Recuerde l'alma dormida, avive el seso y despierte,
contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte, tan callada.
Demà, com us dèiem, arriba al Teatre Metropol el Hamlet del muntatge.
El director del muntatge és Oriol Ambroggi, el tenim a l'altre costat del fil telefoni.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
I enhorabona, perquè justament aquesta setmana aquest Hamlet ha rebut el Premi Botaca.
Ah, sí? Sí, sí, sí, hem rebut el Premi Botaca.
I a banda de la cortesia d'expressar-te l'enhorabona,
és que, clar, recordem que aquest premi l'atorga al públic,
i això és una garantia fantàstica per anar pels escenaris del món.
Sí, bueno, l'atorga al públic a partir de 3 o 4 nominats, eh?
Ja, ja, ja.
És com les eleccions americanes, eh?
Vostè pot votar qui vol, però ha de ser entre aquests dos.
Entre els que jo digui.
Exacte, sí.
Home, però...
Entre els dos que tinguin més diners de tot el país, pot triar o aquest o aquest.
Home, això de diners i teatre, vosaltres, des que actueu com a companyia com a La Perla,
aposteu fort, eh?
I aneu una miqueta, doncs feu les vostres produccions,
que això és heroi i a més d'agrair en un moment que sembla que, escolta,
tot ha de ser amb dineret públic, no?
Sí, bueno, ara estem...
Teniu una miqueta, també.
El diner públic en teatre sempre hi és, per exemple.
A vegades venim aquí, venim aquí al Metropol, i aleshores ens contracten al Metropol,
i això és una font d'ingressos que en principi es pensa que és privada,
però no, perquè quin contracte és l'Ajuntament, diguéssim.
Per tant, els diners públics venen, no, per subvenció i també via compres de teatre.
És a dir, que en el fons, en el fons, en el fons, quasi sempre hi ha diners públics,
però sí que és veritat que en el nostre pressupost el 50% és privat,
o sigui, és d'entrada, sempre més del 50%.
I sí que apostem fort, i a vegades potser una mica, massa,
però també és com el més divertit, no?
A vegades sí que, ah, doncs només podem fer...
Només tenim diners per fer una nova de quatre actors,
però a vegades quatre actors t'agorreixes una mica, al final.
I aleshores fer un Ray Lier de 14 és com un gust, no?
Et puja l'adrenalina a tope i dius, va, doncs fem això.
I apostem per això, sí.
Hem intentat no estrellar-nos,
i de moment ho estem més o menys aconseguint.
Vau fer el Ray Lier i heu fet altres clàssics
amb un resultat extraordinari de públic, eh?
Sí, al públic li agrada, eh, realment.
L'Antígona, recordo que també va tenir premi de butaca, a més a més, no?
L'Antígona, sí, l'Antígona teníem dos butaques,
i a més el de gran format, perquè el de Hamlet, aquest Hamlet,
tot i que és molt més gran que l'Antígona, de tot,
ens ens han de petit format.
La cosa està molt bé, perquè si ens haguéssim lluitat pel de gran format,
no ens haguéssim donat, perquè hi havia obres molt importants, també.
El tema de Hamlet, algú diu,
Hamlet, feu altres obres, però és que Hamlet...
Jo m'imagino que per un director, per un actor,
però també per un espectador,
pots veure Hamlet tantes vegades com vulguis a la teva vida.
Sí, sí, el Hamlet el pots anar repetint realment, eh?
I sembla una idea tòpica, no?
Però després, quan el vas a veure,
l'espectador que digui,
ai, sí, un altre cop ja parlen de Hamlet...
Però bé, quan el vas a veure i de sobte em dius,
ostres, ostres, doncs realment té molta cosa, no, l'obra?
Té molta xixa, és a dir, no és per casualitat
que sigui una obra tan important.
I per un director, per un actor,
ostres, és tremendo fer Hamlet.
Però tremendo, tremendo.
