És el moment d'obreig a la cinquena hora del matí de Tarragona Ràdio.
Aquí seguim a l'antena de la ràdio de la ciutat,
matí de dilluns, estrenant setmana.
Avui és 11 de maig.
Seguim amb una tònica meteorològica similar a la del cap de setmana,
que vol dir temps bastant estable, però força núvols,
mala visibilitat, boirines, calitges, núvols baixos
que ens deixen aquest sol apagat o aquest cel una mica emblanquinat.
De moment, però, amb un ambient suau i agradable,
de plena primavera, podríem dir.
Tenim ara mateix 18 graus aquí al centre de la ciutat,
a l'exterior dels nostres estudis.
A partir d'ara, com us havíem anunciat,
canviem d'escenari, canviem de registre,
perquè des d'ara i fins a l'una del migdia,
al matí de Tarragona Ràdio,
el farem des de les instal·lacions centrals de Càritas,
aquí a Tarragona, al carrer August,
amb un munt de convidats i amb els nostres companys
Joan Maria Bertran i Yolanda García,
que ja han marxat una bona estona
per preparar un programa que pretén, sobretot,
analitzar l'impacte de la crisi econòmica
en molts col·lectius de la nostra societat,
de la nostra ciutat.
Així que marxem allà a partir d'ara i fins a les 12.
Prenent el relleu la Yolanda García,
a la que ja saludem.
Yolanda, molt bon dia.
Hola, molt bon dia, Ricard.
Sí, som aquí a Càritas,
i la veritat és que potser fa encara no dos anys
que ja vam ser-hi aquí per conèixer la tasca que desenvolupa aquesta entitat.
La crisi econòmica és evident que ha augmentat les necessitats de moltíssimes persones.
Fins i tot hi ha qui diu que ha canviat el perfil de la pobresa.
Entitats com Càritas han de atendre moltíssimes persones,
però en l'actualitat, a més a més,
en disposen de menys en recursos econòmics,
tot i que treballen, i molt,
per no baixar el llistó d'aquesta demanda social.
Ens acompanya, així, en primera instància,
Jordi Borràs, és el director de Càritas Interparroquial.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Dolors Vidor, responsable de la Comissió del Voluntariat.
Dolors, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Amb la Dolors i amb altres persones que aniran passant per aquests micròfons,
ja havíem parlat anteriorment.
Parlarem dels diferents programes que duen a terme Càritas,
d'orientació laboral,
programes adreçats als més petits,
projecte d'educació infantil, com el Som i Tots,
o un programa adreçat a les persones grans,
ara sí, al teu costat.
Perquè ara, fa un moment, ho comentàvem amb la Dolors,
que la pobresa no és només la falta de recursos econòmics,
la pobresa són moltes coses, no, Dolors?
Exactament.
Què és la pobresa?
La pobresa, bueno, pot ser aquesta part econòmica
que tots potser a vegades pensem, no?
Però també hi ha aquesta altra que és de soledat,
d'abandor, de bellesa,
que també cal acompanyar.
És de Càritas, també.
Càritas, vaja, jo diria que el patrimoni més important que té
és el voluntariat, segurament, no?
Sí, en efecte, amb la Dolors, si no, després ja comentarem,
però Càritas existeix perquè la base de Càritas és el voluntariat, no?
Tenim projectes, tenim programes, que després comentarem quins són,
però aquests programes, aquests projectes no tindrien cap sentit
sense aquesta base, no?
Aquestes persones que estan dia rere dia, doncs, des de les parròquies
i des dels diferents programes, doncs,
atenent a les diferents situacions de pobresa.
Moltes vegades, Càritas és una paraula, un terme, un nom,
una entitat que tothom coneix,
però fora interessant explicar una miqueta com treballeu.
es necessita una estructura que us doni coneixement de la realitat
a través de les parròquies, dels centres.
Com s'estructura Càritas? Com us moveu?
Com preneu les decisions?
