Un dijous més, parlem d'Europa i ho fem amb un bon coneixedor de causa,
amb l'Alfons González, ell és professor de dret de la Universitat Rovira i Virgili.
Alfons, bona tarda.
Molt bona tarda.
Avui, ja ho deia abans, potser ens posaríem d'acord
com pronunciar el títol de la secció, no?
A veure, com a renyant?
Sí.
Ai, Europa.
Avui un tema que ens parla del passat, però que està molt vigent, malauradament, avui en dia,
i que, a més, no sé si en podrem rematar en aquests 20 minuts,
avui comencem una miqueta més tard la secció.
Corrupció a nivell europeu?
Doncs sí, Europa no es salva tampoc del tema del problema de la corrupció,
ara que està tan d'actualitat aquí a les nostres terres,
doncs també podem recordar alguns capítols de corrupció a nivell de les institucions comunitàries.
Avui en dia no hi ha cap escàndol o cap rumor al respecte?
No, diguem-ne que avui en dia no han sorgit tants escàndols com van sorgir sobretot a finals dels anys 90, no?
Avui en dia el que tenim són organismes que intenten controlar que els possibles supòsits de corrupció
doncs siguin, diguem-ne, advertits i penalitzats.
Van aquests mecanismes, van sorgir arran dels escàndols que va haver-hi al seu dia?
Doncs sí, lamentablement no vam pensar en fer-los abans, sinó que van tots dos, els dos que existeixen actualment,
són dos mecanismes que es van instaurar justament arrel dels escàndols dels que parlarem avui.
Ens hem de situar en uns anys en què encara Europa, bé, l'Unió Europea, estava en construcció, no?
Sí, bé, de fet la Unió Europea està en permanent construcció, però diguem-ne que va ser un moment delicat
perquè hi van començar les ampliacions, les diverses ampliacions de la Unió Europea
i a més a més també era un moment delicat perquè la Unió Europea havia assumit noves competències des de feia pocs anys
i per tant estava en un moment de consolidació i de transformació cap al que avui en dia és l'actual Unió Europea.
Era l'any 95?
Va començar tot amb la Comissió Europea que va ser elegida l'any 95, però això va esclatar ja de manera definitiva l'any 98-99.
Qui eren els dolents de la pel·lícula? O què va passar?
Bé, els dolents de la pel·lícula va ser primer una senyora i després un senyor.
Eren dos comissaris, aquella era una Comissió Europea presidida per Jacques Senter,
que havia estat primer ministre de Luxemburg i es van començar a descobrir alguns casos d'irregularitats.
El primer que es va descobrir va ser a l'oficina d'ajut humanitari de la Unió Europea,
és a dir, el que s'encarrega de gestionar tots els fons de cooperació quan hi ha catàstrofes humanitàries
i es van descobrir algunes irregularitats que va fer que haguessin de dimitir alguns als funcionaris.
Però potser els casos més sonats van ser els de l'Edith Cresson i el Martin Bangeman.
L'Edith Cresson, clar, ara això sona molt lluny, però de fet ha estat l'única dona que ha estat primera ministra a França
i per tant era una política molt respectable, que va ser comissària europea en qüestions de cultura, joventut, formació, etc.
Aquests temes més socials.
I el que va passar és que es va descobrir...
Bé, la van acusar de nepotisme.
Què és això del nepotisme?
El nepotisme és acusar-me un funcionari públic d'afavorir aparents o amics a través de càrrecs o d'ajuts econòmics, etc.
La devia fer molt gran, molt grossa, perquè, a veure, jo crec que això, no vull ser malpensada, però qui més qui menys, no?
Devia ser molt evident perquè l'arribessin acusada, això.
Bueno, va ser bastant evident.
De fet, vista de Mollsara...
Sarkozy està un pas avui en dia.
Fa riure, no? Perquè tot plegat va ser un cas una mica estrany, no?