I per un espectador,
el dia que veu un Hamlet i connecta
amb la proposta que han fet,
aleshores, buah,
vas fer un viatge,
però és un viatge molt gros.
Va estar espectacular, realment.
Aquesta proposta, entre altres coses,
jo pel que he llegit que no l'he vista, eh?
Estic parlant duides, que això és lleig,
però si no l'he vista no t'enganyaré.
No, passa res, no es pot anar a tot arreu.
No, no, clar, però ja la veuré.
Però pel que, home, només faltaria.
Pel que he llegit, és allò que dic...
Clar, quan agafes, s'agafa Shakespeare,
i això tu ho saps millor que jo,
jo parlo des de la perspectiva espectadora,
tu ets director teatral,
i aquella cosa de...
Em permeto totes les llicències que vull,
i faig un Hamlet així.
Oh, no, no, no, escolta,
tu ets vestís d'època.
Diuen, diuen que s'ha trobat el puntet d'equilibri bo.
Sí, clar, amb el teatre el més important,
en tota la vida, el més important és l'equilibri, no?
Però amb el teatre tot és una qüestió de ritmes,
de ritmes, eh?
Sempre tot és ritme.
Ritme del pas del temps,
el pas de les visualitzades,
el que veus, el tipus de vestits, tot.
Ara hi ha un ritme,
i quan dic ritme,
el tempo del temps és un ritme evident,
però també hi ha uns ritmes de colors i de coses,
i de sensacions per a l'espectador.
Aleshores, el teatre, el ritme és molt important.
Aleshores, trobar el puntillo de les coses és bàsic,
perquè si te'n vas a un extrem
que l'espectador no comparteix,
l'espectador, doncs clar, no juga amb tu.
I tu també t'estàs inventant una obra
a partir de l'altra obra.
El que és interessant és que l'autor i tu,
encara que no es vau conèixer,
però jugueu una mateixa lliga, no?
I l'espectador pugui ser invitat en aquesta lliga
i s'hi senti còmode, també.
I per això has de trobar el puntillo que deies
i que és trobar-lo just.
Aleshores, a mi, jo no volia fer-ho massa antic,
perquè em feia mandra.
Ai, massa antic, és un rotllo.
Busca vestits i coses d'aquestes, no?
Sí, el riu era bastant antiguet,
el vestuari, antiguet, perquè em venia de gust una obra.
Tu llegeixes l'obra i penses, va, a mi em ve de gust fer això.
I llavors tu ho plantejes als companys,
amb l'equip de treball i dius, va,
és correcte això que estic dient?
Sí, però sí, perquè hi ha aquest argument a favor,
en contra, bla, bla, bla,
i ho construeixes un món.
En aquest Hamlet, jo em venia de gust una cosa una mica més moderna.
moderna pensava, volia dir, quan jo dic modern,
perquè, clar, per mi penso en coses com aquestes imatges
que em venen d'Europa, del teatre que està fent Europa,
d'Alemanya, de coses així,
per mi això seria ara el que penso que és modern.
I també alhora volia fer una cosa que s'entengués molt
i que no et sorprengués per modern.
I aleshores vam anar a trobar...
Del que va ser no agafar ningú de l'estuari,
ningú que s'encarregués de l'estuari,
per poder-lo anar fent amb els actors i l'equip
durant el procés de treball.
Doncs provàvem això, provàvem allò, provàvem això, provàvem allò.
Aleshores, hem partit d'uns trajes
que vam anar a comprar a Dolpho Domínguez
i uns abris que hem fet fer
i que, posats tots junts amb l'escenografia,
ens donaven una sensació
que no sabíem ben on érem.
I doncs que aquest puntillo s'esborrava a estones.
Ja deia, ja, ja ho tinc.
De fet, se t'anava.
I amb aquest ritme d'anar i venir,
anava passant l'obra.
Aleshores, sí, i s'acabava l'obra i estaves content.
