Ara són dos quarts de dotze del migdia, gairebé cinc minuts.
Tots ho sabem, i des d'aquest espai o qualsevol altre programa
de ràdio o televisió, quan arriben els experts,
sempre ens diuen que la millor teràpia,
la millor medicina preventiva són els hàbits saludables,
una dieta en condicions, equilibrada i una mica d'exercici físic.
Tampoc no cal preparar-se per una mitja marató o per una marató
una horeta de caminar al dia.
Oi que ho sabem, tot això?
Doncs per molt que ho sabem,
sembla que ens costa molt i molt posar-ho en pràctica.
A vegades la motivació és una informació directa i personal.
I des d'aquest punt de vista, el govern vol fomentar
que els metges receptin, subrallem, en tot cas, entrecomillem,
aquest verb, sortir a caminar per combatre el sedentarisme
i les malalties que se'n deriven.
És la principal consigna del programa PAFES,
que vol situar el sedentarisme per sota del 16%.
I els hi direm per què del 16% hi ha dades que són preocupants,
i ara les comentarem.
PAFES és programa d'activitat física, esport i salut.
Parlem amb el director de l'Agència de Protecció de la Salut a Tarragona,
Joan Guix, molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Ens acompanya el representant territorial
de la Secretaria General d'Esport, Francesc Aguiló.
Bon dia.
Bon dia.
Benvinguts.
Aquesta dada de situar pel 16% el sedentarisme
és significativa perquè, segons una enquesta de l'any 2006,
feta per la salut pública, estem en el 40% d'una població
que és absolutament sedentària.
I estem parlant del 40% de sobrepesa entre la població catalana
i un 16% d'obesitat.
A mi em sembla moltíssim.
És que és molt, no?
És molt i el que és preocupant és que és una xifra que va en increment,
estan empitjorant els números i el més preocupant encara
és que això comença a tenir impacte amb els joves,
amb els joves i amb els nanos especialment.
Si no canvia la tendència, possiblement ens trobarem
davant de la primera generació en la qual, com a conjunt,
com a generació, la seva salut pot ser inferior
i la seva esperança de vida pot ser inferior
que les generacions anteriors.
El PAFES està adreçat a la població adulta, especialment,
tot i que, com vostè deia,
des dels diferents centres d'assistència primària
jo tinc entès que també una mica es van fent programes,
una mica per modificar els hàbits dels nois, noies, els adolescents,
però en principi aquest programa que ens ocupa avui
és per als adults.
Exactament.
Jo, saben què passa?
Jo crec molt en això, però el que em costa molt és
com han hagut de formar els professionals de l'esport,
perquè estem parlant de metges especialistes d'esport,
infermeres,
metges de família.
Com els han format perquè convencin els pacients,
perquè deixin la pastilleta
i comencin a canviar els hàbits en la seva vida?
Perquè és un canvi d'hàbits, en definitiva, no?
És un canvi d'hàbits.
Es tracta essencialment d'un canvi d'enfocament
de l'assistència.
Aquest és un plantejament que també des del govern
i des del Departament de Salut
s'està intentant introduir un canvi
en el que és l'atenció primària,
convertir-la més en el que en diem
un sistema d'atenció comunitària.
Què vol dir això?
Sortir més al carrer, treballar més directament amb la gent,
no estar en el consultori a l'espera que vinguin els pacients,
sinó sortir a la comunitat
i fer-la viure amb consonàncies diferents,
amb una música completament diferent.
S'ha hagut de formar els professionals,
primer de tot per conscienciar-los,
que poder requereix una mica més de temps,
fer un consell d'aquest tipus i el convence
que no par receptar una pastilla,
però que a tots els efectes
aquests resultats són molt millors.
S'ha hagut d'explicar com han d'enfocar el tema,
com han de conduir la gent cap a les diverses opcions,
en tres tipus d'opció que deriven del PAFES.
Una primera, que és només la més elemental, diguem-ne,
el consell.
Vostè li convindria caminar,
i això va dirigit pràcticament al 80% de la població.
Un segon nivell,
que és ja quan hi ha un major factor de risc,
estem parlant d'un 20% aproximadament de la població
en la qual se li aconsella unes activitats físiques específiques
i se'ls diu com ho han de fer-ho,
i se'ls van controlant,
i un tercer nivell que arriba només a un 2-3 per mil
de la població d'alt risc,
en la qual llavors en si es contacta
amb els especialistes de medicina de l'esport
i es fa un seguiment molt directe del pacient
per tal que es realitzi una activitat física controlada
amb unes instal·lacions esportives municipals.
