Són dos quarts de dotze del migdia, set minuts.
Aquí seguim en directe des de les dependències de Càritas
al carrer August de Tarragona.
Fa un moment fèiem una mirada general, planera,
de quina és la situació que presenta la nostra ciutat
i de quina manera Càritas, en la mesura dels seus recursos,
intenta paivagar determinades situacions.
Important, més enllà de l'ajuda urgent i assistencial,
són els programes a curt i mig termini.
A llarg termini ja ho veurem.
Això sempre surt fruit de l'experiència.
Càritas té molts programes.
Nosaltres centrarem la nostra mirada en un parell o tres
perquè es facin una idea.
D'una banda, ens acompanya Teresa Cerdà.
Bon dia, Teresa.
Bon dia.
Ella ja fa temps que treballa en un programa d'orientació laboral,
injustament per les persones que majoritàriament
no disposen de formació.
Algunes d'elles, sobretot dones,
en altres casos ni tan sols saben llegir ni escriure.
Per tant, formació bàsica i altres aspectes que ja comentarem.
I també ens acompanya Marta Vinyas.
Marta, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per ser amb nosaltres.
Ella és tal amb el projecte Som-hi-tots.
És un projecte d'educació infantil
que pretén, sobretot, detectar i prevenir situacions de risc social.
Comencem parlant pel de formació.
Com s'estructura?
Com funciona?
Partint d'aquí i entrarem en detalls, si et sembla.
El programa de formació...
Formació en general.
Persones que no tenen formació, que no tenen feina, segurament, no?
No, són dos projectes diferents, d'acord?
El d'orientació laboral està destinat a totes les persones que venen derivades per les parròquies de Tarragona,
que estaven en una situació d'atur.
Normalment és un atur que ja porten bastants mesos, val?
I, bueno, atenem tota la gent que ens ve a finestreta, d'acord?
Llavors, realitzen itineraris individualitzats,
es fa una primera entrevista, que és una entrevista inicial per recollir dades,
i després unes entrevistes de seguiment, a partir de l'itinerari que s'ha dissenyat.
Quin podria ser, doncs, l'usuari potencial d'aquest programa?
Dissenyem allò com un retrat robot.
Dona, normalment amb càrregues familiars, sense càrregues,
bàsicament és dona.
Tenim persones que poden treballar regularment,
i passar, altres que no, no cal dir-ho,
però sí que, bueno, se'ls realitza un itinerari,
sigui a través d'empresa o a través de particulars que en sol·liciten algunes ofertes,
i el que sí que volia comentar-te, Iolanda, és que en aquest cas,
potser val la pena que intenti remarcar una miqueta la diferència
que ja la primera entrevista, que fins fa un any o un any i mig,
era de recollida de dades, i a partir d'allà pactava un itinerari,
ara aquesta entrevista, a part de recollida de dades,
el que sí que es fa és valorar la situació personal que té aquesta persona,
que per mi personalment i professionalment és una miqueta dur,
perquè és un moment de tocar de peus la terra
i fer-los-hi una radiografia pròpia de la seva situació.
Què vull dir amb això?
que moltes vegades s'han de plantejar retorns, en cas de persones immigrants,
o se'ls ha de derivar cursos de formació perquè realment estan en un llistó
molt més baix del que ofereix el mercat laboral.
A veure, sense ser excessivament cru, però evidentment s'han d'aplicar uns criteris
que han de ser absolutament objectius, perquè si no no podríeu treballar.
Arriba una persona amb aquest perfil, posem una dona, 30-35 anys,
amb un mini de formació, càrregues familiars, quan parlem de càrregues familiars
estem parlant de 3 o 4 criatures, i arriba una altra persona més jove
que potser no té criatures, si has de dir, totes dues persones
evidentment mereixen l'oportunitat que se'ls ajudi,
però el criteri aquest objectiu diu si aquesta persona ha de mantenir 3 nens petits
i tant, tant, tant, doncs has d'aplicar aquest criteri.
