És la una del migdia, nou minuts i mig.
Acabem el programa, com dèiem,
tot parlant del Club Social La Muralla,
una entitat que té com a objectiu donar suport
a les persones que pateixen algun trastorn mental
i que divendres inaugura una exposició de pintura
al tinglà d'un número 4 del Port de Tarragona.
El club ha sorgit dins de l'associació
que es va crear ja fa un quant temps.
L'associació és veterana, el club és més recent.
Ens acompanya el seu president de l'associació del club,
Josep Maria Montné, bon dia, benvingut.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Saludem Teresa Allepus,
ella és vocal de l'entitat.
Teresa, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per ser amb nosaltres.
I naturalment saludem també Paula Ulloa.
Bon dia, Paula.
Hola, bon dia.
Ella és la coordinadora del Club Social La Muralla.
El que veurem a partir de divendres
és una mostra d'una de les moltes activitats
que desenvolupa el club.
I sobretot jo m'imagino que és una eina molt bona
per conèixer el club i per conèixer sobretot
la problemàtica que experimenten les persones
que tenen algun tipus de trastorn mental
i les seves famílies.
Perquè aquest tipus de trastorns, com d'altres,
no afecten a la persona només, sinó al seu entorn més immediat.
Suposo que és així.
Sí, sí, és així mateix.
Fa més de 10 anys, que hi gravé 11,
que es va crear la muralla.
I home, ja va ser un fet molt important a Tarragona
perquè generalment les persones que pateixen trastorns mentals
sembla que se les vulgui amagar una mica.
No sé si és així, però aquesta sensació és la que dona, no?
Sí, sí.
Hi ha una societat que es diu tan solidària i tan així?
Per què penseu que passa això?
És una malaltia que normalment la societat no la veu amb bons ulls.
No l'accepte, però...
Però per què?
Vosaltres, clar, jo m'imagino que us heu plantejat més d'una vegada, no?
Sí, jo crec que...
Perquè realment tampoc no es coneix el problema que pot portar aquesta infermitat,
que ve a ser com una altra infermitat sempre que es segueix un tractament mèdic.
Clar, a més no hi ha una malaltia, un trastorn mental.
N'hi ha molts.
Hi ha de molts tipus.
De diferents nivells.
Clar, i tant.
Dintre d'una malaltia d'esquizofènia hi ha diferents nivells.
Clar, i sigui en un tractament, la persona pot fer una vida normal.
Ha canviat molt la cosa, eh?
Perquè avui des de l'atenció ambulatòria,
abans doncs hi hauria d'estar a un centre, ingressat...
Sí, sí, sí.
Avui dia les persones que tenen un trastorn mental
poden anar fent més o menys la seva vida?
Normal.
Normal.
Es pot fer una vida normal.
Laboral també?
Sí, perquè jo, per exemple, que soc president, soc esquizofrènic.
Tu ets esquizofrènic.
Sí.
I quan t'ho van diagnosticar fa temps, ja?
Doncs anys.
Anys.
I has vist com ha canviat aquesta percepció
i com s'ha pogut anar normalitzant la teva vida?
Sí, doncs medicament.
Els tractaments funcionen, doncs?
Funcionen, funcionen.
I fas una vida normal a casa teva?
Normal, normal.
Vas a l'entitat,
quan tens consulta o visita i la medicació
vas al teu centre de salut, m'imagino?
Sí, sí, sí.
Si dius que fa anys que se't va diagnosticar,
has vist si ha canviat una miqueta la percepció?
Com veu la societat, per exemple, a l'esquizofrènia,
que és el teu cas?
O encara continuem tenint aquesta recansa?
Sí, home...
O sigui, des del meu punt de vista personal,
jo he vist que hi han millorat.
Però la societat no sé si et mira d'una altra manera.
Tu, per exemple, si estàs en una reunió de persones
que no et coneixen, que fas nous amics
o estàs en unes circumstàncies,
no se t'acudiria mai dir
jo tinc esquizofrènia?
No.
Però si tinguessis la grip, diries
ui, és que tinc la grip, estic encostipat, no?
Sí, ja t'enota més.
Perquè saps que la reacció seria diferent.
Sí.
