I demà a la ciutat de Tarragona arriba un dels espectacles
que per totes les places per on han passat ha triomfat tant d'allò més.
No ho diem nosaltres, no l'hem vist, però el veurem demà.
Sí que hem vist un petit fragment en el vídeo que posa a la disposició
la companyia Lolita Corina, a qui volia tensar-se aquest espectacle
Les Gallegues. No ho diem nosaltres, insisteixo,
perquè seria un parlar per parlar, sinó que ho diu tothom
que fa crítica teatral i que les ha vistes.
La companyia està formada per Coral Ros i Lola González
i Lola González està a l'altre costat del fil telefònic.
Lola, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
A veure, no dic calla, que com que la tinc allà al costat
parlaré molt bé de l'obra, però és que tot el que he llegit
us posen molt bé a tot arreu.
Sí, sí, sí. Que duri, que duri.
Quina manera de triomfar, perquè a més és el primer espectacle
com a companyia Lolita Corina, tinc entès.
Com a companyia Lolita Corina és el primer, sí.
Hi ha fa anys que vosaltres feu teatre i teles i clown i de tot,
però com a companyia...
Per què no ens expliques com es forma la companyia?
i després parlem de l'obra, què et sembla?
Perfecte.
Perquè com que és el primer espectacle,
doncs val la pena que us coneixem una mica, no?
Mira, nosaltres ens coneixem amb la Coral molts anys,
fa molts anys, no sé si uns 15 o 17 anys.
I estàvem amb una altra companyia que es deia
la Santònies Company, que fèiem teatre en sèrio,
com dic jo, aquest no és en sèrio.
Llavors vam acabar amb aquella companyia
i vam decidir formar la companyia Lolita Corina
i tractar de temes que realment ens preocupessin a nosaltres.
I quin millor tema per tocar,
que és un dels que més ens preocupa,
és el tema de la mort.
I llavors vam intentar jugar amb això
i fer-ho amb comèdia.
Jo et diré una cosa,
et confesso una cosa,
ja sé que puc semblar una mica morbosa,
però el plantejament que feu d'aquesta obra
a mi sempre m'ha fascinat allò de pensar
quina ràbia no poder veure per un forat
en el meu funeral, què diuen de mi?
A mi això sempre m'ha creat una expectació,
no ho dius sovint, no?
Dius, aquesta dona, quines coses a pensar.
Però em fa com enveja,
la materialització d'aquesta aspiració,
que té molta gent perquè no ho confessa.
Jo crec que sí, jo crec que sí.
I crec que també és un tema
que ho tenim com molt tabú.
Clar, a nosaltres ens ha costat,
no puc dir que ha sigut fàcil,
ha costat una mica,
perquè estàvem tratant un tema tan difícil
que ho havíem de tratar d'una manera
que no fessin mal a ningú,
que és una mica teràpia, entre cometes.
No és una teràpia ben bé,
però és una forma de veure
l'amor d'una altra manera.
I com diem nosaltres,
com no hi ha ningú que hagi tornat
de l'altra vida
per explicar-nos com és,
doncs podem fer el que vulguem.
Clar, ara, ningú...
És genial.
Podem treballar l'imaginari al màxim.
Jo he llegit per algun lloc
que ningú s'esperi,
clar, parlar de la mort,
eh, majúscula,
que ningú s'esperi
un espectacle profunda i transcendent,
sinó tot el contrari, eh?
No, no, no, no,
jo sempre ho dic.
Tot el contrari.
No és cap Shakespeare, no.
Home, però abans m'ha fet gràcia
l'Ola que diies
fèiem teatre en sèrio
i ara que esmentava Shakespeare
això no és tan sèrio.
No sé què dir-te, eh,
si això de plantejar
des d'una perspectiva irònica
i amb humor
els grans temes transcendents
de la vida
no és teatre en sèrio.
No, quan dic en sèrio
vull dir que...
Ja per entendre's, no?
Quan em referia a sèrio
era això.
Per mi, fer humor
és més sèrio
que fer drama
perquè és molt més difícil
i tu t'ho has de creure més,
encara,
per no caure en la temptació
de fer tonteria.
A Tàrrega diuen
que va ser dels espectacles
que més va triomfar
el vostre
entre els programadors,
entre el públic.
