Berta Ramos, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. És un plaer perquè em penso que és la primera vegada
que vens aquí a la ràdio en qualitat de persona
que és la protagonista de l'entrevista.
Jo crec que sí.
Si no recordo malament, també estic d'acord amb tu.
Clar, per què faig aquesta introducció?
Home, li acaben de donar el reconeixement a Maria Antonia Ferrer,
que atorga l'Observatori de la Igualtat de la URB,
i li diu que és la primera vegada que està.
Té sentit dir-ho d'aquesta manera?
Per què? Ho dèiem abans quan fèiem el canvi de guàrdia amb Jordi Sorinyac.
I això és una apreciació personal.
Jo no sé si els altres estaran d'acord.
La Berta Ramos fa molts anys i molts anys que s'ha dedicat,
d'una banda, a la seva feina com a periodista,
però també ha estat una persona molt activa
dins dels moviments d'esquerres,
però sobretot en els moviments en favor de la dona.
En una època en què les dones treballaven en política
més a l'ombra que mai,
però la Berta té una particularitat, crec jo,
que és una persona que sempre ha treballat molt discretament,
que és una persona que no li ha agradat la notorietat.
Jo no sé si també, perquè com ets periodista,
havies de mantenir molt aquest equilibri
en ser tu la notícia en segons quins moments, no?
A veure, és que estem parlant potser de temps diferents.
A veure, aquest reconeixement
de l'Observatori de la Igualtat era per dos raons,
o almenys en l'acte del jurat ho diu així.
I una és la...
En la meva joventut,
quan jo tenia 21, 22, 23 anys,
era el moment de l'eclosió del feminisme,
del rellançament del moviment feminista
juntament amb tots els moviments democràtics,
just abans,
just després de la mort de Franco,
a partir de les jornades catalanes de la dona.
Jo, clar, llavors tenia 19, 20, 21 anys,
i, esclar, doncs, esclar que treballes discretament,
perquè hi havia moltíssima gent com jo, joves,
que no tenien cap interès, diguem-ne,
personal en la política,
ni esperaven cap cadira,
ni cap butaca política després,
amb l'adveniment de la democràcia,
i que vivíem el moment de la transició
amb il·lusió,
amb tot l'idealisme que es viu en la joventut,
i que en aquell moment
que la transició política estava oberta,
el procés,
pensàvem on podrem arribar.
Llavors, clar,
imagina't un munt de joves com jo,
moltíssims,
no dic que fossi la majoria,
però era una minoria important d'aquell moment,
potser els que tenien més inquietuds,
o els que somiàvem
amb una societat més justa,
una societat sense classes,
ens van començar a posar a militar,
partits polítics,
majoritàniament d'esquerres,
i llavors, doncs,
vam treballar el que vam treballar.
És a dir,
per un costat estem parlant d'això,
i per l'altre costat et diré
que si parlo de la meva trajectòria personal,
que va ser el feminisme
que em va portar als mitjans de comunicació,
perquè jo vaig deixar d'estudiar psicologia,
que estava...
vaig fer els dos primers cursos aquí,
llavors era el Plan Maluguer,
anys 72, 73, 73, 74,
jo estudiava a la Universitat de Tarragona,
llavors era la delegació de la...
era la divisió universitària del Camp de Tarragona,
de la UB,
i llavors aquí vaig començar a connectar
amb tot el moviment reivindicatiu
dels joves estudiants a la universitat,
llavors em vaig començar a militar en un partit polític,
es deia el Partit del Treball,
que ja fa molts anys que no existeix,
vaig començar a treballar per l'emancipació de les dones,
pensa que fa 30 anys
les coses eren molt diferents de com eren ara,
que defensàvem coses superbàsiques,
que avui les joves no es poden ni pensar que no existissin...
Jo comentava fa un moment amb el Jordi
que et pots pensar que fa 30, 35 anys
s'estigués reclamant la llei del divorci,
la planificació familiar, la igualtat jurídica?
