualquier otro
de esos herbívoros
que hay allí,
que son unos cuantos,
no pueden llegar.
En condicions
molt dures,
no sé si m'equivoco,
però si vostès
han vist a Ferran Aguilar,
hauran vist
que porta el cabell
molt cortet.
i és que l'última vegada
et va picar de tot
i vas agafar de tot.
Bueno,
l'última vegada que vas anar...
Bueno,
la penúltima vegada sí.
La penúltima,
i vas venir amb tot
i dius,
no,
m'he de tallar el cabell
al zero,
pràcticament no a l'ú,
vas venir ple de picades,
jo el recordo
que va venir
i que semblava,
pobra,
que vingués de la guerra
tota la cara,
els braços,
clar,
com que ell no mata
cap insecte,
no és tan animal com jo,
doncs ho respectava tot,
esgoda,
vas venir,
però allò era com anar a la guerra,
està al camp,
però això és un...
A veure,
que tampoc la gent pensi
que no en defenc,
o sigui,
que també en defenc...
Clar,
jo el poso com un Sant Francesc de sis.
I que això és una cosa
bastant anecdòtica,
o sigui,
que normalment,
vaja,
però hi ha èpoques,
hi ha explosions
en el qual a la primavera
hi ha una quantitat de pusses
i de paparras increïbles
i això qualsevol persona...
A més,
en un lloc que hi ha tant d'herbívor,
doncs és molt fàcil,
no?
Estem acabant el temps
i hi ha una cosa importantíssima
i és aquest llibre
l'heu presentat allà,
a qui l'heu de presentar?
O el presentareu aquí,
suposo?
Sí,
estem ara en converses,
hem començat converses
per marcar ja una data,
bueno,
ara s'ha de lligar
amb l'editorial
i amb alguna llibreria
aquí a Tarragona,
estem mirant espai
perquè,
bueno,
ens interessa.
Allà realment
va ser una presentació
multitudinària,
van haver més de 150 persones.
Bé,
si no n'hi ha cap exemple
ni cap llibre d'aquests nivells
sobre el parc,
és normal.
I,
bueno,
nosaltres t'ho farem saber,
està clar el dia i l'hora
perquè també l'estiu s'apropa,
bueno,
hi ha unes circumstàncies
que, bueno,
això mirarem,
doncs,
que sigui el més,
bueno,
el millor
per fer aquesta presentació.
el dia i l'hora de la presentació
és molt important
però també el que
volem saber
quan ho tingueu
és si es pot adquirir
aquí a Tarragona.
Sí,
sí,
sí,
ara nosaltres
una de les feines
que estem fent,
com moltes,
perquè hem fet molta feina
en tots els sentits,
és ja avisar
les llibreries
perquè,
bueno,
perquè es fiquin en contacte
amb la distribuïdora
o amb l'editorial
i perquè la gent
que vulgui comprar aquest llibre
doncs,
tingui aquesta possibilitat,
no?
¿Algun nou projecte junts
o per separat
així més immediat?
Fíjate,
hace poco,
antes de entrar al estudio
ya estábamos empezando
a divulgar
sobre nuevos proyectos
que no vamos a comentar
porque son...
Ai, mira,
com les cantants
i les artistes
que diuen
que porta mala sort.
No, no,
no es por mala suerte,
es porque no hay nada material aún.
Tu sí que estàs
en un tema
d'un documental
abans em deies
que parlàvem
del mosquit tigre
d'espècies
sobre fauna invasora.
Sí,
és algo,
bueno,
en un principio
aún no está del todo atado
pero bueno,
sería una coproducción
entre Televisión Española
i TV3
y trataríamos toda esta temática
que realmente
es problemática,
muy problemática
ya que está generando
una serie de ocupaciones
de nichos ecológicos
que habían sido ocupadas
o son ocupadas
por especies de aquí,
autóctones,
y que se ven desplazadas,
además.
Interessant,
eh?
Ja ens ho explicaràs
quan estigui tot més lligat.
Al Ferran,
el projecte més immediat
és venir demà
a la ràdio a la una,
però aquests dies
també estàs liat
amb xerrades
de la Setmana del Medi Ambient
i demana dels teus projectes personals
que en tens uns quants,
no?
També.
Sí, sí,
estem bastant liats,
però, bueno,
és lo bo
i lo més agradi.
Jo,
si em permets,
per acabar,
volia
donar les gràcies
a l'obra social
de la Caixa Catalunya,
que va ser
la que ens va
recolzar
des del primer moment
i també
a Vien Edicions
perquè
l'Enric
des de l'editorial
ha fet
alguna cosa més
que ser editor,
no?
S'ha arriscat,
ha recolzat
en tot moment
aquest llibre
i el tenim aquí,
jo penso que,
doncs,
per una part important
i molt important
per la seva feina,
no?
Es veu claríssim
el resultat
que no només era
un projecte professional
sinó també
un projecte personal
en tot el que això implica
i està claríssim.
Parc Natural,
Sierra de Andújar,
En el ojo del lince,
Fotografies de Ferran Aguilar,
textos de Xiqui López.
Espero que esteu
sempre molt liats
perquè a nosaltres
ens beneficiem.
Moltíssimes gràcies,
Xiqui Ferran.
Vinga, gràcies.
Bon dia.