Sí, evidentment, per una banda hi ha la part objectiva,
que seria la família, la dona que et ve amb 3 criatures,
ha de mantenir el marit a l'atur, evidentment, potser té més prioritat,
seria relativa d'oferir-li una feina, però per una altra banda,
aquesta persona, si analitzem el marit no es pot quedar amb les criatures,
perquè també està buscant feina al carrer, aquestes criatures no tenen beca de menjador,
evidentment, aquesta senyora, el que jo no puc fer professionalment,
és dir-li que té unes expectatives molt altes de feina,
i aquí és on ve una mica la duresa del paper que tinc jo,
i en aquest moment jo haig de dir-li, d'acord, té 3 criatures,
però potser la sortida seria treballar en xarxa en aquest moment,
amb el treballador social, de dir, ens trobem amb una mare,
amb 3 criatures, sense beca de menjador,
i amb un horari restringit de dues hores laborals pels matins per treballar,
amb la qual cosa la sortida aquí l'has d'onar,
i aquesta és potser, diria jo, torno a repetir-te,
una mica la duresa de la situació que estem vivint.
En el cas que sigui una persona immigrant,
el que sí que ens estem plantejant,
i conjuntament amb els treballadors socials,
és d'oferir retors, és dur, de veritat,
perquè són persones que han apostat per quedar-se aquí,
i una mica se'ls trenca el somni,
però jo prefereixo, i crec que la nostra tasca és,
sobretot, i ho he repetit en altres entrevistes,
toca de peus a terra, i a vegades són entrevistes dures,
però jo no ho sé fer d'una altra benena.
No, no, és que s'ha d'assumir la realitat,
perquè si no és anar augmentant aquesta incertesa.
I a partir d'allà, es pot fer un retorn de tot el nucli familiar,
de totes les persones de la família que han arribat aquí,
o inclús ara ens han trobat casos
que els menors han retornat al país,
s'ha quedat la mare, i la mare, clar,
no està lligada a horaris, no està lligada al marit,
i pot treballar, té tot el dia per treballar.
I això penso que és una de les tasques
que nosaltres estem fent com a més novedoses,
i és el que està caracteritzant com a novedors del projecte.
És curiós que des de col·lectius d'immigrants,
de manera voluntària,
molts estan optant per tornar al seu país,
perquè diuen que aquí tenen una situació més precària
que no pas que la que havien deixat a casa seva.
És una realitat que també s'està adonant.
Sempre que parlem d'aquests perfils,
tenim la tendència a pensar que tots són immigrants,
també hi ha pobresa originària del país, segurament.
Sí, correcte.
Ara parlàvem amb Bàrbara,
que és la companya que està a recepció,
que ella al final del dia en passa BNIs,
gent autòctona,
i realment és curiós perquè, com entrem,
hem tingut casos de senyores de 70 anys,
de 65 anys, que estan buscant feina.
No tenen cap pensió, no tenen res o mínima.
Tenen pensions mínimes.
No contributives, segurament.
No contributives.
Igual tenen algun petit crèdit que fins ara l'han atpou.
En fi, també hi ha un tema de sobreendeutament,
de famílies que potser fins ara han calculat malament.
És el que comentava abans el Jordi,
que potser no hem d'entrar a valorar-ho,
però sí que han d'intentar...
Fa falta una mica de prudència en alguns casos.
Això també penso que se'ls ha de dir una mica.
És a dir, retallem per coses que realment no són necessàries.
També fer-los una mica la reflexió,
que és una societat que t'incita molt al consum
i potser hi ha una població que s'hi ha abocada.
Hi ha deutes que realment no tan sols són d'hipoteca ni de lloguer,
que això ja és preocupant,
sinó que són deutes de coses que es podria prescindir.
En el seu moment.
Però bueno, s'ha dit de passada,
però penso que també ho hem de dir,
les necessitats bàsiques han d'estar cobertes
i tot l'altre s'ha de treure.
Continuarem parlant dels programes.
Em deies, lògicament, Teresa, que treballeu en xarxa,
no podríeu treballar d'una altra manera.
Jo m'imagino que la Marta i tu més d'una vegada
us deveu trobar i parlar,
perquè si agafem...
Ens sabria molt greu caure en estereotips.