Sí. El que va fer aquesta senyora va ser contractar com a assessora personal un amic seu que era dentista.
I llavors la va contractar com a assessora per temes científics, no?
Sense que fes cap informe ni res de res.
I durant el temps que va estar contractat aquest senyor que era dentista, que ja era molt gran, i que era del seu poble, no?
I que tenia 66 anys en aquella època.
És a dir, un senyor que, a més, ja estava jubilat, que no podia desenvolupar tasques professionals, perquè estava jubilat,
i la va contractar ella, va cobrar 22 milions de pessetes de l'època.
Que això, amb euros, ja no sé ni com es fa la transformació, no?
Però, bueno, una quantitat de respectable.
Doncs, arrel d'això, això es va destapar, que l'havia contractat com a assessor.
Quan, a més a més, ella ja havia superat el límit d'assessors personals que es pot tenir,
perquè també a la Comissió Europea hi ha un límit, doncs aquest senyor era, de més a més,
va cobrar molts diners, i era assessor científic, quan era un senyor que la seva única activitat reconeguda professional
era dentista del poble de la Comissària Europea.
Doncs, arrel d'això, va haver tant d'escàndol que, finalment,
i el que es va provocar és una moció de censura en contra de la Comissió Europea,
perquè la pròpia comissió no va saber tallar aquest escàndol.
I aquesta moció de censura es va presentar davant del Parlament Europeu,
i no va prosperar.
Qui la va presentar?
Els propis parlamentaris europeus.
Els propis parlamentaris europeus, un conjunt de parlamentaris, van presentar la moció de censura.
Van dir que a la Comissió alguna cosa passa.
Clar, és a dir, com que no es pot fer dimitir a una persona en concret,
t'has de posar una moció de censura contra tota la Comissió.
I el que va passar és que no va prosperar,
però no perquè no hi haguéssim més vots a favor de destituir la Comissió que en contra,
sinó perquè no es van assolir els prous vots que es necessitaven, els oficients vots,
com per poder fer fora a tota la Comissió, que és una majoria qualificada.
Els altres comissionats devien estar contents amb aquesta xica,
perquè devien dir, clar, si per culpa teva ens anem tots al carrer, potser.
De fet, ja faltava un any i mig per acabar el mandat,
però sí que va ser una cosa bastant sonada,
fins al punt que com que vam perdre la votació, però no els vam poder fer fora
perquè legalment no es va assolir la majoria qualificada necessària,
pocs mesos després la Comissió Europea va decidir dimitir en bloc.
I, per tant, ha estat l'única comissió, l'única període de comissions europees
que no s'ha accelerit mai el mandat.
Van haver de plegar uns mesos abans d'acceaurir el mandat de la Comissió.
Per què van dimitir en bloc? Perquè ja havien perdut...
Clar, ells es consideraven que havien perdut la confiança del Parlament Europeu,
que aquest escàndol i l'altre que va haver de l'oficina d'ajut humanitari,
no havien sabut enfrontar-se adequadament amb ells,
sinó que, diguem-ne, allò de que dies passava any en peny i, per tant, van passar.
Però, bueno, aquí no es van acabar els mals d'aquella comissió,
perquè quan ja havien decidit que plegaven tots abans d'hora,
sorgeix un nou escàndol, que és el d'un polític alemany,
que es deia Martin Benjamin,
que aquest senyor havia estat ministre d'Economia al seu país,
és a dir, que tampoc era un polític de segona classe.
I a la Comissió Europea, feia ja molts anys que hi era,
i havia estat, fins i tot, vicepresident de la Comissió Europea.
Doncs, l'escaldo d'aquest senyor va ser que el dia abans que plegués
va sortir amb el president de Telefònica, Telefònica Espanya,
amb una roda de premsa anunciant que el dia següent,
que quan plegués de la Comissió Europea, perquè ja havíem de plegar tots,
s'incorporava com a assessor personal del president de Telefònica
en afers de telecomunicacions.
