Cada dia als ja tardes al voltant de 3 quarts de 7
connectem amb la nostra unitat mòbil
que està situada en algun punt d'atenció de la ciutat
i us expliquem en directe algun dels actes que estan passant.
Doncs la cita avui jo diria que era obligada.
S'inaugura a partir de les 7, si no recordo malament,
l'exposició de Robert Capa, el fotògraf,
que a través de les seves fotografies ens farà tot un repàs
de com va afectar la Guerra Civil a Tarragona.
Unes fotos que es van prendre justament avui fa 70 anys.
Pep Sonia, bona tarda.
Hola, Lúria, bona tarda.
Confirma'm, home, que s'inaugura a les 7, que em sembla que...
Doncs mira, puc confirmar, si vols, que ja ho veu a portes.
Ja ho veu a portes, sí.
Sí, una estant abans del que era previst,
però ara mateix justament estan a punt de començar els parlaments.
Val.
És a dir que ara en aquest moment estan entrant ja persones
per assistir a l'obertura oficial d'aquesta exposició cap aquí
i de fet, doncs bé, d'aquí no recomençaran els parlaments.
Vull dir que això està a punt a punt de començar.
Hi ha molta gent.
Doncs sí, a veure, molta...
Potser una vintena de persones, eh?
A banda d'autoritats, els responsables del Palau,
el comissari de l'exposició, també els responsables de la Generalitat
que han vingut fins aquí, però ja et dic, una vintena de persones entre el públic
i entre elles, entre aquestes persones, doncs mira, he pogut parlar amb un matrimoni.
Ells viuen a l'espluga de Francolí, a la conca de Brebaràs, amb el Josep i la Rosa,
un matrimoni gran, eh?
Ells m'explicaven, ara ho escoltareu, que ella, la Rosa, és filla de Corbera d'Ebre.
Ella va viure, quan era petita, quan tan sols, tenia 10 anys,
el bombardeig de Cares, les restes que queden de Corbera, el poble antic,
que es conserven tal qual, van quedar després de la guerra,
i he pogut parlar amb ells i m'explicaven això.
Doncs com van ser fil parlant d'aquests bombardeixos,
com van viure al final de la batalla d'Ebre.
Ara ho escoltarem, eh?
Però en qualsevol cas recomanar aquesta exposició,
perquè aquí, justament, hi ha moltes fotografies d'això,
però no només d'això, sinó que també hi ha imatges
de quan el 15, justament, de gener de 1939,
decenes de milers de refugiats, decenes de milers de persones,
doncs, fugien, marxaven de Tarragona a través de la senyora de 340,
que mida l'exili.
Moltes persones, doncs, bé, que potser recordaran aquests fets
en fa 70 anys, només en fa 70 es diu el marc,
en volcà i totes aquestes activitats, i, per tant, moltíssimes persones
avui dia poden haver viscut aquest exili,
i poden recordar a través d'aquestes fotografies magnífiques
del fotògraf Robert Capa, doncs, a aquest exili.
Ara, si et sembla, escoltem això.
La conversa que hem tingut amb el Josep i la Rosa
fa pocs minutets. L'escoltem?
Sí, sí.
El Josep i la Rosa han vingut a veure l'exposició
i aquests actes d'aquest aniversari de 70 anys
del final de la Guerra Civil Espanyola.
Josep, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Rosa, bona tarda.
Bones tardes.
Vostè, Josep, viu... Bé, vostè es viu ara a l'Espluga Francolí,
però ara em comentava que la seva senyora és de Corbera d'Ebre, no?
Sí, pregunti a nena que és de Corbera d'Ebre.
Vostè és de Corbera, bé, és el poble que...
Vam anar així allí, i jo quan tenia 7 anys va començar la guerra,
i quan feia 10 anys estàvem al refugi,
a un nord que teníem,
i allí vam estar a primera línia,
i allà els nacionals, i aquí els rojos, i un altre al mig.
I després ens vam despedir, i vam anar a pagar el poble,
i...
Va, de pena,
m'ha de recordar-me tan petita,
que era jo sempre detrás de la meva mare,
no sabia què, i ens tiravem bombes,
i tots amagats,
i vam fer un refugi, ens amagàvem allí,
i, bueno, vam estar
quasi un mes allà a l'Hort,
i era una colla de família,
i després vam passar per al poble,
i després ens vam quedar allà.
M'agrada.
No li passa a vostè només,
li passa a moltíssima gent que recordar aquells temps,
quan recorden no només
el que va significar,
les imatges, els sentiments,
tot es barreja, no?
Sí.
