Bé, Guillermo, ara que ens hem desfet del Quimpons,
podem parlar del teu llibre?
Perquè no marxava ni amb aigua calenta, eh?
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
És que aquí s'està fresquet.
S'està bé, és que aquest estudi, que a mi em critiquen,
diuen que en aquest estudi no es pot suportar
la baixa temperatura que hi ha, ho sento.
Jo crec que és l'espai de la ràdio
on hi ha una temperatura més humana.
Sobretot tenint en compte, dia per fer castells d'avui, t'imagines?
Doncs poca broma que demà la cosa...
Demà, demà, demà.
La cosa pinta molt calorosa, eh?
i tenim la diada de Sant Magí.
Sí, però Sant Magí ja és això.
Però tant, Guillermo, tant com això,
com fer castells amb 33-34 graus?
Bé, demà ho sabrem.
Insistim, ha vingut a parlar del seu llibre.
El presentava ahir, és el canvi, ja hi he dit el títol.
El cas és que és un llibre que ha estat guanyador d'un premi,
el quart premi d'assaig sobre el fet casteller
que convoca l'Associació d'Amics de la Colla Jove,
Xiquets de Tarragona.
Ja sabeu que la Colla està fent tot un seguit d'actes
amb motiu del seu 30è aniversari.
Com que no em vull complicar la vida,
i queda bé,
la primera pregunta que et plantejo,
i que ens pot servir allò per iniciar la conversa,
si realment va ser una revolució o va ser una reforma, exactament?
Bé, la pregunta és pertinent.
Va ser una revolució,
i el llibre el que planteja és si no s'hagués pogut fer una reforma, no?
Perquè, o sigui, el que hi va haver...
Estem parlant d'un canvi de model de Colla Castellera
que es dona, d'alguna manera, a nivell de tot el país,
que en alguns casos suposa que apareix una colla nova amb aquest nou model,
en altres casos són colles que van evolucionant cap a aquest nou model,
i el cas de Tarragona,
que per això és un dels motius pels quals el vaig escollir,
és l'únic perquè hi ha una colla tradicional,
i en un moment donat apareix una colla nova.
Però, a més a més,
hi ha una sèrie de gent que creuen que aquella colla tradicional
no és capaç d'evolucionar,
i, per tant, opten per fer aquesta colla nova.
Per tant, davant la disjuntiva de si reformar la colla,
ells creuen, ho intenten,
i en un moment donat decideixen que és impossible,
i, per tant, opten per la revolució.
Per tant,
ens queda el dubte de si hagués estat possible la reforma,
en aquest sentit.
És una pregunta òbvia,
els que són coneixedors del món casteller,
i en particular de Tarragona ho saben,
però no està de més recordar-ho,
perquè parlem de 30 anys,
tres dècades,
molta gent jove que s'ha incorporat al món casteller,
és allò que es deia abans que van fer com una mena de sissió,
de la colla mare,
no és que sortís com un bolet,
iniciativa de quatre xavalets,
sinó que realment ja era gent que estava implicada en el món casteller.
Què és el que volien canviar de la seva colla,
que els va impulsar a fer això?
Permeta que m'afagin un matís,
perquè és un cas que també és molt estrany,
o molt curiós,
perquè podem parlar d'una sissió,
però en realitat marxen cinc persones només,
és a dir, estem parlant que en termes quantitativs és ridícula.
No és una sissió, doncs, formalment.
No és una sissió, formalment.
El que passa és que sí que és veritat que, evidentment,
els grans ideòlegs de la colla jove
són aquestes persones que havien estat els xiquets,
que després dins la colla jove quantitativament
són pocs, no són ningú,
i des d'aquest punt de vista els xiquets
no perden una quantitat d'efectius,
però, en canvi, a nivell ideològic
i a nivell de potència, diguem-ne,
intel·lectual, sí que és un traspàs molt important,
perquè aquestes mateixes persones
probablement eren les que haguessin pogut liderar,
i que fins i tot van intentar liderar la reforma dels xiquets
i que decideixen marxar.
El que volien, bàsicament,
era una colla molt més oberta.
És a dir, el món casteller fins això,
fins fa 30 anys,
era un món molt tancat, un món molt endogàmic,
en què, bàsicament, es reproduïen
nissagues familiars,
que eren les que tota la vida feien castells.
