Fins demà!
Fins demà!
Vicente Vivi no ve en qualitat de corresponsal Eurovisió, ve en qualitat d'autor i director teatral, 45 RPM.
Això sembla que sigui una broma, però no ho és de quanta gent d'aquesta ciutat, i Rodalies, ja fa mesos que diu quan estrena 45 RPM.
I és veritat, és com quan vindrà el Josep Maria Pou, doncs el mateix.
Quasi igual.
Gràcies, eh? Gràcies, Jolanda.
Quan estrena 45 RPM?
La veritat és que la gent ho pregunten, i vas pel carrer i t'aturen, i diuen, bueno, que tant, que no estreneu.
No diguis així perquè saps que és veritat el que acabo de dir.
Sí, ho dic de veritat.
I la prova és que ompliu el teatre de gom a gom.
A mi aquesta música de misteri, com que, no sé, eh?
Ah, ja n'hem rebaixat.
Oh, que millor ara?
Sí?
Està millor?
Jo diria que sí.
A veure, estreneu obra aquest diumenge, una de misteri, o La morta està darrere de les cortines.
D'entrada, jo el que sí que crec que puc dir és que sortiu una miqueta d'allò que ens teniu acostumats,
45 RPM, aquells sketchos, aquells espectacles de varietés, i enguany aposteu per una obra, allò amb introducció, nudo i desenlace.
Exacte, sencera.
Clàssica.
Molt bé, molt bé.
Un bo de vi.
Un bo de vi.
Ah, un bo de vi.
Que també toca, no?
Vicenç, l'autor.
L'autor, l'autor.
El paridor de tal cosa.
Doncs sí, a veure, aquesta obra, en principi la vaig pensar per nens, i jo d'una classe d'altres nens.
Si fa, no fa.
I vaig pensar que les nenes juguin una miqueta.
Evidentment, està molt adaptada per a elles, i és la història d'una escriptora que té un buit així...
L'escriptora és ella?
No, no, no, que té un...
Que no està inspirada i es tanca en una casa per estar meditant i estar relaxada per escriure la seva novel·la de misteri,
que és una escriptora molt bona.
Però passen coses.
Soc conscient que no podem explicar les coses que passen.
És lògic.
El que sí que podem...
Clar, quan pensem en la companyia, pensem en cadascuna de les actrius.
Recordem que és una companyia formada exclusivament per dones.
La majoria d'elles, per no dir totes, provenen del món de l'ensenyament.
mestres, algunes jubilades, altres en actiu, i totes tenen, doncs, diguem-ne, el seu talent per un tipus de teatre.
Algunes tenen l'avís més còmic, d'altres canten millor, d'altres ballen millor encara.
En aquest cas, però no siguis dolent, que tu ets el director.
Perdona, Vicenç, però no tens raó, perquè molta gent que ens està escoltant i jo mateixa no ens han perdut ni un espectacle.
I escolta, que ens ho passem molt bé.
A veure, personatges.
Això sí que m'ho podeu dir, el tipus de personatges que hi ha.
O tampoc Rosa. Què ve de censura, avui?
No, no.
No, són personatges molt normals i corrents, el que passa que són personatges que no tenen res a veure l'un a l'altre,
vull dir que apareixen en aquesta casa de casualitat, buscant una cosa o no, hi ha sorpreses.
Hi ha transformisme també, perquè clar, vosaltres feu el contrari de l'època de Shakespeare,
no participant homes, per tant les dones han de vestir d'homes.
No, són totes dones.
En aquest cas, no hi ha transformisme.
No, són totes dones.
Jo sempre he fet obres que sempre hi ha dones.
I si hi ha homes...
Perdona, jo recordo l'abuelo de Heidi, que encarnava aquesta senyora, que era un home.
Clar, evidentment, amb una...
I recordo amb un senyor, eh?
Però era una paròdia, perquè es veia ben clar que era ella amb una barba postissa.