L'escaldo quin era?
Doncs que aquest senyor, fins aquell moment,
havia estat el comissari de telecomunicacions a la Unió Europea,
i, per tant, totes les decisions relacionades amb telecomunicacions
havien passat per la seva taula.
Sabia quines eren les estratègies,
com havien d'anar els temes dels concursos perquè fossin legals,
els concursos de adjudicacions de llicències...
Llavors, era afavorir directament a Telefònica, en aquest cas.
Clar, llavors, en aquest cas, aquest senyor el que se li va acusar
va ser de falta de discreció.
És a dir, escolti, vostè ha tingut una tasca professional
i el que no pot fer és, quan encara està desenvolupant aquesta tasca,
dir que fitxarà per una empresa de telecomunicacions.
Ah, això és un escàndol.
Llavors, com va acabar això?
Bueno, perquè la senyora va acabar d'una manera i pel senyor d'una altra.
Per l'Edic Cresson va acabar davant del Tribunal de Justícia
de les Comunitats Europees, que la va condemnar per nepotisme
i, per tant, per afavorir amics a través del seu carrer públic.
I això quina pena implica?
Bueno, la pena que hauria d'haver implicat, que no va implicar,
era la de retirar-li el seu sou que tenia vitalici
com a membre de la comissió, però finalment no se li va retirar
perquè aquesta sanció econòmica no se li va posar.
Simplement se la va condemnar i va ser una condemna moral.
Simbòlica.
Sí, simbòlica.
En el cas del Bangeman va ser una cosa una mica més enrabassada.
Clar, el seu càrrec contra el que se l'acusava
era un càrrec una mica més dèbil, que era manca de discreció,
perquè de fet no havia fet res que se'l pogués acusar directament
que s'ha favoritat en una empresa ni res semblant.
Llavors, el Consell de la Unió va decidir també interposar un recurs
contra aquesta persona per també treure-li la seva pensió.
Llavors, ell al final va fer una altra cosa,
que és interposar un recurs contra el Consell
per haver iniciat el procés sense haver-lo sentit amb ell.
Tu m'acuses, però tu no m'has volgut sentir.
Per tant, jo també t'acuso a tu.
Hi va haver un acord entre el Consell i el Bangeman
per solucionar això de manera amistosa.
Quin era l'acord?
Doncs l'acord era que ell no s'incorporava a Telefònica
fins passat un any del cessament de les seves funcions com a comissari.
A més a més, es comprometia que durant dos anys i mig
ell no faria cap tracte concret amb membres de la Comissió
ni amb la Comunitat Europea a través de Telefònica.
És a dir, que ell no seria el mediador entre Telefònica
i les institucions comunitàries.
I finalment, es comprometia amb una cosa que és molt difícil de saber
si es compleix o no es compleix.
I és que no utilitzaria cap de les coses que ell sabia
en benefici de Telefònica.
Clar, això és molt difícil de comprovar, no?
Perquè tu ho saps tot i, per tant,
tu pots aconsellar cap aquí i cap allà
i sense que ningú sàpiga què és el que s'ha aconsellat.
Bé, aquesta va ser la solució que en aquell moment es va donar per...
Es va prendre un any i mig sabàtic.
Un any i pico.
Saps com cobrava aquest senyor de l'any?
Ai!
Cobrava exactament 600.000 euros a l'any
per ser assessor del president de Telefònica
i va ocupar aquest càrrec des de l'any 2000 fins a l'any 2005.
600.000 euros a l'any és molt, no?
Sí, sí, són 100 milions de pessetes.
Està bé, està bé.
100 milions de pessetes per no saber fer...
I finalment es va incorporar, doncs?
Sí, sí, i va estar 5 anys treballant per Telefònica
cobrant aquests diners.
És a dir, que un bon xollo, sí.
No sé si també per Telefònica,
si li va treure profit o no,
o potser si li pagaven favors anteriors, ves a saber.