Era un món molt restringit a certs ambients.
No podia entrar a qui volia, perdona?
No.
És a dir, formalment sí,
però era molt difícil que algú de fora
d'aquests ambients castellers,
per dir-ho així,
si pogués incorporar,
és justament el contrari del que passa ara,
que en principi, en matisos,
però realment és així,
qualsevol persona que entri per la porta
d'una colla castellera
a la que si li vegi una mínima intenció
és reclutat a l'instant
i benvingut perquè, diguem-ne,
tothom pot participar-hi.
En aquells moments,
els castells eren una cosa de gent
de tradició,
de treballadors manuals,
de gent que feia treball físic.
A Tarragona, sobretot,
hi havia molts treballadors del Moll,
per exemple, a Tarragona,
la majoria de gent que feia castells
era gent que vivia a la part alta
i era molt difícil sortir d'això.
I aquesta gent,
hi ha una sèrie de gent jove
que ja al llarg dels anys 70
es van acostant els xiquets,
alguns dels quals arriben a portar camisa
i arriben a ser membres fins i tot
de les juntes dels xiquets,
que són aquesta gent,
i que el que volen és canviar aquesta dinàmica
i que quan creuen que no és possible
diuen, bueno, doncs passem de tot
i anem a fer-ne una colla nova,
que justament sigui una colla
molt més oberta a la ciutat,
amb unes altres inquietuds,
és a dir,
és un moment que evidentment
tot està vinculat amb un moment
de transició política,
de recuperació de les llibertats.
I de les festes populars.
De les festes populars,
de les festes al carrer,
de l'identitat catalana,
és a dir,
jo crec que
el discurs aquest dels castells
com un element d'identitat catalana
té molt a veure amb aquesta època anteriorment,
potser durant els anys de la República
caldria veure-ho,
però en tot cas,
la gent que feia castells
als anys 60 aquí a Tarragona
i bona part dels 70
no ho feia com una qüestió
de demostració patriòtica.
No era un signe d'identitat.
No era un signe d'identitat.
En tot cas,
era un signe d'identitat tarragonina,
però no identitat catalana.
I és en aquesta època
quan hi ha tota aquesta gent jove
que a més a més
també són gent que està vinculada
a moviments assemblearis,
de veïns,
a partits polítics d'esquerra,
a grups d'escoltes.
Moltíssima gent
dels que acaben formant la colla jove
venen de grups d'escoltes
i que per tant
tenen un altre concepte
del món realment molt diferent
i que l'apliquen als castells
amb la qual cosa
tenen un concepte dels castells
també molt diferent
del que hi havia hagut fins a aquest moment.
I aquests 50 grans
de la colla castellera de la ciutat,
perquè l'hem de dir així,
perquè en aquell moment era així,
surten
i que fan
una convocatòria general.
Qui vol apuntar-se?
A veure...
Sí,
home,
a banda d'aquestes...
Van trobar resposta.
Sí, sí, sí.
Són cinc persones,
diguem-ne,
les que es marxen,
cinc persones amb camisa.
El que passa és que hi ha,
a més d'aquests cinc,
diguem-ne,
ja durant aquella època
hi ha tota una sèrie de gent
que sense acabar d'integrar-se a la colla,
sense arribar a tenir camisa,
sí que van a les actuacions,
sí que per Sant Magís
es fiquen a la pinya,
sí que potser van amb algun assaig
i per tant ja hi ha,
ja es nota
que hi ha una possibilitat
que hi ha gent
que està interessada
però que no s'hi acaba
de trobar gust.
Per tant,
en el moment
en què decideixen tirar endavant,
tinc la sensació
que no és massa difícil
trobar gent,
perquè a més a més,
el grup de gent
que munta la colla jove
en el fons
és un grup molt homogèni
i són tot gent jove
vinculada també,
com he dit,
per exemple,
a grups escoltes
que es mouen
en els mateixos ambients.
Diguem-ne que no eren individualitats,
sinó que s'estava captant
tot un perfil social
de l'època,
segurament, no?
Sí,
algú ho deia,
per exemple,
gent que anava per la Rambla,
gent que anava per la Rambla
i que anaven a jugar
als futbolins
del bar La Joia,
doncs és això,
o que estava fent...
Gent molt jove,
això sí que és veritat
que és una cosa que és curiosa.
