.
Cada dia, als ja tardes, al voltant de 3 quarts de 7,
connectem amb la nostra unitat mòbil,
que està situada en algun punt d'atenció de la ciutat,
i us expliquem en directe alguns dels actes que estan passant.
Doncs la cita avui, jo diria que era obligada,
s'inaugura a partir de les 7, si no recordo malament,
l'exposició de Robert Capa, el fotògraf,
que a través de les seves fotografies ens farà tot un repàs
de com va afectar la Guerra Civil a Tarragona.
Unes fotos que es van prendre justament avui fa 70 anys.
Pep Sonyer, bona tarda.
Hola, Lúria, bona tarda.
Confirma'm, home, que s'inaugura a les 7, que em sembla que...
Doncs mira, puc confirmar, si vols, que ja ho portes, eh?
Jo me'l portes, sí.
Sí, una estona abans del que era previst,
però ara mateix, justament, estan a punt de començar els parlaments.
Val.
És a dir, que ara, en aquest prècim moment, estan entrant ja persones
per assistir a l'obertura oficial d'aquesta exposició cap aquí,
i de fet, doncs bé, d'aquí no recomençaran els parlaments, eh?
Vull dir que això està a punt a punt de començar.
Hi ha molta gent.
Doncs sí, a veure, molta... potser una vintena de persones, eh?
A banda d'autoritats, els responsables del Palau,
el comissari de l'exposició, també els responsables de la Generalitat,
que han vingut fins aquí, però ja et dic,
una vintena de persones entre el públic,
i entre elles, entre aquestes persones,
doncs mira, he pogut parlar amb un matrimoni.
Ells viuen a l'Espluga de Francolí, a la Conca de Brebaràs,
amb el Josep i la Rosa, un matrimoni gran, eh?
Ells m'explicaven, ara us escoltareu,
que ella, la Rosa, és filla de Corbera d'Ebre.
Ella va viure, quan era petita, quan tan sols tenia 10 anys,
el bombardeig, encara és...
les restes que queden de Corbera, el poble antic,
que es conserven tal qual, van quedar després de la guerra,
i he pogut parlar amb ells, i m'explicaven això,
doncs com van ser fill parlant d'aquests bombardeixos,
com van viure al final de la Batalla de l'Ebre.
Ara ho escoltarem, eh?
Però en qualsevol cas, com en aquesta exposició,
perquè aquí, justament, hi ha moltes fotografies d'això,
però no només d'això, sinó que també hi ha imatges
de quan el 15, justament de gener de 1939,
decenes de milers de refugiats, decenes de milers de persones,
doncs, fugien, marxaven de Tarragona
a través de la senyora del 340, camí de l'exili.
Moltes persones, doncs, bé, que potser recordaran aquests fets
en fa 70 anys, només en fa 70 es diu el marc,
en volcàllat, en aquestes activitats,
i per tant, moltíssimes persones avui dia
poden haver viscut aquest exili
i poden recordar a través d'aquestes fotografies magnífiques
del fotògraf Robert Capa a aquest exili.
Ara, si et sembla, escoltem això.
La conversa que hem tingut amb el Josep i la Rosa
fa pocs minutets. L'escoltem?
Sí, sí.
Doncs som-hi.
El Josep i la Rosa han vingut a veure l'exposició
i aquests actes d'aquest aniversari
de 70 anys del final de la Guerra Civil Espanyola.
Josep, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Rosa, bona tarda.
Bones tardes.
Vostè, Josep, viu...
Bé, vostè es viu ara a l'Espluga Francolí,
però ara em comentava que la seva senyora és de Corbera d'Ebre, no?
Pregunti a nena que és de Corbera d'Ebre.
Vostè és de Corbera, bé, és el poble que...
Vam anar així allí i jo quan tenia set anys va començar la guerra
i quan feia deu anys estàvem al refugi,
a un nord que teníem,
i allí vam estar a primera línia
i allà els nacionals i aquí els rojos,
i nosaltres al mig.
I després ens vam despedir i vam anar per al poble
i em va de pena recordant-me tan petita
que era jo sempre detrás de la meva mare
i no sabia què,
i mos tiravem bombes
i tots amagats
i vam fer un refugi,
mos amagàvem allí
i bueno, vam estar
quasi un mes allà a l'Hort
i érem una colla de família
i després vam passar per al poble
i després mos vam quedar allà
No agrada
No li passa a vostè només,
li passa a moltíssima gent
que recorda aquests temps
quan recorden no només
el que va significar,
les imatges, els sentiments,
tot es barreja, no?