Bé, Càritas, Càritas Interparroquial,
ara fa, doncs, potser un parell d'anys
vam celebrar els 25 anys de la seva creació,
ara portem 27,
i va néixer, doncs, aquesta necessitat,
primer, de coordinació, no?,
de coordinació de totes les Càritas parroquials,
centres i altres persones que s'hi volien adherir o afegir, no?
D'aquesta necessitat de coordinació va néixer,
o es va fundar Càritas Interparroquial a Tarragona, no?
Càritas, evidentment, existeix des de fa molts anys,
jo diria que la primera Càritas, evidentment,
la va fundar Jesús, no?,
quan a les primeres comunitats cristianes,
a les primeres comunitats, famílies, etc.,
doncs, s'ajudaven entre elles,
doncs, aquell és el nexe d'unió
que volem identificar amb Càritas, no?,
i partint d'aquella base evangèlica,
doncs, en ple CR21,
amb totes les mancances que podem tenir
i amb totes aquelles necessitats que es puguin detectar,
doncs, actuem, no?
Sempre mirant, sempre, amb les persones,
voluntariat, a les parròquies, des de les parròquies,
és important el terme de treballar sempre des de les parròquies, no?
Ja sigui catequesi, esplai, Càritas,
doncs, Càritas és un grup més que treballa a les parròquies,
i nosaltres el que fem des d'aquí és coordinar totes aquestes parròquies,
que no és fàcil, perquè parlarem també,
podríem parlar també de la ciutat de Tarragona, no?,
des de la seva oreografia geogràfica complicada,
als barris, centre-ciutat, no és fàcil, no?
I la coordinació de totes aquestes zones de la ciutat és complicat.
I és important assenyalar, en tot cas, el paper que fa Càritas,
que no és només assistencial, aquella assistència urgent, momentània,
sinó que treballeu a mig i llarg termini,
i per això entrarem després en els temes dels programes,
que són fonamentals, no?
Sí, sí.
Són molts programes en aquest sentit.
Molt bé, o sigui, els voluntaris, precisament el que fem aquí,
doncs, és l'acollida i la preparació de cara a aquests projectes
que té Càritas, no?
El voluntari té que tenir una actitud oberta i d'acolliment
per anar incorporant-se als nous projectes.
Vull dir que quan s'arriba aquí, doncs, s'omple la fitxa, no?
Se li dona un dia o una hora per poder tindre l'entrevista
i després se li fa tota l'explicació dels diferents projectes.
I aquesta seria, doncs, la cara d'un nou voluntari.
Les edats, per l'experiència dels últims anys, hi ha de tot?
L'experiència dels últims anys és unes persones,
moltes vegades hi ha prejubilades,
al jove, doncs, li costa molt més, això ho veiem.
Possiblement a les parròquies hi ha algun jove, no?
Però pocs, tampoc és que si n'hi hagi moltíssim.
No, no, de cara és que aquí, precisament,
són aquelles persones, un prejubilat, no?
Que llavors té unes hores i dedica un temps a Càritas,
o un temps lliure per donar Càritas.
Suposo que és a mesura que vas guanyant temps per tu,
és quan prens aquesta decisió, no?
Moltes persones segurament també treballarien voluntàriament,
però no poden.
Família, feina, però és una assignatura pendent en la seva vida
que probablement l'acompleixen.
Vosaltres heu notat un augment important de la demanda d'ajuda?
d'ajuda bàsica, parlo, d'aliments, per exemple.
I tant, i tant.
Precisament això ho detectem més des de les parròquies, no?
Que per dir alguna cosa, diria que de 30 famílies,
passem ara a 57, 58 famílies,
i cada setmana se van incorporant, no?
Un 50% estem parlant d'augment, de demanda d'aliments, en aquest cas?
Sí, amb aliments.
Amb aliments.
O sigui, la gran majoria et demana aliments, ara,
perquè és el que dèiem abans, no?
Que la persona que abans subsistia perquè tenia una petita feina
o s'ha quedat a l'atur, què passa?