Hi ha qüestions per investigar aquí, eh?
Allò, a mirar, fent aquests anys en què ell va estar allí,
com va créixer Telefònica, cap on va créixer, i sí.
Diuen, diuen, les males llengües, agafant diaris de l'època,
que aquest senyor va treballar molt poc.
Molt poc, és a dir, que cobrava, però que no treballava.
Per tant...
Era una font d'informació, és que clar.
O potser havia fet favors abans d'entrar,
i per tant li pagaven el favor després.
Ves a saber.
I això és una cosa que queda...
En tot cas, és el que passa, no hi ha cap llei,
especialment si no ho pots demostrar,
no hi ha cap llei que t'ho prohibeixi,
però clar, és una falta de tacte, no?
Clar, el que es va fer...
Llavors, a partir d'aquest moment i d'aquests escàndols,
es van vendre una sèrie de mesures
per intentar evitar que això succeïs.
Què es va fer?
D'una banda, establir quant de temps havia de passar
entre que una persona deixa de ser membre de la comissió
i comença a treballar en el món professional, no?
És a dir, un període com de descans o de cadència
per evitar que aquest càrrec que ha tingut de la comissió
l'afavoreixi a l'hora de trobar feina, de seguida,
i es pugui després, a través d'aquesta feina,
doncs passar informació actual de la comissió.
I per tant, aquí es va dir, doncs si vostè és comissari,
després s'haurà de passar un any com a mínim
per poder incorporar-se al món professional.
No em passen de gana, igualment, en aquest any, eh?
No, no, guanyen molts diners, guanyen molts diners,
uns 4.000 euros al mes, per no treballar.
Carà, carà.
Per no treballar.
Això per tota la vida, a més a més.
Pensió vitalícia, sí?
Sí, sí, sí, és vitalícia, és vitalícia.
És a dir, 4.000 euros, durant tota la vida,
suposo que amb totes les actualitzacions econòmiques...
No els caldria una altra feina.
Bueno, depèn del nivell d'espècia que tinguin
i del nivell de vida, potser porten una vida ja tan elevada
que amb 4.000 euros no fan res.
N'altres sí que faríem moltes coses.
Déu-n'hi-do.
Però bueno, llavors, aquesta va ser una de les coses que vam fer.
Una altra va ser crear una oficina europea
de lluita contra el frau, no?
Que s'encarrega de vigilar que no hi hagi fraus
ni per part dels estats quan gestionen fons comunitaris
ni per part de les pròpies institucions comunitàries.
I si un entra a la plana web d'aquesta oficina
pot veure quines coses s'ha estat investigant
respecte a l'acció comunitària.
Coses com, per exemple, afavorir en un procés de licitació
a determinades empreses per part d'una agència europea
o, per exemple, un funcionari jubilat
que va demanar una pensió quan no li corresponia
un jubilat de la funcionari de la Unió Europea.
Sí, o, per exemple, o investigació sobre els serveis de neteja
i com s'ha gestionat també l'adjudicació.
O, per exemple, investigació sobre la compra de mobiliari
i d'oficina per als edificis de la comissió a Brussel·les.
És a dir, que s'han investigat molts casos
i aquesta oficina ha funcionat.
Veig, alguns dels casos que has esmentat
són de qüestions d'aquestes burocràtiques.
Sí, moltes coses són burocràtiques.
A veure qui compra els bolígrafs, com és que la factura dels bolis puja tant?
O, per exemple, es va investigar un dubte que hi havia
i era que hi havia un parlamentari europeu
que havia cobrat masses dietes.
I això no quadrava amb la seva assistència a plens i a comissions.
També es va investigar i es va sancionar aquest parlamentari
a tornar a les dietes que havia cobrat de més a més.
O, per exemple, un altre cas que es va...
També curiós, són casos petits però són divertits.