No és la nostra intenció, el que passa que hem d'agafar patrons,
a vegades, perquè si entréssim en els casos particulars,
potser no seria tan entenedor.
Aquesta dona que arriba amb les tres criatures
són nens que, lògicament, i nenes,
que per la seva situació estan en claríssim risc social.
Entrarien en el programa que estàs tu, no, Marta?
Sí.
Nosaltres tenim, bueno, des de Caritas fem el programa
el Som i Tots, i aquest es divideix en dos.
Una és una activitat de reforç escolar
i activitats lúdiques,
i l'altra és el projecte Sortim, que és Educació a carrer.
Són dos projectes diferents, no?
I sí que estem molt vinculats amb la Teresa,
amb el tema d'ofertes laborals,
i amb les mares, amb el curs de formació
de les dones immigrants, no?
I això, no?
De quines edats estem parlant aproximadament?
Doncs, per exemple, en el centre obert,
el reforç escolar,
està oberta de nanos de 5 a 16 anys.
I llavors l'altra...
Són edats molt diferents, eh?
Molt diferents, sí, sí.
I en estadis de la seva vida, molt diferents.
I l'altre projecte Sortim és, bueno,
com és un projecte d'educació de carrer,
que anem al carrer i ens situo a buscar-los,
el seu entorn natural,
doncs està oberta a més edat, no?
Fins a 20 anys, 22, també.
En aquest cas, el major nombre de nens i nenes,
nois i noies que estan dins d'aquest programa
són immigrants?
El de projecte de reforç escolar, sí,
un 95% són gent immigrant,
del Marroc, de Països de l'Est, de Sud-amèrica...
I el projecte de carrer, no.
El projecte de carrer és...
Molta gent autòctona, molta gent d'aquí.
Però hi ha una barreja de tot.
Una vegada parlant amb altres companyes teves
i parlàvem de la gent jove, sobretot,
deien clar, és que estem parlant, per exemple,
si agafem la franja de la preadolescència,
l'adolescència, nois i noies que tenen allò propi,
que et ve de sèrie per l'edat, no?
Que qualsevol jove sense aquests problemes patiria.
El fet de ser immigrant,
moltes vegades el fet d'estar sol,
lluny de casa seva,
nois i noies que m'imagino que estan acostumats
per la seva cultura a viure en una família extensa,
que tots es donen suport,
i de cop i volta arribar aquí
i veure que és un món completament diferent.
Sí, sí.
Es troben bastant...
Bé, potser culturalment allà en el seu país,
anar molt pel carrer és molt normal, no?
i aquí socialment no està ben vist, no?
I ja m'han detectat unes mancances socials, no?
I estan molt acostumats a anar fins a altres hores de nit al carrer, no?
I això se'ls exclou una miqueta, no?
Creieu que la resta de joves
els poden mirar amb una certa discriminació,
aquests altres joves?
Que normalment van en grup, lògicament,
que tenen una estètica i una manera de ser diferent,
que no necessàriament ha de ser conflictiva ni de bon tros,
però que fins i tot els altres joves,
vull dir que creen el seu propi món, al marge,
perquè també jo m'imagino que una de les vostres línies
és la de l'anomenada integració, no?
Sí, sí, sí.
O sigui, treballem bàsicament amb la integració, no?
Però sí que és veritat que moltes vegades s'ajunten ells mateixos, no?
Sempre diem, no?
Que la gent del Marroc, no?
Doncs s'ajunten amb la gent del Marroc, no?
Amb agravins, no?
Doncs amb aquests nanos també passa una miqueta el mateix, no?
S'ajunten ells mateixos entre ells.
I què feu amb els nois i noies
que aneu al seu lloc, al carrer, a buscar-los?
És a dir, arribeu allà, hola, som voluntaris, som tècnics, som de Càritas,
us volem oferir el què?
Què els oferiu?
Això va ser de fa molts anys, no?
Ja fa uns, jo diria que uns set anys, no?
Que es va començar, jo aquesta fase aproximada la vaig viure
perquè fa cinc anys que estic treballant aquí.
Però sí que al principi van ser molt dur, no?
Perquè era, bueno, vosaltres què esteu fent aquí, no?
I aquesta pregunta els hi feien, no?