Que si té algun diner, doncs ho va reservant pel pis,
per aquestes coses que ha de pagar, no?
Llavors el que li fa falta és pel dinar, pel menjar, no?
I és el que s'arriba a les parròquies.
També venen, doncs, demanant això l'ajut per un pagament de lloguer,
d'unes ulleres, de llibres escolars, quan no es poden tenir, bueno.
I quan s'exhaureixen, què ha passat més d'una vegada?
Els aliments que teníeu, que s'han de fer col·lectes extraordinàries,
campanyes puntuals?
Campanyes, sí, sí.
Abans es feia una...
I en desespero, no? Que us deu entrar? O no?
Molt, molt, molt.
I perquè veus que no pots arribar a tothom, no?
I llavors això sí que sap greu.
Però bé, doncs, de cara a les parròquies el que fem és campanyes.
O sigui, abans en fèiem una per Nadal i, doncs,
ara hem de fer continuar fent campanyes, no?
Sí, sí, abans, fins ara, la campanya que més li sonarà a la gent
és per Nadal, que fem campanya també pels col·legis,
diferents col·legis, inclús instituts.
i a les parròquies es fa campanya per Nadal, no?
A Nadal, doncs, bueno, a la gent li ve aquella fibra sensible
del naixement de Jesús i compartir,
però ara hi ha la necessitat que, bueno,
moltes parròquies, doncs, han reiniciat o fer un reset
i fent campanya ara en aquest trimestre,
una altra campanya al setembre, segurament.
Bé, es fa el que es pot, però conscient, no?
I tornant al que dèiem dels projectes i programes,
evidentment aquests programes estan a disposició de totes aquelles persones
que pateixen aquesta necessitat.
El que passa és que ara potser hem de baixar el nivell
i posar-nos més al nivell assistencial, no?
Aliments, necessitem aliments, necessitem més recursos,
però els programes i projectes no els podem deixar de banda, no?
Perquè aquests els tenim arrel d'una necessitat
que sempre s'ha detectat des de les parròquies,
a la ciutat, al barri, etcètera,
des de programes per atendre els infants,
programes fins a la gent gran,
doncs, tot aquest ventall intentem donar resposta
a aquestes necessitats.
Quan plantegeu campanyes com ara la que esmentàveu de Nadal
són molt exitoses, en el sentit que molta gent fa la seva aportació.
Hi ha vies perquè qualsevol persona que ens escolta
pensi, escolta, doncs jo també vull col·laborar,
però no quan em cridin,
perquè no poden estar dient-me cada dia què fa falta,
jo he de saber què fa falta.
Jo en qualsevol moment puc anar a una parròquia de Tarragona
i fer una aportació econòmica d'aliments, del que sigui?
Perfecte.
Qualsevol dia, no cal que feu campanyes?
No cal que fem campanyes.
Diguem-ho perquè després ens oblida que ens vam començar a agradar
amb altres coses, però a vegades sembla que sigui puntual.
Immigrants i persones grans continuen sent el gruix de col·lectius
que tenen més necessitats en tots els sentits?
Bé, avui dia potser també persones o parelles més joves,
perquè el que estàvem dient, que s'han quedat sense feina,
jo tenia un treball una mica precari
i aleshores se'ls ha acabat.
Ara parlem dels immigrants que sense papers,
que feien alguna hora o alguna cosa d'aquestes,
i ara s'han quedat al carrer, no?
O sigui, parelles joves amb criatures petites, sí, sí.
Sí, sí, ara estem una altra...
Abans potser sí que eren més els immigrants
i persones més grans, no?
Que potser no els arribava prou la seva prestació,
però ara avui dia no, ha canviat molt.
Clar, vosaltres no només treballeu a partir de l'experiència,
que és una font d'informació molt valuosa,
sinó que per detectar, sobretot per aquells programes
que feu a mig i llarg termini,
feu estudis previs per conèixer quina és la realitat de la ciutat,
perquè senyor seria una miqueta actuar amb molt bona voluntat,
però aquí s'ha de ser una mica científic, no?,
a l'hora d'aplicar un mètode.