És que allí va ser la contra-retirada,
o sigui,
representa que els Franco,
les trobes de Franco,
van arribar fins a Gandesa,
molt bé,
es van recrear,
corbera d'Ebro,
i allí semblava que Franco ja ho tenia de nominar.
Llavors van venir la contra-retirada
des de Mora d'Ebro.
Els nacionals...
Ara torno a mostrar, eh?
Van tirar el pont de Mora d'Ebro,
ho van tirar.
i els nacionals estaven tranquils,
que es pensaven que allí no passava ningú.
I resulta que pelejaven pel mig d'Espanya,
no sé on,
no me'n recordo,
i el dia 25,
el dia de Sant Jaume,
a la nit,
van pujar per a Corbera.
i els nacionals se pensaven que a França com anaven,
que ben bé que eren fet.
I al pujar ells,
clar,
els nacionals se van resistir
i mos van xafar tot el poble.
I després,
els rojos van pujar,
els nacionals,
i allí,
a la serra de Cavalls,
que van morir tots,
hi havia nois que només tenien 16 anys pobres,
ja ploraven,
ells no volien anar,
al front,
els tiraven un tiro,
i els feien,
com anirien en aquell,
que era de...
Lister.
Lister,
un xiquet que tenia 16 anys,
perquè no volia anar a la batalla,
li va tirar dos tiros allí.
I els altres,
clar,
tots espantats,
doncs continuaven,
i allí van morir tots,
bueno,
no se sap,
l'omunt de gent,
tota la muntanya,
tota de morts,
estaven allí.
I després,
mira,
els van arroplegar,
quan ja va passar la guerra,
ai,
me fa plorar veure això.
L'hi ha de dir,
Josep.
Sí,
bueno,
aquest cas,
aquesta història,
és real el que va passar,
clar,
els nacionals van confiar,
els pensaven que la guanyaven,
però llavors,
vas fer la contra,
fins a Gandesa.
A França,
no,
perquè és com ho havien fet,
i en vés d'això,
van retornar,
i va ser que van passar amb barcasses,
van passar el riu Ebro,
i van pujar hasta Corbera.
Llavors,
els altres anterà,
se'n tiraven bombes,
els altres també,
bueno,
resulta que allò va ser,
un munt de gent morts per allà a terra,
jo no vaig anar a la serra de cabells,
perquè estava bé lluny,
però tothom hi anava,
ella a veure,
i bueno,
va passar.
I el que va plantar la corona,
aïllar la bandera de la Pau,
li van tirar un tiro aquí,
perquè va posar la bandera,
que ja havien acabat,
i li van tirar un tiro aquí,
i era de flix.
Són coses que passen,
avui hem vingut a veure aquesta exposició,
i també,
en fi,
tot el que es fa així,
per recordar aquests temps durs,
però que també,
en fi,
ara veurà imatges.
Si això haguéssim corregut,
com corrient,
que els nacionals això els pensaven,
no hauria passat tot això,
però llavors va quedar el poble.
La contrarretirada,
o sigui,
la resistència,
contra resistència,
o sigui,
van resistir,
però van tornar a fer força
els derrojos,
i jo som cap a Gandesa,
fins a Gandesa.
i acabada...
La Gandesa estava,
este,
Serrano Sunyer,
i vam anar a les tropes de Franco,
que allí no tiren res,
tota Corbera,
i allí va ser la batalla.
La serra de Pàndols,
i la Corbera,
la serra de Pàndols està a Gandesa,
i la serra de Cavalls està a Corbera.
Allò va ser un desastre tot,
de gent morta.
Sí, bueno,
va ser tot això que diem de la guerra,
és això, és això.
Les guerres totes són dolentes.
Uns diuen que són bons,
els altres també,
no n'hi ha cap de bo.
Van matar moltes ànimes innocents,
per tots els pobles,
molta gent, què?
Per això que ara,
també parlo una mica de paràl·lel,
perquè ara, per exemple,
m'agrada veure això,
però no m'agrada fins a cert punt
que a vegades hi ha tendències aquí.
Cuidat-ho, eh?
Que diguin la veritat.
La història és explicar,
el dels nacionals i dels rojos.
però ens expliquen el que ha fet Franco malament
i no expliquen el que van fer ells.
Van matar moltes ànimes innocents
a tots els pobles,
tota la gent innocent,
i els capellans,
i les monges,
que eren innocents i què,
perquè eren de la iglesia,
els havien de matar.
Bueno,
va ser un desastre.
Hi havia famílies
que tenien gent a un bando
i a l'altre,
la mateixa família.