T'has trobat alguna vegada que algú
que no ho sabia sabés que ets esquizofrènic
i que canviés la seva relació amb tu?
Doncs no.
Quan has sabut?
En el cas de la Teresa,
el Josep Maria pateix un trastorn,
ell ja ho ha dit,
i la Teresa té un fill que té un trastorn,
que té esquizofrènia també.
Sí, sí, sí, té esquizofrènia.
Que és molt jove?
No, té uns 37 anys.
Doncs Déu-n'hi-do.
I també quan li van diagnosticar?
Bueno, va costar molt,
perquè clar, vull dir,
a principi ni ell ho acceptava
i nosaltres també es va costar
d'entendre que el que li passava era això.
Però diem de la societat,
per a vegades la família...
També la família també costa,
també costa una miqueta allò, no?
Que és aquesta infermetat,
perquè tampoc no tens la suficient informació.
Clar, Teresa,
és que assimila que un fill es posa malalt,
del tipus que sigui, si això ho té.
Vull dir, són comportaments que veus que no són normals,
però que ni ell ho accepta
ni nosaltres també es costa dissimilar-ho, no?
El Josep Maria comentava
que amb la medicació pot fer una vida més o més normal,
en el cas del teu fill també.
Sí, vull dir, ara...
Sí, a més la meva és esquizofrènia efectiva.
I bueno,
m'ha tipus de pastilles,
però vaig bé.
Vas bé,
oi,
com estàs...
Ets amo de la teva vida.
Sí, sí.
Que és l'important, no?
Segurament.
I tenen la suficient capacitat
per fer les coses que ells realment volen fer.
El que passa és que, bueno,
també a vegades s'acomoden una miqueta, no?
Perquè si el familiar
va al davant de segons quines coses,
però bueno, sí.
I les mares i els pares,
que ja sabem, eh?
Que si el fill no té res,
ja som a vegades una mica...
Però jo el que estic veient
és que la gent jove, per exemple,
o sigui,
no els importa dir,
mira, jo tinc aquesta malaltia,
també m'he donat compte.
I que la gent jove
ho accepta més
que les persones grans.
El teu fill es relaciona amb l'exterior?
Pot fer amics?
Sí, sempre sent molt obert.
Ara està dintre del que està en tractament,
potser està una miqueta més tancat, no?
Però normalment,
quan està amb gent, sí, normal.
Com porteu la família
aquest tema, ara?
Ara, molt bé.
Estupendo.
Tenim una molt bona relació.
A més, vull dir,
bé,
ell està content,
però també ha influït molt
que hagués pogut entrar
a dintre de l'Associació de la Muralla
perquè això ha ajudat molt.
És el que ja us anava a dir,
crear un espai comú.
Això és molt important.
En el que no us sentiu únics
amb el problema.
Que es troben amb gent
que també estan en la mateixa situació.
Dintre del Club de la Muralla
es fan moltes activitats,
culturals,
socials...
El club està dins de l'associació
perquè l'associació té,
diguem-ne,
una ambició que va més enllà
de l'activitat
i passar bones estones, no?
És justament revelar aquest paper
d'integrador.
Podríem parlar una miqueta,
si et sembla, Paula,
del que és l'associació.
D'acord,
l'associació va néixer
d'un grup entre familiars
i malalts mentals
i sí,
doncs és clar,
és un punt d'unió
entre totes les persones
que, clar,
que pateixen
el mateix
i, clar,
s'ha de ficar en comú
totes les angoixes,
i és com un pas
per sortir endavant.
Sí, sí.
A vegades oblidem
que aquest tipus de trastorns,
qualsevol de nosaltres,
els podem patir
en un moment determinat
de la nostra vida,
vull dir que no
no hi ha persones
que tinguin més números
que d'altres,
és a dir,
igual que el teu fill
o el mateix
en Josep Maria,
tant la Paula com jo
també podrien ser susceptibles
que en un moment determinat
se'm dius,
és una malaltia mental,
no?
Sí,
és això el que potser
ens costa
o fa que
no ens relacionem tant
amb persones
que pateixen la malaltia,
el pensar que nosaltres
també...
És la por?
No sé.
Home,
no crec,
jo crec que és més
perquè ha sigut
sempre un tema molt tabú.
Clar.