Triga gaire a consolidar-se
com a colla castellera
de la ciutat
allò amb identitat?
Home,
no,
jo crec que no,
és a dir,
jo crec que en el fons
la consolidació,
és a dir,
el procés
pel qual la colla,
des del moment
en què es comença
realment a plantejar
i assajar
fins que es presenta
en societat
sí que és molt llarg,
perquè és un procés
d'un any i mig.
Avui en dia
les colles
des del moment
en què algú té la idea
i fa la primera convocatòria
i el primer assaig
i es presenten
passa molt menys temps
per molts motius,
entre altres coses
perquè avui en dia
la capacitat tècnica
d'aprendre castells
està molt més a l'abast.
Sempre trobaràs
algú que t'ajudi
i en aquella època
era molt més complicat
partint pràcticament de zero
doncs
aprendre a fer castells
era molt més complicat
i segurament
a més a més
justament
perquè era una cosa
que era com
trencadora
en el fons
també hi havia
una certa
por
o responsabilitat
de dir
el que no podem fer
és sortir
i fer el ridícul
per tant
ens hem d'assegurar
de fer-ho amb dignitat.
Però després
jo crec que un cop
apareix la colla
i es presenta en societat
jo crec que de seguida
es consolida
com un projecte viable
i es veu
que és un projecte
que realment
pot quallar
perquè el que sí que és cert
és que tot i que
durant molts anys
a nivell casteller
estrictament parlant
estan per sota
dels xiquets
que és la colla històrica
que és la colla veterana
amb altres nivells
els superen ràpid
a nivell
de convocatori
de gent
i a nivell
de fer altres activitats
a més a més
dels castells
comencen a muntar
nits de cap d'any
carnaval
qualsevol cosa
d'aquest estil
per tant
es veu
que és un projecte
que és sòlid
perquè no només
a més
no és només
un projecte casteller
sinó que és un projecte
molt més àmpli
d'associació festiva
per dir-ho així
des del punt de vista tècnic
evolucionen ràpidament
també?
no
no tan ràpid
però
diguem-ne que
jo crec que en aquella època
ningú evolucionava
massa ràpid
no és com ara
i tampoc
i menys aquí Tarragona
no
anaven fent
com si diguéssim
sí i van fent
a veure
i és una progressió
que no és
tampoc no és
cap tonteria
perquè en realitat
estem parlant
que cinc anys
després del seu naixement
estan fent el 4 de 8
que és una progressió
que avui en dia
seria una bona progressió
també
evidentment hi ha casos
molt més espectaculars
però
però vaja
jo crec que
la gran aportació
almenys en aquesta època
la gran aportació
no és tècnica
perquè a més a més
el canvi tècnic
sí que és posterior
i fins i tot
en la colla jove
és posterior
ja és més cap als anys 90
en aquells moments
ells en el fons
no estan fent
a nivell de castells
no estan fent
res diferent
que el que ja feien
els xiquets
diguem-ne
ells el que estan
una mica copiant
aprenent
i en tot cas
bueno
sí que hi ha una certa aportació
en el sentit
que no tenen més remei
en aquest cas
potser jo crec
que no tenen més remei
que fer els castells
amb la gent que són
que són tot gent
molt jove
per tant
el que no hi ha
és castells històrics
no hi ha gent gran
que les colles
els xiquets de Tarraona
havien tingut una tendència
a confiar excessivament
en els de tota la vida
perquè se suposa
que ho saben fer
i el que sí que és veritat
que potser sí que demostren
una mica més la jove
és de dir
no escolta'm
aprenent de zero
és capaç
és possible
diguem-ne
formar castellers
i és possible
fer un 4 de 8
amb gent
que fa 5 anys
que fa castells
i de dalt a baix
i per tant
no és allò
que
l'ho d'abans
que el casteller
començava d'enxaneta
i anava passant
per tots els pisos
i per això
era un bon casteller
perquè havia començat d'enxaneta
en el cas de la jove
els seus castellers
no han començat d'enxaneta
han començat
del que estan fent
i no tenen més remei
i els que pugen a segons
doncs no han pujat
segurament a res més
que de segons
i els que estan fent de terços
tampoc no han pujat
a res més que de terços
interessant també
que es formés
una nova colla
per aquella rivalitat
necessària
amb manifestacions populars
com són els castells
clar, una ciutat
