Aquí seguim en directe. D'aquí uns moments, com dèiem, ens desplaçarem a la Rambla,
ens aturarem a la Capona. Allà es troba Toni Orens Sanz,
un dels autors que no només aquest Sant Jordi, sinó que mesos enrere
ha recollit un èxit importantíssim amb el llibre L'omnibús de la mort.
De fet, els llibres que recreen la memòria històrica tenen un gran interès en general.
Sense anar més lluny, fa un moment, ja ens comentava Jordi Sorinac,
que a nivell general un dels llibres més venuts és l'últim llibre de Javier Cercas
que fa la seva mirada particular al voltant dels fets del 23-F.
La memòria històrica, quan se situa a la ciutat de Tarragona, té un doble valor.
La capacitat i el coneixement d'un professional del periodisme com és Antoni Paradés
i l'experiència política del que va ser el primer governador civil de la democràcia,
en Robert Graupera. Ens acompanyen tots dos. Antoni Paradés, molt bon dia.
Bon dia i bona hora.
Benvingut, Robert Graupera. Molt bon dia.
Bon dia, què tal?
Gràcies per ser aquí. La transició des de la plaça Imperial Tarracola
i l'escenari és evident per què havia de dir-s'hi el llibre, no, Antoni?
Efectivament. Dintre de la plaça Imperial Tarracola,
doncs bé, a part que es dirigia tota la província,
hi havia el pols, el tic-tac del que estava passant per tot arreu.
i aquells cinc anys que reflexa el llibre van ser cinc anys que cada dia era un descobrir alguna cosa més, no?
Després, també, referent a tots els pobles de la província, cal dir que hi havia el xoc,
el contrast que un governador s'acostava a la gent, menjava amb ells, jugava a bàsquet amb ells i tot això.
Fins a les hores això no estava vist.
Ja tots sabem que era el governador que hi havia en temps del general Franco,
doncs llavors eren virreis aquí a la província, no?
En canvi, d'aquesta vegada hi era un home que es posava dintre de la gent per connectar amb el govern
i així el govern sabia el que volia i d'aquesta manera es podien solucionar millor els problemes,
els molts problemes que hi havia en aquells moments.
Senyor Grau, Pere, ser governador civil en aquest punt d'inflexió que va experimentar la nostra història,
és el que diu l'Antoni, vostè havia una mica de trencar aquella imatge que donava el poder de les administracions
o la representació de les administracions en aquell moment.
Sí, efectivament.
En aquests cinc anys hi ha la coincidència que hi ha la reforma política des dels anys 76 fins a l'any 82
i coincideix pràcticament, coincideix en diferència uns mesos, amb la meva estança aquí a Tarragona.
Jo venia de Mataró, de l'alcaldia de Mataró, en una època, diem, de prerreforma,
i allà ja vaig començar a reformar moltes coses.
De manera que el venir aquí a Tarragona em va ser molt senzill connectar de seguida
amb l'esperit de la gent que volia, la majoria part d'ells, que volia aquest canvi
i tots junts ho vam arribar a aconseguir.
Hi havia una part, diguem-ne, pràctica des del punt de vista que tots érem aprenents
i des del punt de vista dels que vostès, que representaven les administracions
i els propis funcionaris, havíem de començar a prendre el codi de la democràcia.
Bueno, efectivament, per això a tot nivell.
Jo recordo que des del gener que vaig arribar fins a les eleccions del juny del 1977
vaig visitar a tots els alcaldes de la província,
on van visitar ells a mi quan jo anava al cap de comarca.
Esclar, els tenia que explicar el que significava aquesta reforma,
perquè molts d'ells venien d'èpoques anteriors, de 5, 10, inclús 15 anys enrere, no?
Ho van entendre de seguida, la veritat, no?
I van ajudar moltíssim a que es produïs aquest canvi.
Època de realitzar censos electorals per poder després accedir a les urnes,
tot això devia ser un enrenou, impressionant.
De consultes electorals en aquests anys em van fer 8.
Imagini's.
Que tocava a un i escaix cada any, eh?
Però molt interessant tot.
I campanyes per ensenyar-nos a nosaltres com es feia això de voluntat?
Bueno, és això que dèiem, no?
Bueno, tots, tots.
L'avantatge de la transició és que, en definitiva,
el 90-95% de les persones volia el mateix, no?
Volia arribar a un canvi.
Uns es tiran per aquí, els altres es tiran per allà.
Que si reforma, que si...
En fi, però, de totes formes,
hi havia una convivència molt gran
i això s'intentava que no falteix.