És que allí va ser la contrarretirada,
o sigui, representa que els francos,
les torres de francos van arribar fins a Gandesa,
molt bé, es van recrear,
corbera d'ebro
i allí semblava que francos ja ho tenia d'anominar.
Llavors van venir el contrarretirat
des de Mora d'Ebro.
Els nacionals...
Ara tornen-ho a vostè, eh?
Van tirar el pont de Mora d'Ebro,
i els nacionals eren tranquils
que es pensaven que allí no passava ningú.
I resulta que pelejaven
pel mig d'Espanya, no sé on,
ja no me'n recordo,
i el dia 25,
el dia de Sant Jaume,
a la nit van pujar perquè a Corbera.
I els nacionals se pensaven que eren
perquè a França com anaven,
que ben bé que eren fet.
I al pujar ells, clar,
els nacionals se van resistir
i mos van aixafar tot el poble.
I després,
els rojos van pujar,
els nacionals,
i allí, a la serra de Cavalls,
que van morir tots,
hi havia nois que només tenien 16 anys,
pobres,
ja ploraven,
ells no hi volien anar,
al front,
els tiraven un tiro
i els feien,
com anirien en aquell,
que era de...
Lister.
Lister,
o Lister,
un xiquet que tenia 16 anys,
perquè no volia anar a la batalla,
li va tirar dos tiros allí.
I els altres, clar,
tots espantats,
doncs continuaven.
I allí van morir tots,
bueno, no se sap,
l'omunt de gent,
tota la muntanya,
tota de morts,
estaven allí.
I després, mira,
els van arroplegar,
arroplegar,
quan ja va passar la guerra.
Ai,
m'he sap plorar,
veure així.
Lliga-deix, Josep.
Sí, bueno,
aquest cas,
aquesta història,
és real el que va passar,
clar.
Els nacionals van confiar,
els pensaven que la guanyaven,
però llavors va fer la contra...
Fins a que endés...
A França, no,
perquè és com ho havien fet.
I en vés d'això,
van retornar
i va ser que van passar amb barcasses,
van passar el riu Ebro
i van pujar hasta Corbera.
Llavors,
els altres anterats,
se'n tiraven bombes,
els altres també.
Bueno,
resulta que allò va ser
un munt de gent
morts per allà en terra.
Jo no vaig anar a la Serra de Cabells
perquè estava lluny,
però tothom hi anava,
ella a veure,
i bueno,
va passar.
I el que va plantar la corona,
a la bandera de la Pau,
li van tirar un tiro aquí,
perquè va posar la bandera
que ja havien acabat,
i li van tirar un tiro aquí,
era de flix.
Són coses que passen.
Avui hem vingut a veure
aquesta exposició,
i també,
en fi,
tot el que es fa així,
per recordar aquests temps durs,
però que també,
en fi,
ara veurà imatges.
Si això haguéssim corregut
com corrient,
que els nacionals
això els pensaven,
no hauria passat,
tot això.
Però llavors va quedar el poble.
Va ser la contrarretirada,
o sigui,
la resistència,
contra resistència,
o sigui,
van resistir,
però van tornar
a fer força
els de Rojos
i jo som cap a Gandesa,
fins a Gandesa.
La Gandesa estava
Serrano Sunyer,
i vam anar
a les tropes de Franco,
que allí no tiressin res,
tota corbera.
I allí va ser la batalla,
la Serra de Pàndols,
i la Serra de Pàndols
està a Gandesa,
i la Serra de Cavalls
està a Corbera.
Allò va ser
un desastre tot,
de gent morta.
Sí,
bueno,
va ser tot això
que diem de la guerra,
és això,
és això.
Les guerres
totes són dolentes.
Uns diuen que són bons,
els altres també
no n'hi ha cap de bo.
Van matar
moltes ànimes innocents
per tots els pobles,
molta gent,
què?
Per això que ara,
també et porto
una mica de parola,
perquè ara,
per exemple,
m'agrada veure això,
però no m'agrada
fins a cert punt
que a vegades
hi ha tendències aquí.
Cuidado,
eh?
Que diguin la veritat.
La història
és explicar
el dels nacionals
i dels rojos,
però m'expliquen
el que ha fet
Franco malament
i no expliquen
el que van fer ells.
Van matar
moltes ànimes innocents
a tots els pobles,
a tots els pobles,
a tots els pobles,
a tota la gent innocent,
i els capellans,
i les monges,
que eren innocents,
i què?
Perquè eren de la iglesia,
els havien de matar.
Bueno,
va ser un desastre.
Hi havia famílies
que tenien gent a un bando
i a l'altre,
no?,
la mateixa família.