És un punt, diguem-ne, és un programa
en el qual conflueixen la Secretaria de l'Esport,
el Departament de Salut,
i els ajuntaments que hi posen les seves instal·lacions.
Clar, el terme esport-salut cada cop està més present a la nostra vida,
només cal veure aquestes curses populars
i aquest tipus de convocatòries que tothom s'hi apunta,
però després la realitat ens dona aquestes dades i dius
home, què està passant, no?,
quan es convoca una concentració d'esport-salut,
la gent està molt participativa,
però en el seu dia a dia sembla que perdem aquests bons hàbits.
Així és.
A mi em sembla que el que és destacable,
i ho apuntava el doctor Guix,
és que per primera vegada hem aconseguit asseure'ns a la taula
dos departaments del país,
com són Salut, per una banda,
Vicepresidència, per l'altra,
a través de la seva Secretaria General de l'Esport,
per establir un protocol per impulsar i implantar
d'una forma clara i definitiva aquest pla,
aquest pla d'aquest binomi esport-salut.
Aleshores, ja us deia,
i tal com apuntava el doctor,
d'alguna manera hi ha aquests tres nivells
d'implantació del pla,
aquest Consell General que aglutina,
aquest 80%, com apuntava,
que és probablement el més significatiu,
perquè aglutina més gent,
el que passa és que potser té molt més l'impacte
aquest que nosaltres anomenem el supervisant,
que és aquest que afecta el 2-3 per mil de la població,
que d'alguna manera aquest és el que requereix
un tracte específic que el metge de capçalera
prescriu una sèrie d'activitat física
que l'adreça a un equipament municipal
i llavors un tècnic municipal
fa fer amb aquest pacient
tot el que li ha prescrit el metge de família.
És bàsic.
I ara que ha sortit el tema municipi,
aquí, malgrat que estem a salut i estigui esport,
diguéssim, es faltaria la tercera pota d'aquest pla,
que és l'Ajuntament, el municipi,
que sense ell no es podria tirar endavant
un pla tan important com aquest,
perquè la seva implicació amb el tema equipaments
i amb el tema del personal tècnic
és bàsic i fonamental.
I des del punt de vista pràctic,
la secretaria quin paper hi té en tot aquest projecte?
Bueno, un projecte que s'ha materialitzat ja,
perquè tenen experiència.
Sí, està implantat.
Des del punt de vista pràctic,
bàsicament tenim un seguit de metges de medicina de l'esport,
que són d'alguna manera els que contacten
amb els metges de família
per assessorar-los en aquests casos
de l'aspecte aquest del supervisat.
Per una banda, metges de medicina de l'esport.
Per l'altra, tenim els agents PAFES,
que nosaltres anomenem,
que són gent que està al territori,
a tot el territori del país,
o sigui, aquí al camp de Targona en tenim un,
que el que fa és contactar amb els municipis,
que està, que prèviament s'ha pactat,
doncs que allà hi haurà un àrea bàsica
que es vol implicar en aquest pla,
i contacten els municipis i dissenyen,
o sigui, parlar amb el regidor de Tor,
parlar amb els tècnics de Tor,
dissenyen conjuntament els municipis
les rutes aquestes saludables,
que formen part d'una de les parts del PAFES,
i forma, i forma, a la vegada forma,
els tècnics municipals
per poder tirar endavant aquest pla.
Quan s'ha començat a parlar,
imaginàvem, o intuíem,
doncs, la cara de sorpresa
que podien posar alguns pacients,
doncs, que tenen aquest tipus de problemàtica,
de sanitarisme, de sobrepès,
que prenen moltes pastilles,
si, home, ara em trauran la pastilla,
em faran caminar.
No és així.
És una cosa que es fa esglaonadament,
amb un control del metge,
serà el metge qui decidirà,
mira, doncs, vostè ha millorat amb aquesta actitud,
ara podem, doncs, reduir una part de la medicació,
vaig pel bon camí, aquest seria?
Aquest és l'objectiu, exactament.
Però insisteixo, com ha dit el company, el Francesc,
l'essencial és introduir en la major part de la població
la idea de que cal fer activitat física,
que cal caminar, que hem de pujar escales,
que hem de bellugar-nos amb la nostra vida diària,
i que això serà el millor servei
que nosaltres li podem fer a la nostra salut.
Evidentment, és un consell,
per tant, no s'obligarà a ningú,
no és una imposició.