Home, jo pel que he llegit
ja es caracteritza per tres aspectes
que els amants del teatre
i del teatre de Shakespeare
segur que quedaran contents,
que és l'austeritat, la paraula i l'actor.
En aquest cas, amb Julio Manrique,
que està esplèndid.
El Julio Manrique està esplèndid,
està espectacular.
No hi ha paraules.
Té dies, va i bé.
És un actor molt lliure,
és a dir que hi ha dies que està més així, més aixà.
Però es tracta de deixar-te portar per ell,
de no voler-lo marcar excessivament
i d'això que treballi
i davanteu, eh, com a espectador, vull dir.
I està esplèndid.
Ho fa molt bé
i fa que el text s'entengui molt i molt bé,
amb molta simplicitat.
És molt amable, molt simpàtica a l'escenari.
T'enamores d'ell,
penses que jo vull tenir un nebot així, no?
És el gendre que tota mare voldríem per la filla, no?
El gendre aquell ideal.
Que és el gendre ideal.
Bueno, no,
si la filla justament
la comença a maltractar d'una forma tremenda.
Doncs escolta,
que es quedi com a nebot, millor.
Sí, sí,
però nebot el problema que té és que mata el tio.
No, és un desastre tot això, eh,
a nivell personal,
és a dir,
com acaba tot,
és un desastre.
Ningú voldria ser.
Ningú voldria dir que li passés, això,
perquè a tots ens passa una mica.
És un personatge que dubta una mica.
Bueno, dubta molt,
és conegut el dubte, no?
I dubta,
i com que tot ens passa,
és que jo, no,
ara què faig?
I contrasta amb que el teatre,
el teatre és acció.
Dèiem més ritme,
i també és acció.
Gent que fa coses amb un ritme determinat.
I ell intenta no fer res.
I això fa que la seva vida
es vagi complicant,
complicant davant teu.
I el Manrique t'ho explica molt bé,
com se li va causar complicant,
juga a fer-se el boig,
i a poc a poc es va tornar en boig.
Aquell joc se l'endú,
se l'emporta,
i tu ho vas veient.
I ell et guinya l'ullet constantment,
no físicament,
però et va dient,
eh, m'estàs entenent, no?,
el que està passant,
i veus que és fort.
I això contrasta,
o va acompanyat d'unes paraules tremendes,
unes frases extraordinàries
que el sèxte es va deixant per allà.
Aquestes paraules tremendes,
abans comentaves en una de les respostes
que sembla que conegués jo a l'autor, no?,
i arriba un moment
que s'arriba a un estat de complicitat.
Llicències, jo m'imagino
que ets després les justes,
però també amb el text l'adapteu.
Feu com una...
No és que feu una nova obra de teatre,
ni de bon tros,
però sí que aquell text
canvia una miqueta
en les vostres mans.
Sí, l'adaptació que hem fet
ha sigut bastant de cortes i pegues,
perquè com que érem una companyia més petita,
amb personatges que han anat eliminant,
i l'obra duraria quatre hores i mitja,
que en l'època era lo normal,
però ara que estem acostumats
a veure les coses,
en general hem canviat nosaltres,
i per tant l'obra també trobàvem
que s'havia de canviar.
I en aquests talls hem anat...
És el camp, és l'adaptació.
No és una adaptació agressiva cap a l'obra,
em sembla.
I també hi ha un moment
en què se'm feia llarg a mi,
sempre se'm feia llarg,
que el Hamlet a l'acte quart.
Penso, ai, això ara, no et rotllo.
I llavors el que hem fet
és que un actor,
que és el que explica tot,
és com un i del narrador de tota l'obra,
perquè al final el Hamlet li diu,
jo he mort,
però tu a partir d'ara
vés a explicar la meva història,
perquè sàpiga.
Ell explica,
i diu, bueno,
ara aquí passaria això,
passaria això,
i passa això,
passa això,
i tornant aquí,
ja ens trobem aquí,
i així anem al gran.