En els tècnics, els treballadors.
Però, bueno, mica en mica, no?
Van veure que, clar, nosaltres detectem necessitats, val?
I ja siguin dites pels propis nanos
o ja siguin que el propi tècnic ho detecta, no?
Llavors és buscar solució, no?
Fem una mica de pont, no?
Entre les necessitats del noi i noia o nen
amb els recursos que té la ciutat, val?
Llavors fem de pont, d'informació,
els informem de tots els serveis que hi ha a la ciutat, no?
De què s'adequa més a les seves necessitats.
i l'acompanyem moltes vegades, no?
Perquè moltes vegades no només és informar, no?
Sinó que a aquests nois se'ls ha d'acompanyar
a que facin aquesta gestió o aquest procés, no?
Durant tot el procés.
Els més grans presenten problemes de formació, no?
També per integrar-se en el món laboral.
I una part fracàs escolar, d'altres no,
d'altres se'n surten prou bé a l'escola, no?
Sí, en el projecte d'educació de carrer
la majoria, la major part, han abandonat abans dels 16 anys.
Sí, sí.
O sigui, no tenen cap, no té l'ESO.
Cap és molt generalitzat, no?
Però gairebé la majoria no caben la secundària, no?
Parlem de nois i noies amb els que treballeu a Càritas
perquè cal deixar claríssim i només cal desplaçar-se
a les escoles de primària de la ciutat de Tarragona
que hi ha nois i noies vinguts de fora
que són alumnes brillants.
És que sempre és molt...
Has d'anar aclarint perquè no estem generalitzant
però amb els que treballeu vosaltres sí que presenten aquest paper.
Sí, presenten aquest paper.
I moltes vegades
amb una gran...
No sé què...
Que no viuen en el món real, no?
Sobretot laboralment, no?
Ells es pensen que deixaran els estudis
i que amb un no res trobaran una feina, no?
I amb aspiracions de consum exclusivament, segurament, no?
Sí, sí, sí, clar.
Socialment el consum està a l'abast del dia, no?
I ells no són menys també.
Ells també volen entrar en aquesta societat de consum.
També entren.
Noteu diferència entre els nanos
que van venir molt petitets de fora aquí,
els que han nascut aquí,
els que han vingut ja amb 10 o 12 anys?
Doncs no ho sé.
O no hi ha una diferència?
No hi ha gaire diferència.
Potser el que veig diferència és en si, no?
General, des de fa uns anys fins ara, no?
Que sí que potser jo noto que tot està molt més integrat.
Que tot està...
La gent del Marroc, la gent de Sud-amèrica,
tots estan molt més integrats.
És el que jo...
De nens, eh?
El tasso de nens més petitons,
s'integren més fàcilment.
I és la meva opinió, eh?
No, i tant de bo que sigui també un reflexe de la realitat, no?
Sí, sí.
Jo una cosa que volia apuntar a Marta.
Dic que jo quan se'm presenta una mare de família i ha emigrat i fa un regrupament
i porta fills adolescents, aquí jo sí que detecto, i llavors és quan derivem al servei pertinent,
si el treball social, o a vegades inclús la Marta, que hi ha problemes.
És a dir, hi ha una franja d'edat entre 12 i 18 anys, per mi molt perillosa.
Jo sempre dic o molt petits o adults, perquè llavors entren una mica a dues cultures, no?
Vull dir, allà...
Ah, hi ha un desarrerament radical, no?
Radical, la cultura, comentava Marta, allà és molt normal anar pel carrer,
o els pares tenen un punt més d'autoritat que aquí, també s'ha de dir.
Llavors, ells estan una mica entre les dues cultures i rebutgen la pròpia, quasi,
però és complicat.
I llavors surten brots i problemes, inclús fins a com de delinqüència, no?
El que passa també, no, és que moltes famílies d'aquestes que venen aquí, no,
és que passen moltes hores per tema laboral, no, passen moltes hores fora de casa.
Llavors, els nanos, encara que siguin petits, es passen moltes hores sols.