I en una altra obra, recordo un senyor amorrado en una barra de bar, que també era un senyor.
Sí, eren homes, però ella s'anaven a portar amb bigot i postiss, que es notava molt que era...
No volem fer dones vestits d'homes.
No, no m'agrada.
És la caricatura d'una dona que fa d'homes, això sí.
T'ha costat molt, no, aquest cop treballar amb elles?
M'ha costat cada vegada més.
I quants anys portes ja, Vicenç?
Quinze.
Quinze anys.
El celebrarem, el celebrarem.
Sí?
Ah, sí.
Però en privat o...
El comprometo davant de la...
De l'audiència.
De l'audiència el comprometo que s'ha de celebrar els quinze anys.
Però costa molt, estan molt pesades ja.
Se'ls ha pujat una mica al cap i és molt exigent, molt estrellones, totes.
No, no, però vull dir...
Més aviat se'n fet grans.
Jo també he fai grans, també.
Ells també s'han fet grans i nosaltres també s'han fet grans.
Tu calcula quinze anys enrere.
És veritat.
Com érem.
Clar, amb quinze anys, vull dir, es noten molt.
Com hemos cambiado.
Tots, Rosa, tots hem canviat.
Jo entenc també que tenia a la companyia una actriu premiada com ella.
Sí.
Dues, dues.
La Maribel Matius va guanyar també un premi per la portera.
I la Rosa per la xica del cuble de la Pulga.
Que dissabte anem a...
Falcet.
No, a Falcet, no.
A Sant Feli de Guisos, a Girona, a veure si repleguem més premis.
Quin premis? També per aquesta obra?
No, per la Cabaret, clar.
Per la de Cabaret.
No, no dic per la de Cabaret.
Sí, sí, per la de la Pulga.
Sí, que pensa que arribarem a missas dites i empalmarem cap al teatre diumenge.
Vull dir que...
Que la tornem a fer a Falcet, el dia 21?
Ah, sí, el 21.
La del Cabaret la torneu a fer a Falcet.
Sí, sí, sí.
Dissabte aneu a Sant Feliu de Guisos a recollir un premi.
Sí, o dos o tres.
És a dir, que encara no sabeu el premi.
No, no, no.
És decideixer en aquest moment.
Hi ha un supai i el fan en aquest moment.
On poseu tots els premis?
Teniu una vitrina?
Perquè no teniu local.
Sou d'aquelles companyies...
És el que us anava a dir.
Sou d'aquelles companyies veteranes sense local?
Quan va començar l'Ajuntament vam fer una reunió i que quines coses jo dic.
Jo no li necessito és un local per deixar trastos, no necessito res més.
Per assajar ja m'espavilaré, però deixar trastos, sisplau.
És molt important perquè hi ha companyies que tenen ganes de fer teatre,
que tenen ganes d'estar aquí, però clar, no...
Com us solucioneu aquesta qüestió?
Perquè clar, sempre que parlem amb vosaltres, sabem la vostra situació i vosaltres com altres grups
i normalment no s'explica. A mi m'agradaria que poguéssiu explicar
com solucioneu el tema d'amagats a mà, tot el material, que en teniu molt.
Si no ho expliquem...
No, no, expliqueu-ho, perquè clar, sinó que us queixeu de vista.
Repartit en parcel·les, en trasters, les cases...
Però molt malament, perquè la meitat d'una cosa està en un costat, l'altra meitat...
I quan teniu un bòlu heu de fer tot el recorregut.
Vull imaginar, pencan pobres com a...
On tenim això, on tenim allò, això que ho guardava, allò que ho tenia...
Pensa que jo entenc que fem teatre amatèria, jo ho entenc i que és teatre...
Però sempre era un meig preu, moltes vegades, ho noto, però pel teatre amatèria,
és com si féssim, no sé, una cotrada, com si anem allà, no sé...
