I avui tenim un apunt prou calent de la ciutat, prou important,
i és que ara a les 7 es fa l'obertura al públic oficialment del refugi antiaeri de la Guerra Civil,
que s'ha adaptat i s'ha transformat en una mena d'espai museïtzat.
Tenim allà a la plaça de la Font, seguint-ho des de tota la tarda,
el Pep Sunyer, que em sembla que ara sí que ja ha visitat el refugi.
Pep, bona tarda.
Hola, Núria, bona tarda.
Impressiona o no?
Doncs sí, força, eh?
Perquè només a entrar hi ha una comporta, imagina't, el terra mateix,
una comporta que s'aixeca hidràulica, entres a l'interior,
passa una escalinata i la comporta es tanca un cop a dintre.
Llavors, tenim la sensació ben bé d'això d'estar visquent un bombardeig,
perquè a més a més es reprodueixen sons,
hi ha moltes objectes encara originals d'aquest refugi,
però mira, sense més preàmbuls, et deixo amb la gravació que he fet fa pocs minuts des d'allà mateix,
des de l'interior del refugi, he pogut fer una visita, acompanyat, òbviament,
i ho podem escoltar, et sembla?
Perfecte, sí.
Doncs vinga, escoltem-ho, eh?
Des de l'interior del refugi entiari de la Guerra Civil d'aquí, de la plaça de la Font.
Som a l'interior del refugi, amb la tient l'alcalde patrimoni, Rosa Rossell.
Senyora Rossell, bona tarda.
Bona tarda.
Ja hem entrat i, de fet, ja és prou espectacular quan entres,
que s'obre aquella comporta, no?, i que a més a més després es tanca una altra vegada.
Això s'ha aconseguit força, no?
És el que preteníem, tindre que la gent que entrés aquí al refugi
tingués realment la sensació d'estar tancat en un refugi,
de veure el parpalleig de la llum i sentir, doncs, les sirenes i els avions com s'acosten,
perquè crec que és el soroll desagradable que devien sentir els tarragonins,
doncs, que estaven en els refugis antieris,
perquè aquest no deixa de ser un dels 60 que hi havia a la ciutat de Tarragona
i possiblement sigui un dels públics més petits que hi havia.
Pensa que el refugi de la plaça de la Font es calcula aquí que hi havia unes 2.000 persones
i aquí, com a molt, entre 50 i 60.
S'han preservat els objectes que es van trobar, no?, originalment, aquí a les llaunes, no?
Sí, totes aquestes llaunes que veus aquí, fins i tot els ossets que hi han
i aquesta mena de tela metàl·lica que potser la feien servir per coure, menjar aquí,
doncs ho hem preservat tot, o sigui, hem procurat no tocar res.
Fins i tot doneu-se'n compte dels plafons que hem penjat,
que, bueno, que és la cosa més minimalista que hem pogut fer
per tal de no canviar, doncs, l'ambient que hi podia haver aquí dintre
durant els bombardejos.
Aquells que vinguin podran també veure un DVD, un audiovisual, no?,
sentir els sons de la guerra...
Sí, senyor, sí.
Els bombardejos, doncs.
Els bombardejos, el so dels bombardejos, veure les cases com que hi ha,
la gent ferida, és un audiovisual, doncs, diguem que una mica dur, una mica dur.
Hi ha hagut gent que aquests dies que hem estat fent les proves,
que ho ha vist, doncs, que els han saltat les llàgrimes, no?
Dient, jo no em pensava, doncs, que la cosa fos així, no?,
perquè normalment aquestes coses, la gent jove les ha vist en pel·lícules
i sempre saps que és ficció i, per tant, no afecta com el fet
que hi hagi una persona de la ciutat que t'ho estigui explicant.
És el cas, per exemple, de la Pere Godall, no?,
que és supervivent de la Lleva de Viverró, que ell mateix surt en aquest audiovisual.
Sí, sí, ell surt, és precisament ell el que explica els bombardejos de Tarragona
i com ell va viure el bombardejo on va morir la seva àvia
i unes tietes i el seu pare.
I llavors ho explica ell i, doncs, clar, és frapa molt.
sentir-lo explicar.
Senyora Rossell, gràcies.
De res.
També s'acompanya el director de l'Arxiu Municipal, Jordi Piqué.
Jordi, bona tarda.
Bona tarda.
Home, ja ho he dit, això farà pla molt, no?,
trobar aquests sons, aquestes imatges, aquests records, no?,
del que van ser aquests bombardejos, no?
Van morir moltíssimes persones a la ciutat.
Sí, malgrat tot, malgrat tot el que fem
per intentar reviure aquella experiència que van tenir els tarragonins,
això és impossible.
Cal tenir en compte que l'experiència de viure en una ciutat
que pateix bombardejos indiscriminats durant un any i mig,
sobre la qual cauen més de 2.800 bombes,
que pateix 144 agressions aèries,
en les quals intervenen 600 avions,
i que tot això provoca 230 morts i més de 500 ferits,
això no és una experiència que avui, al segle XXI,
nosaltres puguem recuperar i transmetre-la.
L'únic que puguem fer és donar-ho a conèixer.
Però l'experiència del que representava realment això,
només ho saben els que ho van viure.
Com podríem descriure aquest refugi antièri?
Perquè és que vulguin venir a veure,
que suposo que no ho vegin allà,
veurem com és, però on som ara, per exemple?
Aquest refugi antièri està a sota mateix del Palau Municipal,
de la plaça de la Font.
És un petit refugi que tenia una capacitat per 60 persones
i que bàsicament estava pensat per donar cobertura
a tot aquell personal polític i funcionari
que treballava tant a l'Ajuntament com a la Generalitat.
És un refugi petit, però és el que es conserva en millors condicions.