Una persona que va portar documentació falsa
en el seu currículum per accedir a un lloc de treball
de la Comissió Europea.
com va fer el Roldán, te'n recordes?
Sí, sí, sí.
Que va dir que era llicenciat d'un munt de coses
i per ser director general de la Guàrdia Civil
i després no era llicenciat en res, doncs, semblants.
Doncs totes aquestes coses les ha investigat,
les ha descobert aquesta oficina.
No existia cap a control abans contra Frau?
No, res.
No ho havíem previst?
L'OLAF, que és el nom d'aquesta oficina...
Que sona viking, no?
Sí, OLAF.
Sona a justícia.
Amb una destral.
És l'acrònim d'oficina de lluita contra el Frau, no?
Doncs aquesta... Antifrau.
Doncs aquesta oficina es va crear l'any 99.
Per tant, ara fa 10 anys de la seva existència.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
A Espanya està en el punt de mira
d'algunes investigacions antifrau
pel que és la gestió dels fons?
Alguna. Alguna ja hi ha hagut, eh?
Però, bueno, no és dels països més investigats.
Però sí, sí que hi ha hagut alguna.
Per exemple, aquí a Catalunya
es va estar investigada
per uns fons que es van donar
dins del Fons Social Europeu
per formació de persones que estaven a l'atur
i que després sembla ser que podrien haver servit
per finançar il·legalment algun partit polític.
El cas Pallerols.
No estirem més del fil.
Bé, és un cas que fa uns anys era bastant conegut,
7 o 8 anys, que era el cas Pallerols.
Doncs és aquest cas.
Déu-n'hi-do.
Al fons, ens queden res, 5 minutets.
Breument, tanquem la secció ja parlant
de la notícia de la setmana i també la xifra.
Dic breument perquè la notícia de la setmana
jo crec que li dedicaríem també un programa, no?
Són tots aquests països que ara,
especialment de l'Europa Oriental,
que potser s'incorporaran en breu a la Unió Europea.
Avui parlem de Sèrbia.
Avui parlem de Sèrbia,
perquè hi ha un conjunt de països
que estan picant a la porta
i de fet Sèrbia, que fins ara era possible candidat a la Unió Europea,
ja ha anunciat aquesta setmana passada
que vol presentar oficialment la seva candidatura
per adherir-se a la Unió Europea a finals d'aquest any.
Aquesta és la notícia.
Ells de moment presenten candidatura.
Això vol dir que ja tenen més o menys garanties
que la cosa pot funcionar?
Bé, normalment quan presentes una candidatura
és perquè ja els funcionaris de la Unió Europea
t'han dit que creiem que és un bon moment per presentar-la.
Què significa això?
Doncs significa que si després formalment
el Consell, és a dir, els estats membres,
decideixen acceptar aquesta candidatura,
passen a ser oficialment candidats a l'abdació.
I això implica l'inici de negociacions
del que serà el tractat d'abdació.
Ara, això pot passar perfectament 10 anys
abans que finalment entrin dins de la Unió Europea.
En aquests moments tenim ja uns quants candidats
que són Croàcia, Macedònia i Turquia.
En aquests tres països ja s'està negociant
l'entrada a la Unió Europea.
Ara cal veure com es farà aquesta incorporació,
perquè se'ls ha de fer el mateix tracte
que als altres països o hi pot haver un període de prova?
A veure, hauran d'entrar a la Unió Europea
i un cop entrin a la Unió Europea
el que passa és que suposo que es farà,
perquè això s'ha de negociar,
però és que se li vagi aplicant determinats beneficis
a poc a poc, no tot de cop.
Un període d'adaptació, en tot cas.
És a dir, per exemple, la lliure circulació de treballadors
per als nacionals d'aquests països
no sigui completament oberta i lliure
fins que hagin passat uns anys.
A Europa, sembla que la Unió Europea
té aquesta porta oberta i aquesta mira
cap a l'expansió oriental, no?
A abraçar el bloc oriental.
