Doncs en aquesta exposició podem conèixer, per exemple,
la figura de Josep Figueres Soler.
Ell va néixer el 9 de setembre de 1918 a Fons Caldes,
a la comarca de l'Alcamp.
Va fer de pagès fins que va esclatar la Guerra Civil
per combatre amb l'exèrcit republicà.
Es va axiliar a França el febrer de 1939,
on va passar per diversos camps de concentració,
com ara el de Bernet o el de Set Fons, entre d'altres.
Avui volem parlar amb la seva filla,
ella és la Dalina Figueres.
També parlem amb la neta, que és la Laura Abelló.
Ens acompanyen, també són, òbviament, de Fons Caldes,
en aquesta comarca de l'Alcamp.
Adelina, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
I la teva filla, que ens acompanya també, Laura Abelló. Bona tarda.
Bona tarda.
Josefina, com està el pare?
Bé, bastant bé. Té tota la memòria.
Ell encara en parla de Matausen, et pot dir fetges,
vull dir, conserva totes les datos del camp.
Té el camp molt clar, no? És una persona que se'n recorda de tot.
De tot, ara aquests dies nosaltres hi parlem molt amb ell,
i té diudades, té diudades, té diudades, vull dir,
amb els anys que té no ha portat gens la memòria.
Ell què en pensa que formi part d'aquesta exposició dedicada a Matausen?
Està molt content, perquè sap que ell és dels últims republicans que avui dia encara viuen,
i ell tot el que sigui, que això no es perdi i tornar a conèixer les generacions dels seus fills i els seus nets,
però això és importantíssim per ell, com el seu testimoni dels altres,
perquè clar, hi va haver molta gent que no van sortir del camp.
I ell, com una persona que n'ha sortit i n'ha parlat,
i que això es vagi divulgant, té valor importantíssim.
Creus que ell, vaja, en parlava obertament, no, a casa, d'aquesta qüestió no s'anamagava pas, no?
Com en altres famílies, que era un tema tabú, en aquest cas no, no?
No, no, nosaltres no.
Ell sempre va tornar a Catalunya, no, l'any 49,
llavors ell, sempre, de pediatra jo, sempre m'havia parlat amb moltes anècdotes,
sempre parlava, era un tema que se n'ha parlat moltíssim a casa, moltíssim,
perquè ell, bé, clar, en àmbit familiar, no, i amb gent que també li interessava el tema,
se'n parlava perquè ell, clar, allò el va condicionar molt la seva vida, no,
el va marcar molt la seva vida, i en va parlar.
Ell, ja veig que diu aquí que es va llibre de Matausen gràcies als companys, no,
que gairebé ha parlat xar, no, podríem dir?
Bé, saps què passa? Que els republicans a Matausen estaven molt ben organitzats,
era un grup que estava molt unit, i uns als altres s'ajudaven,
quan estava fumat, intentaven donar-li menjar,
vull dir, era un grup que estava molt unit, no,
i havia passat una guerra civil, llavors ells, clar,
intentaven ajudar-los per poder sobreviure.
Aquests valors, imagino que el teu pare els ha anat cultivant al llarg de la vida, no?
S'ha conservat aquests valors de la solidaritat, l'amistat, el companyerisme, no?
Molt, molt. Mon pare és una persona molt sociable,
és molt amic dels seus amics, és una persona bàsicament sociable,
amb una gran afan de supervivència,
és una persona lluitadora, va, lluitadora, vull dir, ara ell és gran,
i encara amb l'edat que té, encara té els seus ideals de joventut,
del comunisme, vull dir, d'una ciutat més justa,
ell va votar encara, vull dir, ell, tot,
però que ha lluitat sempre ho ha mantingut,
no ha canviat mai d'idea, ni de partit, ni res.
Per què van fer cap a Matausen, o per què va anar a l'exili?
Ell va anar a l'exili perquè era un soldat republicà,
i amb la retirada va passar a França.
S'hagués pogut quedar a Espanya, però, clar,
ell havia lluitat contra Franco, no?
I, clar, ell no hi volia viure, aquí, oprimit.
Va voler anar a França.
França, per ell, era un país lliure,
i llavors allà ell pensava que s'hi trobaria bé.
Llavors, clar, va tindre la mala sort,
que l'espera de la Segona Guerra Mundial
el van agafar com a deportat.
I així va anar, i va fer cap, doncs, això a diferents camps,
perquè va estar no només a Matausen,
sinó també d'altres, com ara ho diu aquí, no?,
el de Bernet, en fi, d'altres, eh?
Sí, sí, sí.
Vull dir, primer va estar a França,
als camps dels refugiats,
i després els alemants el van agafar
i va haver d'anar a Matausen,
com un deportat polític,
no com personer de guerra.
Això també el va, diguem-ne,
ells, el Franco no vol voler ser per guerra d'ells.
França també tenia prou feina amb els seus,
vull dir, però bé, hi van anar,
la majoria dels deportats catalans i espanyols
van fer cap a Matausen,
que és el camp on hi havia més.