Exactament.
Però només fa 30, 35 anys, eh?
Home, és que sobre el paper,
sobre el paper, en els anys en què et parlo,
encara hi havia la penalització,
el Codi Penal,
hi havia la penalització de l'adulteri
per part de la dona.
És a dir, en aquells moments de la transició
allò no s'aplicava ja,
perquè era absolutament fora d'aquells temps
i la gent començava a tenir les mentalitats més obertes.
Però existia la llei,
o sigui, hi havia una penalització de l'adulteri per la dona.
És a dir, clar,
per nosaltres avui això és impensable,
però clar, cal remuntar-se
a la situació política, social,
de fa 30 anys, cultural.
Te'n recordes d'alguns dels eslògans de l'època?
Sí, moltíssims, no sé,
no sé,
el nostre cos és nostre.
Jo soy mia.
Sí, jo soy mia.
Jo soy solo mia, deia.
Coses que avui dius,
és clar, jo soy solo mia,
és clar que sí.
El color malva,
el signo amb les mans,
tot això que ara pot semblar una anècdota
tenia la seva importància
perquè cohesionava moltes sensibilitats.
El que m'agradaria dir,
sí, el que m'agradaria dir una cosa
d'aquell temps,
és que, a veure,
no érem una secta,
i això és molt important,
no érem una secta,
perquè el feminisme
no ha de ser mai una secta.
No dic que hi hagi
moviments molt radicals
que, diguem-ne,
que se sectaritzin ells sols,
i això no ho dic,
perquè hi ha de tot,
al feminisme hi ha
moltíssimes opcions polítiques
com a tot arreu.
Però jo el que tinc ganes
de deixar molt clar
és que en aquell moment,
l'any 76,
quan assistim
a les Jornades Catalanes de la Dona,
al Paraninf de la UB,
que s'ajunten més de 4.000 dones
i jo tinc 21 anys,
com jo,
hi ha 30.000,
hi ha moltíssimes dones més
que van a lli per demanar coses
que nosaltres considerem naturals,
que no som de cap secta.
Jo en aquell moment
ja estava casada,
vull dir, no és que tingués cap odi
el sexe masculí en concret.
I això s'ha de deixar molt clar
perquè avui en dia
encara el terme feminisme
és molt pejoratiu
per a moltíssimes dones
i és que això ho entenen malament.
És a dir,
nosaltres reclamam en coses naturals
com tu has dit,
com tu has dit,
Yolanda,
el dret al divorci,
a una llei justa de divorci.
És que llavors ja es demanava
a la pàtria potestat compartida
en la llei de divorci.
Una dona que volia muntar una empresa,
abans ho comentàvem,
necessitava l'assignatura del seu home
perquè al banc li donessin el crèdit,
per exemple.
Vull dir,
coses que ara ens semblen
tan inversemblants.
Exactament.
Tu, doncs, bueno,
anaves a buscar uns anticonsceptius
a la farmàcia
i et miraven malament
i havies de portar recepta.
I, clar,
et feia vergonya.
I, no sé,
hi havia tantes i tantes coses
que avui,
doncs,
és que formen part
de les llibertats personals
de tothom,
d'homes i dones,
i que no li dones cap importància.
És el teu camp de joc normal.
Però és que llavors
no ho era.
i nosaltres,
potser com a joves
més desperts
o més reivindicatius
o més contestataris
de l'època,
doncs,
ho vèiem clar
i, en aquell cas,
dones,
totes allà,
doncs,
vam estar allí
de la forma més natural,
reunides,
no sé quants dies van ser,
però va ser molt bonic
perquè hi havia opcions polítiques
molt variades,
però estàvem d'acord
amb allò més natural,
amb el consens
de les coses més importants,
que volíem decidir nosaltres
quan podíem avortar
i quan no,
volíem nosaltres
tenir dret al treball,
una igualtat a la llei,
per suposat,
volíem que se reconegués
que teníem dret
al treball
fora de casa
i ja s'intuïa
que s'havien de compartir
les feines domèstiques,
en fi,
tot això,
però era,
ja et dic,
que va ser una cosa
molt natural
i,
per la meva banda,
m'agradaria deixar ben clar
que és que
no hi havia res de sectarisme.