Sí, sí.
Nosaltres teníem un germà
que anava amb els rojos
i llavors els van quedar,
bé,
sí.
Les guerres són dolentes.
I va haver tot això que diem,
que han de parlar també
de que abans,
on era que van matar també
tots la gent
en aquest poble de Massamunt,
també?
A tot arreu,
a bot,
a Gandesa.
De viu en viu,
i és que els enterraven
de viu en viu,
i allí...
de viu en viu
els enterraven
al cementeri
i els països,
que allà oraven
per allí les vores,
sentien com dient
viva Cristo rei,
morim per Cristo rei,
i els enterraven
en viu en viu,
van fer una fossa
al cementeri.
I els van matar
a la carretera
en una camioneta
i llavors
mig vius
i mig morts,
i els enterraven
cridant
viva Cristo rei.
Pobres.
Això no s'oblida mai,
perquè estem parlant
de fa 70 anys,
però vostès ho tenen
molt...
A la petita també
recordo més coses
de després
que moltes d'ara
de vegades.
Va ser desastrós.
Per això jo recalco
que va venir Franco
i va haver
la repressàlia,
vale,
sí senyor,
sí senyor,
Franco també es veu
que va matar
el que va poder
i el que no
també va quedar.
Però home,
parlem de la repressàlia
molt bé,
però home,
jo posaria la balança
i diria,
escolta,
tant hi va haver un uns
com pels altres,
o sigui que...
Josep Rosa,
gràcies per atendre
el biogràfon
de Tarragona Ràdio,
que vagi bé a l'exposició,
ara poden entrar a Sibona,
perquè...
Ara el diu que sí,
que per aquí baix.
Que vagi bé.
Gràcies, vinga, va.
Gràcies.
Núria,
ja ho veus,
testimonis de...
Déu m'hi do, eh?
Sí, sí,
d'aquells fets.
La intenció era venir aquí
a entrevistar
el comissari de l'exposició,
però clar,
m'he trobat amb aquest matrimoni
i...
òbviament...
Home,
això és història viva.
És això mateix,
i això és imparable.
Les imatges,
al cap i al cap i al cap,
reflecteixen això
que van viure aquestes persones.
Ells ho van viure
en primera persona,
per tant,
el testimoni,
doncs,
té prioritat, diguéssim, no?
De tota manera,
sí que recomanem
aquesta exposició
cap a aquí.
Ara, de fet,
cada cop arriben més persones, eh?
Ara parlàvem amb un senyor
mentre s'escoltàveu
el Josep Ilarrosa,
ell em deia que venia
a la Secuita,
d'aquí al Tarragonès,
i pel que estic veient,
hi ha molta gent
que deu venir d'arreu,
de diferents pobles,
de Terres de l'Ebre,
Camp de Tarragona,
que vindran a veure
aquesta exposició
al Palau de Congressos
de Tarragona,
perquè ells,
molts ho han viscut,
aquest senyor mateix
de la Secuita,
deia que tenia 8 anys,
quan el 15 de gener
de fa 70 anys,
i que va viure,
també,
doncs,
l'arribada
de les tropes franquistes.
Aquí hi ha moltes
d'aquestes imatges
de l'exili,
i he vist abans,
així per sobre,
una de les frases
que destaquen
en aquesta exposició,
que hi ha moltes
fotografies d'això,
però també d'altres
que va fer Capa
al llarg de la seva estada
durant la Guerra Civil
i després aquí
a la demarcació
i a Tarragona,
sobretot,
hi ha una frase
de Robert Capa,
ell diu literalment
he vist centenars
de milers de persones
fugir d'aquesta manera
a dos països,
parla d'Espanya i la Xina,
i afegeix-me a terra
a pensar que uns altres
centenars de milers
que encara viuen
en pau a altres països,
algun dia massa proper
hauran de fer el mateix camí,
perquè al llarg
dels darrers tres anys
el món on volien viure
ha pres aquesta fatídica direcció.
Això ho deia Robert Capa,
un 15 de gener de 1939
i tal com estan les coses
ja ho veieu,
doncs, en fi,
que també hi ha molta i molta raó.
L'exposició, Núria,
oberta aquí
a Palau de Congressos
i en fi,
tothom que vulgui vindrà
podrà veure això,
imatges de l'exhibit de Tarragona
però també d'altres llocs
de la demarcació.
Sens dubte,
una exposició molt,
molt recomanable
i, en fi,
més que m'ha deixat
sense paraules
aquest matrimoni.
Pep, moltes gràcies,
fins ara.
Fins ara.