que té dues colles
en té quatre
ja arribarem a aquest punt
que tenia dues colles
en aquest moment
jo no sé com s'ho prendrien
els xiquets
suposo que cadascú s'ho prendria
d'una manera
el fet que es cregués una altra
però mica en mica
això era positiu
per les dues colles
que n'hi haguessin dues
sí, home, jo crec que
a veure
a més
la tendència històrica
de Tarragona
jo crec que sempre ha sigut
que hi haguessin dues colles
des de
diguem-ne
des dels anys 30
i en tot cas
és més anomalia
que n'hi hagués una de sola
i per tant
en aquest sentit
jo crec que era
era inevitable
que acabés sortint
una segona colla
a més a més
és que
clar, cal recordar
que en aquell moment
només
en el moment
en què només hi ha una colla
als anys 70
no ho és per voluntat
dels castellers
sinó per imposició política
perquè l'Ajuntament
l'any 70 decideix
que unifica
les dues colles
i ho fa per decret
sense consultar
els castellers
i contra la seva voluntat
per tant
des d'un punt de vista
algú podria pensar
bé
quan sorgeix una segona colla
els castellers han d'estar contents
clar, ells no estan contents
perquè amb ells
se'ls va obligar
se'ls va obligar
a unificar-se
sense respectar
el seu criteri
i se'ls va obligar
a unificar-se
dient-los
que mai més
sortiria una segona colla
i ells van renunciar
una mica
als seus colors
i a la seva identitat
i de sobte
veuen que una pandilla
de niñatos
fan una altra colla
i que els hi deixen
clar, hi ha gent
que no li fa tanta gràcia
a més a més
després hi ha altres temes
perquè una de les coses
que s'havia pactat
en el seu moment
era que
no tornaria a sortir
mai més una colla
recuperant els noms
antics
o els colors antics
i els de la jove
per diferents motius
acaben agafant
el color lila
el color lila
era el color
que havia portat
la colla nova de Sant Magí
que de fet
és la colla
que majoritàriament
va contribuir
als xiquets
amb la qual cosa
molta gent dels xiquets
que havien sigut de la nova
de sobte veuen
que davant tenen una colla
que porta els seus antics colors
els van sentir una miqueta
dolguts, clar
sí, jo entenc que
això fins i tot
el Mariano Borrero
el gordito
que era el cap de colla
dels xiquets en aquella època
que és una persona
que el llibre
ho explica molt bé
o sigui
que és una persona
que mai va ser
anticolla jove
a l'inrevés
tenia bona relació
fins i tot amb la gent
que va marxar
tenia bona relació
i tal
ell diu
l'únic que a mi
l'únic que jo no els he perdonat
l'únic que realment
em va saber greu
és que de sobte
es van posar
el color de lila
que era el meu color
en definitiva
els símbols per a les persones
i per a les entitats
i no a vegades
aquestes coses
són difícils d'encaixar
van aconseguir
des del començament
i al llarg
d'aquests 30 anys
un dels seus objectius
que era ser
integradors i oberts
a qualsevol persona
que vulgués participar
bueno jo crec que
aquí hi ha una cosa
que és paradoxal
i que
a vegades
els titllava
de que eren
una mica aristòcrates
tu ho saps
jo crec que ho eren
jo crec que ho eren
i crec que a més
no és només un problema seu
és a dir
jo crec que és un problema
que tenen
totes les seves
les colles
de la seva generació
és a dir
la colla
moderna
ideal
és una colla
totalment heterogènia
les colles
que tenim avui en dia
la majoria d'elles
són força heterogènies
per tant
responen amb això
i aquest canvi
ha sigut possible
gràcies a aquestes colles
de finals dels 70
principis dels 80
que van demostrar
que no calia ser
casteller
de tota la vida
per ser casteller
però aquestes colles
en aquell moment
la paradoxa
és que elles
no són
heterogènies
són molt homogènies
és a dir
són colles
que
en el moment
en què neixen
neixen
contra un estereotip
determinat
però
elles mateixes
creen un altre estereotip
segurament
sense voler
i perquè és això
perquè és el que hem comentat
a la colla jove
és gent molt jove
d'una extracció social
àmplia
però de classes mitges
per dir-ho així
estudiants
i en canvi
no hi tenen cabuda
i a més
ells mateixos
alguns ho reconeixen
de forma conscient