Tot aquest objecte que veiem per aquí
són del teu pare, no?,
que, vaja, allà hi ha un pijama, no?,
no, no, un pijama no,
era el tratge que portaven al camp de concentració.
Sí, el que portaven allà ells els deportats,
que era blau i amb ratlles, no?,
i aquí hi ha diversos documents d'ells
que per sort ha conservat, no?,
cartes que va poder enviar del camp
ja l'any 44, carnets,
vull dir, moltes coses, no?,
d'ell que hi ha fotos de deportat polític,
bé, ell això ha conservat,
i ara això és un testimoni
que ell pot donar a fer que ha estat allí
i que té un gran valor,
no hi ha sentimental nostre,
sinó de carlos i de societat, no?,
que es veu que encara hi ha una persona
que, bé, que testimoni que hi ha estat al camp.
I la teva filla, que és aquí al costat,
la Laura, Laura Balló,
vas anar amb saludada,
Laura, què tal, novament?
Bé, bé, molt bé, molt il·lusionada.
Com, com, com, molt il·lusionada?
Sí, sí, perquè això, o sigui,
al meu avi mai li havien dedicat
en una exposició,
una vitrina tan important com aquesta,
i, no sé, la veritat és que em fa molta il·lusió,
perquè és una persona molt important per mi
i me l'estimo moltíssim,
i això per mi és molt, és molt bonic.
Home, és una persona molt important per tu,
i també t'ha marcat fins al punt
que estàs ara estudiant segon de batxillerat
i estàs fent un estudi de recerca sobre el teu avi.
Sí, o sigui, ara estic fent el treball de recerca
i estic fent, vaig explicant des d'aquest que ell va néixer
i explico el context històric que hi havia en aquella època,
el que passava a Espanya i el que passava a Europa.
Llavors vaig explicant des d'aquest que ell va sortir de Catalunya
fins que va anar a lluitar al front d'Aragó,
el que passava al món,
i després fins que va anar a França
i quan va anar als camps.
Llavors explico una miqueta la seva vida,
com ho va viure tot,
com va patir i tot això.
I explico també el context que hi havia a Europa en aquells temps.
Home, s'ha hagut de fer molta investigació, no?
Sí, doncs sí.
Però la veritat és que tota aquesta informació a casa,
o sigui, en tinc molta,
perquè a meva mare sempre li ha agradat molt llegir sobre aquests temes,
i tinc un munt de llibres a casa,
o sigui, informació, l'he tingut tot al meu abast.
El que passa és que, clar,
he tingut que sinta dins de molt, llegir i tot això.
Però, bueno, de falta d'informació no he tingut en cap moment,
perquè això n'he tingut molta, la veritat.
Creus que altres joves com ara tu haurien de conèixer,
doncs, en profunditat, aquesta situació històrica que es va viure,
que van viure els nostres avantpassats, el teu avi,
i molts altres avis, no?, de nois i noies com tu?
Sí, és que jo crec que són uns fets que en la història,
o sigui, han sigut molt importants.
I hi ha molta gent que no té prou consciència del que han arribat a significar.
Per exemple, o sigui, jo, en el que he estudiat a l'escola,
o sigui, no sé, jo encara li donaria molta més importància a coses que han passat ara,
com aquesta desgràcia que va passar,
que no pas a coses que estudiem que no, per mi no són tan importants.
I crec que avui en dia la societat, doncs, no és prou conscient
de tota aquesta barbària que va ser,
i no, veja, crec que s'hauria de donar més importància.
i estudiar-ho amb més profunditat, no sé,
crec que hauria de ser una cosa que arribés a més gent
i que ho poguéssim estudiar, doncs, això amb més profunditat.
Coneixes Laura, alguna altra noia, noia de la teva edat,
que també sigui neta de persones que han estat en camps de concentració?
No, bueno, la meva millor amiga,
el seu avi no va estar en cap camp de concentració,
el que passa que és que el seu avi va estar...
O sigui, també fa un treball semblant el meu,
i explica la vida del seu avi.
El que passa que ella fa...
O sigui, el seu avi va estar condemnat a mort
durant la Guerra Civil,
i llavors el van indultar a l'últim moment,
i res, i ell també va fer, doncs, això sobre el seu avi,
però no, no conega ningú que...
De deportats de camps, no.
De deportats de camps, no.
Una pregunta, Laura, ja que ve, eh?
Et balla pel cap fer un llibre el dia de demà?
Doncs, de moment no m'ho havia plantejat mai, no ho sé,
potser sí, és una possibilitat.
No ho havia plantejat mai, perquè, no sé,
no s'havia passat per cap senzillament,
però, bueno, és una possibilitat, sí, clar.
Pot ser, pot ser.
La matèria prima la tens, no?
Sí, sí.
Les fotografies, els documents, la recerca que has fet.
Sí, sí.
D'informació no em falta ni me'n faltarà,
perquè en tinc moltíssima,
i d'això sí que és una cosa que puc estar ben segura.
O sigui, que ho considero com una possibilitat.
Molt bé, Laura, moltes gràcies,
i una forta abraçada a l'avi.
Molt bé, moltes gràcies.