O camina, no li dono la pastilla,
no va per aquí la cosa.
No ho baixis la cosa, sinó que és un recolzament important,
molt important.
A veure, vostès tenen experiència,
a 60 municipis del que és la demarcació de Tarragona,
s'està aplicant de...
No, no.
No?
Són 10 municipis...
De Catalunya, de Catalunya.
Exactament.
Però que s'aplica des del febrer, sí?
Sí, sí.
Però tenien experiència anterior,
havien fet, doncs,
algun tastet en algun centre d'assistència primària
per poder tenir, doncs,
una mica la base d'aquest treball, no?
Hi ha moltes experiències des de fa anys.
I com ha funcionat, en general?
Ha funcionat molt bé.
La veritat és que va haver-hi el que se'n va dir
un pla pilot d'implantació en el 2006,
que va afectar un total de 19 àrees bàsiques de salut
i va afectar directament uns 2.000 pacients.
Els resultats han sigut bons.
Què s'ha vist?
La pràctica de l'exercici físic,
diguem-ne, controlar,
d'alguna forma,
realment fa disminuir els nivells de colesterol,
els nivells de sucre,
millora la hipertensió,
i fins i tot afegeix un element importantíssim per a la salut,
però que no tenim una eina per mesurar-ho,
que és l'optimisme,
el trobar-se bé.
I això és essencial.
No és la coseta aquesta que llibrem quan fem exercici,
que diuen que és una hormona,
una substància,
que es posa contents,
es fa contents.
Però encara no tenim el
m'ho trobo bé o mal m'ho trobo,
doncs això encara no ho tenim,
però és, existeix i és importantíssim per a la salut.
I això produeix el fet de fer exercici,
però també el fet de fer exercici amb altra gent,
de comunicar-se,
de tenir un espai col·lectiu.
El catàleg de malalties cròniques
que es poden produir per una vida sedentària és molt llarg, no?
És molt llarg,
i hem de col·locar les malalties...
Estem en el món desenvolupat, no?
En un país com el nostre,
Catalunya,
que és un país, diguem-ne,
avançat dels de més a davant de tots,
hem de pensar que,
a nivell mundial,
el 60% de les morts
estan relacionades amb malalties cròniques
i degeneratives,
i això és un fet important.
60% dels morts que es produeixen a Catalunya
estan relacionats amb malalties cròniques.
Què vol dir això?
Malalties cardiovasculars,
estem parlant, doncs,
des de les feridures fins als infarts.
Estem parlant, doncs,
de diabetis,
de diabetis del tipus 2,
la diabetis de l'adult,
que va molt relacionada amb l'obesitat.
Hem de pensar també, doncs,
que l'obesitat,
d'una forma o altra,
a nivell mundial,
obesitat i sobrepès,
es considera que aproximadament
2,6 milions de persones
moren a l'any,
a nivell mundial,
en relació als problemes
d'obesitat i de sobrepès.
No estem parlant de coses petites.
Parlem d'un problema
de pandèmia,
de salut pública.
Això sí que seria una pandèmia,
i no altres coses.
Efectivament.
Només mirar la incidència
que té sobre la població
i la seva mortandat,
això és més una pandèmia
que altres coses,
que tots sabem
a què ens estem referint, segurament.
Això realment mata,
això realment afecta
a una part important
de la humanitat.
Però tenim com a molt assumit,
no?
És a dir,
ve alguna informació
que hi ha una malaltia X,
la grip porcina,
aquesta última,
i sembla que ens agafa
com una por,
i sembla que tenim molt assumit
aquest índex de mortandat,
que jo el trobo elevadíssim,
no?
És elevadíssim aquest,
com altres,
el tabac,
ens produeix una mortalitat
elevadíssima
de l'ordre d'entre
3 i 5 mil persones
a Catalunya anuals.
Moltes coses d'aquestes
que un senyor o una senyora
determinats
estiguin grassos
o fumin,
no és notícia.
Clar.
Que una persona
l'afecti un virus
de nova generació,
faci 3 estornuts
i es posi 37 i mig,
és notícia.
Poder valdia la pena
que tots plegats
ens replantegem les coses.
Jo el que no sé
és realment,
i ho comentava abans,
de com estimular
aquella persona
perquè fer un canvi d'hàbits
tant en exercici
com en alimentació,
perquè si no va acompanyat
d'una cosa per l'altra,
no ho sé,
al metge,
perquè es deu trobar
tots els casos.
