Paquita Engassó és voluntària de Parroquial de Camp Clar.
Paquita, bon dia.
Bon dia.
Voluntària veterana.
Hombre.
Fins on arriba aquesta veterania? Quants anys?
Tot i que és lleig això de parlar d'anys.
Deu anys.
Deu anys, però intensos.
Intensos, això sí.
Dedicació exclusiva.
Sí, jo vinc del món de l'ensenyament, però quan em van jubilar vaig anar.
Jo li deia veterania perquè, com que no és la primera vegada que parlem,
des de l'ensenyament també ha fet molta tasca,
que continua una mica la mateixa línia que va seguir després des del voluntariat, no?
Sí, sí.
Perquè a les aules es detecten moltes coses.
Ui.
Que no es detecten a les cases, no?
Sí, verdaderament.
On exercit de mestre, fonamentalment, Paquita?
Jo hi he estat deu anys a Tarragona, al Col·legi del Sagrat Cor.
I per què va triar? No sé si ho va triar,
o és que quan vostès van decidir van dir, doncs mira, la Paquita, cap a Camp Clar.
No, no, no, perquè jo no estava pas vinculat, sempre l'ensenyament havia estat.
I aleshores jo pensava, quan em van dir de jubilar, pensava on me portaran.
Jo pensava que aniríem a alguna escola fent tasques,
doncs jo, d'ajudar, de reforç i tal.
I a veure'ns em van dir que havia d'anar a Camp Clar.
Jo vaig pensar, a Camp Clar, què hi faràs?
Ho dic de tot cos.
Sí, sí, sí.
Jo vaig pensar, anem a Camp Clar.
A veure què passa.
Sí, sí, i molt bé.
I han passat moltes coses, no?
Moltes coses i moltes coses molt bones i que m'han servit molt per la vida
i estic molt contenta allà on soc i amb el que faig.
I què fa exactament, Paquita, a Camp Clar, vostè?
Ara en l'actualitat, per exemple.
Ara en l'actualitat, doncs bàsicament jo estic fent tasques a Càritas,
a la parròquia, i després, bàsicament també a la parròquia.
També he ajudat el casal, el casal obert, el casal amic, i bàsicament estic al 100% al barri.
Déu-n'hi-do la feina que es fa al casal amic, eh?
Sí, també.
Déu-n'hi-do la feina, també.
Una feina molt bona.
Allà hi ha tot un seguit d'entitats que cal parar a compte de la feina que fan.
Un altre voluntari és la Pilar Bas, és voluntària a Càritas Interparroquial de Sant Fructuós.
Pilar, molt bon dia.
Bon dia.
Dos exemples de voluntariat, ens acompanyen dos tècnics, el Jaume Rovira i la Pilar Ubiols.
En Jaume, Pilar, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Són una font d'informació impagable, els voluntaris per vosaltres, els tècnics, no?
No només la feina, sinó la informació que us donen.
Sense dubte, nosaltres no podríem fer res sense els equips de voluntaris que estan a les Càritas Parroquials,
que ens deriven les situacions, o les famílies, o els casos, i després treballem conjuntament per fer alguna cosa, no?
Quina és la vostra feina com a tècnica?
És a dir, tècnic de Càritas, bé, què fa un tècnic de Càritas, una tècnica, un tècnic?
A veure, nosaltres una mica estem allà on no arriben les parròquies,
o hi ha casos que s'ha de treballar més a nivell tècnic, ells se'ls atribuin a nosaltres, les famílies.
El Jaume s'encarrega més de la zona centre i jo estic més en la zona perifèria.
Portolomés, la zona que és a Ponent, Camp Clar, Bona Vista, Torreforta i el barri Sant Pré i Sant Pau.
Ens ho repartem una miqueta així, a veure, les parròquies que li corresponen al Jaume,
quan tenen algun cas així que és difícil per ells, que no poden donar sortida,
directament ho envien al Jaume.
I en el cas de la zona Ponent, m'ho envien a mi.
