La pausa que us anunciàvem ens dona peu per saludar els següents convidats.
Són Quim Vendrell, Pau Gavaldà, molt bon dia.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguts.
Ja sabeu que coincidint amb Santa Tegla hi ha un altre vessant molt i molt atractiva
i és que s'aprofita per inaugurar el d'una tret de sortida
tot un seguit d'exposicions, totes elles magnífiques, sense anar més lluny.
Us ho comentàvem, ja sabeu que el dilluns és el dia que dediquem un temps
al Caixa Fòrum després de la una amb el seu director Carles Marquès,
però es dona la circumstància que justament el Caixa Fòrum de Tarragona
inaugurarà el proper dimecres l'exposició magnífica d'Alfons Moixa.
Per tant, hem ajornat aquesta entrevista amb el propi Carles Marquès
i amb el comissari de l'exposició per parlar-ne.
També s'inaugura poca broma al Museu d'Arna Modern de Tarragona,
una antològica ni més ni menys que de Mariano Rubio,
però una de les exposicions que coincideix amb Santa Tegla ja la podem visitar
des de fa uns quants dies, és a la Casa Canals una exposició fotogràfica
sobre la tabacalera.
A veure, des del moment que es va fer el tancament de tabacalera
s'han fet llibres, s'han tret d'arxius, moltíssimes fotografies molt antigues
des d'aquells treballadors que entraven, les dones de tabacalera entrant.
La perspectiva que vosaltres heu pres per aquesta exposició
és d'aquella tabacalera pràcticament acabada d'abandonar
i que se li albira un futur meravellós però que de moment té aquell regust decadent
en el bon sentit del terme, no?
Va, Quim.
Vera, una moneda, qui vol? No tinc un euro aquí per fer que ara creu.
No, no, no, no, no.
Jo sempre m'enrotllo i avui ja li he dit que avui...
A la ràdio això ens fa molt bé que us enrotlleu.
Tu saps que estaria un convidat que no parli? És terrible?
No ho sé, a mi no m'ha passat mai.
A mi em va fantàstic que t'enrotllis així de parlar.
No, a veure, més que la tabacalera abandonada a mi m'agradaria de parlar
d'un impàs que es produeix entre que deixa de ser la fàbrica de tabacs productiva
fins que passarà a ser el que diuen que passarà a ser.
Llavors hem aprofitat aquest moment per deixar constància com queda la tabacalera
un cop deix de ser fàbrica de tabacs.
Serà un document que tindrà la seva transcendència a part de fotogràfica del moment,
tindrà la seva transcendència a futur, quan la gent vulgui veure com va quedar
aquest edifici, 34.000 metres quadrats, com va quedar el ser
o el deixar de ser fàbrica de tabacs per després passar a ser tot allò que ha de passar a ser.
A veure, tabacalera, de fet, ara ho comentava en la introducció de l'entrevista,
és dels espais de la ciutat que estarà més ben documentat en un futur.
Aquestes fotografies que configuren la vostra exposició en un temps,
quan arribi aquest moment que esperem que no sigui molt lluny,
de crear aquest magnífic centre cultural,
també formarà part de l'arxiu del passat més invadiat d'aquestes instal·lacions, no, Pau?
Sí, sí, això passa directament a l'arxiu per poder interpretar les ciutats
i per poder saber com era la tabacalera en un moment determinat,
sobretot en aquest moment d'impàs, no?
Abans de convertir-se en una espècie de centre cultural,
que esperem que així sigui, i ben a viadet.
I llavors se suposa que aquest arxiu s'anirà ampliant
i aniran sortint més sèries i més treballs d'interpretació
d'altres espais de la ciutat.
L'exposició als oients la podran veure, la poden veure,
ja de fet a la Casa Canals, però vosaltres lògicament
no teníeu l'obligació de ser allà per explicar a tothom
com vau fer la vostra feina.
Aprofitem i fem-ho ara.
Havíeu treballat junts com a fotògrafs anteriorment
o és la primera vegada?