Més enllà de les estadístiques
i amb l'experiència
que tenen,
quan parlen amb els metges
quan fan una mica
el seguiment dels casos,
sempre surt
aquella part més anecdòtica
però que també il·lustra
com s'està desenvolupant
tot el procés.
És el que dèiem
una mica al principi
de l'entrevista.
Hem de canviar el xip.
Hem de canviar el xip
i la gent ha d'entendre,
els metges,
els professionals sanitaris,
però també els pacients,
han d'entendre
que la cosa de la salut
no és tan simple
com tinc un problema,
vaig a un lloc,
em donen un medicament,
no haig de fer cap esforç
per la meva part resolt.
No.
Ha d'haver-hi una contribució
important
i per tant hem de contribuir
a canviar esquemes.
Com comentava ara fa un moment
el Francesc Aguiló,
els ajuntaments són els que
d'alguna manera van vehiculant
com a administració més propera
que són coneixedors
dels seus equipaments,
però veig per exemple
en el segon punt
que comentava el doctor Guix
és que ja
se li dona material
fins i tot
a aquell pacient,
una ruta material físic
en mà
se li dona
la consulta
a aquella persona
que vingui d'aquest treball
entre la Conselleria d'Esports
i el propi municipi?
Sí, és així mateix.
O sigui,
cada municipi
implicat al pla
conjuntament
amb aquesta gent
que us comentava abans,
aquesta gent PAFES,
aquest tècnic,
conjuntament
jo us dic
amb el municipi,
amb l'Ajuntament
dissenya
per la ciutat
o els entorns immediats
de la ciutat
un seguit de rutes
de diferents distàncies
que per exemple
jo he portat
l'exemple de Tarragona
oscil·la
entre els 2,4
o sigui,
2.400 metres
i els màxims
de 5.500 metres.
O sigui,
progressivament
es poden anar fent
a mesura
que van adquirint
l'hàbit
d'aquesta activitat física.
No és allò que camini,
sinó que li expliquen com
i molt bé.
En té uns punts d'aigua,
doncs d'alguna manera
uns llocs per asseure,
etcètera,
etcètera.
O sigui,
d'alguna manera
estan definits
aquestes rutes
perquè el pacient
que se li prescriu
o se li recomana
aquest tipus
d'activitat
que ja parlaríem
d'activitat
assessorada,
que no seria
el Consell General,
sinó que seria
escolti,
camini,
camini per aquestes rutes
determinades,
doncs ja us dic
que està totalment
dissenyat
per cada un dels municipis
implicats
amb aquest programa.
En el tercer punt
hi ha probablement
aquella persona
que necessita
l'exercici supervisat
i ja ha d'utilitzar
uns equipaments,
segurament,
amb costa
pel propi pacient
o diguem-ne
com t'entra
per la Seguretat Social
una capsa de píndoles,
també t'entra al gimnàs
per dir-ho d'una manera
molt planera.
La resposta és no.
El que passa
és que el disseny
d'aquest programa
el que hem fet
és contactar
com comentàvem
amb el municipi
i el municipi
en tots els casos,
en el 100% dels casos,
s'ha implicat
en oferir
aquest equipament
que són equipaments municipals.
Aleshores,
s'ha establert
un preu, diguéssim,
polític
per a aquests pacients.
Aleshores,
si el cost mensual
d'un pacient
que estigui immers
en aquest programa
estaríem parlant
d'uns 20 euros
aproximadament,
depèn del municipi,
però aproximadament
els 20 euros...
És un preu reduït
el que és el preu comercial,
clar que sí.
Bàsicament,
una part la porta
diguéssim al pacient
i l'altra part
la porta al municipi.
Ja que ens hem posat
materialistes
parlant de diners,
a veure,
hi ha una obvietat
que potser dius
no,
el primer és la salut
dels ciutadans
i ciutadanes,
d'acord,
molt bé,
però això és un gran estalvi
en el futur
pel propi sistema de salut
que pot esmerçar
els seus pressupostos
a altres coses
més urgents,
no?
Seria, doncs,
un dels símptomes
de prevenció
en salut
més importants.
Efectivament,
és d'aquelles coses
que se'n diu
que els beneficis
molt importants,
no?
És un gran estalvi,
evidentment,
quan una persona
té un infart
al poder-lo recuperar
o arriba a tenir un càncer,
al poder-lo recuperar
és factible,
és dolorós
i és costós.