Jo entenc aquest escepticisme davant de la primera representació, no saps què vas a veure,
que no sé, que seria qüestionable, si hem de fer una inversió en infraestructura,
en el que sigui, un joc de quatre persones que s'avorreixen i volen passar la tarda,
però clar, això, jo entenc l'escepticisme el primer any, la primera representació.
Quan han passat 15 anys i quan cada cop que programeu una obra,
sigui la que sigui, 45 RPM, s'esgoten les entrades, però directament,
és que no hi ha entrades.
Ara encara queden, eh?
Ara sí, el diumenge sí.
No, no, la propaganda la fem després.
Però normalment, jo he anat a totes les vostres estrenes i al teatre,
no diré que hi ha rebenda, però quasi.
El boca a boca funciona molt, el boca a orella, com es digui.
Per tant, sou grups consolidats, que teniu un públic que formeu part del teixit cultural de la ciutat.
Jo crec que ja ho he demostrat, no?
Jo a vegades no em sento...
No.
Jo, com a director de teatre, no em sento dins d'aquesta xarxa...
No et sent recusat?
No, no, no, vull dir, no hem cridat mai per fer coses culturals,
ni el de Tarragona, patrimoni cultural, no m'han cridat mai a mi per res, vull dir...
Ni té massa ressort, res del que fem...
Per exemple, jo he de trucar als diaris perquè surti la notícia,
per què no em poden trucar després de 15 anys estrenant,
que digui, escolta, teniu alguna...
Sempre he de trucar jo, enviar-ho tot, jo, fotografies...
I això em fa mal, i aprofito la ràdio per dir-ho,
perquè ho trobo una miqueta injust.
No, no, no, que diguis perquè és real.
Vull dir, jo estic pencant aquí a Tarragona,
pel teatre, des que vaig començar a treballar.
I a les escoles...
I a les escoles i guanyar premis i tal.
I vull dir, és com que no soc...
Com faig teatre mater, amb aquestes quatre dones, què tal?
Doncs mira, soc, mira...
Estan jubilades i que passen el rato.
Exacte, sembla que jo no ho faci...
Doncs mira, sí que estic una miqueta sí queixos.
Home, jo crec que tens total dret.
En aquesta vida, ja saps què diuen,
que en educació es pot dir tot, eh?
Sí, sí, i no deixes de reflectir una realitat, no?
No he de callar perquè moltes vegades trobo això, no?
Trobo que omplen planes de diaris amb altres coses
i a nosaltres ens deixen un raconetet petit i dius
Ostres, no som de Tarragona, no som d'aquí?
No sé, trobo...
I sobretot el ressò i el seguiment que teniu de la vostra feina del públic.
Del públic, sí.
Sí, sí, sí.
Del públic és absolut.
Però sempre a algú li agrada aquest reconeixement, no?
A tothom, Vicenç.
A mi m'agrada.
A tothom.
Bueno, jo modestament te'l faig tot.
Ja sé que no soc ningú.
De Tarragona, ràdio, no tinc mai cap.
D'aquí no tenim queixa.
Però ho reconec i a més segur que moltíssimes persones que ens escolten ho reconeixen.
Mira, és més, ara m'arriscaré.
Ara m'equivoco, segur que m'estic equivocant.
En aquest moment m'estic equivocant, però m'arriscaré.
A veure, no sé si tenim la línia telefònica a punt i oberta.
En tot cas, si algú em mira, sisplau,
i em poden dir si tenim la línia telefònica oberta, no em miren.
No em miren.
Si algú em mira, tenim la línia telefònica oberta,
perquè m'agradaria si algú que ens escolta
ha vist mai actuar 45 RPM, que ens truquin.
Ai.
Què us sembla?
Sí, sí, estic arriscant molt.
A mi no, potser no et arriscar.
No, és que això pot dir que no ens escolta ningú ara
o que ningú us ha vist actuar vosaltres.
Però mira, xuleria, que vols que et digui.
977-24-4767.
D'aquí a l'Ona, si algú ha vist actuar mai 45 RPM,
de la gent que ens escolta en aquest moment,
doncs que truquin.