No, és la primera vegada que treballem junts.
I es dona una feliç circumstància, m'imagino?
Sí, és que de fet no treballàvem junts.
Ah, anava cadascú...
No, però com es va gestar tot aquest treball?
Ens vam repartir, a veure, el Pau va començar...
va ser ell qui va impulsar i va començar a parlar
que això eren molts metres quadrats que tenien el seu atractiu,
que tenien una part estètica interessantíssima,
i llavors va donar la casualitat que l'Aranxa Sargardói
i l'any passat que va fer les històries d'art
va dir, al passar el testimoni, va dir que s'havia de fer alguna cosa
sobre la tabacalera.
Això va passar a Patrimoni i Patrimoni,
al parlar de la tabacalera, va parlar amb la Xantal Grande,
presidenta de la Fundació Fòrum,
i la Xantal va dir, doncs, farem un treball fotogràfic
amb dos fotògrafs locals.
I aquí es va començar a gestar, però el Pau era el que estava
tot el dia darrere que aquí s'havia de fer alguna cosa
i aquí s'havia de fer alguna cosa, s'havia de treballar fotogràficament,
i al final vam treballar un dins i l'altre fora.
El Pau va treballar als interiors i jo vaig treballar als exteriors.
No vull ni pensar-hi quantes fotografies vau arribar a fer.
No, dos o tres.
És igual, és que no importa el nombre de fotografies, perquè...
Però si les mirades, cada fotografia és una mirada,
i has d'anar descartant, després a l'hora de fer una exposició.
Sí, sí, home, clar, el treball de selecció aquest és molt dur,
perquè comences a descartar fotografies,
o en els moments que treballàvem amb la Xantal,
ella anava adquirint una idea molt clara de com havia de ser tot això
i anàvem descartant fotografies.
I al final, algú em va comentar que jo havia escollit la part més difícil de la...
No hi estic d'acord al 100%,
però que jo havia escollit la part més difícil del treball
perquè és molt complicat treballar en unes sales tan grans
i explicar alguna cosa que després es pugui entendre,
explicar-la de forma que es pugui entendre realment.
La part que es considerava fàcil era la d'exteriors,
però aquí em suposa que tampoc no hi estarà d'acord.
Llavors, no sé, se n'han fet clar, se n'han fet moltes de fotografies,
però al final, com que havíem d'acabar amb 25 fotos cadascú,
hem acabat amb 25 fotos cadascú.
Ara, les sessions de fotografia,
que un parell d'hores estaven més o menys...
O sigui, anàvem junts, entràvem junts,
cadascú ocupava el seu territori
i en un parell d'hores ja ho teníem a aclarir.
No s'hi pot estar més temps.
Com bé deies, numèricament no és transcendent
el nombre de fotografies que podíeu fer prèviament,
però sí que és transcendent aquells punts
pels quals ho sentíeu atrets.
Ara penso, una d'aquestes sales immenses que hi ha a Tabacalera,
aquell vidre trencat, aquell recoll, aquella columna,
a aquella petita porta on traslladaven els embalums,
aquells enormes de Tabac, com expliquen les persones que hi van treballar.
Jo m'imagino que a mesura que anaves fent la feina
intentaves visualitzar com podia ser el dia a dia
quan aquella fàbrica era productiva
i veure-la amb aquesta mirada, amb aquestes sales enormes buides.
El que passa és que a l'hora de fer la selecció
es produeix un factor que és el factor emocional,
que tu hi poses,
i que pot ser que insisteixis molt en una fotografia
perquè aquell racó, perquè aquells vidres,
perquè aquell espai, etcètera, etcètera,
t'estan motivant, t'estan captivant,
però per això és important la feina,
en aquest cas, de la comissària de l'exposició,
que et marca les pautes,
en definitiva perquè puguis treure tu de sobre
tot aquell element emocional que portes a l'hora de fotografiar.