Quins casos serien aquells extrems als quals els voluntaris i les parròquies es veuen desbordats?
Quin tipus de cas serien?
No dic particularitzar, però una miqueta dissenyament, perquè a vegades parlem de tot,
però potser posem cara a cadascun d'aquests casos, que no estem parlant d'estadística, sinó de persones.
Diríem els casos que són multiproblemàtics, que es barregen.
I bàsicament, amb les entrevistes de les càrites barroquials, que a vegades no hi ha temps,
hi ha molta gent, s'acumula, li queda una sopa, una escudella,
i ells a vegades no hi treuen una llengua clara i diuen
feu altres una entrevista i feu una valoració.
Aleshores, venen aquí, em cita, i nosaltres fem aquesta valoració i una mica de diagnòstic.
Entren al vostre despatx.
Ah, exacte.
Seuen.
I el primer, tu Jaume, arriba una persona que us han dit a la parròquia, no podem.
Seu aquella persona i tu li fas una entrevista personal.
El primer, qui és, d'on ve, quina és la seva situació.
Exacte, que s'expliqui, que expliqui una mica els antecedents,
com ho veu ella, com ho valora i què faria ella per sortir-se'n de la situació.
i després nosaltres intervenim una mica, què li podem oferir o com la podem orientar.
I després s'inicia aquest pla de treball.
Bàsicament, molta paciència el que demanem, és el primer que demanem,
perquè hi ha una urgència, una pressa, i a vegades fer-li entendre
que a vegades hi ha temps, hi ha més temps del que sembla, en la majoria dels casos.
La pobresa conté moltes problemàtiques més afegides, i això vosaltres ho veieu.
Una persona que pot venir amb una mancança de recursos econòmics,
però es poden anar acumulant tota una sèrie de problemes
que sembla que la bola sigui tan grossa que no se'n puguin sortir.
És que realment la història de vida que porten cada persona que arriba a Càritas
és molt dura, i això el nostre company, el que treballa a la Casa Transi1,
això ens ho pot explicar molt bé, que venen d'una història de vida
que dius, ostres, que arribem a aquesta situació, és que no m'estranya
que estigui així aquesta persona, perquè així ho estaria qualsevol.
Alguna vegada que hem anat a la casa del Transi1,
que el Josep Maria ens ha explicat allò que diem dels perfils,
de qui ve, qui no ve, dius, home, has de tenir una història de vida molt dura,
ho has de veure tot molt negre, perquè tu potser tens una dificultat
per fer un pagament a final de mes, però tens una família que et fa deu coixir,
tens un sostre, encara pots pagar el lloguer i estàs visquent a casa teva,
però trobar-te al carrer, literalment, sense res,
jo crec que sobrepassa la nostra imaginació, segurament,
i hi ha molta gent que es troba en aquesta situació.
I tant, la casa es pot dir que quasi sempre està plena,
sempre hi ha demanda, i el que deia la meva companya, la Pilar,
doncs són casos que arriben molt impactants, no?
Ara, quan sortia i venia aquí a fer el programa de ràdio,
doncs ens hem trobat una persona que venia a la casa
que quasi no podia arribar amb el seu propi peu trepitjar la casa,
perquè no podia caminar, tenia tots els seus peus llagats,
i el primer que ha demanat, un got d'aigua, sisplau, res més.
No se l'ha preguntat, com es deia, d'on venia, sinó,
vine, un got d'aigua, una dutxa, posa't bé, treu aquesta roba,
guarim les teves ferides dels peus, estem per tu.
I l'he deixat en aquests moments, en aquest moment que les auxiliars de la casa
l'estaven cuidant.
No sé d'on ve, no?
De moment això, ja en parlareu.
Ja en parlem.
I teníem sort, perquè avui hi ha hagut algunes sortides de gent que ha marxat, no?
I que hem dit, bueno, però se l'hem pogut acollir,
perquè quasi sempre està ple, i ho sabeu els companys i companyes,
que ens truqueu a un lloc, sisplau, a veure si quan hi ha una plaça llura,
es reserva en una plaça i demés, no?
