Hola, Yolanda. Bon dia, efectivament.
Ens hem desplaçat ara amb la unitat mòbil,
no al mercat central, allà hem assat a primera hora al matí,
sinó al tinglado número 1 del moll de costa.
El motiu és que fa uns instants s'acaba de presentar a la premsa
l'exposició Pau Casals i l'exil.
I és una exposició que podrà veure el gran públic a partir de demà.
La inauguració serà a dos quarts d'avui del vespre,
però nosaltres ara tenim l'oportunitat de fer-hi un recorregut
i fer-lo, a més a més, amb la seva comissària, la Núria Vallès.
Núria, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
Pau Casals i l'exili és aquesta exposició que ens mostra
una miqueta la vida de la música del Vendrell
des que es va acabar la Guerra Civil fins al 1939,
fins a la seva mort, el 1973,
un període en què va estar gairebé sempre fora de l'estat espanyol.
Exacte, com tu bé has dit, el gener del 39 Pau Casals va marxar a l'exili.
Primer es va exiliar a Prada de Conflent
i posteriorment a Sant Juan de Puerto Rico,
on va morir l'any 1973 i mai més va tornar a Catalunya.
És un període de la seva vida poc conegut, en aquest sentit, des del punt de vista musical, sí,
però nosaltres hem volgut enfocar una mica tota la vessant més d'ajuda humanitària
i de compromís que Pau Casals va tenir amb les causes de la democràcia i de la pau.
És una exposició itinerant que es va inaugurar l'octubre del 2007 a la Vila Casals, al Vendrell,
i que ha fet una itinerància que va passar per l'Arxiu Nacional a Sant Cugat del Vallès,
després ha anat a Prada de Conflent i ara la portem aquest gener aquí a Tarragona.
En el marco d'aquest cicle només en fa 70 que comemora els 70 anys de la fi de la Guerra Civil.
Hem parlat de l'exili de Pau Casals, un exili voluntari,
perquè Pau Casals no volia, no tenia cap tipus d'intenció d'estar al mateix país on hi hagués una força feixista.
Exacte, evidentment, Pau Casals va ser una persona que tota la vida, amb unes conviccions morals molt fortes,
de fet, ell a l'any 19 ja va rebutjant a tocar la Rússia Soviètica,
l'any 33 va ser convidat a tocar la Filarmònica de Berlín i ell va dir que no,
i evidentment quan es va desencadenar la Guerra Civil aquí al nostre país,
ell es va quedar al costat del seu poble defensant els valors de la democràcia,
que en aquell moment eren representats pel govern de la República,
però el desenllaç de la Guerra Civil el va obligar a marxar a l'exili, evidentment,
perquè no es podia quedar en un país en el qual hi havia un dictador i així va ser.
Ell va marxar a l'exili, però no va ser una fugida, una marxa silenciosa,
sinó que Casals durant tots aquests anys va alçar sempre que va poder la seva veu
per protestar en contra de la situació que s'estava vivint al nostre país.
En aquesta exposició hi ha diferents penits explicatius,
hi ha prop de 150 documents, alguns originals, algunes reproduccions,
si et sembla ens podem detenir en alguns d'ells,
i en línia del que dèiem de l'exili, ara nosaltres donant un cop d'ull ens hem fixat en alguns,
ara els podem comentar que, per exemple, que no només Pau Casals va rebutjar estar a Catalunya
i a l'estat espanyol durant la Guerra Civil,
no només va rebutjar tocar a la Rússia, a l'Alemanya feixista,
sinó també, per exemple, va rebutjar tocar a l'Anglaterra, per exemple,
perquè no va voler oposar-se de forma clara a la dictadura de Franco.
Això va ser a mitjans dels anys 40.
Sí, precisament va ser l'any 45.
Casals, com molts exiliats, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial,
ell tenia l'esperança que els països aliats anirien en contra de Franco.
Malauradament, això no va passar.
Ell va ser convidat a fer una gira de concerts l'any 45,
que va acceptar molt content i molt amablement,
i a la fi de l'any 45, en veure que aquest país no estava fent res
per lluitar en contra de la dictadura de Franco,
va decidir una de les decisions que ell a la seva vida va dir més dures,
deixar de tocar el violoncel, silenciar el violoncel com a protesta.
Però, com bé tu deies, hi ha documents molt interessants a l'exposició,
inèdits, que mai abans s'havien exposat,
com són, per exemple, totes les llistes, que ara mateix aquí estem veient,
de les donacions econòmiques que Casals va fer a tots els refugiats.
És molt important, i és una de les parts importants d'aquesta exposició,
l'ajuda que Casals va fer a partir de l'any 39, ja un cop a l'exili,
a tots els refugiats que estaven en els camps de concentració al sud de França.
De fet, aquí veiem aquests documents, papers de l'època, esgrugaïts,
tal com han arribat fins als nostres dies,
amb els textos del seu puny i lletra,
en què hi ha una sèrie d'enomenacions, unes cartes i fins i tot unes quantitats
que corresponen, suposo, a les diferents persones a les quals s'ajudava econòmicament.