I hem fet aquesta...
ens hem permès aquesta adaptació,
que jo no ho havia après
per més gaires vegades
a la meva vida,
però trobava que ja...
però bueno,
he pensat-hi.
Com que tu dius,
almenys tothom
que es posarà amb mi
perquè he fet alguna cosa,
doncs ja feiem-ho del tot.
Però ja veus que...
I trobo que funciona millor.
Sí, en parlen bé de tu, eh?
En aquesta hora
parla tothom molt bé de tu.
No, però és aquesta cosa
que quan fas Hamlet...
No, no, sí, sí,
no em queixo, eh?
Estic encantat.
Però quan fas Hamlet,
clar,
vas a tocar,
t'imagines ara
que l'alcalde de Tarragona diu,
ara, vaig a tocar la...
No sé,
em sembla que està fet obres, no?
Però vaig a tocar la Rambles,
home, escolti.
Però a veure,
parlem,
tothom aquí,
tothom hi fica.
Si un carrerol més petit,
no s'hi fica tant.
Però quan és una...
una vegada que tothom coneix,
pum,
aquí és com la Iglesia
mos trobada.
Aleshores,
sí que hi ha alguns guinyos,
alguns xistes.
Per exemple,
hi ha les coples
per la mort de su padre,
que ara sonaven al principi,
que a mi feia moltes risses
perquè el Julio,
es diu Julio Manric,
i són del Jorge Manrique.
Si fos parent seu, no?
Ell llegeix molt el Hamlet.
I tot el dia està parlant
de la mort i tal.
I doncs pensava,
miren,
he fet expressament, no?
Està llegint Jorge Manrique
perquè ell es diu Julio Manrique.
I va,
i això ningú ho entén,
però a mi em fa ràcia.
Al fer-ho,
també hi ha un punt de dir,
bueno,
faig una petita gambarrareta
i així
ja estem tranquils tots.
Vale, vale,
he fet una gambarrareta,
ja està.
I a partir d'aquí
podem treballar més tranquils.
De totes maneres,
no hi ha res intocable.
m'imagino.
Sí, bueno...
Segons com ho facis.
Sí, Déu-n'hi-do.
El Hamlet,
ostres, clar,
tothom el coneix bastant.
I aleshores
és més difícil.
Escolta, Oriol,
tu coneixes el Teatre Metropol,
no és molt gran,
però és que està ple,
ja fa dies que no queden entrades, eh?
Sí,
estem,
estem,
estic molt content
perquè estem agotant
entrades a tot arreu,
quasi tot arreu.
Hi ha llocs que no,
però
ja em truquen.
ja fa una setmana
que està agotat.
Ells hem pogut fer
dues funcions
a quasi tot arreu.
costa molt arriscar-se
fer-les,
però si ho haguessin decidit fer,
ho haguessin pogut,
i això està molt bé,
fa molta il·lusió
perquè,
no sé,
jo recordo
haver fet molts bolos
a sales mig plenes
i quan omples,
ostres...
Home,
aquell teatre
que s'obre a l'escenari
està tot ple
i la gent expectant,
això és magnífic, eh?
Sí, sí,
i allà al Metropol
que no és molt gran,
jo recordo bastant gran
i que van
en el segon,
no sé si a tercer pis,
però en aquells compisos...
en total unes 500 persones,
podria ser.
Bé,
tenint-ho,
sí.
No sé,
potser m'he passat l'optimisme.
Sí,
clar,
també comptem amb el Julio,
que el Julio
tira moltíssim,
perquè té un públic
i això està bé.
Hem ajuntat
unes quantes coses
que funcionen.
Doncs sí,
no us falta en detall.
Oriol Broig,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
i, novament,
enhorabona,
no només pel premi,
que els premis són premis
i ja sabem que són,
sinó realment
per aquest seguiment
i aquest aplaudiment
del públic,
que això es demostra
quan ompliu els teatres.
Moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu.
Gràcies.