Hem de ser també agossarats i pensar molt en tots els recursos,
pocs recursos que tenim,
però sí que és veritat que vora l'any 2000,
penso si no, ajuda amb dolors,
vora l'any 2000 vam encomanar un estudi
de les condicions de vida a la ciutat de Tarragona,
centre-ciutat, barris,
arrel d'aquest estudi es va detectar lògicament
la necessitat que hi ha de gent gran,
gent gran que viu sola,
i per això va néixer el programa Ara sí i ara al teu costat,
que després ens explicarà la Teresa.
Ara, l'any passat, l'any 2007,
vam encomanar un altre estudi
a la Universitat Rovira Virgili,
que juntament amb l'ajut de l'Ajuntament de Tarragona
i la Diputació de Tarragona
vam posar a terme aquest estudi.
Aquest estudi reflexa també les necessitats de la ciutat,
que no ve a ser una altra cosa
que la continuació d'aquelles necessitats
que s'havien vist l'any 2000.
Segurament aquest estudi es va presentar
abans de l'esclat d'aquesta crisi
i que tothom parla, però ja apuntaven,
ja apuntaven moltes maneres,
potser els perfils de persones
que apuntava abans la Dolors,
no només immigrants, sobretot dones,
immigrants, gent gran,
però ja baixem una mica més
i recollim aquestes necessitats
de persones soles, amb mares, amb fills, etcètera.
Vosaltres, des de Caritas, fa temps que parlàveu
d'això de la nova pobresa, fa 4 anys, 4-5 anys,
de la crisi econòmica, se'n parla fa dos.
Les persones que heu treballat sempre
en sectors més desfavorits, això ja ho vèieu venir?
Sí, en principi sí que es veia,
perquè les coses com anaven,
i com pujava tot, era impossible mantenir-se
i a més a més, aquestes persones encara menys,
perquè si feien unes hores,
si tenien un petit sou,
doncs encara la davallada ha sigut molt forta.
Igual, moltíssima gent.
Jordi, abans parlaves de la complexitat
que té la ciutat de Tarragona,
d'alguna manera jo ho visualitzava,
perquè a vegades caiem en els estereotips,
determinades zones de barris de Ponent,
bosses de pobresa, al centre no,
tothom viu molt bé, i realment no és així, no?
A cada racó de la ciutat,
independentment que sigui un barri o sigui el centre,
trobes petits espais, o grans espais, segons com,
que conviuen amb altres que sembla que no passi res,
i al costat mateix hi ha autèntiques bosses de pobresa.
Molt bé, sí, sí.
Això en diríem una pobresa vergonyant, no?
Moltes vegades, amb aquest estudi que es va fer,
de l'ara sí, es va trobar persones grans
que vivien amb una extrema dificultat, no?
De menjar i de serveis.
És clar, vull dir que...
I això estava al centre de Tarragona, vull dir que...
En tot arreu, no?
Per això va bé que t'estudis,
perquè posa a l'abast, doncs,
o conèixer aquestes mancances, aquestes necessitats que hi ha.
Hi ha qui pensa que és impossible
d'una situació d'estabilitat,
com podria ser la de qualsevol nosaltres,
que cobrem la nostra nòmina a final de mes,
que anem fent, que posem el plat a taula,
que anem al súper...
Hi ha qui pensa que és impossible
que jo, de tenir una situació estable,
demà hagi de trucar a la vostra porta a demanar aliments?
Això li passa als altres, sempre, no?
Sí.
De fet, s'estan donant situacions com aquesta que tu has comentat ara,
de persones, famílies, que tenien feina,
que s'han quedat sense feina,
que tenien un nivell de vida normal
i s'han vist abocats per tema de què parla tothom,
del tema de les hipoteques,
que d'acord que potser hauríem de parlar
si som conscients d'allò que hem fet, no?
i de totes les despeses que hem anat acumulant i adquirint, no?