O sigui, estàs interpretant, t'estàs recreant,
però pot ser que estiguis encallat en un punt
i aquell punt et diu, no,
és que aquest punt no t'hi encallis més,
vés cap a un altre cantó.
Per tant, la importància d'això,
que moltes vegades quan surt el comissari de l'exposició
tal persona o tal altra,
té la seva importància realment
perquè l'element emocional
no primi per sobre del que podríem dir
l'element artístic o l'element fotogràfic.
Per fer-nos una idea,
moments, imatges que us van captivar
des d'aquest punt de vista emocional que deia
el Quim Pau, per exemple, a tu a l'interior.
Moments que vas dir,
mmm, aquesta.
Sí, el que passa és que això t'ho vas trobant,
i en sec et trobes que estàs marxant,
perquè ja has acabat tota la sessió,
i descobreixes una sala que no hi havies caigut
darrere d'una porta,
i tornes a emocionar-te.
Llavors, ostres, aquí he de tornar,
perquè ara ja toca marxar,
perquè...
No hi ha llum, no hi ha llum,
o bé el Quim m'espera,
o ja fa dues hores que estic aquí
i ja estic histèric perquè els coloms
m'estan sobrevolant,
perquè aquestes absències que hi ha per aquí
m'estan posant nerviós,
tinc els pèls de punt,
adiós, marxo, demà tornaré,
i l'endemà tornes,
i vas o no vas en aquell lloc.
Però sí que hi ha moments
que la soledat d'aquelles sales tan enormes
sí que et deixa com una miqueta corpores,
no, dius?
Les portes i les finestres
solen atreure molt els fotògrafs.
Bueno, sí,
una fotografia que surt publicada avui
a la premsa,
escrita,
és d'una porta-finestra,
és d'unes semitransparències d'aquesta...
Són molt subgeguidores,
les portes i les finestres.
Però, així,
una miqueta al fil del que explicava el Quim,
va arribar un moment
que el meu treball d'interiors
estava com exaurit,
ja no donava més,
havíem seleccionat
totes les fotos de portes,
finestres,
sales,
ombres
i llums que s'escolaven així
en plan esbiaixat.
I el treball no estava complet
i feia falta un treball més proper,
més d'interpretació,
més poètic i tal.
I llavors la comissària
em va dir
torna-hi.
Has de tornar.
O sigui, el teu treball no està acabat.
Has de tornar.
Jo, bé,
doncs tornem-hi.
Llavors hi vaig anar
unes quantes vegades jo tot sol.
Aquí sí que em vaig arribar a impressionar
perquè estar-se sol en aquell recinte tan gran
que des de la porta del carrer
obres tu amb la teva claueta,
et tanques a dintre
i obres la clau de l'edifici principal
i comences a pujar,
a baixar escales
i a veure llums,
coloms i les teves passes
que reboten per tot arreu,
arriba un moment
que ja no pots més.
al cap d'uns dies tornem-hi
i tornem-hi i tornem-hi.
Llavors vaig trobar
i vam acabar escollint
una sèrie de fotografies
d'aquestes sessions
que són
taques a les parets,
és a dir,
restes de l'activitat humana
però no saps exactament
a què corresponen
perquè hi ha uns llocs
que es veu un fum.
Després,
per exemple,
les sales
ens les vam trobar
completament buides.
Quan van marxar,
a més de la maquinària,
les instal·lacions
no van deixar
ni un endoll.
Tret d'algunes oficines
que estaven mig muntades
i llavors
hi ha restes
d'aquestes instal·lacions,
és a dir,
les traces
d'aquestes instal·lacions.
I amb això
doncs pot suggerir-te
seguir la pista
d'alguna cosa?
Amb això
encara hi podria tornar
40 o 50 vegades més
a fer fotos.
Algun fenomen poltergeix
en aquests moments
de solitud
dins de ta la cadera?
No, no, no.
Algun sorony
en un moment de dir
perquè m'hauria escagarrinat
i li he fotut el camp corrents
on està la clau
que no la trobo.