Per la teva tasca, com a periodista, Antoni,
tu vas viure aquells moments al dia a dia,
com a ciutadà però també com a professional del periodisme,
i justament per això vau tenir una molt bona relació
amb el que era governador civil a l'època.
Jo vaig ser, durant quatre anys i escaig, a vora cinc,
el cap de premsa i revelacions públiques de Robert Grau Pera.
Per tant, una relació molt estreta.
Jo ho vaig viure tot, des dels olfacs,
que vam arribar al cap d'una hora i pico que havia passat,
des de la nit del Tejero,
que tot això s'explica al llibre, eh?
És el que... Ara parlarem del contingut del llibre, i tant.
coses que se saben i altres que no se sabien.
Perquè ara ja es pot explicar tot, no?
Perquè no hi ha res que amagar.
Després, fins coses tan boniques com van ser
les cinc o sis segregacions del Delta de l'Ebre.
Pensa que hi havia el contingut del Delta de l'Ebre
que quan s'amoria una persona,
quan s'amoria una persona o naixia,
tenien d'anar en carro en aquell temps,
que perquè no hi havia els motors que hi ha ara,
a 40 quilòmetres, a Tortosa,
a donar d'alta el nen que havia nascut,
o bé a donar de baixa el difunt.
Parlem del 70?
No, no.
No, abans, perquè com estaven malament, però no tant.
Vostè parlava enrere, clar.
Bastant enrere.
Però vull dir que, de bons,
tenien d'anar a 40 quilòmetres
a fer les altes i baixes.
Només te diré que jo conec molta gent
que quan encara hi havia l'Emili,
no anaven a l'Emili,
perquè no havien anat a Tortosa a donar els d'alta,
que eren 40 quilòmetres, no?
Bé, les segregacions va ser una de les coses més boniques.
Després també va ser molt bonic
que un governador anés als 180 pobles
de la província de Tarragona.
I va haver coses molt boniques,
però coses molt tristes,
com els alfacs,
però d'altres molt, molt problemàtiques.
Aquest home va saber que és solucionar
no en multes ni en guàrdies al carrer,
ho va saber solucionar,
i aquest és el mèrit que jo sempre havia donat
a Robert Grau Pera,
dialogant.
Anant a un poble,
amb un alcalde que havia fet un disbarat,
i dir-li, escolta,
ja has vist el que has fet,
hauries de dimitir,
o hauries, no dimitèix,
com feia abans.
I aquell home, al cap d'un rato,
s'ho pensava, o endemà,
i li deia, escolta,
i té raó,
em limiteixo.
I així, dialogant,
amb l'arma de dialogar,
es va fer una tasca bastant bona.
Jo, aquests cinc anys,
m'hi vaig sentir tan bé,
que de veritat,
són els anys que recordo
amb més il·lusió,
i d'una manera més agradable
de la meva vida professional.
I Antoni, segurament ara era el moment
de fer el llibre,
perquè sempre que es narren fets històrics,
es necessita justament això,
perspectiva històrica.
És un llibre que calia que aquest pensament
i aquesta memòria particular
estigués un temps allà, no?
Sí.
I aquell llibre ho he fet conjuntament
amb un periodista borsalboní,
Albert Punsova,
que aquest és molt jove,
però ell, d'una manera més imparcial,
tot el que jo he explicat,
ell ho ha anat analitzant políticament,
perquè és un xiquet preparat,
un xiquet molt intel·ligent,
i llavors aquest noi ho ha anat tot analitzant
i donant el sentit
en tot el que jo anava narrant.
O sigui, jo he fet com a notari
i ell ha fet com a comentarista
de tot el que ha passat.
Però pensem que quasi l'autor principal
és el senyor Robert Graupera,
perquè nosaltres no hi preguntàvem a ell,
i deia, miri, escolti,
aquí aquesta vegada, eh, per exemple,
es va cremar un barc al port
i el van arrestar, que, escolti,
sí, perquè hi havia això, allò, allò,
aquestes circumstàncies, les altres, no?
I després jo, com que el ser director
del gabinet de premsa
va tindre molts papers a les mans,
doncs també, anant mirant documents
i consultant amb ell aquests documents,
s'ha pogut fer, crec jo,
el més complet i el més sincer
d'aquests cinc anys d'història
a Tarragona i a la seva província.
Senyor Graupera,
vostè ha estat coautor del llibre,
si més no ha estat una de les fonts principals.
Sí, realment, el que explica l'Antonio
és el que és,
ho ha explicat tan bé, que no cal ja...
Que han estat moltes hores,
més que d'entrevista de tertúlia,
de via ser donada la relació amb el estat que té.