A veure,
jo m'imagino que això és clar,
i a més la funció social
que van exercir
diferents col·lectius
de l'art feminista,
que era amplíssim,
també hi ha moltes ideologies,
recordem que era una època...
Però va ser molt poderosa
en aquella època.
Clar,
però és que no hi havia...
I gràcies a les manifestacions
i a totes les mobilitzacions
de tota aquella època
d'anys a venir,
anys 70,
anys 80,
jo suposo que hem arribat aquí
perquè va ser
doncs una força
necessària a la societat
per progressar,
com hem reconegut
anys després
que l'ecologisme ho és,
o sigui,
tu estaràs d'acord o no
amb algunes reivindicacions ecologistes
que et semblaran
molt radicals
o maximalistes,
però és evident
que el moviment ecologista
està jugant un paper
a la societat
i a la història.
I el paper social,
no?
Perquè ara hi ha
gabinets jurídics,
els propis col·legis professionals,
entitats,
associacions
que ajuden
les pròpies institucions
de l'Estat,
donen suport
a dones
que puguin patir
maltractaments,
una jove
té l'assessorament directe
de personal sanitari
si vol prendre
anticonceptius,
etcètera,
etcètera.
Aleshores no hi havia res d'això,
sortien als centres
de planificació familiar,
sortien dones
advocades professionals
que estaven
des del moviment feminista
que d'una manera
també,
diguem-ne,
alturista
en la majoria dels casos,
doncs anaven creant
aquestes petites
infraestructures necessàries
per a la dona.
Sí, efectivament,
es creaven de forma
voluntarista,
com va néixer
el centre de planificació
familiar,
mitja lluna aquí,
abans que el sistema
públic de salut
assumís la planificació
familiar,
que va tardar moltíssim
en fer-ho
amb bones condicions,
amb unes condicions
correctes,
i després,
nosaltres,
per exemple,
a l'Associació Catalana
de la Dona
també teníem
una assessoria
jurídica
que feia una
advocada
de forma
desinteressada
unes tardes a la setmana
per assessorar,
era com una cosa
diguem-ne
extraordinària,
no?
Esclar que hi havia
advocats molt oberts
i tu també podies
anar a qualsevol
abogat,
però se suposa
que hi havia
casos
o com a mínim
la gent
no sabia
què fer,
per exemple,
nosaltres a l'Associació
Catalana
de la Dona
en el temps
que vam tenir
obert,
no sé,
dos o tres anys,
van venir dones
amb casos
que esclar,
avui en dia
això s'aireja
públicament,
però llavors no,
per exemple,
el cas
que venia una dona
dient que el seu home
abusava sexualment
de la seva filla
i què podia fer
a casa,
per exemple.
perquè sabia què passava
si anava a la policia
en aquella època,
no passava res.
No era normal.
Aquests casos,
diguem-ne,
que no existien,
no existien
perquè no se'n parlava
d'ells,
clar que existien,
no existien públicament,
vull dir.
Després,
el cas,
per exemple,
d'una senyora
que era una dona
d'un militar
d'aquí de Tarragona
que la seva adolescent,
filla adolescent,
s'havia quedat embarassada,
però,
claro,
com el su marido
no estava de acuerdo
con el aborto,
doncs,
no podien fer res
perquè el pare
s'hi oposava,
però ella era conscient
que a la seva filla
se li feia malbé la vida
tenint un nen
doncs als 14 anys
se li malograva la vida,
aquell nen
el que havia de fer
era anar a escola
i portar faldilles curtes
i no cuidar un nen
i llavors,
doncs,
bueno,
venia la mare
tota desesperada,
per favor,
dureu-nos alguna adreça
que nosaltres puguem anar,
en fi.
