Dos minuts només seran tres quarts de dotze del migdia.
Si feu una miqueta de memòria, recordareu que fa una vintena de dies,
aproximadament, cap a finals del mes de juny,
conversàvem amb la directora de la Coral de la Universitat Rovira
i Virgili Montserrat Riós Hores dies previs a la seva anada a Nicaragua.
Una experiència musical i solidària alhora
que realment presentava moltíssimes expectatives.
S'han complert aquestes expectatives.
Tenim la Montserrat Riós a l'altre costat del filtelefoni
i ella mateixa ens ho pot explicar.
Montserrat Riós, bon dia.
Hola, bon dia.
Bé, vas arribar de Nicaragua i em penso que has tornat a marxar.
Sí, sí, estic a Itàlia en aquests moments.
A Itàlia? Molt bé.
Doncs una experiència ben diferent de l'experiència italiana
de l'experiència centroamericana.
Jo ara preguntava així una miqueta retòricament
si s'havien complert les expectatives
i pel que tinc entès, s'han complert i ja m'escreix, no?
Doncs sí, sí, sí.
Ha estat un viatge realment fantàstic a tots els nivells,
a nivell de cohesió de grup,
de qualitat musical
i per suposat del més important
que és el contacte i la presència
del cor de la universitat allà en aquell país.
Jo tinc entès que el que és, diguem-ne,
la tradició coral no està molt estesa
i probablement un dels vostres objectius
era justament treballar el tema del canc coral
amb els nicarauencs,
amb els quals teníeu previstes una sèrie d'entrevistes,
tallers i contactes.
Aquest era un dels objectius,
però quin era el marc de l'objectiu d'aquest viatge realment?
A veure, l'objectiu evidentment no és només una sola cosa, no?
Hi ha evidentment el factor humà, la presència humana
i reforçada per la força, diguem-ne, de la música
i en aquest cas del canc coral.
Jo el que esperava una mica del viatge era
aquest contacte espiritual, gairebé, no?,
amb la gent d'allà i també tècnic,
o sigui que els grups que ja existeixen
o que fan mínimament un mínim de canc coral
poguessin també connectar amb nosaltres
per informació, per, bueno,
per intercanvis tècnics i de partitures i d'altres coses, no?
I, bueno, hem tingut una mica tot,
o sigui, hem estat amb gent, hem cantat per públic
que no havia escoltat mai en directe
un concert de canc coral a capela, eh?
Alguns deien, no, en la televisió n'havia escoltat,
però, clar, això no és en absolut el mateix.
I després també hem cantat per gent de corals d'allà,
per directors de cor,
que, bueno, que fan la seva feina,
però en un nivell que és més baix
del que tenim aquí a Catalunya.
Clar, no hi ha tanta tradició.
Com dèiem, heu estat uns 10 dies.
Com era el vostre dia a dia, la vostra vida a Montserrat?
Bé, doncs hem estat...
El viatge es pot dividir en dues parts.
Una, al centre, a la comunitat de Soño de la Campana,
a Sant Ramon, que és una comunitat petita, a la muntanya,
i allí, doncs, van fer concerts al centre cívic,
a la catedral de Matagalpa,
o sigui, és una zona més rural, diguem-ne.
Allí és on van estar, doncs, més sobtats d'escoltar-nos
i molt contents, a més, no?
I després, l'altra part del viatge ha estat més a Managua,
que al ser, doncs, la capital,
doncs, allà ja hem fet, també,
algunes plàpies magistrals de Can Coral,
i ha estat el contacte, diguem-ne,
més professional, entre cometes, no?
Vam cantar al teatre Rubén Darío,
i, bueno, doncs, són una mica dos espais
dins del mateix país,
que, evidentment, s'assemblen,
però que no tenen res a veure.
Clar, i quin repertori vau portar així, en general?
Tampoc no entrarem en cadascuna de les peces,
però, en general, quin repertori portàveu a Nicaragua?
Doncs, bueno, jo quasi sempre intento fer una part de música,
diguem-ne, més culta, entre cometes, no?
O sigui, cantar Mendelssohn,
cantar, doncs, amb polifonia religiosa del segle XX,
i després una part de música més tradicional,
moltes obres catalanes,
alguna cançó argentina,
i, bueno, doncs, una part, diguem-ne, més fàcil,
diguem-ne, d'escoltar per la gent
que no té costum d'anar a escoltar concerts, eh?
Era tot concert a capella.
Tenien coneixement de la llengua catalana?
Alguns dels...
Alguna part del públic us van anar a escoltar?
Bé, poquet, poquet.
O els cridàvem l'atenció, no?
Dèiem, d'en què estan cantant?
Sí, això mateix.
Jo aprofito en aquests concerts...
Ho faig sovint,
però sobretot en aquests concerts
hi he aprofitat molt per explicar,
per parlar amb el públic al mateix temps que cantàvem,
i fer una petita introducció de l'obra,
de l'autor, del text, de la traducció,
perquè, clar, si no un,
doncs no...
sent cantar i no sap el que està passant, no?