Estava tancat a dintre
per seguretat.
Me tancava a dintre.
Clar,
per això t'ho deia,
una mica de mal rotllo
en algun moment,
no sé...
No,
no perquè tot el que trobava
a dintre
era amable.
Sí.
Menys els coloms.
És el que t'anava a dir,
els coloms també.
Surt algun colom
en alguna fotografia?
Poder una ombra
en una finestra,
però no,
no els vaig buscar.
Et buscaven ells
a tu segurament.
Jo els havia d'anar escrivant.
el treball que vaig fer a l'SR3,
anteriorment
hi havia hagut
algun altre fotògraf
que havia fet
un treball fotogràfic
sobre l'SR3,
en aquest cas el Pep Escoda,
i un altre
que viu a Alcana,
que hi havia,
que hi havien tirat
molt de colom.
Però,
sobretot,
per l'altre,
no recordo ben bé el nom,
que va fer un treball
de l'antic ajuntament.
Havien tirat molt de colom.
No m'atrau especialment.
Ja són prou protagonistes
en la vida quotidiana
els coloms
en aquesta ciutat.
Quim,
de la part exterior,
moments,
punts,
imatges?
Home,
tot,
a veure,
tot l'edifici
impressiona molt.
La veritat és aquesta.
I té racons,
i té columnes,
i té finestres,
i tot aquest conjunt neoclàssic
impressiona bastant.
O sigui,
que sempre queda desaclaparat
per la immensitat
de l'edifici com a tal.
Parlant de coloms,
jo me'n recordo
que la primera vegada
que vam estar,
jo vaig aprofitar
els estornells.
Era l'època dels estornells.
Llavors,
vaig deixar
que aterressin tots,
i en aquell moment
vaig veure la foto
que es podia produir.
I quan van aterrar,
vaig agafar,
me vaig preparar
la càmera manual,
disparant a l'infinit,
i llavors vaig xiular
molt fort
perquè tornessin a aixecar el vol.
Per què no vas agafar
aquestes sirenes
que posen per espantar-los?
No,
va ser amb un xiulet
d'aquells fortíssims.
Jo el sofreixo cada dia
a les 6 de la tarda
des del meu estudi.
I estaves sol fent això,
tu dir,
perquè si no havia...
Sí, estaves sol.
Per la teva reputació,
dic,
perquè algú podia pensar
que aquest home
se'n va una mica, no?
Sí,
a veure,
procuràvem,
almenys jo l'estar per fora
procurava
que no em vegis molta gent
allò que anés passejant
per davant de la tabaclera
al marxat, no?
Però, ja t'ho dic,
una de les coses que recordo
és aquesta
d'aprofitar el moment
de fer un xiulet ben fort
perquè volessin tots els estornills
i llavors poder fer una foto
de tot un núvol d'estornills
que hi ha
amb un contrallum
de la façana, etcètera, etcètera.
Però l'edifici realment
és impressionant.
En la història de tabacalera
dels últims anys
hi havia...
El personal de tabacalera
era molt actiu
quan organitza activitats socials,
tots ho sabem,
i una de les coses
que eren emblemàtiques
en aquesta ciutat
eren els valls
que es feien als jardins
i les festes.
I alguna vegada,
jo em recordo,
perdó,
haver assistit
a una festa
que s'havia fet
a la plaça de Toros.
T'estic parlant
dels anys 60
i alguna cosa.
O sigui,
a la qual cosa
estic deletant
que ja soc una mica grandet.
No, però aquells jardins,
Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do.
Si han vist festes
i activitats.
No sé si d'alguna manera,
tenint en compte
que tu tenies la memòria
d'aquí de la ciutat de Tarragona,
també ho miraves...
Jo tenia un...
I ho vaig dir
el dia que vam presentar el llibre.
Jo tenia una memòria
de les meves cosines
que hi treballaven.
Aquell treball tan estricte
d'entrar de manera puntual,
no et podies passar ni un minut.