I preguntin.
I preguntin.
I preguntin i que diguin alguna cosa.
M'he arriscat molt, eh?
Gràcies.
Gràcies.
A veure, queden entrades.
Sí, queden entrades.
Es compren al Metropol.
Sí.
La funció és...
8 euros.
Sembla i caixa.
Preu de crisi, perquè no pensem...
8 euros.
8 euros, vull dir que...
No van enlloc, 8 euros.
Doncs bé, un tallat i un croissant.
Van al teatre, pràcticament.
I escolta, quina hora és?
A les 8.
A les 8 del vespre.
Dic perquè a vegades...
Totem l'ha votat ja.
Sí.
I han tancat els col·legis electorals.
Ah, però s'ha de votar, no?
Amb la consciència tranquil·la, tant si voten com si no,
a les 8 ja.
I han dit, vinga, va.
Hi ha canvis a la companyia en quant a...
Hi ha una nova corporació.
Però ha marxat algú, no?
No.
No, no, no n'ha entrat.
El que jo vull dir és que jo entenc moltes vegades
que aquestes dones ni canten bé, ni ballen bé.
Això jo ho soc conscient, però ho fan amb tantes ganes
que això s'ha de premiar.
M'explico, no?
Vull dir, jo no acabo d'entendre la gent aquesta que...
Si diguéssim, és que són professionals,
i vaig a veure una hora de teatre i dic,
va, ja, estic pagant una entrada de 25 euros.
A vegades passa.
Què passa?
I passa, i dius, i quin rotllo estic veient.
Però sempre s'ha de mirar amb l'ull de la persona que ho fa
amb més il·lusió que assajos.
Vull dir, i amb més ganes.
I ja està, és passar una estona.
És que no...
Jo, quan feia les meves obres,
jo penso en que la gent passi una bona estona
i quan surti i digui, què m'ho ha passat,
i després, als 10 minuts, parli d'una altra cosa,
però què?
Ja està, que desconnecti.
Una hora i quart que dura aquesta obra,
o una hora, depèn.
Depèn.
Depèn.
A vegades s'allarga més.
Si la morta apareixerà o no apareixerà la morta.
No apareixerà la morta.
Després de les cortines.
Vull dir, és que clar, riem ara,
perquè als anys s'ha passat que no estava la morta
on tenia que estar.
I clar.
Una mica per lliure.
Imagina't que...
A veure, és cert que dius,
no cantant bé, no ballant bé,
en tot el que te vulguis,
però el resultat en conjunt
provoca l'atenció del públic.
I no és aquella cosa ben intencionada,
i anem a veure-les.
No, no, la gent va perquè va a veure teatre
per divertir-se.
Doncs ja està.
Va passar l'estona.
Objectiu complet, vull dir.
I no sé,
i nosaltres com a actrius
ens veiem correspostes.
Ara que hem fet tan molts
pels pobles i poblets i així.
Heu fet molts?
Sí, moltíssims.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sempre portem el nom de Tarragona,
allà on anem,
sempre som de Tarragona.
Moltíssim,
amb l'obra precisament aquesta de la vida
és un cabaret.
Llavors, per tots aquests pobles
et sents com molt reconfortada, no?
Quan veus la gent,
s'ho passa bé, no?
I quan acabes se t'acosten i et diuen
quant de temps feia
que no havies rigut tan a gust, no?
I penses, mira, doncs.
És que...
Ni que passis una mica de mal de ventre
a l'hora de l'estrena
o quan està l'escenari.
El poble, no diré quin poble,
que la gent està molt calladeta, no?
Reia, però així,
xiqui, xiqui, reia pocaïs.
I quan se va acabar l'obra
i vaig dir al de Cultura,
escolta, diu,
ah, no, ha agradat molt.
I és que no marxava ningú
perquè la gent marxa.
La gent, quan no li agrada,
com és gratis,
s'aixeca i marxa.