En això,
ara que es diu
i que està com a molt de moda
utilitzar aquest terme,
no s'ha inventat ara
amb els Facebooks
i els MySpace,
aleshores,
ja es treballava en xarxa
i hi havia xarxes de dones
que justament feien això,
una adreça,
l'atenció jurídica,
una qüestió de salut,
les dones treballaven en xarxa
distribuïdes en el territori.
Sí,
home,
no existia internet
ni tampoc els ordinadors,
però sí que treballàvem en xarxa,
una xarxa una mica més lenta,
no?,
perquè era base d'adreces
i de telèfons
i tot això
i de contactar unes amb les altres
i tal,
però realment,
home,
i no et diré que era l'ideal,
que és clar que no,
vull dir,
no es podia anar a fer,
a veure,
l'ideal és quan tu has d'anar
a un centre de planificació familiar
perquè no desitges aquell fill
que portes,
doncs,
s'ha de fer en condicions,
o sigui,
no era una situació en absoluta ideal,
què passa?
que s'intentava,
s'intentava donar servei
o almenys pal·liar
els casos més desesperats
que t'arribaven
perquè ja no sabien què fer,
la gent ja no sabia què fer,
les dones no sabien què fer.
Avui en dia,
justament per la informació,
els moviments feministes
han evolucionat moltíssim,
hi ha molts corrents,
hi ha molts posicionaments,
una dona avui dia pot dir
que és feminista
i no crea reticència
si se la deixa explicar-se
què vol dir ser feminisme,
no?
El que passa és que no sempre
t'ho deixen explicar
què vol dir ser feminista.
Sí,
però pensa també que,
no sé,
jo tinc,
potser és una percepció,
eh,
Holanda,
però jo tinc una percepció
que en general la societat
és un terme bastant avaluat,
és a dir,
les dones joves,
les noies joves,
com no poden ser conscients del passat
si no se'ls explica,
perquè tothom és conscient
de la seva pròpia vida,
de la seva període vital
que és limitat.
Tu per conèixer la història
has de tenir interès,
no?
O te l'ha d'explicar la teva mare.
Llavors,
doncs jo tinc la sensació
que no s'aprecia prou
el concepte
i que,
i si tu veus,
doncs,
en els mass media,
en els mitjans de comunicació
més massius
o en els programes més massius,
el terme feminista...
És pejoratiu.
Ah,
i que queda clar
que jo no soc feminista.
Ho diuen les dones.
Sí,
que jo no soc feminista
perquè jo no odio les hombres.
És que no té res a veure
una cosa amb l'altra.
O sigui,
a veure,
el feminisme és un corrent,
és un corrent social.
de la meitat de la població
o un posicionament ideològic,
però que no vol dir
que tu estiguis odiant
el sexe contrari,
per l'amor de Déu.
És que això és absurd.
És a dir,
jo crec que està bastant devaluat
o com a mínim,
o devaluat
o que no es coneix.
Com tu no és.
Jo també no es coneix
perquè els corrents
que hi ha avui,
la quantitat de literatura
que hi ha avui
que ens pot veure,
el ventall amplíssim,
que és una ideologia,
no cal oblidar-ho,
hi ha moltes possibilitats
de plantejar-se
que és feminista
avui dia.
De totes maneres,
jo no sé si
ara estem en un moment
que a vegades
tens la sensació
que com a dones
ens sobreprotegeixen.
Sobreprotegeix l'estat.
A veure...
A vegades
no tens aquesta sensació
com a dona feminista?
Home, jo crec que és...
Lleis, totes,
però també que em deixin respirar
i decidir una mica, no?
No sé a què et refereixes exactament.
En general.
En general.
Les quotes, per exemple,
estàs d'acord amb les quotes, Berta?
Depèn.
O sigui,
trobo que és una...
Depèn
aplicar-les.
Depèn...