Això és un altre tema,
però, evidentment, aquí no ens podem qüestionar aquestes coses,
sinó que atendre a tothom,
però sí que s'està començant a veure
aquest perfil de persones, de famílies,
amb fills, etcètera, més aviat,
que s'han trobat en aquesta situació, no?
Treballeu, abans comentaves que l'estudi s'ha fet amb l'Ajuntament.
Treballeu en la mesura del possible
amb altres institucions i entitats,
fins i tot amb les administracions públiques.
Sí, sí, sí.
Que és complexa, perquè en l'administració
s'ha d'entrar també en la burocràcia,
en els papers, en determinades prioritats, no?
Sí, tots tenim, en el fons, burocràcia,
tots tenim aquella lentitud,
perquè si vols fer les coses bé,
evidentment, doncs, s'han de fer una sèrie de passos, no?
Evidentment, ens coordinem amb serveis socials,
d'aquí l'Ajuntament, és bàsic també coordinar-nos.
És bàsic entendre aquesta coordinació des de cada zona de la ciutat,
a través de cada parròquia,
a través de cada institut,
lloc de servei social que hi hagi a la ciutat,
però sí que és cert, sí que és veritat
que de vegades hem de dir que som càritas,
que nosaltres tenim veu pròpia
i que són la veu, en aquest cas, dels pobres, no?
I s'han de sentir, s'ha de sentir aquesta veu, no?
Però és bàsic coordinar-nos, evidentment.
Ho estem fent i amb aquesta situació és complicat,
però és bàsic.
Vosaltres no sempre podeu donar resposta
a aquelles persones que se tancen a la parròquia
o aquí a l'edifici del carrer August, no?
No, no sempre, és veritat.
I en aquests moments encara menys, no?
Perquè són moltes les necessitats
i moltes persones que quan pensen en enviar amb algú
o si conec amb algú que necessita alguna cosa,
doncs sí que pensen en càritas, no?
En aquesta institució d'excel·lésia
que vull dir que té bona premsa,
avui per avui, càritas, no?
I que la gent pensa de seguida com una solució
pel problema seu o d'un altre, no?
O sigui, això també és, vull dir que és una cosa a tenir en compte, no?
I que vol que l'hi solucionem ja.
Exacte, això també.
Per tant, transmetre aquesta sensació de dir, bé,
has vingut a Càritas, has vingut a la parròquia,
t'acollim, t'acompanyem,
de vegades és difícil explicar-li a aquesta persona
que vol que té un problema i vol que l'hi solucionem ja.
Ràpidament, no?
Però i com li dius que no?
És que moltes vegades jo crec que escoltant,
només simplement escoltant a la persona que ve
amb una gran necessitat o amb ganes
que algú se l'escolti, no?
Perquè millor va a l'administració i, bueno,
doncs no es poden atendre, no?
Llavors, l'últim recurs és Càritas.
I aquesta sensació, doncs, que poden rebre allí,
doncs, de una mica, doncs, de tranquil·litat,
d'acollida...
Aquella persona es va relaxant, no?
I llavors també és bo fer-li descobrir
que cada persona té un potencial d'interès.
I que ha de descobrir, no?
I que sí que és cert que la seva institució
pot ser molt greu,
però de vegades també fa falta, doncs, l'ajut.
Doncs nosaltres tenim, per exemple,
els professionals a Càritas, no?
Que en un moment així, doncs, hi acudim
i veure com ho podem fer
perquè hi ha problemes molt greus
que el voluntari, doncs, no pot decidir tampoc, no?
Però, bueno...
I el voluntari, on es posen els límits?
Emocionalment?
I d'implicació?
O sigui, és que...
Jo m'imagino que se'ls ha de posar per sobreviure.
Per sobreviure, exactament.
Fonamentalment, eh?
Sí, sí.
Bé, jo crec que...
És veritat.
Però també tens molta...
Que diré jo, reps moltíssim, també, no?
A l'hora.
I llavors tens aquests límits.
O sigui, sí que pateixes per aquella situació,
però també tenim ajuda.