Exacte, Casals era molt metòdic en aquest sentit,
i hem trobat quantitat de cartes, documentacions i llistes manuscrites per ell mateix
amb la relació concreta de totes les donacions econòmiques,
que no eren poques.
Hem vist en algun lloc donacions molt importants, fins i tot de milers de francs de l'època.
De l'època, que inclús l'any 2007 vam fer una translació
i 100 francs francesos de l'any 1940 eren equivalents a 20,13 euros,
és a dir, que si fem la translació a euros estem parlant de quantitats realment significatives.
Si anem avançant a l'exposició veurem també altres documents molt importants,
com per exemple les cartes que Casals escrivia amb exiliats del moment també,
com per exemple el doctor Trueta, que estava a Anglaterra,
que precisament el que has comentat abans, en aquest moment en què hi ha el desenllaç
de la Segona Guerra Mundial, hi ha aquesta esperança dels catalans
i són unes cartes molt boniques, on tots dos s'estan manifestant
aquesta esperança de retrobar-se al país dintre de quatre dies.
Mira, aquí veiem per exemple aquest article al qual feia en referència
un article al New York Times,
I have not changed my mind, no he canviat d'opinió sobre la seva decisió
de no tocar a Anglaterra.
També tenim aquí algun document, una pipa que suposo que era seva,
objectes originals que havia utilitzat Pau Casals en vida.
Exacte, una mica també el que hem volgut, perquè és una exposició,
com tu has dit, hi ha molta documentació,
però també és una exposició molt gràfica, amb moltes imatges,
hem intentat que sigui molt visual i molt atractiva el visitant,
i també anar posant en les vitrines objectes originals de Pau Casals,
com unes ulleres, una pipa, la seva barretina,
objectes que també fan que la gent s'apropi més al personatge.
Aquí també hi ha diferents grans panets,
on hi ha frases que una miqueta resumeixen
tot aquest sentiment que m'has estat explicant.
Podia acceptar els aplaudiments dels concerts i els premis
que m'atorgaven mentre els meus compatriotes patien tal infortuni,
és una d'aquestes frases que explicava Pau Casals.
Hi ha algun document que hem vist, és un fet que no era desconegut,
però que potser hi ha molta gent que encara no el coneix,
i és que Pau Casals, de fet, li van proposar ser el president
de la Generalitat de Catalunya a l'exili.
Ell, però, ho va rebutjar.
Exacte. De fet, Pau Casals, per molts motius,
precisament per aquest motiu que comentava abans,
es va bolcar a ajudar els refugiats,
i per aquesta actitud que ell va tenir de no callar mai,
de totes les oportunitats públiques que ell tenia
a defensar la seva terra, Catalunya,
i també els valors de la democràcia i del que no s'estava fent,
no s'estava respectant al nostre país,
es va convertir una mica com el símbol de l'exili català.
Llavors, en el moment, en la dimissió de Josep Irla
com a president de la Generalitat l'any 54,
hi va haver-hi tot un moviment per proposar Pau Casals
com a president de la Generalitat a l'exili.
Evidentment, ell ho va rebutjar perquè ell va dir
que ell era un músic i que continuaria defensant Catalunya
des de la seva condició de músic.
però sí, és un fet que, com dius tu,
per molta gent és desconegut
i és també els documents, els telegrames
que li van enviar els diputats a Mèxic
i la seva contesta estan reproduïts també aquí en aquesta exposició.
Veiem, per exemple, un d'aquests telegrames
de Josep Terradellas,
qui després va ser efectivament president de la Generalitat.
Si et sembla, ens ho pots ajudar
creient i interpretar la voluntat unànim del poble català,
us preguem fer l'honor d'acceptar
el càrrec de president de la Generalitat.
És top, Terradellas, vaja, i aquí...
Canturri, Casanelles, Conillera...
Aquí, diferents, suposo, diputats exiliats, no?
Aquí tenim, doncs, una reproducció
d'un d'aquests telegrames
que li va enviar el 13 de juliol de 1954
Josep Terradellas a Pau Casals.
Continuem avançant per aquesta exposició.
Insistim, està situada al tingle d'un número 1
i es podrà veure a partir de demà a la tarda.
Demà al vespre es farà aquesta inauguració oficial.
Durant unes setmanes es podrà contemplar.
Què més destaquem, Núria?
Doncs bé, seguint aquest recorregut,
arribem ja a la part final de l'exposició
on hem inserit en el tema de la lluita
que Pau Casals va fer
al final dels últims anys de la seva vida
a favor de la Pau.
Arriba un moment en què Casals,
sobretot a partir de l'any 58,
quan és convidat per primera vegada
a tocar la seu de les Nacions Unides,
ell grava un missatge de Pau
que és retransmès a tot el món
i a partir d'aquest moment
una mica s'erigeix com a símbol
d'home de Pau al món.
Llavors, ell comença una croada personal
a favor d'això, de l'assoliment de la Pau Mundial
en contra de les guerres,
en contra de l'armament nuclear.
