La festa es veu, es gaudeix, però la festa també s'escolta
i ja sabeu que cadascun dels nostres grups del seguici popular
tenen banda sonora pròpia.
Estem escoltant el so de la Moxiganga.
Ens acompanya la seva presidenta, Noemí Sanz.
Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Deu anys que es va recuperar la Moxiganga, la ciutat de Tarragona.
Sembla que va ser ahir.
Deu anys, deu anys, ja.
Va ser, clar, quan es recupera algun element de la festa
ja comencem a tenir una certa experiència aquí a Tarragona.
Hi ha alguns, diguem-ne, que quan surten al carrer
s'entenen més que d'altres.
En el cas de la Moxiganga, va costar entendre-ho una miqueta.
Molts anys va costar, eh?
Ara ja ho entenem.
Però va costar una mica, va ser una aposta molt agosarada
recuperar aquest aspecte del seguici i no pas altre.
Sí, ens va costar molt explicar el que era, no?
I la gent encara et preguntava, i vosaltres d'on sou?
No, d'aquí, d'aquí.
Són de casa.
Molts anys, eh?
Que ens pregunteven, i d'on sou?
D'aquí?
I què feu?
I llavors, quan ens veuen ja el quadre plàstic,
ja veuen que és una representació de la passió de Cris,
però fins que no veuen exactament el misteri
no ho entenen, no ho entenen.
I tothom t'apreguna, i les flors són de veritat?
I tothom les toca?
O sigui, divertit.
Lligar aquest aspecte de religiositat
que va explicar aquest procés de la passió de Cris
amb aquests vestits i aquests barrets tan guarnits,
també que es veu més pagano, que vols que et digui,
doncs pot crear una certa contradicció, no?
A l'hora d'intentar esbrinar aquell aspecte del seguici,
que és la moixiganga.
Sí, sí, a vegades no quadra això l'element religiós dins del seguici,
però això vam demanar a nosaltres anar a la part del darrere del seguici.
O sigui, cada element nou que s'incorporava, en teoria,
va al darrere de tot,
però la moixiganga sempre va al darrere de tot,
s'incorpora endavant de la moixiganga.
Tu saps millor que jo que en cultura popular
i en tota aquesta vida mai s'ha de deixar de fer pedagogia?
Recordem que és la moixiganga, expliquem algun detall,
fem una mica de fitxa tècnica, si et sembla.
La moixiganga, la definició és la representació alegòrica
de la passió de Crist, mitjançant uns quadres plàstics
que pugen els uns sobre els altres.
Llavors, amb aquestes figures s'expliquen els misteris de la passió de Crist,
que la gent quan es veu diu,
mira, això som els passos de Setmana Santa, més o menys, no?
No sé si a la processó del Sant Enterrament us deixarien sortir, eh?
Home!
Tancament, vull dir que està perfectament ubicat,
dins del que és la festa major, no?
Sí, sí.
De fet, quan actuem fora de Tarragona,
ho fem sempre en àmbits religiosos, no?
En esglésies, a l'interior d'esglésies,
en processons religioses...
No sé, per exemple, ara el que ja ens ha demanat el vot del poble,
que és molt religiós, no?
Per Sant Icasi.
I normalment acostumem a fer actuacions així,
si pot ser a l'interior d'esglésies o en un sentit religiós,
perquè el que sí que no quadra és anar fora, actuar fora de Tarragona
amb uns bastons o amb uns gegants.
Això sí que no té gaire sentit.
S'ha de contextualitzar.
Aleshores, diguem-ne que la Moxiganga no és pròpia només de Tarragona,
lògicament, tot el que és...
No sé si hi ha tota la cultura mediterrània,
perquè després trobaríem variants,
però a Catalunya hi ha més representacions de la Moxiganga, no?
A Catalunya som cinc, la de Valls, la de Vilafranca, Vilanova,
la de Sitges i nosaltres.
I alguna d'aquestes participarà a la mostra de folclore viu de l'hissabat?
La de Valls.
La de Valls.
La de Valls.
Volíem convidar alguna altra,
però la Moxiganga de Sitges també celebra aniversari
i té moltes Moxigangues concentrades allà el mateix dia.
Van anar més ràpids.
La de Valls ens agrada molt i estem molt contents que puguin venir.
Mai no teniu altres Moxigangues catalanes,
però sí que teniu un grup festiu que ve d'Itàlia,
altres que venen de Lleó,
vull dir que déu-n'hi-do si podrem tenir una idea, no?