Avui hi havia plaça i es podia acollir aquesta persona, no?
Igual aquell que porta cinc dies a la casa,
i em demanava a veure si podia estar algun dia més.
Diu, m'he de refer.
Vinc de Santiago de Compostela i vinc caminant.
Em quedava pensant, i quants dies ha estat aquest home?
Diu, i tinc tota la part de l'esquena dolorida,
de dormir agafat ben fort a la motxilla perquè no me la robin,
i encara, i bueno, es va anar al metge d'urgència,
li van receptar unes pomades, unes pastilles,
i les està prenent en aquest moment,
però em deia, necessito més dies per poder-me recuperar, no?
En casos com aquests, no?
O com el cas de l'altre dia, que encara el tenim,
que té un noi de 18 anys, 18 anys, que diu,
no tinc res, no tinc ningú en aquests moments,
em podeu acollir, i s'ha espavilat força,
i en quatre dies ha anat a alguna botiga,
i li han dit, quasi li han assegurat, que tindrà feina, no?
El divendres jo trucava a aquesta botiga,
i em deien, sí, tindrà feina, que esperi sisplau,
el podeu tenir una setmana, i em preguntaven.
I quan li donem feina, on podrà viure aquest noi?
El podreu tenir entre vosaltres? Ja veurem, no?
Però són...
Un noi de 18 anys, que no té ningú?
No té ningú en aquest moment.
Un altre cas, si voleu, en aquest moment,
tenim un altre cas, té una altra persona,
no arriba als 30 anys, que l'han fet fora de casa,
i s'ha quedat sense res.
I no té ni un euro, no?
El primer euro el va poder guanyar,
fent un petit treball dintre de Càritas,
unes beques que tenim d'acompanyar una furgoneta
a fer unes petites feines.
Diu, quan veia els 5 euros que el podíem donar en aquell moment,
doncs s'obria els ulls.
Ja tinc per alguna cosa per prendre un cafè avui, no?
Però sovint heu de dir que no.
Ui, i tant.
He presentat, potser, les coses que hem pogut donar resposta, no?
Però els meus companys en riuen.
I què feu? Quan arriba algú que arriba de lluny,
que arriba sense res, que no sap on passarà la nit,
i és que no hi ha lloc, no és que no el vulgueu acollir,
és que no hi ha lloc.
No hi ha lloc. Tu mires solament la Rambla Nova,
els caixers per la nit, que estan ben plens, no?
I aleshores aquest hivern es calculava que unes 70-80 persones
dormien al carrer aquí a Tarragona,
comptabilitzats per l'associació San Egidi.
comptaven ells de 70-80, no?
I a més a més, aquest hivern teníem sigut molt dur.
L'hivern, com sabem tots, teníem les 24 places de casa
i les 15 places de la pensió,
en la qual també gestionem a través de la Fundació Bona Nit.
Doncs 39 places i 70 persones dormint al carrer,
no hi ha llocs per tot.
I cada vegada, doncs, això s'està creixent més.
I el que us he dit alguna vegada per aquí,
per als micròfons de la ràdio,
tenim aquest nou perfil de noves persones
que és la primera vegada que trepitgen el carrer,
que venen ben vestits, en hàbits,
i que es troben en aquest moment
que la vida els ha petat entre les mans, no?
I que en el que podem, doncs, donem resposta
i en el que no podem, doncs, no arribem, no podem més.
Ja, ja.
Aquest nou perfil, aquestes persones que fins i tot
es puguin sentir una mica avergonyides
d'acudir a una entitat com a Càritas,
vosaltres també en veieu ara, últimament?
Sí, sí, sí, hi ha persones que els sabreu d'anar.
Vull dir, és com una humiliació.
I per cert que aquest col·lectiu ha crescut bastant.
Per exemple, nosaltres, al setembre,
quan vam començar, potser que sím l'any,
llavors hi havia unes 70 famílies immigrants.