O sigui,
jo estic d'acord
en l'aplicació...
En el principi teòric
estic d'acord.
Ara,
pot ser que en alguns moments
no sigui correcte
aplicar les quotes
en un sector
o en un moment determinat.
Això sí que estic d'acord.
Perquè,
feta la llei,
no feta la trampa,
però hi ha unes distorsions.
La pròpia llei
te pot portar a unes distorsions.
Jo podria explicar ara,
per exemple,
de professors de la universitat,
que, esclar,
com es vol la paritat,
a partir que,
afortunadament,
la llei de la igualtat
ja és una llei,
vull dir,
ja no cal que parlem de moviment,
vull dir...
No és una voluntat, eh?
No és una voluntat,
vull dir,
és una realitat
ja integrada
en el nostre sistema,
que les dones han de ser...
Hem de lluitar
per la igualtat real
de les dones amb els homes
i estic d'acord
en les mesures
de discriminació positiva
que es facin,
perquè trobo que són necessàries,
estic d'acord
en aquell argument
que diu,
home,
és que si no hi ha hagut
mesures
de discriminació positiva
fins ara
i la societat,
els usos de la societat,
la realitat
de la societat
del carrer
no ha canviat
significativament
en 30 anys,
vol dir que hem de fer
alguna cosa.
O sigui,
no basta
que hi hagi
la igualtat real,
sinó que la gent
canviï de mentalitat
i sabent per experiència
que canviar la mentalitat
és molt llarg
i molt feixuc,
no es fa d'un dia
per l'altre,
no es fa d'un dia
per l'altre.
Llavors,
jo diria que
jo estaria d'acord
amb les lleis,
amb les discriminacions
positives,
però jo diria també
que hi ha moments
en què potser
no és adequat
aprovar,
aplicar
en un moment
determinat
en un sector
una mesura
de discriminació
positiva
a favor de la dona.
i allò que
l'anècdota
que et volia explicar,
per exemple,
és que hi ha
moltes professores
a la universitat,
persones que
hem destacat
a la seva àrea científica,
estic passant
amb les professors
de química,
amb les catedràtiques
de química
que tenim i tal,
doncs hi ha casos,
per exemple,
que a partir
de la llei de la igualtat,
com les comissions
del Ministeri
de Ciència i Tecnologia,
comissions
per un munt de coses,
per objectius diferents,
han de ser paritàries,
que passa
que hi ha poques dones
i llavors
estan,
diguem-ne,
entre cometes,
sobreexplotant
a les dones
que poden participar,
que tenen els mèrits
suficients
per participar
en aquestes comissions
i hi ha la mateixa persona
a diferents comissions
fins a l'esgotament.
Per què?
Perquè no hem creat
noves generacions
de dones
que hagin pogut pujar
tant
en els seus mèrits
com els homes.
Abans
parlàvem de tot
el que has plantejat avui,
que si ens ha passat
el temps volant
sempre passa igual,
ahir
una noia
de 26 anys
va morir a mans
de la seva parella.
Sí,
ho he sentit
aquest matí a la ràdio.
Estem debatent
novament
com ha de ser
la llei d'avortament
al nostre país.
Queden moltes coses
a fer.
Moltíssimes,
jo crec que sí.
Moltíssimes.
Agafen l'actualitat
del dia,
només ja veiem
aquestes pinzellades.
Efectivament,
efectivament.
Hi ha molta feina a fer
i tenim molt camí
per davant.
No hem parlat
de la seva faceta
com a periodista
perquè en Déu-n'hi-do
va ser de les primeres
persones que va treballar
la desconexió territorial
a la televisió espanyola.
Sí,
correcte.
Vas estar també
al País,
aquí a...
Sí,
al País,
i bé,
he treballat
en la trajectòria
a Llores.
Periòdico diari de Barcelona.
A Llores aquest periodisme
en contra dels gabinets
de comunicació
com ara el de la universitat.