Sí, vam apostar per grups que vinguessin de fora
que no haguessin trepitjat mai els països catalans,
o Catalunya, sobretot.
Els italians no han vingut mai a Espanya, mai,
i la resta no han vingut mai a Catalunya.
És la 27a mostra de folclore viu.
Terrats florits és el nom que podem llegir al programa.
Per tant, estem parlant de tota una sèrie de grups
que tenen un nexe comú, que podrien ser els barrets, per exemple.
És els barrets.
Els barrets, perquè les manifestacions que representen cadascun
no estan relacionades amb la Moxiganga.
No, no, l'única és la Moxiganga de Valls,
que porta una flor al barret,
que és el que queda de les manifestacions catalanes.
Antigament, els elements festius de Catalunya
portaven molts elements florals.
es pot veure molt clar, per exemple,
la Moxiganga de Sitges, que porta les flors cosides al barret,
a l'armilla, als pantalons,
o els baixs de pastorets, que porten les flors cosides a l'armilla.
Doncs la Moxiganga de baix porta una flor de roba al barret.
Llavors vam triar aquest fil conductor,
que eren els barrets de flors.
I cada element és totalment diferent.
N'hi ha un que balla amb palos,
que li deuen ells el paloteo, que són els de Còrdoba.
Els guirrios de León porten uns escaillots grans
i els dedican a fer soroll i a espantar a la gent.
Porten uns vanos molt grans al cap,
molt grans, s'obren i es tanquen,
fan un metro i deu d'alçada.
Cadascú fa la seva cosa.
Els diablos de Lito també són totalment diferents
dels diablos que tenim aquí.
Home, això és molt positiu,
perquè ens donarà una varietat festiu al carrer.
Però dius, tot de Moxiganga és bonic, no t'ho nego.
M'ha s'avorrit, eh?
Està una a vistes totes.
Però clar, si tens la Moxiganga,
aquests altres grups,
cadascú fa un tipus d'acció al carrer.
La veritat és que pot ser un espectacle,
que és del que es tracta aquesta mostra.
Si ets som la Noemi,
continuarem parlant bé un grup d'Itàlia
que més vosaltres heu estat a la La Chera de la Roca Grimaldi.
Després en parlarem.
Però és que tinc l'Antonio,
que si no vaig equivocada,
és el president de la Asociació de Guirrios y Madamas de Llamas de la Ribera.
Antonio, molt bons dies.
Béos dies, molt bons dies.
És la primera vegada que vostès vindran aquí a Tarragona, no?
Sí, sí, és la primera vegada.
Que ens vam a Tarragona,
i en concreto a tota Catalunya,
perquè jo crec que és el rincó que ens quedava per recorrer.
L'aguirrios tenen peligro, no?
Bueno, l'aguirrios, el sistema...
O sigui, el sentit del guirri és fustigar.
No, és que hagan daño.
No, lo digo en un sentit figural.
Más que nada, és...
Porque, vamos, entramos con...
És una cosa que vull aclarar,
llevamos vejigas de animales hinchadas.
Entonces, con esas vejigas se fusilan.
Però al secarse,
és que da una especie de acartonamiento.
Entonces, segundas, emite un sonido muy fuerte,
como que te hubieran dado con un algo muy fuerte,
pero no hace daño ninguno, ¿sabes?
Entonces, el tema es, pues bueno, más que nada el asustar.
O sea, el sentido tenía eran asustar.
Ahora, pues bueno, evidentemente nos queda apenas gente,
pero cuando había gente que se formaban,
lo que llamaban los hilanderos,
en nuestra zona, en otros sitios, los hilandones,
o lo que eran las tertulias de noche,
pues se entraban por las puertas o por los corralones o demás
y se asustaba o se espantaba, como se suele decir,
a todos los que estaban reunidos, ¿no?
Y entonces, pues ello conllevaba, pues bueno,
a que les invitaran a una cocina de orujo
o a los típicos dulces de la zona,
que eran frixuelos, flores, etcétera, etcétera.
Y bueno, era lo que consistía,
pienso que el invierno era muy largo
y la gente, pues, se tenía que entretener
en cosas de estas de tradición, ¿sabes?
Y bueno, más que nada también,
que es un personaje en el libro muy vistoso,
es un personaje con una vistosidad algo fransería
porque lleva una máscara de uno de papel.