no hi tenen cabuda
justament als castellers antics
o al model de castellers antics
i aquell que no t'estudis
ho té més pelut
per entrar en aquesta colla
i aquesta és la paradoxa
a vegades es deia
mira ja arriben els de la jove
amb aquell
i els hi ha quedat
jo crec que els hi ha quedat
aquesta sensació
que són
la colla més pigeta
més de
es deia
de boscos
de boscos de Tarragona
que tampoc
això per exemple
no és ben bé cert
perquè de gent de la jove
que tens un treball de camp de camp
ara parlarem
de com ha fet el treball
el Guillem
però
és una cosa
que a més
jo me'n vaig adonar
al final del procés
i que és paradoxal
que dius
els que en el fons
aconsegueixen
obrir el món dels castells
ells mateixos
no són una colla
tan oberta
com es pensen que són
o almenys
no ho són en primera instància
amb el temps
ara mateix
tant els xiquets
com la jove
són colles
molt heterogènies
però en el moment inicial
les dues
en realitat
són colles
molt homogènies
i totalment
contraposades
entre elles
tu com a antropoles
usàs molt millor
que jo
que aquests patrons
es repeteixen
en diferents grups humans
amb aquesta aspiració
que s'aspira
alguna cosa
i després vull dir
que és una cosa
gairebé natural
que està inherent
a la condició humana
segurament
cronològicament
es van donar fenòmens
com el de la colla jove
a altres punts
de Catalunya
o és un cas bastant únic
no
no
o sigui
aquí
a veure
aquest és un procés
que es dona a nivell
de tot Catalunya
clar
en els casos
en què és una colla
que es va transformant
és un procés
que no és tan visible
i jo tampoc no el conec
però hi ha colles
contemporànies
que és que realment
sense haver aprofundit molt
ja veus que són cases
molt semblants
sense el tema aquest
que hi hagués una colla
preexistent
però per exemple
els xiquets de Reus
o els minyons de Terrassa
és que estem parlant
d'una història
molt semblant
en el cas dels xiquets de Reus
ho formen gent jove
de grups d'escoltes
és el mateix
en el cas dels minyons de Terrassa
no són minyons d'escoltes
però és a partir
del centre excursionista
que més o menys
estem parlant del mateix
i també és gent jove
també és gent
entre cometes
catalaneta
també és gent del centre
de Terrassa
no és gent dels barris
de Terrassa
veus uns elements
molt similars
i als minyons
els passa una mica
el mateix
que són una colla
que en aquell moment
són molt homogènia
és a dir
són el mateix perfil
i jo crec que
fins i tot en el seu cas
són dels que l'han mantingut més
que són una colla
que trenca esquemes
com en el fons
és la jove aquí a Tarragona
però és una colla
que amb altres coses
continua sent una colla
molt homogènia
i molt
no tancada
però tampoc no és tan oberta
com ells es pensen que són
després van sorgir a Tarragona
els cigars del Serrallo
els castellers de Sant Pere i Sant Pau
són fenòmens completament diferents
i no per ells mateixos
sinó perquè pertanyen
a un context sociopolític
molt divers
d'aquí també
el valor afegit
que té el teu llibre
i aquest treball que has efectuat
que respon
a un context polític
molt interessant
i en un altre context
no s'hagués donat
aquesta circumstància
no, no, està clar
està clar que tot va lligat
és a dir
no és casualitat
que això passi
a finals dels 70
principis dels 80
i que passi al mateix a Reus
i que passi al mateix a Terrassa
i que passi al mateix a altres llocs
és a dir
evidentment
tot això té a veure
amb la transició política
i bueno
hi ha un comentat abans
això és evident
i en canvi
l'aparició dels xiquets
del Serrallo
i dels castells de Sant Pere Sant Pau
és posterior
estem parlant d'una dècada més tard
i ja respon
amb una altra dinàmica
que és més aviat
d'alguna manera
de l'inici
del que s'ha nominat
el boom casteller
i que és realment
el moment en què
el nombre de colles
es multiplica
el que sí que és cert
és que
el boom casteller
per mi
és fill d'aquest canvi
és a dir
que és una de les coses
que també
ahir ho vaig comentar
jo no sé per què
s'ha acabat consolidant
un discurs
en el qual
es diu
que els castells