Sí,
jo crec que és això,
que la societat
no coneix
suficient aquesta malaltia.
I, clar,
és com que fa
com una mica de por,
de rebuig...
Sí,
una mica de rebuig
dins de la societat.
Com arriben
les persones
que integren la muralla
a través del metge
que els informa
que hi ha una entitat
o sou vosaltres
que us poseu en contacte?
Com ho feu?
Sí,
doncs hi ha,
per exemple,
uns han passat
per l'hospital de dia,
després al centre de dia
i ja contenen l'altre,
per exemple,
del tractament
que han rebut allí,
els aconsella
que vinguin
al nostre centre,
al nostre club.
Sí,
o sigui,
el club és com
l'últim pas
de la inserció social.
Primer,
normalment,
es comença
amb un ingrés,
després es fa
per entrar
al centre de dia.
Sempre venen suficiat
del piramate,
per exemple,
un cas d'aquestos.
En un ingrés.
I després ja arriben
al club social
derivats
del centre de dia
o del centre
de salut mental,
ja venen derivats
d'un mateix psiquiatre,
ja venen derivats
al club social.
Com que han assolit
la seva autonomia.
Sí,
ja són persones
molt compensades
i ja porten
un ritme de vida
amb la medicació
i tot.
I què és el que feu
a la muralla?
A veure,
quina vida feu
a la muralla?
Quina vida feu?
De tot,
de tot.
Pintar torretes,
pintar teules,
dibuixar,
fem català,
fem inglès,
que el fa la Paula,
per cert.
També feu classes
d'anglès?
Anglès,
ioga,
fem ioga també,
informàtica,
teatre,
quin estrès
que voleu que us deia.
És que estem molt,
molt ocupats.
I després tenim
un hort també.
També teniu un hort?
Un hort
els aigües verds
d'aquí,
Reus i Vila Seca,
més aviat
és terme Vila Seca,
allò,
que tenim,
doncs,
botànic de tot.
I el cuideu també
vosaltres?
Sí,
sí,
sí.
Sou molts integrants,
ara,
perquè parlàvem
de les famílies,
dels propis malalts,
també hi ha,
diguem-ne,
professionals de la sanitat
que formen part
de l'entitat,
no?
De la muralla.
Clar,
sí,
sí,
hi ha suport psicològic,
suport a les famílies,
monitors,
talleristes,
que venen a fer
totes les activitats,
sí,
sí.
I d'usuaris,
l'any passat vam acabar
en 60,
i ara ja hi som uns 90,
i estem a meitat d'any.
No sé si vosaltres,
doncs,
lògicament també deu tenir,
però sembla ser que hi ha
un increment de diagnòstic
amb malalties mentals
en els últims anys.
Sí,
sí que es nota que van arribant.
No sé si hi ha més persones
amb malalties mentals
o que han augmentat els diagnòstics,
però realment
diuen que sí.
que l'indexa.
Segons les estadístiques,
sí,
n'hi ha més.
Jo no sé,
la vida que fem.
Sí.
La crisi,
no ho sé.
En altres factors,
doncs,
hi ha més genètics
que pugui haver.
Però també jo crec
que abans
es sabia menys
i la gent
es quedava tancada a casa.
Jo crec que ara
cada vegada
la gent surt més,
intenta buscar solucions,
i encara hi ha molts casos
de gent
que no vol sortir de casa,
que estan tancats.
O gent que tenen
aquesta malaltia
i que tampoc la sèpia
i no es posen en tractament.
també n'hi ha molts casos
d'aquestos.
Clar,
però fixeu-vos que jo
m'imagino que també
això ha acompanyat
amb una modificació
del llenguatge.
Ningú diu manicomi,
ningú diu boig.
Sí,
però és que abans...
i abans era el denominador
com avui és un centre
de salut mental,
avui és una persona
que pateix una malaltia
o un trastorn mental.
El llenguatge també ajuda?
Sí.
A la integració?
Sí, jo crec que sí.
Molt.
I és com una mica
parlar més de respecte
i com una infermetat més,
no?
Sí, sí.
És com una infermetat més
com una persona
que és diabètic
o tens...
malalties cròniques
que saps que...
Malalties cròniques.
Sí,
com qualsevol altra malaltia.