I després, autòctones, en teníem 47.
A l'arribar al mes de març, dels immigrants, n'hi havia 35.
I després, dels autòctones, d'aquí del país, 61.
A qual cosa vol dir que els d'aquí ha crescut molt.
I alguns han marxat, alguns d'aquests immigrants,
com abans ens comentava, no necessàriament.
Sí, alguns, però vull dir, tampoc no es fa notar.
i que nosaltres no ho hem notat.
Vull dir, més aviat, potser eren gent que han marxat
i que no venien a Càritas o que no hi tenien molta relació.
Però alguns sí que han marxat, però no són significatius.
No són significatius, tampoc.
Però això sí que és molt significatiu.
Nosaltres, a Càritas, a Camp Clar, en aquest moment,
atenem a 200, jo penso que en moments d'ara seran 220 famílies.
Quin tipus d'atenció doneu a Camp Clar particularment?
Aliments?
Ah, mira, i això suposa un contingent de 1.065 persones.
Vull dir que Camp Clar és una realitat molt dura, molt forta.
La gent que tenen hipoteca, que estan a l'atur i que tenen hipoteca.
Això clama el cel.
De veritat.
I en molts casos deuen demanar-vos també diners per afrontar aquest pagament.
i clar, fins a aquest punt no es pot arribar, no?, en els ajuts.
I després els aliments han fet una davallada.
La necessitat és més gran, ho hem de repartir, ho hem de compartir i ja està.
En aquests casos és quan, més o menys, amb els coneixements que pots tenir,
veus com poden, entre cometes, negociar un ajornament o el que sigui,
i llavors quan veus les coses una mica dibuixades,
com venim aquí perquè el Jaume pugui donar una mica...
que no és fàcil, eh?, perquè quan pensàvem, per exemple,
en un cas que ho teníem resolt el mes de febrer-març,
resulta que estem al mes de maig, avui en concret encara no.
Per la burocràcia que dèiem abans, o...?
Per la burocràcia encara arriba la petita pensió que m'arriba a mi,
quan arriba la hipoteca me la prenen i cada mes quedo en deute
d'uns 20 o 30 euros encara perquè no m'arriba.
Quan s'està mirant de negociar perquè pugui pagar d'hipoteca
uns 100 o 150 euros menys per poder afrontar situacions del dia a dia,
de cara a la família. Vull dir, això és molt fort, eh?
Sí, tècnics i voluntaris també feu, d'assessors fiscals,
de tècnics de financers, feu una mica de tot.
A vegades una mica de mags i tot.
Una mica en altres sempre estimulem a les persones que esperen...
Teniu una xistera i traieu a vegades coses, no?
Una mica que siguin molt imaginatius, no?
I buscar els seus propis recursos, i els de familiars, d'amics,
que hem fet amb altres situacions, a vegades suggerir-los alguna solució,
i amb tot això buscar una sortida, però molt imaginativa.
A vegades fem una mica enginyeria, ara que està tan mal desprestigiada
d'aquesta financera, a vegades fem una enginyeria una mica de l'ajut, no?
Buscar allà on ningú pensa que es pugui trobar.
I allargar plaços, demanar pròrrogues, negociar...
Bàsicament guanyar temps.
Parlàvem l'altre dia amb una família que em venia,
que estava amb una xabola, no?
I com estàs?
Doncs estic bé perquè ara em diuen de marxar.
I vam estudiar una mica el cas,
i el millor que era per aquella família era continuar.
Continuar allà.
Continuar allà.
Era la situació més perfecta, no?
Vull dir, i era una casa en poques condicions,
pràcticament una casa semi-abandonada, no?
Però tenien més o menys aigua i llum i anaven funcionant.
Però clar, hi havia un perill de desnonament.
Doncs bueno, allarguem una mica, ajudem a allargar una mica la situació,
a veure si canvia el panorama o surt una oportunitat o una sortida a la seva situació.