Tira cap aquí?
Sí.
Però és que llavors canvien molt la visió,
les normes del joc...
De fet, per exemple, el cas de Sèrbia
té un petit problema,
i és que Sèrbia és un aliat tradicional de Rússia.
i per tant, bueno, suposa un canvi de perspectiva
dins de la Unió Europea,
perquè els estats europeus tradicionalment
havien estat aliats dels Estats Units, no?
O havien estat estats neutrals,
o fins i tot dins de la nova ampliació
hi ha alguns països que tenen unes relacions
bastant delicades amb Rússia,
com per exemple Polònia, no?
Que no té una bona relació.
Doncs en aquest cas,
seria deixar entrar en un país
que té una molt bona relació amb Rússia.
Això té la seva part positiva,
i és que pot servir com ambaixador
de la Unió Europea amb Rússia,
però una part negativa,
i és que dins de la pròpia Unió Europea
poden haver-hi xocs o enfrontaments
entre països
respecte a com focalitzar
les relacions amb els socis.
No sé si és aviat per pensar-hi,
però Rússia, en principi,
part de Rússia estaria a Europa,
o ens l'han venut així, eh?
Però Rússia no, no?
De moment, a nivell de Unió Europea...
I ells no volen.
Ells es consideren una gran potència,
i per tant no volen formar part de la Unió Europea.
Ells volen anar sols.
Ells no volen parlar de tu a tu
amb Europa i amb Estats Units
i ara amb Xina.
Déu-n'hi-do.
Alfonso, et sembla que un dia parlem,
quan sigui, eh?
Dediquem una secció
amb aquests nous països
que es volen incorporar,
els que s'han incorporat recentment,
aquesta mirada oriental cap a Europa?
Perfecte.
Molt bé.
Una xifra.
És molt gran per mi,
no l'assimilo.
133.800 milions d'euros.
D'euros, efectivament.
Gairebé 200...
Bueno, 150 mil milions d'euros.
Sí, sí.
Molts diners.
Molts diners.
Què és Aissó?
Doncs Aissó és...
Ai, no m'ho has posat, eh?
No, no t'ho he posat.
Alfonso em prepara un guió
i dic, calla, que ho trobaré.
No m'ho has posat, eh?
No t'ho he posat.
Tu què diries que és?
Buah, no ho sé.
A veure, si són euros
i són tants diners,
és el pressupost comunitari.
És el total del pressupost comunitari.
Ah, doncs encara en suble poc.
És que, de fet, és molt poc.
La gent a vegades es pensa
que la Unió Europea
gasta molts diners
i gasta molt pocs.
Aquest és el pressupost.
Què equival a això
en euros per habitant i any?
Doncs són 235 euros
per habitant i any, no?
Dins de tots els habitants
de la Unió Europea.
Però si ho comparem
amb el pressupost, per exemple,
general de l'Estat espanyol,
el pressupost general
de l'Estat espanyol
és 226.169 milions d'euros.
És a dir,
pràcticament el doble
del pressupost comunitari.
Sí.
I això equival,
en euros per persona,
4.846 euros per persona.
quan, en canvi,
eren 235 euros
en el cas de la Unió Europea.
I si agafem el pressupost
de Catalunya,
el pressupost de Catalunya
són 36.000 milions d'euros,
quasi 37.000.
I això suposa,
per un ciutadà català,
4.953 euros l'any.
Vaja, que no és tant.
Clar, és molt poquet.
133.000 milions d'euros.
La gent diu,
Europa gasta molts diners.
Què va, gasta molt pocs diners.
És molt barato.
És molt barato, diu.
Un altre tema
que potser hauríem d'aclarir un dia
és d'on surten els diners
de la Unió Europea.
d'ells en podem parlar.
Gràcies a Déu.
Molts no surten de la nostra butxaca.
Alfons,
moltíssimes gràcies
i fins la setmana que ve.
Fins la setmana que vinent.