Tenim l'ajuda, doncs,
que fem jornades de formació, no?
Vull dir, que no estem sols, no es trobem sols.
En un moment donat, doncs, això que ara,
diguem-ne ara, no?
Doncs que podem anar amb un professional,
explicar el tema, què et sembla...
Tenim recolzaments, no?
I llavors, doncs, això també ajuda.
Ajuda a portar-ho, doncs.
És que emocionalment no ha de ser fàcil.
De vegades no és fàcil.
És veritat.
Parlàveu de límits.
És veritat que ens hem de posar límits.
Clar.
Tots poden ser voluntaris o tècnics,
és igual, li diem a tots gent de càritas, no?
Perquè tots són càritas.
Però és important posar-se límits.
No preguntar-nos on ens posem els límits,
sinó posar-se límits, no?
I abans d'enjecar un programa, un projecte,
doncs pensar-s'ho molt amb els recursos que tenim,
tant econòmics com humans, etcètera,
ens hem de posar límits.
La pobresa dona la sensació,
abans ho parlàvem amb el Jordi,
la pobresa dona la sensació que és invisible,
no la veiem.
De fet, a veure, quan fem el nostre trajecte
per anar a la feina,
jo he pujat per l'Avinguda Roma fins aquí,
fins a Càritas,
l'únic que he vist és una noia d'aspecte
d'aquestes noies que sembla que siguin romanes
per la forma de vestir asseguda en un portal,
però jo venint des de l'Avinguda Roma fins aquí
no he vist cap signe de pobresa
i en altres ciutats europees
que quan estàs transitant, Déu-n'hi-do.
La pobresa hi és, és invisible,
però nosaltres no sé si és que busquem itineraris
per no trobar-nos-la,
perquè a vegades ens posem a mirar la televisió
i amb aquesta moda de fer reportatges socials,
ara resulta que tots hem descobert
que això no passa a milers i milions de quilòmetres d'aquí,
sinó que també.
És a dir, veiem aquest retrat de la pobresa a la televisió
i ens sensibilitza,
desperta els millors sentiments de justícia,
però en el nostre dia a dia,
la més propera,
sembla que intentem desviar-la.
No sé si aquesta reflexió és correcta
sota del vostre punt de vista.
Jo ho plantejo amb interrogants, no ho sé.
Sí, sí, és possible.
Si està a la tele,
em lamento i que malament,
però si la veig al costat quasi que m'aparto.
És possible?
Sí, sí, sí.
És possible que sigui així,
que desperti aquell interès de solidaritat
i un interès solidari que tots tenim.
I aquests programes, en principi,
clar, nosaltres els veiem de lluny,
aquests programes de la televisió,
però sí que és veritat que potser estan donant aquell ajut
perquè tothom comprengui aquesta situació.
Sí que és veritat que has vingut per l'Avinguda Roma,
per la Rambla, Plaça Imperial,
clar, és una zona cèntrica, d'alguna manera,
que hi ha d'haver,
però sí que és veritat que dintre d'aquell egoisme,
i que s'entengui jo egoisme,
que cadascú ha de sentir,
doncs és evident que després te preguntes,
clar, tu tampoc tens dret a decidir per aquella persona
que ajudi, que sigui solidària.
Cada persona té les seves,
i per tant és important pensar
que també pensen aquesta gent en els demés.
Jo recordo, ara m'has de dir això,
recordo quan era més jove,
que allò que deien,
oi, mira els negrets, els negrets de l'Àfrica,
i els apadrinava.
Les górniles aquelles del dònom amb el cap.
Però és clar, el negret s'ha fet gran i el tenim aquí.
I ara no ens ho sembla tan bé, saps?
No és tan exòtic, com era aleshores.
No, no, no, no, és diferent això, eh?
Ja ho tenim aquí, escolta.
La pobresa aquesta d'immigració,
doncs la tenim aquí.
Està aquí molt arrelada.
Vosaltres com preveieu el futur més immediat?
A veure...