Aquí està, aquí està,
moltes hores, tant amb l'Antonio
com amb l'Albert Ponsola,
per aconseguir, jo crec,
un llibre molt depurat.
Amb el tema polític, jo crec que
la centralitat ja és present,
no hi ha cap aresta política
ni cap partidisme,
i això ajuda que,
bé, com a llibre d'història,
doncs sigui verídic,
sigui fiable.
Després, d'aquesta primera part,
hi ha una segona que correspon
i la va escriure només l'Antonio,
que s'intitula Societat.
La primera part és la política
i la segona és la societat.
Llavors, l'Antonio explica coses ja
que, al marge que hi hagués hagut o no
transició, també haguéssim passat.
Per exemple, la Facultat de Medicina,
l'establiment de la Facultat de Medicina,
el salvar el teatre romà,
una sèrie de temes,
molt interessants,
que acaba, a més a més,
amb una part d'anècdotes i records
en què l'Antonio hi posa la seva pinzellada humorística
i realment fan gràcia.
Home, humorística no,
perquè va passar,
el que passa és que jo explico les anècdotes.
Oh, clar, que són necessàries en aquest tipus de llibres.
Mira, només te n'ho explico una.
I tant.
d'anècdotes, eh?
Una vegada anava a una festa amb jo,
amb un poble que es diu Dues Aigües,
i anava tota la banda de música,
del color beix, tots inofirmats,
la Mar de Macos,
a davant d'ells anaven els gegants
i a darrere el governador i l'alcalde
portaven el vestit autènticament,
igual que els de la banda de música.
I em va cridar,
i em diu,
posa els gegants aquí entre mig.
I dic, per què?
Diu, home,
perquè semblarà que nosaltres anem a la banda de música, no?
Clar, aquelles coses de...
I no ho sé,
per exemple,
en un puesto que va donar uns diplomes
amb uns ballets que feien 90 anys o no sé què.
Mireia Baixa.
Al moment de donar el diploma...
Quina memòria, senyor Graupera, eh?
Al moment de donar-li el diploma,
la balleta li va posar una cosa a la mà,
li va tancar,
diu, això és per vostè?
Diu, bueno,
m'ha donat alguna medalleta o alguna cosa, no?
I el sortia fora,
va mirar i eren cinc duros.
Cinc duros,
home, valorava la seva feina.
És una propina extraordinària.
Ara, per vostè,
que estic molt agraïda.
Clar, fixin-se,
una de les grans virtuts que té aquest llibre
és aquesta part de recerca històrica importantíssima,
però en el terreny de la part de la societat
que deia el senyor Graupera,
i els asseguro que l'heu obert a l'atzar,
que, home, sí, sí,
s'havien de resoldre grans temes,
però altres temes que ara ens passarien desapercebuts.
Per exemple, aquí veig,
una de les qüestions que s'havien de resoldre
durant la transició
era permetre organitzar i marcar només la pràctica nudista
com en un país lliure i democràtic.
Estàvem parlant d'eleccions,
de venir d'una dictadura,
i havíem de gestionar fins i tot això,
aquestes coses havíem de...
El primer dia que va funcionar la platja nudista aquí...
I a la Guaiquiqui?
No, penso que...
La Sabinosa, la Sabinosa.
Ah, la del Tor de l'Hospitalet, sí, sí.
La del Tor.
Vam anar amb un amic nostre que tenia un iate...
El Mauri Riu, perquè potser se'n recorda tot això.
És nudista, també, ell.
Ah, no sé si és nudista, no l'he preguntat mai,
però com que treballa a la casa ja l'hi preguntarem.
Vam anar amb un iate, amb una barqueta,
a veure la platja,
a veure com funcionava,
que no hi hagués el dorinat,
tot anava bé.
I jo dic,
doncs anem-hi a veure,
va,
va,
si va un governador aquí dintre la platja,
i vam agafar un amic nostre
que tenia un iate petitet
i vam anar per allà a la vorera
i vam veure que tot estava conforme,
que tot estava bé
i llavors ja es va autoritzar aquest,
a Guaiquiqui, com deies tu,
i no sé alguna més.
I tots els diaris de Barcelona i de tot arreu
dient que la província de Tarragona
va ser pionera, no?
Sí, efectivament.
Pionera en autoritzar legalment
les platges de nudistes a tot Catalunya.
És un llibre deliciós
perquè té la rigorositat històrica
de l'experiència enviscuda,
diguem-ne,
des de,
des de,
a peu de carrer,
des de la plaça Imperial Tarracó,
i és un llibre, doncs,
que té un component personal molt important
que destaca la seva afició castellera,
senyor Grau Pera.