Sí,
nosaltres teníem
un germà
que anava
amb els rojos
i llavors
els van quedar,
bueno,
sí.
Les guerres
són dolentes.
hi va haver
tot això
que diem
que han de parlar
també
que abans
on era
que van matar
també tots la gent
en aquest poble
de Massamunt
també,
a bot,
a Gandesa.
De viu en viu,
i és que els enterraven
de viu en viu,
i allí,
bueno,
això parlem.
De viu en viu
els enterraven
al cementeri
i els pagesos
que allà
oraven
per allí les vores
sentien
com dient
viva Cristo rei,
morim per Cristo rei,
i els enterraven
en viu en viu,
van fer una fossa
al cementeri.
I ells van matar
a la carretera
en un,
anant en una camioneta
i llavors
mig vius
i mig morts
ells
i els enterraven
cridant
viva Cristo rei,
pobres.
Això no s'oblida mai
perquè estem parlant
de fa 70 anys
però vostès
no tenen molt,
molt, molt...
Era petita
també me'n recordo
més coses de després
que moltes d'ara
de vegades
va ser desastrós.
Per això
jo recalco
que, bueno,
que va venir Franco
i va haver
la represàlia,
vale,
sí senyor,
sí senyor,
Franco també es veu
que va matar
el que va poder
i el que no
també va quedar.
Però home,
parlem de la represàlia
molt bé,
però home,
jo posaria la balança
i diria, escolta,
tant n'hi va haver-ho
en uns com pels altres,
eh?
O sigui que...
Les guerres totes
es van ser dolentes.
Molt bé,
Josep Rosa,
gràcies per tenir el
llibre a la Fundació
de Tarragona Ràdio
i que vagi bé a l'exposició.
Ara poden entrar a Sion,
eh?
Ara diu que sí,
que per aquí baix.
Que vagi bé.
Gràcies, vinga, va.
Gràcies.
Núria,
el veus,
t'estimul·lis
d'aquells fets.
La intenció
era venir aquí
a entrevistar
el comissari
de l'exposició,
però, clar,
m'he trobat en aquest matrimoni
i, òbviament...
Home, això és història viva.
És això, això mateix.
Això és imparable.
Les imatges,
al cap i al cap i al cap,
reflecteixen això
que van viure aquestes persones.
Ells ho van viure
en primera persona,
per tant,
el testimoni té prioritat,
diguéssim, no?
De tota manera,
sí que recomanem
aquesta exposició
cap a aquí.
Ara, de fet,
cada cop arriben més persones, eh?
Ara parlàvem amb un senyor
mentre s'escoltàveu
el Josep I la Rosa,
ell em deia
que venia a la Secuita
d'aquí al Tarragonès
i, pel que estic veient,
hi ha molta gent
que deu venir d'arreu,
de diferents pobles
de Terres de l'Ebre,
Camp de Tarragona,
que vinten a veure
aquesta exposició
pel Alba de Congressos
de Tarragona
perquè ells,
molts ho han viscut,
aquest senyor mateix
de la Secuita,
d'ella que tenia 8 anys,
quan el 15 de gener
de fa 70 anys
i que va viure,
també,
doncs,
l'arribada
de les tropes franquistes.
Aquí hi ha moltes
d'aquestes imatges
de l'exili
i he vist abans,
així per sobre,
una de les frases
que destaquen
en aquesta exposició
que hi ha
moltes fotografies d'això
però també d'altres
que va fer Capa
al llarg del seu estat
durant la Guerra Civil
i després aquí
a la demarcació
i a Tarragona sobretot,
hi ha una frase
de Robert Capa,
ell diu literalment
he vist centenars
de milers de persones
fugir d'aquesta manera
a dos països,
parla d'Espanya
i la Xina
i afegeix-me a terra
pensar que uns altres
centenars de milers
que encara viuen
en pau a altres països
algun dia massa proper
hauran de fer
el mateix camí
perquè al llarg
dels darrers tres anys
el món on volien viure
ha pres aquesta fatídica direcció.
Això ho deia Robert Capa
un 15 de gener de 1939
i tal com estan les coses
ja ho veieu
que també hi ha molta i molta raó.
L'exposició, Núria,
oberta aquí
a Palau de Congressos
i en fi
tothom que vulgui vindrà
podrà veure això,
imatges de l'exili de Tarragona
però també d'altres
llocs de la demarcació.
Sens dubte
una exposició
molt, molt recomanable
i en fi
més que m'ha deixat
sense paraules
aquest matrimoni.
Pep, moltes gràcies
fins ara.
Fins ara.