Hi ha gent amb molta problemàtica afegida i mental i de més,
però quan arriba a la casa i es troba acollida,
quan es troba que pot les coses mínimes,
les necessitats mínimes les té cobertes,
doncs dona gràcies per tot això.
I aleshores, doncs, poder atendre a 24 és el que podem.
Més seria dormir la gent en els passadissos.
Això és tenir inseguretat,
això és que no hi ha dutges per a tothom,
això és més brutedat,
és tenir més persones de neteixa,
això és impossible, no es pot tractar, sí, no?
Hi ha gent que m'ha dit,
bueno, l'albergue de Tarragona,
Déu-n'hi-do, molt bé, estem molt contents comparant
amb altres llocs on han patit agressions
perquè aquest hivern ha sigut molt dur
i s'ha de comprendre també,
de dir, bueno, què faig,
el fico a dins o el fico a fora?
És que està nevant, està glaçant
en altres interesses d'Espanya, no?
I, bueno, encara que el fico al menjador,
però clar, això suposa que el tractament
en aquesta persona no el tractem
amb la dignitat que necessita, no?
Gràcies a Déu el nostre clima de Tarragona
és benigne, a l'estiu som molt benignes
i la gent, doncs, pot passejar,
pot estar-se fins la nit,
pot dormir en un recet al costat de la platja,
etcètera, etcètera, no?
I és una problemàtica menys que tenim,
però clar, hi ha una problemàtica
que és la del dormir, la de l'allotjament
i una altra la del menjar.
Perquè per menjadors comunitaris a Tarragona
no n'hi ha.
No n'hi ha, no n'hi ha, no n'hi ha, no.
Això mateix, no sé qui vol parlar.
Això ho deixem.
No, és que no sé qui li conegui.
No, no, no dic d'aquesta taula,
dic que en general no sé a qui li correspondria,
això dels menjadors.
Evidentment, evidentment...
És una gran assignatura pendent que hi ha a Tarragona, eh?
Sí, hi ha menjadors,
hem nomenat abans la comunitat de Sant Egiri,
que fa aquest ajut un dia a la setmana, em penso.
Bé, tots fem el que puguem
i sobretot des de les parròquies,
des de les càritas parròquials, no?
Ja veiem aquí la diferenciació que hi ha de zones a Tarragona.
És evident que és una necessitat que des de càritas
ens hem plantejat i ens ho plantegem molt seriosament, no?
I estem treballant i estem començant a fer gestions
a veure si és possible amb l'ajut de tothom, evidentment, no?
Administracions, parròquies, evidentment, altres comunitats, en fi...
Lideraria una mica el projecte però amb el suport...
No sé si lideraràs la paraula...
O prendre la iniciativa però amb el suport d'entitats i administracions
perquè sols no podeu assumir un menjador comunitari.
Evidentment, i és una necessitat per ara, no?
No el nomenaríem un projecte més, un programa més,
sinó que és per ara, no?
Ara la gent pateix gana i és veritat que veiem les famílies,
que veiem... i és una necessitat urgent i per ara mateix, no?
Aquesta necessitat diu que per ara és ben veritat.
La cosa és com s'ha d'organitzar això.
Per una part veiem dues coses.
La gent que viu al carrer, que per aquests potser sí que seria necessari
un menjador social, no?
Però la gent que té un habitatge és necessari un menjador social
que et surti de la seva casa per dinar a un altre lloc,
clar, això és paliagut, això és difícil.
Perquè, clar, la vergonya que un pot sentir que jo deixo la meva casa
per anar a dinar amb els meus fills a un altre lloc,
no podem solucionar-ho amb voluntaris, amb gent,
que pugui portar aquest dinar a les cases.
Si s'ha d'augmentar, per exemple, el projecte que està portant Creu Roja,
que ell ja porta dinars a vivenda...
A persones grans, sí.
A persones grans.
No podria, potser, aquesta organització, és un dir, eh?