Llavors és, clar, aquest espai, o estan al carrer o l'altre espai de reforç escolar
i activitats lúdiques, no, on els oferim la possibilitat que ja que passen tantes hores sols,
perquè han de treballar els seus pares per poder mantenir-los, no, aquests nens,
doncs per almenys tenir una mica de control, no, d'aquests nanos des de...
Contreu l'acompanyament i una certa formació, no, i educació en valors, així, en general,
aquests nanos que moltes vegades...
Xoc cultural, les dones marroquines amb les que teniu molta experiència
per projectes també de formació i laboral, també deuen patir el seu xoc cultural.
Jo penso que més que el que és la part de Llatinoamèrica, no,
és un xoc cultural amb adolescents tremenda, oi, d'aquestes...
Perquè hi ha un rebuig, jo el que sí que he notat per el segon projecte que porto,
que es porta a terme a CampClar, que és el de curs de formació i promoció bàsica de la dona,
amb fills adolescents hi ha un cert rebuig, inclús cap a la mare,
la figura del pare potser encara té un paper molt autoritari,
però la mare passa a ser l'última...
La menys tenen directament, no?
Exacte, i una de les tasques nostres des del projecte del curs de la dona
és donar-li aquell paper que es mereix, la dona, dins el nucli familiar.
Per tant, també heu d'apostar per la seva autoestima.
Total.
No només ensenyar unes habilitats bàsiques per moure's de llengua, d'alfabetització,
sinó autoestima perquè es puguin reafirmar davant dels seus fills, no?
Exacte. Vull dir, nosaltres el tema de l'alfabetització, a veure,
és el pilar, per dir-ho d'alguna manera, però és el vehicle que ens porta
a que la dona realment recopili l'autoestima que no té a casa
i que ni ella sap que existeix.
Llavors, a part dels tallers que tenim de manualitat, psicomotricitat...
Per què psicomotricitat?
Perquè pensem que...
És que abans ho he llegit i m'ha quedat l'atenció, la veritat.
Sí, però és la gimnàcia. Nosaltres diem psicomotricitat,
treballem molt el que és la relaxació, tenim una voluntària,
el respirar, que relaxin, la mobilitat, els braços, la lateralitat,
treballem amb pilotes medicinals, colxonetes, vull dir, tenim tot preparat.
I és un taller que té molt d'èxit, inclús ens demanen dos dies.
No és possible perquè està ja...
Però, bueno, penso que és una cosa molt novadosa
i una dona que prové d'una cultura tan, tan, tan tancada,
això és, bueno, és increïble, no?
Penso que sí, que es guanya moltíssim.
És una manera que elles, dins de l'aula,
es traguin les xilaves, es traguin el mocador,
els hi comprem un xanda al principi de curs,
és a dir, elles se senten completament diferents.
Van descobrint un món absolutament nou, elles, eh?
Completament. Mira, per exemple, demà fem una excursió,
anem a Porta Aventura.
Per nosaltres és, bueno, un èxit, no?
Perquè, clar, marxar a les 9 del matí
i tornar a les 4 de la tarda...
Quan la seva obligació s'està tot el dia allà,
a veure què volen els fills i el marit, no?
Exacte, quan comencem el curs a l'octubre
i els plantegem una sortida a dinar,
evidentment, ens miren, volguem a miren,
de dir, bueno, no sé, no, impossible de què vas.
I ara, perfecte, ja t'han organitzat el dinar el dia abans,
els nens col·locats al menjador...
És a dir, per mi això ja és...
Quantitativament, quan treballeu amb material sensible,
com són les persones,
vaja, jo crec que tampoc no entrar-hi,
però qualitativament, vosaltres,
ni que siguin casos puntuals,
veieu una evolució cap a positiu,
és el que abans li comentava al Jordi,
que s'ha de ser positiu.
Vosaltres veieu com es va, doncs,
una família que en un moment determinat,
doncs, d'aquests problemes es va reconduint,
aquestes dones van trobant el seu lloc
en la nova societat d'acollida.
Això ho veieu?
Jo sí, jo crec que sí.
Porto 13 anys treballant a Càritas
i els 10 últims portant el projecte
i jo realment estic molt satisfeta.
i també creem un espai terapèutic,
és a dir, ells ens tenen com a referents sempre.