Sempre s'ha dit
que era molt més econòmic,
molt més barat
el poder prepeindre
que no pas el curar.
efectivament hi ha uns fons
que es poden estalviar
però que en resum
repercutiran
en bon estat de salut
per a les persones.
I en comparació
el cost econòmic
que té aquest pla preventiu
és mínim
respecte
al caríssim
que resulta
en determinats tractaments,
no?
Una de les frases,
la presentació
que es va fer
en aquest programa
a nivell nacional
de tot el país
que va per part
de la consellera de Salut
i el vicepresident
del govern,
la senyora Cora Rovira,
doncs va dir una frase
que me l'he apuntat
i que de vegades
que en parlem d'aquest tema
la dic
que em sembla
que és bastant significativa.
Deia,
diu,
l'esport ja no el podem entendre
com una despesa
sinó com una veritable inversió.
Diu,
de fet es calcula
que per cada euro invertit
en esport
la sanitat pública
se n'estalvia 3.
Vull dir que d'una manera
aquesta frase
em sembla que resumeix molt bé
això que vostè
ara ens preguntava,
no?
Això realment és un estalvi?
Doncs realment ho és.
Sí, sí,
que també s'ha de mirar
aquesta part.
està previst que estarà vigent
fins al 31 de desembre
de 2010.
Jo intueixo que això és un dir
perquè si la cosa funciona
doncs això ja anirà sol,
segurament, no?
Els programes són,
diguem-ne,
eines d'impulsió,
no?
Ara,
l'objectiu és que
l'any que ve,
el 2010,
agafi la totalitat
de les àrees bàsiques
de salut de Catalunya
i la totalitat
dels municipis.
Aquest és l'objectiu.
Si això funciona,
si és ben acceptat
i ha de funcionar
i creiem que serà ben acceptat,
diguem que passarà
integrar-se en la cartera
de serveis normal i habitual
que es realitzen
des dels centres
d'atenció primària
i que continuarà
aquesta col·laboració.
de totes maneres,
quan acabi
que vostès
hauran de fer
el balanç
hi ha maneres
de mesurar
el resultat
d'aquest programa?
Hi ha eines.
Hi ha eines
tant per mesurar
els resultats objectius
a nivell biològic.
Sí, sí.
O sigui,
podrem veure...
Podrem veure...
Sabem de totes aquestes persones
que entren en el programa,
tenen les seves històries clíniques,
sabem com estan d'atenció,
com estan de sucre,
com estan de colesterol.
Podrem veure
al cap d'un temps
de realitzar aquesta activitat.
ja s'ha fet en plan pilot,
però a plan global
podrem veure realment
fins a quin punt
s'ha reduït això.
I si es compleix,
veurem que ha funcionat bé.
Tindrem
el que ha costat,
tindrem els resultats
biològics
de com s'ha reduït
i podrem fer
una extrapolació d'escolta,
això significa
que hem estalviat
tantes malalties,
que hem estalviat
tantes morts
i que això té aquests costos.
Per tant,
l'avaluació
és l'eina essencial.
Quan es fan coses d'aquestes,
si no s'avaluen,
no serveixen per res.
En tot cas,
diuen els usuaris
de la salut pública
que quan vagin
al seu centre
d'assistència primària
si la seva infermera
o el seu metge
els diu
que a partir d'ara
en lloc d'això
farem allò altre,
que els donin
una oportunitat,
que no es tanquin
en banda
jo no vull caminar
o jo no vull canviar de dia.
No, no.
Que donin un marge
de confiança,
que ho entendin
perquè la veritat
és que els resultats
tots ho sabem
són magnífics.
Vostès m'han pujat
les escales, no?
No han agafat les escales.
Ja que ho preguntaré,
no digues...
No, si no hi ha ascensor.
No, sí que hi ha,
però li diré una cosa,
estem a un primer pis
i es faria creus
de la quantitat de gent
que pel primer pis
agafa l'ascensor.
En fi,
farem esport,
farem salut
i els agraïm moltíssim
que hagin vingut avui
al matí de Tarragona Ràdio.
Francesc Aguiló,
representant territorial
de la Secretaria General
de l'Esport,
director de l'Agència de Protecció
de la Salut de Tarragona,
és el doctor Joan Guix,
que també li agraïm moltíssim.
Continuarem parlant,
farem una mica de seguiment
i en tot cas
servirà també per fer memòria
i recordar als oients
que quan vagin al metge
i els proposin fer salut
que escoltin el seu metge,
sobretot.
Moltíssimes gràcies,
bon dia.
Bon dia.