Mira,
hi ha una màgia
que jo,
nosaltres encara no sabem
què passa realment,
però jo crec que és
perquè el públic
s'ho passa molt bé
i hi ha un moment
que nosaltres no pretenem
només que divertir-los
amb ells
i divertir-los nosaltres.
I es crea una màgia
entre tots
que jo crec que és per això
que funciona
l'espectacle.
Jo l'Ola hi veí
tot el petit...
El públic ajuda, eh?
Ja m'ho imagino.
A l'espectacle no puc explicar res més.
No, no, no.
Però ajuda molt.
Jo he vist...
Que no patiran, eh?
No patiran.
En absolut.
En absolut.
Jo he vist, el que et deia ara,
un fragment del vídeo,
algunes fotografies vostres
i allò, la sinopsi, eh?
Allò que està a l'abast de tothom.
Dues germanes que es moren
i apareixen al seu funeral.
I home, ja la imatge que despreneu,
aquest decorat
que sí que fa d'allò de cosa, eh?
De dius...
Això sí que són una mica fantasmes,
aquestes dones,
en el sentit eteri, eh?
No en una altra.
I la veritat és que convida a dir
vaig al teatre a divertir-me molt, no?
I sembla que ho aconseguirem.
Sí, sí, no.
I a més la gent ja surt...
O sigui, està predisposada, eh?
Està molt predisposada a jugar.
I jo crec que ens falta això al teatre.
Per això van decidir fer una obra així.
Per què l'heu posat Les Gallegues a l'obra?
Mira, això ens ho pregunta a tothom.
És que fa gràcia.
Perquè la cosa va ser...
És que, perdona, pot dir-ho,
la companyia Les Gallegues.
No, no, no és la companyia Les Gallegues.
La companyia Lolita Corina.
Lolita Corina, sí.
El que passa és que tothom ens diu Les Gallegues.
I va ser per això que li van posar aquest nom a l'espectacle.
Perquè nosaltres vam crear,
no sé si coneixeu el Boulevard of Broken Dreams,
que ve d'Holanda i va estar aquí a Barcelona fa dos anys.
I allà vam crear uns personatges per fer un cabaret.
I aquests personatges eren Les Gallegues.
I a la gent li va agradar molt
perquè són uns personatges molt entrenables.
Estan una mica sonades les dues.
I van començar, doncs, amb les 100 gallegues,
avui que eren gallegues,
i a partir d'aquí, i estaven mortes totes dues,
i a partir d'aquí tothom, les gallegues, les gallegues,
doncs va dir, doncs ja està.
Ja està, fet, eh?
Les gallegues.
I, escolta, les gallegues van de funeral,
hi haurà més gallegues que faran altres coses a la vida,
o quan s'acabi aquest espectacle,
que encara li deu quedar molt de rodatge,
esteu ja pensant en fer un segon espectacle?
Estem ja pensant en un segon,
però no serà gallegues.
No serà gallegues, és a dir,
no faré una franquícia d'això de les gallegues, no?
Mira, ahir ho pensàvem,
perquè hem entrat, bueno,
hem entrat en gira un altre cop
amb la DGC, en Catalunya,
amb la Generalitat,
però també amb Andalucía i amb Extremadura,
i no tenim dates.
I això és un luxe,
bueno, un miracle,
pels temes que corren,
pels temps que corren ara.
Home, un miracle que és
fer una bona feina.
Al final no et regalen res, no?
I menjar el teatre.
No, no, no, és dur,
és molt dur.
El públic al cap i a la FIS.
El tema,
i tenim molts companys
que estan ningú,
tenim que tancar companyies
per el tema de la crisi.
Però el públic no és tonto,
si no li agrada una obra no hi anirà.
I si va és perquè
el que obre ja saps tu que funciona.
Lola González,
no ens ho perdrem, eh?
Tenim moltes ganes d'anar de funeral,
no cal anar de negre al teatre, no?
No.
Diguem que és bastant més informal.
Amb molts colors,
anem a divertir-nos.
És el nostre objectiu.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
i no ens perdrem, insisteixo,
l'espectacle de demà de la companyia
Lolita Corina.
Una abraçada.
A vosaltres,
moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Béu.