Toda es tal cual como lo han conocido nuestros antepasados,
seguimos en un formato con la diferencia
de que nosotros ahora tienes los papeles
que ya están pintados en colores
y nosotros antiguamente, pues, los tenían,
nuestros abuelos los tenían que ir pintando
con purpurinas y demás
y los pegaban con ingrudo,
que se llamaba a la harina de centeno y agua.
Nosotros no, ahora ya hay colas,
ya los vas cosiendo con hilos de bramante,
porque también hay que reconocer
que nosotros les damos más meneos que ellos
porque a nosotros está saliendo más a menudo
y, bueno, pues, cada dos por tres
estás moviéndola con ella.
Y no deja de ser papel, o sea, no deja de ser papel.
No, no, es muy frágil ese material, claro.
Pero lleva mucha labor, mucho trabajo.
Y el resto de la indumentaria es todo de lino,
son camisas y calzones de lino
con una faja en la cintura,
una faja negra de algodón
y después llevan encima unos cintos
o correones que se llaman
con uno o varios esquilones,
que son los que van metiendo el ruido
a la vez que se abren
y se cierran los abanicos de la cabeza.
Y dígame una cosa, Antonio, brevemente.
¿Cuál es el papel de las madamas?
El papel de las madamas, bueno, te voy a decir,
el papel de las madamas ha entrado
alrededor de los años 40.
El único papel que tiene es que, pues, bueno,
cuando se reunían en el antruejo,
el martes de carnaval en la plaza
y el domingo de gordo y demás,
pues era bailar, bailar con los guirrios, ¿sabes?
Y entonces, pues, bueno, porque evidentemente
pues era su pareja, ¿no?
La pareja del guirrio.
Entonces, pues, a raíz de los años 40,
pues que se empezaron a vestir
y hombres disfrazados de madamas
para meterse y meterles mano
de alguna manera descarada entre ellas,
pues era ese sentido solamente.
O sea, lo que era el bailar
y se traban sus mejores galas,
que eran las ropas de boda de la zona
o las ropas de fiesta de las mujeres de la zona,
ya digo.
La verdad es que...
Hay una diversidad de personajes que llevamos,
como puede ser, como es la rosita,
como es el toro, como es el pellejo,
como es la gomia, los carneros, en fin,
hay una variedad de ellos que son, pues,
todos hechos de pieles, de cuernos de animales,
de madera, de pelo.
O sea, el sentido que tenía, en una palabra,
era, pues eso, el antruejo.
Asustar y hacer correr a la gente,
no era otro sentido.
Y, Antonio, finalmente, ¿vendrán todos a Tarragona?
Pues sí, nos vamos alrededor de 50 personas.
¿Qué me está diciendo?
Pues se harán notar, ¿eh?
Sí, sí, sí, llevamos 50 personas,
porque, bueno, ya digo,
somos una asociación bastante involucrada
y a todos nos gusta bastante
lo que es la estima de las tradiciones.
Y, bueno, pues, cuando...
O sea, la verdad, estamos muy volcados, muy volcados.
De hecho, hemos hecho labores muy importantes este año
acerca de un reportaje de la fiesta de invierno
que saldrá para navidades.
Y, bueno, pues yo creo que sí que ahora
las asociaciones están en unos momentos, pues,
bastante fuertes, sí, sí.
Pues, Antonio, sí.
Así que aquí tenemos 50 personas.
50 también.
A llevaros un poco de nuestras tradiciones
de aquí, de la parte norte de León.
Pues será un intercambio
y como será la primera vez que vienen a Cataluña,
yo creo que les va a gustar mucho esto, ¿eh?
No es vanidad, pero las fiestas de Tarragona,
ya le digo yo que valen la pena, ¿eh?
Yo creo que sí, que sí, porque cuando nos hemos informado,
pues sí, sí que va a valer la pena,
aparte que, bueno, pues, basta que la mesura
que nos ha invitado y demás, pues, bueno,
pues yo creo que va a ser algo interesante.
Pues lo veremos el sábado, Antonio.
Muchísimas gracias por atender nuestra llamada.
Muy buenos días.
Nada, vosotros buenos días.
Hasta el sábado.
Adiós, adiós.
Doncs són l'associació de guirros i madames
de llames de la Ribera de León.
Bé, Noemi, el que explicava l'Antonio,
perquè el que dèiem abans...
Perfecte.
Aquestes madames i aquests guirrios
i aquestes coses, res a veure amb la Moxiganga.
Res a veure.