I no va marxar ningú, diu.
Per si no vol senyal.
Exit absolut,
ni que no obrissin la boca.
Ni que no obrissin la boca.
Al final, reia una miqueta més,
però va ser una experiència.
Els hi va costar, sí.
Els hi va costar.
A veure...
Perquè també és curiós analitzar
quines coses fan gràcia en un lloc
i quines coses fan gràcia en un altre.
Però tens un territori relativament petit?
Això ho heu comprovat, també?
I tant, i tant.
Hi ha gent que riu per segons què
i vas a un altre lloc
i allò no els hi hagi cap gràcia.
A Girona reien veure unes coses
que aquí no reien.
Sí, aquí no reien.
Vull dir, és curiós.
Però quan surt el cabaretera aquesta
amb la puça,
allà tothom riu.
Bueno, però...
A Sant Feliu ens vam fer
una plana d'internet
amb una crítica molt bona,
molt bona, de veritat molt bona.
Saps el que dèiem?
Que aneu per tot arreu
i tothom parla de vosaltres
i fan coses...
És un fònom ben estrany, aquí.
Sí, perquè la gent se'n recorda
i et diuen
i sí que vau actuar
i he vist les petxines sis vegades.
I et quedes dient, ostres...
Continuo portant repertori.
No, de moment el cabaret.
Només el cabaret.
Les petxines vam acabar
amb el concurs a Calonja
que vam guanyar quatre premis
i aquí vam dir, bueno,
ara anem per la nova
perquè si no, és que ja no...
A més a més que som 14 dones
que jo no sé si hi ha cap més grup
a tot Catalunya
que hi hagi 14 dones.
I no teniu subvenció de cosa de dones?
No?
Res.
Ni de dones?
Jo no crec...
No, ni de dones.
No dic de la cosa teatral
sinó de la cosa social.
Però és que no crec que hi hagi...
No crec que hi hagi...
Un cop va actuar el dia de la dona treballadora
però es van ficar altres grups per mig,
no diré noms de persones
i a partir d'aquell dia
no van actuar més elles
perquè altres dones
es van burxar
perquè no actuessin aquestes dones.
Jo a vegades penso
si fossin 14 homes
a lo millor...
Vols dir?
Ah, no ho sé.
Vicenç, tu què creus?
I dirigits per una dona?
Sí, a lo millor sí, segurament sí.
A lo millor sí.
Aquest món encara és molt masclista.
A costa de creure que sigui així.
I les dones també són molt masclistes.
I no vull parlar més.
Sí, home va, que t'estàs animant.
No, el que hem de parlar
i el que hem de recordar
que amb recolzament o sense
continuen inassequibles al desalé.
No, no truquen, Vicenç.
Les xuleries se paguen.
Les xuleries se paguen, Vicenç.
Escolti!
Escolti!
A mi m'és igual, eh?
O no escolta la ràdio
o no hi ha ningú dels que l'escolta
que ens hagi vist 45 RPM.
O vosaltres, o nosaltres quedem fatal.
O fa com una mica de vergonya trucar.
Però és una qüestió de fer.
És una qüestió de fer.
Que el teatre s'omple
és un fet objectiu
i es pot veure
i si jo diria que vagin a veure l'obra
però si és per comprovar
que el teatre s'omple
doncs vagin aquest diumenge
a les 8 del vespre
una de misteri
la mort està darrere de les cortines.
O!
O!
O la morta...
Ah!
Clar!
És que aquesta O no l'havia pillat jo
que estava així com a...
Una de misteri
o la mort està darrere de les cortines.
Al principi era una de misteri
però vaig pensar
és que aquest és massa seriós
per aquest grup de teatre.
La gent necessita saber que...
Que la morta...
Que la morta...
Mirant el cartell que tinc aquí
veig que veig unes sabates moníssimes.
sempre me'n recordaré
d'una de les vostres obres
aquells vestits de casament
que portàveu amb les pameles.