O sigui,
allò fitxar...
A l'hora de sortir...
Els registres.
Els registres.
Perquè no s'enduessin res.
Al final, exacte.
Tenien la seva dosi,
per dir-ho,
de tabac,
però cada dia
hi havia l'escorcoll
perquè ningú...
I per sorteig.
És a dir,
li podia tocar qualsevol.
Explica, no?
Clar,
tot això són...
Eren records
que anaven venint
mentre anaves fent això
i a l'edifici
semblava que encara
prenqués una mica més força
d'aquella allò forta, no?
Un edifici que fins i tot
semblava amb les reixes
o doncs un...
una mica...
un lloc de tancament,
de reclusió
on la gent anava allí a treballar, no?
O sigui,
les sensacions han estat fortes
en aquest aspecte.
I vas tenir un punt de regressió,
també, eh?
Sí, sí,
a veure,
la memòria,
doncs també juga.
Tu has estat a Centroamèrica, no?
Sí, sí, també.
Les maquiles són algo així actualment.
Jo crec que teníem millors condicions
laborals i salarials,
malgrat tot, eh?
Sí, sí.
Segurament que les maquiles, sí, sí.
Has parlat d'un llibre,
perquè a l'hora que es va presentar
l'exposició,
que es va inaugurar,
es va presentar també un llibre
de Darola Editors
que està a punt d'arribar a les llibreries.
Parleu-nos d'aquest llibre
i de qui ha fet els textos.
Va,
seguim treballant a primera divisió.
A part de les presentacions oficials,
que sempre són benvingudes,
hi ha un text històric de Jordi Piqué
i un text tècnic de la Chantal Grandi.
Llavors, a continuació,
hi ha les nostres fotografies
que estan separades per dos blocs,
exteriors les del Quim,
interiors les meves,
i les traduccions amb 80 o 90 idiomes.
No, perdó, castellà, francès i anglès.
I a punt d'arribar a les llibreries,
insistim,
perquè a vegades es fa aquesta presentació
i hi ha qui va a buscar-ho.
A veure, és una qüestió de dies
que ja ho puguem trobar a les llibreries de la ciutat.
Soltem que aquest cap de setmana
pot estar a les llibreries.
El llibre és maquet, eh?
Tapa dura...
És d'Arola.
És d'Arola.
És d'Arola Editors.
Això ja ho diu tot.
Ja ho diu tot.
Ja ho diu quasi tot.
Escolteu una cosa.
Com ho veieu això
com el macro centre d'activitat cultural
de la ciutat de Tarragona?
Com us ho imagineu?
Us ho he imaginat?
Perquè vosaltres sou persones vinculades amb la cultura.
La gent que us dediqueu a arts visuals
o a la música,
tothom en principi d'aquesta ciutat
que es dedica a la cultura
ha de tenir els seus metres quadrats
per gaudir-ne.
Com us agradaria que fos?
Jo sempre he definit aquest espai.
Com un campus cultural.
He utilitzat aquest terme algunes vegades
perquè com un conjunt allà
on hi ha X instal·lacions
vinculades amb la cultura.
El que tothom hagi dit del seu espai
ja depèn de si es considera
tipus centre cívic
o més tipus una producció
d'unes qualitats ja més buscades.
Això dependrà de com es vulgui definir la ciutat.
No crec que és...
Com a centre de creació?
Jo soc més partidària
que tots els cintes de creació
han de ser en base en projecte.
Perquè o si no sembla que...
Això és xautxa, no?
No es tracta d'ocupar l'espai.
No es tracta d'ocupar l'espai,
sinó que davant d'un projecte
aquest espai sigui disponible
per tirar endavant un projecte.
Això és el que m'ho imagino jo
perquè en definitiva
el projecte que pugui sortir
sigui un projecte de qualitat
i que hi hagi un comitè avaluador
i que pugui treballar sobre els projectes
que es van presentant
i que tots aquests projectes
es puguin treballar, no?