Sí,
home,
sí,
sí,
a mi m'ha encantat sempre
i l'última etapa
que vaig exercir
com a periodista,
diguem-ne,
no de gabinet de comunicació
sinó d'un mitjà
independent,
entre cometes,
que va ser el diari
i el País,
doncs vaig estar
molt a gust,
a mi m'encanta la feina
d'aixecar-me i dir,
bé,
avui de què parlaré?
Que quines notícies
podré oferir
de les comarques de Tarragona
amb un diari nacional
com era el País,
és el País,
Catalunya,
no?
Sí,
sí,
m'ha encantat sempre.
El que passa que
també el gabinet de comunicació
té altres avantatges
i t'he de dir,
i clar,
amb això ja no podem entrar
perquè ja ha acabat l'hora,
no?
Sí,
ens quedan dos minuts i mig
però els aprofitem.
Vaig canviar
per les condicions,
perquè el lloc era atractiu,
el lloc de treball
era molt atractiu,
anar a organitzar
el gabinet de comunicació
de la meva universitat territorial
era una oferta meravellosa,
per mi era molt bonica,
però també t'he de dir
que vaig acceptar
perquè jo pensava
que així podria estar
més hores amb el meu fill
i tenir unes millors horaris,
horaris laborals,
perquè ja saps
que com a corresponsal
estàs de guàrdia
a les 24 hores del dia,
inclòs els caps de setmana.
Això també és molt inhumà
en general per tots els treballadors
i específicament
quan tens fills,
també.
Sí,
perquè sempre ens havíem dit
que havíem de triar,
o la vida professional
o la maternitat
i dius
bé,
i per què he de triar?
Si m'agrada la carn
i m'agrada el peix
vull menjar de tot,
no?
Sí,
en aquest equilibri estem
però en aquest equilibri
deixes,
com diríem en castellà,
muchos girones de la piel
por el camino.
A veure,
el món del periodista actiu
com diu la Berta
no ha perdut
però sí,
durant un temps
no ha comptat
amb la seva presència,
però jo crec que
donar-li aquest reconeixement,
a més que té el nom
de Maria Antonia Ferrera,
una altra dona,
que,
bueno,
que ha dit d'ella,
a més vosaltres
us coneixeu fa molt de temps,
ens coneixem,
sí,
coneixem.
Doncs rebre aquest guardoll
que deia això dels premis,
a més quan va fer el seu discurs,
hi ha moltes persones
que fan molta feina
i que és una feina anònima,
donar-li un reconeixement
en favor de la lluita
pels drets de les dones
a la Berta Ramos,
doncs d'alguna manera
es donaria a moltes dones
que van estar amb tu
en aquella època,
no?
Efectivament,
és el primer que vaig dir
quan em van donar el premi
i vaig pensar
que soc afortunada
perquè en aquella època
va haver-hi molt més joves
que van fer
les mateixes,
diguem-ne,
entre cometes,
bogeries que jo
perquè ens pensàvem
que venia,
que canviaríem tot,
que érem tan idealistes
que canviaríem tot
amb un cop de cap
i hi ha molta gent
que ha fet el mateix que jo
i no tindrà mai un premi
i per tant
vaig oferir a tota aquesta gent
el meu premi.
Deixa'm dir als oients
que no et poden veure
que la Berta
porta color malva,
color lila,
però això no t'he res a veure,
el seu xercer
i les seves arracades.
Ja t'he dit que no soc sectària,
eh?
No, no és sectària,
però...
M'agrada el color,
m'agrada el color.
Volia acabar de dir-ho,
enguanyes el que es porta
aquesta primavera
i si anem a les botigues
està pret aquests colors.
Això és veritat.
Per tant,
que ninguna dona s'espanti
si aquest any
es veu d'aquest color
que no es pensi
que l'atilleran de feminista,
d'aquesta manera pejorativa.
Berta,
feministes per molts anys,
moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Gràcies a tu.
Adeu-siau,
sort.
Adeu.