Clar, i aleshores
el tema del vestuari
en la vostra companyia
és un tema que a mi
sempre m'ha fascinat.
També gaudirem
d'un vestuari particular?
Sí, sí.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, sí, sí.
Perquè és que el personatge
està molt...
Si veig aquí unes sabates vermelles
que són, escoltant.
Bé, que diguéssim
que no facis cas al cartell.
No?
Sí.
Jo voldria dir
que aquesta obra
totes les obres
són sempre del Vicenç.
Sí, sí, són escrites per ell.
Que després s'hi afegeix
o no s'hi afegeixen coses.
Però que aquesta
és la més autèntica d'ell.
Més text teatral formal,
com si diguéssim.
Sí, text teatral teu.
Més que cap.
Bé, que nosaltres
ja hem afegit
alguna pinzellada,
però molt poca.
Eh?
Que les altres
ja afegíem més, trobo jo.
Bueno, perquè aquesta...
Li deixava posar més cullerada
perquè era música
i cançó i tot això.
Però aquesta...
Torno a dir
que no canten ni ballen
aquesta vegada
perquè ja ho sé
que elles ho demanaven
però jo dic no.
Però se n'ha pres el text
perquè tu...
Després diuen
el que els hi donen a la canta.
Sí, no, no, no, no.
Ah, això sembla,
però no,
ho diuen sempre tot, eh?
Sí, sí, sí, sí.
No, no ho sé.
Ho diuen aquí
que té més pel·ligro
que una escopeta fèria.
Però una té una danya.
Escolta.
Les que vulguis pots tenir.
Rosa, només faltaria.
Que anirem al teatre, eh?
Gràcies.
Anirem, estarem allà
diumenge a les 8 del vespre
al teatre a Metropol.
Jo ara mateix
estic nerviós
perquè evidentment...
Esteu molt nerviosos,
jo us veig.
Jo estic nerviós
perquè, clar,
és un examen.
Vull dir,
jo sé que la gent compararà
amb altres
que s'han d'oblidar
de les altres
perquè aquesta és una aposta diferent.
Que l'encertem, molt bé.
Que no l'apifien?
Doncs ja s'arreglarà
o mira
o altra cosa mariposa.
Vull dir que, clar,
el que hem de fer
no podíem fer altres.
Hem de tallar,
fer un canvi
perquè era ja...
Amb el cabaret
jo penso que van quedar
bastant en tocassòs.
Allò com es deia
en el teatre nàtic,
el colofón.
El colofón final.
El colofón.
I ara, doncs,
és entrar en un altre
terreny del teatre.
Jo crec que la gent
s'ha anat mentalitzant per això,
perquè també ho hem anat dient
i no cantareu
i no ballareu
i s'ha anat dient
no, no, no,
és els 15 anys,
els 15 anys hem fet
una trencada.
La gent s'ho va creient.
Per molt que digui el Vicenç
que ni canteu ni balleu,
senyora,
perquè veus cantar i ballar
està molt bé.
Bé, millor tornem
a la propera obra.
O us podem seguir
pels bolos
que feu pel món mundial,
que aneu amb la companyia,
sobretot mundial.
Rosa, Vicenç,
i a totes les actrius
de la companyia,
enhorabona,
us ho diem de debò.
Anirem al teatre,
esperem que,
com sempre,
estigui ple,
tot i que no
d'oients de Tarragona a ràdio,
pel que veia.
Però és igual, eh?
Escolti!
O la millor sí,
sinó que fa pares a vegades.
Clar, clar,
o diumenge,
amb el Solet
i el Bon Temps que fa...
No, al teatre sí,
trucar avui, dona,
fa pares.
Ara s'està remenant la cassola.
A les 8,
bona hora.
Doneu pas a les notícies,
vaig a plorar un racó.
M'autocastigo per xuleria.
Vicenç Rosa,
gràcies
i molta merda.
Gràcies.
Adéu-siau.