Des del punt de vista
d'atenció mèdica
també s'ha millorat molt.
Sí.
Els circuits,
com a mínim,
ja s'ha creat un circuit específic
que abans...
Sí, sí, sí.
Aquí funciona molt bé a Tarragona.
Sí, aquí a Tarragona
és un lloc dels que funciona bé.
El que jo he sentit dir
i no vull criticar ningú,
he sentit dir
per algunes persones
que aquí tenim una mancança
al que és el camp de Tarragona
el tema de la psiquiatria infantil.
Ah.
Que en aquest camp
encara tenim una assignatura pendent.
Nosaltres,
si els escencs,
són grans.
Sí,
de totes formes
jo he vist un centre
a Tarragona
de malalties infantils,
que també és de Pere Mata.
Ho dir,
perquè a vegades s'ha dit
no, no,
és que el tema
dels nens i els adolescents...
Clar,
que també pot ser
de nens petits,
segurament.
I Vera,
que veurem aquest divendres
el tinc la de número 4
del Port.
Hi ha alguna obra teva?
Sí.
Sí.
És una artista.
de molt.
Lligams i mirades,
com és aquesta?
L'anirem a veure,
però clar,
han de donar alguna pista
als oients, no?
Com són?
Sí,
doncs ja...
Quantes obres hi ha?
Moltes.
Moltes.
tot el torn de la paret.
150 obres?
150 obres?
Sí, sí.
Sí.
No ho haguis dit mai, eh?
Que el poséssiu a exposar
tantes obres.
Són molt treballadors.
Sí, sí.
I s'han de donar les gràcies
a les utilitzades del Port
perquè, doncs,
és un lloc ideal per fer-ho,
això.
Clar,
i tant.
Sí, sí.
Perquè tenim nines allí presentades,
de paper,
i tot d'obres donades,
i obres que hem fet nantros.
Clar,
és una manera de...
Perquè no en són només quadres,
vull dir,
és exposició de treballs en general.
És una manera,
clar,
d'eix la feina que han anat fent
durant tot l'any,
donar-la a conèixer
a la gent de la ciutat,
que està tothom convidat a vindre,
o sigui que...
Home,
serà una mica un acte social,
no?
Clar,
i és una motivació també per ells
de treballar amb alguna finalitat.
Doncs hem d'estar treballant
tots aquests mesos
pel Port,
per l'exposició.
Home,
sempre que fas alguna cosa artística
o un plat a la cuina,
sempre ho fas pensant
que algú pugui gaudir-ne,
per fer-ho per tu sol,
doncs tampoc no té tanta gràcia.
No, no.
Per tant,
la teva obra,
què són quadres
o què presentes tu?
Olis.
Olis, sobretot,
i què pintes?
De tot.
De tot.
Abstracte.
Abstracte.
Però uns quadres molt macos,
eh,
el Joan Maria.
No,
no facis la pilota.
A veure,
els buscarem,
quan anem a l'exposició
la buscarem.
Tota una paret.
A vegades allò de les...
abstractes molt macos,
la veritat.
I el teu fill també participa,
fa alguna cosa
o ell no és tan artista?
No,
o de moment no.
De moment no,
més endavant.
És que fa poc temps.
Fa poquet,
home,
doncs encara de...
S'està integrant.
Aquest període que diu la Paula,
no?
Sí,
costa un temps per a...
Però bueno,
de moment...
L'any que ve,
la propera exposició,
probablement,
eh?
Fins quan estarà l'exposició?
Perquè a vegades diem,
oh, ja aniré.
A veure,
compte,
perquè tot això té un límit.
Sí,
fins al 14 de juny està.
Doncs hem de fer via,
perquè són un parell de setmanes.
Sí, un parell de setmanes,
sí, sí.
En horari és de 10 a 2
i de 5 a 8 a la tarda.
Molt bé.
I si volen assistir a la inauguració,
oberta a tothom el proper divendres
a les 8 del vespre.
Tothom que vull.
Josep Maria,
Teresa,
Paula,
moltíssimes gràcies per venir avui a la ràdio
i en Aragona per la tasca que feu,
només faltaria.
Gràcies.
Adéu-vos-hi, bon dia.
A vosaltres.