També, també.
Des del moment que va arribar.
Sí, sí, sí.
Per tant, és una altra de,
no ens ho acabaria.
I hi ha una foto fent castells, eh?
I posam-hi, posam-hi, també.
Clar, de les fotografies
jo també els volia comentar,
són d'arxiu de l'Antoni,
són d'arxiu del senyor Grau Pera.
Són d'arxiu, però hi ha una gran col·lecció
de Ramon Segur Xinchilla.
Ah, clar.
Ramon Segur Xinchilla,
després la portada tan maca que hi ha,
perquè la portada és digna de veure,
és de Fèlix Atzeries,
un company que quan fa jo
les cròniques pel diari,
ell té una gran col·lecció
i sempre em proporciona
les fotografies d'arxiu, eh?
després, doncs també de l'arxiu personal
del senyor Robert
i de l'arxiu personal meu,
que un dia la meva dona
em fumarà fora de casa
perquè ja no hi ha cap res.
Comença a digitalitzar, eh?
Perquè si no...
Aquí tenim un acudit
que ens assenyala
el senyor Grau Pera
de Trallero,
és aquest acudit,
Búnquer Imperial,
de Ribos Oficiales.
Sí, efectivament,
és el disgust que se'n van emportar
a l'extrema
i sobretot a l'extrema dreta,
i aleshores,
com que veiem que s'acabava el sistema,
doncs van fer un parell de cosetes,
una concreta,
que va ser posar benzina,
van passar dos dipòsits de benzina
darrere del govern civil.
Per favor, a l'edifici de...
Sí, sí, darrere, darrere.
I incendial, incendial.
I aquesta caricatura demostra això, no?
És que és una obra d'arc de Cataluña.
Que estan en un búlquer tirant un petardo, no?
Sí, sí.
I aquí el governador de Llavons
dient que portava la direcció de Ribos,
de Ribos Oficiales Anònima.
En fi, em fa gràcia.
A mi, realment em fa gràcia.
Ell va fer una cosa molt difícil,
sense que hi hagués el de Rull.
Ell era desmuntar la jefatura provincial del Movimiento.
Això jo crec que va ser una cosa
que a tot arreu, a totes les províncies,
era una cosa espinosa.
I aquí, doncs, ell ho va fer d'una manera
que no hi va haver cap el de Rull ni res, no?
Efectivament.
Ja he dit abans, portava l'experiència del meu poble
i això em va ajudar molt.
Em va ajudar molt.
Per això, el senyor Grau Pera,
les persones que estan amatents a la història de la ciutat
el recorden com el recorden, segurament.
Va deixar una bona empremta aquí a la ciutat.
Bueno, anem conservant l'amistat,
per descobert amb l'Antoni,
que és part important que això sigui així,
i amb alguns pobles més que altres,
però amb alguns molt.
Mira, un detall curiós de l'empremta que va deixar aquest senyor.
El dimarts passat, dia 21, abans d'ahir,
al cap de 30 anys li van dedicar un carrer a Valdea.
Que un senyor sigui governador i ho faci bé...
Tants càrrecs polítics van passant, no?
Que ho faci bé, vull dir que en un carrer,
mentre és governador, doncs molt bé.
Però al cap de 30 anys, un alcalde que ara és jove,
que és d'un altre partit diferent i tot,
que digui no, no, no,
un ajuntament que no té res a veure en aquella època,
però que ha visbo que ha canviat el poble,
que al cap de 30 anys se li dediqui un carrer a una persona,
jo crec que això és molt significatiu.
És un llibre, sens dubte, de molt d'interès local.
La transició des de la plaça Imperial Tarracó, 1976-1982,
Política i societat, d'Antoni Penedès, Albert Ponsola,
pròleg de Josep Gomis i la font directa
de qui va ser governador en aquell període històric
de la ciutat de Tarragona, el senyor Robert Graupera.
Moltíssimes gràcies per tenir la deferència de venir.
Estaran per la Rambla, signant exemplar, senyor Penedès?
Hi ha una manera?
Té una mica l'horari i el lloc on estarà,
o dir per si algú està interessat.
Sí, bueno, a veure, a veure, vine aquí vostè, que s'acostin.
Vine aquí un minut.
D'una a dues a la Capona, perfecte.
A la tarda.
Molt bé, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
I molt ràpidament anem cap a la Capona,
que penso que és on està Jordi Sorinyac, amb Toni Orensaz.
Jordi, bon dia de nou.
Doncs de moment no podem contactar, Jordi, però ho intentarem immediatament.
Fem una pausa molt breu dels estudis i anem cap a la Capona immediatament.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.