I, bueno, això el públic ho agraeix molt
i, bueno, doncs sempre tens una audició
molt més interessada, no?
Comentaves l'experiència,
a banda de l'experiència professional i musical,
aquesta experiència d'intercanvi
amb una cultura, una manera de fer
i una societat socioeconòmicament parlant
completament diferent a la nostra.
Segurament això també us ha enriquit moltíssim, no?
De veure, doncs, una altra manera de viure.
Sí, sí, sí, sí, absolutament.
Ens ha enriquit molt i després també hem tingut contacte,
un contacte molt important
amb el comitè de solidaritat Oscar Romero,
el Paco Chamar,
que ell ens va muntar allà,
a la Universitat Centroamericana,
un concert,
nosaltres vam cantar allà
i després també vam visitar
les comunitats cristianes de base
i vam veure el treball del dia a dia
de la gent que està allà treballant
per dignificar les persones
que estan en situació de pobresa en aquell país.
Això ha estat, evidentment, un enriquiment
i per nosaltres, jo crec que el millor d'aquest viatge
ha estat no només que el Corregionat,
sinó que ha estat allà realment veient un ventall
i vivint una sèrie de coses molt importants,
ajudats, evidentment, per persones
que fa temps que treballen allà
i que coneixen molt, no?,
com és el Paco Chamar,
com és l'URB Solidari, el Joan Fuster,
vull dir que...
i el Sonnyo de la Campana, la Fundació, no?
I això ha estat una gran sort
i, bueno,
per això també és el resultat realment extraordinari.
Clar, què has sentit?
Aquesta feina de base de treball social,
home, de fet, la música ho ha sigut sempre,
el Can Coral també,
pot ser una eina dinamitzadora cultural
molt important en aquest context.
Evidentment, evidentment.
I al Lleu Dimenuí,
un gran violinista té un llibre escrit
que va escriure ja fa anys
que es titula
L'art esperança per la humanitat.
I realment aquesta ha estat una mica
la idea que a mi em va moure
des del començament
i ja fa anys que penso en això.
Com utilitzar l'art,
no només per la seva...
per ell mateix,
sinó com fer que les persones
siguem millors
a partir de l'art,
a partir d'aquesta espiritualitat
que està, evidentment,
dintre de qualsevol element artístic.
Finalment, Montserrat,
cal aprofitar el temps a Itàlia,
que és un país meravellós,
no et volem anar a tenir gaire,
però clar, parlem de les relacions humanes
amb els nicaragüencs, nicaragüenques,
però important també, segurament,
aquest contacte que heu tingut internament
als integrants de la Coral,
perquè d'acord que us coneixeu,
que assageu,
que treballeu molt,
que sortiu molt,
però clar, en el dia a dia,
aquí a Tarragona,
el contacte no és el mateix.
Conviure en un context
completament diferent
entre vosaltres,
jo suposo que encara ha consolidat més
el que és la Coral,
des de les relacions humanes.
Absolutament,
absolutament.
El grup està,
ara mateix,
en una situació extraordinària.
S'han creat uns lligams
que, com bé dius,
ja existien,
però, clar,
la força del grup
ara està en un moment
absolutament increïble,
i, bueno,
espero al setembre recuperar-la
i, evidentment,
també integrar
els que no han pogut anar a Nicaragua,
que també formen part de la Coral,
que estan ara llegint
els correus electrònics
d'explicacions,
tot el dia
estem enviant fotos
i fent comentaris,
que són realment fantàstics,
o sigui,
és un regal
de vacances fenomenal.
I segur que pel setembre
i pel curs vinent
teniu molts projectes
de tornada
de les vacances
i de l'estiu,
Montserrat,
si et sembla,
quedem i parlem una mica?
Sí, sí, sí.
Doncs mira,
nosaltres vam fer
l'oratori
Pau i Fructuós
per l'any jubilar,
que vam cantar
a la catedral
aquest any,
al gener,
i aquest oratori
el tornarem a cantar
a la Seu Vella de Lleida,
el tornem a cantar
el 24 d'octubre,
després anem a Roma,
perquè el tornem a cantar
a Roma
amb Corts d'Allà
i l'Orquestra de Calàbria
en una de les quatre
esglésies papals de Roma,
i acabem l'any,
al desembre,
cantem a l'Auditori,
a la Sala Gran
de l'Auditori de Barcelona,
cantem la novena
de Beethoven
amb la banda
de Ciutat de Barcelona.
O sigui que tenim
una entrada bona, també.
Haurem de quedar, doncs,
per explicar
i detallar
tots aquests projectes,
bé que estan més
que lligats,
i per això
la Montserrat Riós,
la directora
de la Coral de la URB,
ja els ha avançat.
moltíssimes gràcies
per atendre
la nostra trucada
i enhorabona
per la feina feta.
Gràcies a vosaltres,
molt bé, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Adéu, adéu.
Doncs déu-n'hi-do,
la Coral de la URB
se'n va a Roma
justament a interpretar
aquest oratori
de l'any jubilar.
Vuit minuts,
les dotze del migdia,
fem una petita pausa
i us ve de gust
jugar una miqueta
allò de l'última paraula.