Seu capaços de fer previsions
en quant a la feina que haureu de fer?
Com podeu atendre?
Ja en parlarem en tot cas al final del programa,
que seran altres persones que també treballen.
Jo crec que estem passant moments durs, no?
I això ho veiem des que no es pot arribar a tothom.
I això, en el fons, doncs dona...
No neguit, perquè no podríem treballar si tinguéssim un neguit,
no?
Jo crec que ho hem de saber també mesurar.
Però és difícil, de moment.
Perquè si és difícil per una persona que està preparada
trobar feina en aquests moments,
molt més difícil, o impossible, diríem,
és trobar feina una persona que no té ni papers ni està preparada.
I llavors...
Hi ha de sobreviure.
Hi ha de sobreviure, no?
Llavors, a veure, de moment està difícil per mi, no ho sé.
Sempre oberts a l'esperança, eh?
O sigui, que això...
Aquí ara volia jo ja girar, perquè prou de drama,
ara hem de ser positius a partir d'ara.
Deies, Jordi, no, no, és que, a veure,
una persona que va pel carrer no està obligada a ser solidària,
no està obligada a ajudar, ni ningú pot dir res,
cadascú és lliure.
A vegades potser és que no ho volem fer perquè no volem patir,
i això ens provocaria patiment,
no està en un sentiment d'egoisme, sinó d'això.
De totes maneres, tu t'has vist a vegades sorprès,
entre cometes, o no sorprès,
quan t'han vingut, no direm noms,
però abans em comentaves, no?
Des del propietari d'un restaurant de Tarragona,
que va dir, escolta, jo a partir d'ara us portaré el menjar,
que no sé, és a dir, casos de gent
que col·labora de manera absolutament anònima i generosa,
també us en trobeu.
Sí, sí, això passa, això dic que em referia
a que ningú pot qüestionar a ningú la seva moralitat
o la seva solidaritat, no?,
perquè després te trobes amb sorpreses, no?,
i amb sorpreses que dius,
potser sortint una mica,
obrint una mica la finestra i les portes,
doncs te trobes amb moltes sorpreses positives,
en aquest cas, no?,
potser hem de collar-nos una mica més
i dir, bueno, què podem fer més, no?,
per la ciutat o penso en Càritas de pobles petits
o d'un poble petit,
tot el poble es pot, doncs aquí, per què no, no?,
dintre de la parròquia, dintre de la zona,
de la ciutat que visqui o com visqui,
en fi, sí, es poden trobar.
Segur que el que us dona més satisfacció
com a entitat a Càritas
són els diferents programes que deu a terme,
perquè, clar, aquella tensió de donar uns aliments,
de fer una ajuda econòmica puntual,
són unes persones que, segons com,
potser no les tornes a veure,
però a través dels programes podeu fer un seguiment
i en molts casos podeu veure com se'n surten
les persones pel seu propi esforç
i això deu ser el més enriquidor per vosaltres, no?
Sí, sí, els programes, lògicament,
es van crear, van néixer d'aquesta necessitat
i els programes, doncs, continuen
i han de continuar, no?,
el que dèiem d'aquesta situació de crisi,
d'ajuda més assistencial,
però no podem deixar de banda
aquests programes i projectes, no?,
perquè és com hem d'entendre Càritas,
és la promoció de la persona, no?,
em preguntaves abans com ens podem sortir
d'aquesta situació.
Doncs és bàsic ajudar els últims,
com sempre fem a Càritas,
i també és bàsic la formació,
la formació als propis voluntaris,
a la gent de Càritas
i la formació d'aquestes persones
que atenem des dels projectes, no?
Després, el dia de demà pot ser,
doncs, sortir, els hi surti feina
i bé, no sabran com fer aquesta feina, no?
Per tant, la formació també és bàsica.
Parlarem de formació i parlarem de programes
i amb vosaltres ens trobarem ja al final
amb altres persones, voluntàries i tècnics
que treballen a Càritas.
Fem una petita pausa i seguim en directe
des del carrer August.