Hem de pensar que en aquell moment
estàvem en una situació de la Guerra Freda
i aquí veiem tots aquests documents
que fan referència a aquest període,
quan va ser proposat, per exemple,
com a Premi Nobel de la Pau l'any 58,
els concerts del Pessebre.
Pau Casals va composar una obra
a partir d'un poema de Joan Alavedra
que durant els deu últims anys de la seva vida
es va dedicar a dirigir
una mica com el seu missatge personal
a favor de la Pau.
I després a la vitrina
veiem també documents interessants
com el telegrama
que li va enviar el president Kennedy
l'any 1963
fent-li la concessió de la Medalla de la Llibertat.
Per a tots és molt conegut
que Casals l'any 61
va fer un concert a la Casa Blanca
convidat pel mateix president Kennedy.
A partir d'aquell moment
hi va haver-hi una relació molt especial,
però no per això Casals va...
Deixar de ser crític.
Exacte.
I això és una cosa
que hem volgut també remarcar
en aquesta exposició.
És a dir, ell fa el concert,
hi ha unes cartes molt amables
entre el president Kennedy i el Pau Casals,
però quan el secretari d'Estat
dels Estats Units
ve a visitar Franco
i fa unes declaracions
a favor de Franco,
Casals envia una carta a Kennedy
l'any 62 dient-li
escolti, vostè i jo vam estar parlant...
Això no és el que havíem estat parlant.
Vam estar parlant d'una cosa
i això no s'està complint.
És a dir, que fins a l'últim any
de la seva vida
jo crec que va ser una persona
en aquest sentit molt coherent.
I això és una mica
el que hem volgut
transmetre en aquesta exposició.
I també m'agradaria remarcar
que la gràcia una mica
d'aquesta exposició
és que ho diu ell
amb les seves pròpies paraules.
Veureu que hi ha molts pocs textes
afegits en aquest sentit.
Sí, sí, veiem gairebé totes les cartes
que a més a més es poden entendre perfectament.
Són fragments dels seus pensaments,
són fragments de les seves cartes.
És ell mateix, no ens estem inventant res,
sinó que realment va ser així
i va ser ell el que durant tots aquests anys
va posar la seva veu
en favor d'aquests valors.
No podia faltar tampoc
la transcripció d'un fragment
del discurs que va adreçar
el mític, si ens permeten l'adjectiu,
discurs que va adreçar Pau Casals
a l'Assemblea de l'ONU
l'any 1971.
I ja hi ha una part final
produint amb la seva mort.
Veiem, per exemple,
algunes de les portades de l'època
com va obrir a tota portada
la mort de Pau Casals l'any 1973
la vanguardia espanyola de l'època
com també va adquirir
una ressenya important
al New York Times.
Pau Casals mor a l'edat dels 96 anys
i després totes les mostres d'efecte
que va recollir
quan les despulles en aquest cas
de Pau Casals van tornar
perquè era, crec,
un dels seus desitjos.
Just si és a restabilitat de la democràcia
que les seves despulles
tornin a Catalunya.
Evidentment, com tu dius,
l'any 1979,
complint amb el desig
de Pau Casals
quan es va restablir
la democràcia al nostre país
i la Generalitat,
es va procedir
al retorn de les seves despulles.
Això va ser el 9 de novembre
de l'any 1979.
Es van fer tres actes
molt significatius,
una capella ardent
a la Generalitat,
una missa a Montserrat
i després també un funeral
i uns actes molt, molt emotius
al cementiri del Vendrell
on avui descansen
les seves restes.
Hem de dir que hi ha aquesta exposició
a aquests dies.
Fins quan està oberta l'exposició
aquí d'Arregona, Núria?
Ara crec que ens hem posat
en un compromís mútuament.
Vaja, unes setmanes, eh?
Com a mínim tenim tota la mesura de febrer
per hora.
Fins al mes d'abril, diré.
Fins al mes d'abril.
O sigui que tenim uns dies
en qualsevol cas
i si més no recordar
que al Museu Pau Casals
del Vendrell
de la qual la Núria,
que si no vaig errat,
n'és conservadora,
doncs podem trobar aquesta
i molta més informació
sobre la vida de l'artista.
I tant.
Doncs bé,
sabeu que tenim un museu fantàstic
a Sant Salvador,
al costat de la platja,
on hi ha una exposició permanent
doncs molt maca
que expliquem la vida
d'aquest gran personatge
en música català
que està obert cada dia,
menys els diumenges
que obrim només els matins
de 10 a 12
i els dilluns que tenim tancat
i que evidentment
tothom hi és convidat
a visitar-lo.
Núria,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest primer recorregut
però convidem a la gent
que si estigui,
nosaltres ho hem fet
en escassament 10-12 minuts
ja a Teca
per entretenir-nos
i una bona estona més.
O sigui que
podem dedicar ben bé
una hora
a poder llegir
i contemplar en calma
tots aquests documents,
fotografies
i objectes originals
de Pau Casals.
Insistim,
l'exposició s'inaugura
demà a la tarda
i ja serà oberta
encara uns quants mesos
aquí al Tincladu de la ciutat.
Des d'aquí,
des d'aquest punt
de la façana marítima,
això és tot, Iolanda.