Alguna cosa a veure a alguns d'aquests dos grups,
per exemple, amb la latxera de Roca Grimaldi?
No, no, no.
La latxera de Roca Grimaldi
és... representen...
també surt pel carnaval,
representen una boda.
antigament el senyor...
Que bonic, no?
Buen.
No?
Sí, sí.
No, la representació és bonica.
La representació, dic.
La història no tant, perquè...
Però em refereixo que així com el madame Moxiganga
et representa la passió de gris
o representar un casament,
doncs també té la seva gràcia.
És bonic, és bonic, és molt bonic,
és molt diferent del que ens pensem, no?
Antigament el senyor feudal
es pensava que tenia dret de cuixa
abans d'anar a un oso.
I llavors representa aquesta lluita
entre el poble i el senyor feudal.
Qui guanya?
Al poble.
Ah, al final feliç,
com els contes d'abans.
Sí, sí, sí.
Estava perfecte.
Això dic, la història no és tan bonica,
però la boda és molt bonica.
És vistós també el que porten,
el que fan, és un grup nombrós?
No tant,
els més nombrós són els guirrios,
és clar, són 50.
Ells venen més,
ells venen també 50 a la latxera,
aprofiten el viatge.
En total, en total,
de tots els grups,
per exemple, el sopar són 180.
Home, doncs serà molt...
180 persones, movem.
Molt vistós a la Rambla, eh?
Sí.
La Mostra de Fulcora Viu ja ho té, això,
però ens agrada que hi hagi molta gent,
molt de moviment i molt de soroll.
Hi haurà soroll,
soroll d'escaiots i soroll així.
De música,
tal com mantenem nosaltres la música de graies i tal,
no, no gaire.
És una manera de fer-te el clore,
clar.
Sí, és un altre tipus de música de soroll.
I, Noemi,
els danzantes de Fuente,
de Tojar, Córdoba?
Aquests són poca gent,
són tot homes vestits amb faldilles,
o sigui, tipus dona,
amb uns barrets de flors.
Són els que s'assemblen més al nostre,
una mica més alt,
i aquests fan el danse del paloteo i això.
La majoria...
Bueno, hi ha tres grups d'aquests
que tenen una similitud amb la Moixiganga,
que és que entren a les esglésies.
N'hi ha tres que entren a les esglésies.
La Moixiganga de Valls,
els danzantes de Fuente,
i els diablos de Lito.
Entren a dins de l'església,
reben la seva patrona,
la treuen a passejar,
bueno, en processó,
i després la reben una altra vegada dins de l'església.
Hi ha fins i tot algú que la rep de genoll.
Els diablos de Lito, de Cuenca,
no són com els nostres diables.
No, no.
Són diables que porten uns escaiots enormes
penjats a la cintura
i espanten.
el que nosaltres espantem amb foc,
a la canalla,
doncs ells espanten amb els escaiots.
Home, es presenta una mostra de Funclore Viu
bastant insòlita,
de coses que no hem vist mai, segurament.
Mai, mai.
Per això volíem portar grups
que no s'haguessin vist mai aquí a Catalunya.
I una mica atrevida, eh?
Atrevida perquè, a més,
com a característica dominant
o el que tenen en comú
són els barrets de flors.
Sí.
Els barrets guarnits,
però la resta, com acabes d'explicar...
Terrats florits.
No té.
Per cert,
són naturals les flors de la Moxiganga?
Ni les nostres,
ni les de cap grup d'aquells.
Ni cap ni una.
De què són, de què són, Noemi?
De roba.
És que ho diem així
i així no us ho preguntaran quan sortim.
Totes són de roba,
excepte els guirrios que són de paper.
Tots els grups també són de roba.
Sortirà dos quarts de vuit del vespre
de la Rambla Nova.
Una miqueta,
quin és l'itinerari
que heu prohibit que facin?
El de sempre.
La Rambla Nova,
Sant Agustí,
Portalet,
Carrer Major
i Plaça de les Cols.
Sortim una hora més tard
que els altres anys
perquè compartim el dia
amb Santa Tecla Infantil.
Sí.
Però, bueno,
intentarem sortir puntuals.
No, no,
aquí,
allà on mirem,
a Tarragona,
dissabte hi haurà
festa per tot arreu.
Per tot arreu, sí.
No hi ha dubte de l'autòctona
i de la que ens ve de fora
que és una gran cosa.
Sí, sí.
Déuans de la Moxiganga,
bona manera de commemorar-ho, no?
Sí, sí.