Vull dir, tenim alumnes de fa 7 anys
en qualsevol dels dos projectes
i sempre ens busquen a nosaltres.
Vull dir, que aquell punt d'atenció i d'escolta
se suposa que l'estem fent
i que no ens obliden.
D'alguna manera és terapèutic, no?
I llavors, per mi, per tots és molt gratificant.
Jo en el projecte, per exemple, d'educació de carrer,
sí que es veu moltes vegades
que ara ja vas al lloc
i et venen a buscar per dir
escolta, que vull fer un curs, com ho he de fer?
Ja no va falta ni que es detecti,
ni que es vegi, ni res.
Ja et venen i et diuen,
com que saben que potser els pots donar un cop de mà
o has ajudat amb alguns altres,
ara ja venen i et busquen.
Us heu guanyat la confiança?
Sí, sí.
Però amb els resultats?
Amb els resultats
i veient sobretot que t'has interessat per ells,
que hi ha alguna persona que s'interessa per ells
i que això també ells els satisfà.
Veus diferència entre les noies i els nois
en quant a actitud, en quant a comportament?
Sí, hi ha molts més nois que noies, això també.
I suposo que el noi és més llançat al carrer
i la noia potser no es veu tant
perquè es queda més a casa.
Continuar també aquesta dinàmica una mica
que jo m'imagino que les mares com a educadores
també a poc a poc els intenteu fer veure
que és una altra societat
i és una altra manera de funcionar.
Córrec.
El que sí que volia dir-te, Iolanta,
és que nosaltres, jo professionalment,
penso que si hem assolit l'objectiu
que la dona pugui ser capaç
de fer una tutoria a l'escola sola
o pugui anar al metge i al ginecòleg,
sempre poso el ginecòleg,
perquè penso que la part més íntima
de la dona quan hi va sense traductor,
traductor, pensem que són els fills,
llavors per mi és un èxit.
Estàs parlant que guanyi l'autonomia.
L'autonomia és l'objectiu del curs,
és a dir, que la dona sigui autònoma
per realitzar les tasques que pugui realitzar
qualsevol persona de la nostra societat.
Per mi això ja és.
I ens queda poquíssim per arribar a les dotze,
sempre igual.
Com arriben aquestes dones
que no coneixen la llengua,
que no tenen aquesta autonomia,
que no sortirien de casa
si no fos perquè és absolutament obligatori,
com us arriben?
A través de parròquies,
evidentment,
principalment,
i si no, el boca a boca.
Ara ja estem omplint llistes pel curs vinent.
Realment és un curs atractiu
per la diversitat de tallers.
Són dones molt religioses,
s'acosten a les parròquies
de religió catòlica,
perquè el que els ha dit
que moltes d'elles,
si parlem de dones d'origen marroquí,
moltes d'elles són musulmanes,
van a la parròquia,
conscients que és una església,
que és una religió.
Cap problema.
És una cosa que també a vegades
ens ho hem plantejat.
Segurament hauríem de pensar
que la seva religió també en origen
i les creences és també acollidora
i és també solidària.
Probablement també la interpreten d'aquesta manera.
Una cosa que volia remarcar
i acabo.
Només comptem amb 15 voluntàries
i et puc dir que jo porto
la part de coordinació més tècnica,
però sense les 15 voluntàries
el curs no es podria portar a terme.
Està claríssim,
vull dir,
està a dia a dia.
És complementari.
Voluntaris i voluntàries
i els professionals,
com abans deien amb la Dolors,
que ens posen els límits,
ens preparen
i ens diuen cap on hem d'anar.
Sí, però evidentment
som moltes voluntàries.
Vosaltres també treballeu amb voluntaris joves.
Sí, però més pocs.
Un minut, em diu Joan Maria.
Però poquets,
com hem dit abans,
els joves tenen més ocupacions
i potser és més difícil
trobar voluntaris joves
i treballem molt amb gent de pràctica.
Si teniu una estoneta,
quedeu-vos una miqueta més,
que s'anirà incorporant la Teresa també,
però ara escoltem les notícies.
D'acord?
Fins ara mateix.