Amb el recolzament d'altres, doncs que ells tenen ja l'experiència de dir,
bé, això s'ha d'augmentar i l'Ajuntament no podria fer passos
molt més movibles, més flexibles.
Parlar amb les ONGs que estem de dir, escolteu, a veure,
s'ha de donar el dinar, s'ha de donar dinar a aquestes persones
que, com dèiem en Can Clar, ho estan passant malament.
Disposem de mobilitat de persones que portarien aquest dinar a vivendes?
Poder, sí, s'ha d'organitzar.
Perquè la Paquita no se té, per la seva experiència, digue.
No, no, jo penso que això pot coexistir.
Una cosa no treu l'altra.
Molt bé.
Per mi.
Jo estic molt d'acord amb tot això que dius.
I no vol dir que perquè es faci un menjador a Can Clar o allà on sigui,
en un lloc assequible, una cosa no treu l'altra.
Jo ho veig així.
Ara, jo penso que hi ha, mira, hi ha persones, l'altre dia mateix,
una persona que va venir a Can Clar perquè al final ja no sabem ni...
Mentre tenim, donem.
Ja no pedim ni, ja no demanem si estan empadronats i tal.
D'un bé.
Mentre tenim.
A mi, de veritat, em va trencar el cor.
Dic, te, pren això.
Li donava una tarta, bueno, una altra cosa.
Sí, sí.
I veurem si dic, ai, calla, que tinc una altra.
Dice, no, no, no, no me la dé.
Ai, digo, per què no?
Dice, és que jo allí, mentre esperava, he dicho que tenía hambre.
I un chico que usted le ha dado dos, me ha dado una.
I casos com aquest, em podria repetir uns quants.
Aquestes persones que no tenen res, eh, el que tenen encara ho comparteixen.
Això és molt greu.
I molt gran, alhora.
Això és molt greu.
Molt greu i molt gran.
No, no, no, no, que ara ja us estava escoltant aquí i hasta al·lucinava una mica,
perquè són casos molt concrets, que em sembla molt bé que es faci,
però allà, que, amb clar, no és aquesta la realitat.
Ja he de dir que una cosa...
Allà hi ha gent que passa i fa, que dormen el cotxe.
Fà en física, eh, no estem parlant de...
No, no, no, no, no.
No, no, no, està molt bé el que està dient la Paquita
i denunciant-ho a través dels metjans de comunicació.
No, no, no, no, és que si no ho fem aquí, on ho farem?
Perquè això no...
És allò que hem dit de la pobresa invisible, això no es veu,
i si no diu algú que ho viu cada dia...
Que se sap tot això, no se sap veritablement això que està dient la Paquita.
I això s'ha de publicar.
Així n'hi ha.
I que tindrien vergonya d'anar al menjador, segur jo que no en tindríem.
Bueno, aquests poden, però hi ha famílies,
jo volia dir famílies que estan com més estructurades,
hauran de buscar un altre sistema.
Jo l'entenca al Josep Maria perquè a través de la Casa del Transeun
estic segura que ha vist moltes persones
que el que més greu els sap d'haver perdut no són els diners,
sinó la dignitat.
Això mateix.
I això fa molt difícil que se'n surtin.
No perquè no tinguin habilitats per treballar ni condicions,
sinó perquè han arribat a un punt de pèrdua de l'autoestima i d'enfonsament
que això de plantejar-se d'anar...
I gent de Tarragona que ve a dormir a la Casa del Transeun
perquè no té on anar a dormir en aquest moment.
I em deia l'altre dia una persona,
intento que no em vegin entrar a la Casa del Transeun.
Clar, perquè per ells és una vergonya terrible,
és una situació que diu, és que em coneixen aquí
i espero que estaré, això, 10 dies, 15 dies
perquè penso que demà em donaran una feina,
podré anar a pintar unes coses i demés,
ja tindré un diner i ja marxaré a una pensió.
Gràcies de tot cor i enhorabona per la feina que feu.
Molt bon dia.
Gràcies.
Gràcies.