Adelina, que ja hem conegut la teva filla.
Adelina, moltes gràcies.
Moltes gràcies per l'interès.
Estem molt contentes que s'hagi fet aquesta entrevista.
I, escolta, recordes a l'avi,
al pare en aquest cas,
l'avi d'ella, el pare,
i també a Fons Caldes.
Un municipi que es tenia una vista impressionant, no?
Molt maco, i Tarragona, tot, tot.
Moltes gràcies.
Gràcies a vostès.
I també podem parlar amb l'Urbano Rifaterra,
ell és el net d'una altra,
dues persones que és aquí,
amb diferents objectes,
com és el Manuel Rifaterra Aguilar.
Urbano, què tal? Bona tarda.
Molt bé, bona tarda.
És el net, per tant, era el teu avi, no?
Jo soc el net del Manuel Rifaterra,
que va ser la persona que va estar deportada
al camp de concentració de Mauthausen.
Com va ser que va arribar al camp de concentració?
Per quines raons?
Bé, doncs el meu avi va fer la guerra
al costat de la República,
a l'acabar la guerra va ser exilat a França,
i allí tenia la possibilitat,
o de...
Bé, de fet només tenia una possibilitat,
que era la de continuar la lluita
contra l'antifeixisme des de França,
i es va enrotllar amb l'exèrcit francès
per lluitar contra el nazisme a Europa.
I el van agafar pres a la primera batalla,
a la línia de Maginot,
i a partir d'allí, amb un grup,
amb un regiment d'espanyols, tots ells,
els van deportar al camp de Mauthausen,
que en aquell moment encara no estava actiu.
I aquest grup d'espanyols,
que van ser els primers que van arribar al camp,
doncs van ser, de fet,
els que van construir el camp d'extermini de Mauthausen.
el teu avi què t'explicava d'aquest camp de concentració?
Bé, de fet no volia explicar massa cosa,
perquè no era una experiència molt agradable.
Penseu que ell va estar allí cinc anys,
o sigui, tota la Segona Guerra Mundial
la va passar allí dintre,
veient com morien molts amics i companys,
i no era una experiència agradable per ell,
o sigui, que no volia parlar massa,
el que passa que, bueno,
quan aconseguies que t'expliqués alguna cosa,
doncs eren bastant desagradables, no?
S'aprofí que també hi havia l'altra part,
el companyerisme,
la de l'institut de supervivència,
la d'ajudar-se mútuament, no?
Sí, sí.
Bé, de fet, els espanyols republicans
que van entrar al camp, com ja t'he dit,
van ser dels primers que van entrar al camp, no?
Per tant, van fer una pinya molt forta
i controlaven aspectes de dintre del camp.
En aquest cas, tot el tema de la construcció,
perquè el meu pare tenia una petita constructora,
doncs organitzava el que eren feines de construcció, no?
I a través d'aquestes feines,
doncs podia tindre accés a alguns departaments
i poder aconseguir una mica més de menjar per companys,
una mica alguna medicina per algun company,
i el grup de republicans, doncs, van fer, diguéssim,
una pinya molt intensa
i es van ajudar molt, es van ajudar molt
i per això, curiosament, van ser dels grups
que van sobreviure més.
Com s'ha marcat, o com t'ha marcat tu personalment,
el fet de tenir un avi, doncs, que ha estat a McTausen?
Bé, de fet, marcat no.
Jo, el que sí, tinc una mica pres el testimoni
que el meu avi va morir,
el meu pare, doncs, ja és una persona gran
i penso que les generacions de famílies d'exilats
tenim, en certa part, l'obligació de mantindre viva
la memòria d'aquesta gent.
Per això, la importància d'exposicions com aquesta, no?
Sí, sí, jo crec que això, vamos,
és un esforç que fa, en aquest cas,
la Miquel de Mauthausen,
però que aquest esforç es té que mantindre
perquè és això que diem de mantindre viva la memòria, no?
Perquè això no torni a passar més.
Aquí hi ha objectes personals, no?
Sí, sí, hi ha objectes personals, doncs,
des de, sobretot, hi ha cartes,
cartes postals que enviaven
i, curiosament, en aquells temps tan difícils, no?
El correu, des d'un camp de concentració,
arribava, al cap de mesos, evidentment,
a un petit poble de la província de Teruel, no?
Que dius, en plena Segona Guerra Mundial,
hi ha coses que encara és incomprensible
com podien funcionar, no?
Urbano, moltes gràcies.
Molt bé, a vosaltres.
Doncs és Urbano a Rifaterra,
com els deia més, el net,
de Manuel de Rifaterra Aguilar,
que també va estar, doncs,
en el camp de concentració de Mauthausen
i que avui també, doncs,
veiem aquí,
podem veure, doncs, en aquesta vitrina,
que hi ha d'entrada de l'exposició, doncs,
cartes personals, documents,
relacionats, doncs, amb aquesta persona,
que, doncs, també forma part, doncs,
d'aquesta imatge i memòria col·lectiva
de Mauthausen,
d'aquesta exposició que es propicià aquí,
doncs, al tingleador número 4 de Moll de Costa.