han crescut
gràcies als mitjans de comunicació
i sobretot gràcies a la tele
jo defenso
que la tele
va arribar als castells tard
i potser malament
això ja ho podríem discutir
però en tot cas
quan la tele comença a fer castells
ja fa 10 anys
que s'estan fent castells
el boom ja s'ha produït
ja fa 10 anys
que s'estan fent castells de nou
i ja fa 10 anys
o més
que s'estan sortint colles
moltes
i en llocs com Terrassa
per tant
l'únic que fa la tele
és que llavors
evidentment això ho multiplica
però
l'important
és que en aquell moment
els castells
ja estan preparats
per fer el salt
si la tele
arriba als castells
als anys 70
jo no crec
que els castells
haguessin crescut
de la mateixa manera
per què no eren exportables
perquè
era una cosa
que realment
continuava sent
una cosa molt tancada
aquí l'important
és que els castells
d'alguna manera
entre cometes
fan un canvi
que els permet
oferir-se
a la població en general
i que això és el que fa
que després
puguin sortir colles
pertot arreu
com a bolets
ja per acabar
en Guillermo
amb quants castellers
o no
però persones vinculades
a tot aquest moviment
has pogut parlar
per fer aquest treball
és un treball
de camp rigorós
intens
bueno
espero que sí
jo el que he llegit
fins ara
que no l'he acabat
ho he de confessar
Déu-n'hi-do
aquesta exactitud
dels fets
vull dir que no és
el llibre que vas
als arxius
no no no
és que jo crec que això
està fet
amb molt de material sensible
clar
però és que jo crec
que aquesta és la gràcia
i és una cosa que tampoc no he entès
massa sovint
quan es fa
bibliografia castellera
o història castellera
a més estem parlant
d'una cosa que és relativament recent
fa 30 anys
és a dir
la gent hi és
pots trobar-la
afortunadament
estan tots per aquí
estan tots per la plaça de la Font
pràcticament
la gent que surt
és a dir
que amb la cerveseta
cerveseta
han fet el llibre
alguna cerveseta va caure
no
jo vaig fer 20 entrevistes
en total
entrevistes diguem-ne
en profunditat
després transcrivint-les
perquè a més
com que era una mica de la Generalitat
ho has de fer
per aquests procediments
però sí
jo vaig tenir molt clar
i en aquest cas
va pesar tant
la part
entre cometes
d'antropòleg
com la de periodista
de dir
és que és absurd
és a dir
com he d'explicar una cosa
en abstracte
quan la puc explicar en concret
i a més a més
em sembla que
aquests testimonis
és la gràcia del llibre
és a dir
potser hem parlat més
de la part
més teòrica
i de la part
més d'anàlisi
però
jo del que estic
també molt content
i molt orgullós
és que en el fons
el que he fet
també és recollir
20 històries
donar peu
a 20 opinions
i que evidentment
algunes d'aquestes
hi ha afirmacions
que fins i tot
ahir ho vaig dir també
hi ha afirmacions
que jo no les comparteixo
però que crec
que és fonamental
que apareguin
perquè reflecteixen
el que una gent
va sentir
en un moment determinat
i em sembla
que
el que no podem fer
és fer història
dels castells
i de les colles
com si
d'una manera
totalment escèptica
no?
o sigui
els castells
són justament
molt passionals
són molt personals
i a més a més
malgrat que sempre es parla
dels castells
com una cosa col·lectiva
és una cosa
en la qual
hi ha una participació
i una implicació
individual brutal
i hi ha gent
que s'hi ha deixat
literalment
la pell i la vida
i crec que són gent
amb un nom
que tenen
tot el dret
a explicar la seva visió
i explicar la seva història
ja estan
a les llibreries
sí
es veu que sí
la dita cosetània
deixeu-me dir un detegu
i ens quedaran res segons
a la portada
hi ha
uns inutets
fent un castell
que són allò tipus
clic de famòbils
m'ha encantat
ja t'ho dic ara
no no
realment és un treball
que val la pena
fins i tot
per a aquells
que no sou
diguem-ne
aficionats
que sou aficionats
dels castells
d'anar per exemple
demà
a la deia de Sant Magí
perquè no és només
un llibre de castells
és un llibre
que abasta
un període molt concret
de la societat tarragonina
Guillermo
enhorabona
gràcies
gràcies per venir a la ràbia
bon dia
és la una
les notícies