O sigui, els projectes realment valen la pena
i realment tenen un nivell de qualitat important
i que sigui interessant per a la ciutat
i a més a més ha de ser
si els projectes són de qualitat
interessants per a la ciutat
han de tenir la seva projecció
i hi ha també fora de la ciutat, no?
Per tant, és força complex
però no pensem que això pot ser...
Vinga, tothom que pugui ocupar un espai
jo diria que no s'ha de tractar...
Que no sigui un hotel d'entitats, vaja
Ah, exactament
I això ja existeix
Això ja existeix
sinó que sigui un lloc
on realment hi ha un projecte
per tirar endavant
i aquest projecte és seriós i rigorós
i és un projecte de qualitat
que ha d'atrescendir molt més enllà de la ciutat
A veure si és un projecte...
No, que tu has parlat de centre de creació
és veritat que una de les primeres coses
que possiblement s'hi posarà
i en la qual, doncs, sabeu
i em conegui
que estic encara vinculat a la plataforma Xart3
que un cop abandonada la Xart3
com a futur centre d'art contemporani
o centre d'art i creació i mediació
i no sé què
una de les primeres coses que anirà
o que se suposa que anirà a la Tabacalera
serà al centre d'art i creació contemporània
Hi ha un espai destinat
a més, que precisament havíem fet una visita
amb gent
amb premsa, amb el col·lectiu
de forma Xart3
amb dues regidores implicades
i amb altra gent de la ciutat
i vam estar visitant precisament aquest pavelló
Bé, jo, com que quan vam començar
amb el col·lectiu Xart3
ja pensava que cap allà el 2012
potser tindríem alguna coseta d'aquestes
i a part de fa uns quants anys
a la millor sí
Tant de bo que estiguem tots vius
per fer abans i després
amb les vostres fotografies
Home, jo procuraré estar viu, eh?
Jo també, i les fotografies del després
que les faci una altra
Però escolta, Quim, per molt que nosaltres intentem estar vius
molts anys, el projecte és el projecte
El projecte és el projecte
És un gran projecte, no es fa d'un dia per l'altre
però esperem que porti un tempo raonable
I que tots en podem gaudir
Com que estem en el mar de la festa major
Sortiu amb la càmera, vosaltres?
Sou dels...
No
Personalment no
Jo no
Hi ha moltes fotografies de Sant Jordi
No són les meves fotos
No, no
Jo ara estic amb dos projectes
i per tant és allò
que no hi hagi dispersió mental
perquè si hi ha dispersió mental és el pitjor que pot haver-hi
Per tant, dos projectes que vingui entremans
I Tarragona?
Sí, sobre Tarragona
Tu, Pau, tens alguna cosa entremans ara?
Sí, jo ara descansar
Descansar, això és important
És una activitat molt enriquidora
No hi ha dubte
No, però pensa que un projecte així com el dels de la calera
et deixa bastant...
et deixa content per bastant de temps
Sí
No, i sobretot, a veure, quan...
El que procures també és que no hi hagi saturació fotogràfica
és a dir, has acabat un projecte
necessites descansar
pots anar elaborant mentalment altres projectes
en aquest cas concret dos
però de moment la càmera està descansant
Molt bé, doncs que descansi la càmera
i mentrestant vosaltres gaudiu de la festa
Moltíssimes gràcies per venir avui
Gràcies a vosaltres
Quim vendrell, Pau Gabaldà
Recordeu, la Casa Canals
l'escenari, bona part de l'escenari natural
de la festa de Santa Tecla
és la part alta de la ciutat
Quan passeu pel davant entreu-hi
perquè val la pena veure aquestes imatges de la tabacalera
No sé si es visualitza des de fora perquè em sembla que no hi ha una banderola
Si pregunten els hi diran
Oiga, hi ha una exposició aquí, sí, hi ha dos fotògrafos
Passi, passi
Moltíssimes gràcies, de veritat, bon dia
A vosaltres, bon dia, gràcies