La galeria soterrània que surt aquí de la sala central del refugi
i que va en direcció a la plaça de la Font,
el que intentava era connectar amb el gran refugi
que hi havia a la plaça de la Font, on hi ha l'actual pàrquing,
que era el més gran de la ciutat,
que tenia una capacitat per més de 2.000 persones
i tenia 7 o 8 boques d'entrada.
Ens podem acostar cap allà, cap a aquesta mena de passadís,
perquè això també és una de les parts visitables
i aquí, home, aquí sí que es veu com més tal com era, no?, tot plegat.
No, tal com era és tot, eh?, tal com era és tot.
El que passa és que aquesta és la galeria.
Aquí no s'hi ha fet absolutament res.
I ara així?
Exactament igual.
Aquí l'únic que s'ha fet és afegir aquests elements accessoris
que ara permeten poder entendre una mica millor com era tot això.
Però no s'ha fet absolutament res.
Aquestes cobertes de Tutxana o aquests arcs
són els que van quedar l'any 1938, pel que fa a la sala.
Però pel que fa a la galeria, això amb un sistema de barrina,
d'anar clavant una barrina de ferro i anar arrencant trossos de roca,
anaven intentant avançar fins a arribar a mirar de connectar
amb aquest refugi que apuntava abans de la plaça de la Font.
Tot plegat fa olor a això, a cavitat, no?
Clar, fa olor, doncs, de profunditat i ara bé,
ja fins i tot, com veus, tota aquesta runa muntagada,
és la runa muntagada que va quedar així l'any 1938.
Jo crec que el que cal destacar aquí és la gran capacitat
que va tenir una ciutat que en aquells moments només tenia 30.000 habitants
per ser capaços des de l'estiu del 37 a març del 38
de construir una xarxa de refugis, de més de 60 refugis,
que donaven cobertura a més de 20.000 persones.
Això, si ho pensem amb el que triga ara avui en dia,
doncs qualsevol obra pública en qualsevol lloc,
és sorprenent, no?
Però, esclar, els hi anava la vida
i l'única manera de protegir-se davant de les bombes
era amagant-se sobre la terra.
Ara ha marxat un moment la llum
i encara és més palès, diguéssim,
el sentiment que es pot tenir en un refugi d'aquests antiaeris, no?
Perquè ara la llum està fent intermitències
ben bé com si fos un bombardeig, no?
Exacte, hi havia unes intermitències de la llum,
el so de la sirena que cridava a la població
que s'amagués en els refugis
i després hi havia, al final, quan era el moment,
el so una altra vegada de la sirena
que avisava que allà es podia sortir en el refugi.
Però hi havia dies, hi havia dies, en concret hi ha un dia,
que tenim comptabilitzats que els terragonins
van anar set vegades al refugi.
Et sembla que ho escoltem, Jordi?
Ara estan activant un altre cop el dispositiu,
a veure si podem escoltar-ho.
Ara estan apagades els llums.
Era la llum, la intermitència del llum, no?
Això era el que passava, no?
quan teníem els bombardejos.
Marxava la llum, hi havia el so de l'alarma,
que avisava que s'havia d'anar cap a un refugi
el més aviat possible.
Pensem que si en un dia, a vegades, l'alarma sonava vuit vegades,
en intervals, per dir alguna cosa, cada tres hores,
això era un no viure,
perquè cada vegada que senties l'alarma,
fos l'hora que fos,
agafa la família, les criatures,
les quatre coses i surts corrents,
sigui l'hora que sigui, de casa per amagar-te dins d'un refugi.
Fins que no sona una altra vegada l'alarma
i pots tornar a sortir,
amb la por de si hi ha bombardejat casa teva,
amb la por de què ha passat amb els teus familiars,
amb la por al cor.
En definitiva, jo crec que des de mitjans de l'any 37
fins al final de la guerra, el gener del 39,
el sentiment més freqüent que hi havia entre la població civil
era la por.
La visita als refugis es complementa amb una exposició
que és a l'exterior, quan plovien bombes,
bombardejos de diferents pobles de Catalunya,
però també amb la visió particular que heu fet
des d'aquí de l'Arxiu Municipal
de com van ser aquí a la ciutat.
També es complementa amb imatges molt dures,
algunes d'elles, ja infants morts sense vida.
Sí, no corresponen aquí a Tarragona aquestes imatges,
no en tenim d'imatges dels efectes dels bombardejos
sobre la població aquí a Tarragona,
sí sobre els edificis.
És una exposició que reflecteix una mica
tots els efectes del que van significar
els bombardejos sobre Catalunya
i al final hi ha uns plafons
en els quals s'informa bàsicament
del que van significar aquests bombardejos
únicament i exclusivament aquí a la ciutat de Tarragona.
Una qüestió, la visita aquí als refugi
s'haurà de fer per grups, imagina't que això
és un espai reduït, eh?
Ateses les dimensions del refugi
es podran anar baixant en grups de 15 en 15
o de 15 entre 15 i 20
però sempre en grups petits, no?
Això estarà obert a partir de demà
de les 9 del matí a 2 quarts de 2 del migdia
dissabtes inclosos
i anirà passant les persones que tinguin ganes de veure-ho.
Després, a partir del 30 d'abril
haurà de ser amb unes visites concertades
que s'haurà de trucar al Museu d'Història.
Jordi, gràcies per acompanyar-nos en aquest recorregut
per aquest refugi entieri. Gràcies.
Gràcies.
I ara no volíem marxar sense escoltar
el so de les bombes
que es pot escoltar aquí al refugi.
S'activant, de fet, el DVD
i de seguida escoltarem el...
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Doncs, Govern, aquest so de fons...
Home, som ara aquí, per la ràdio
és el que sembla, però allà dins fa respecte.
Ja m'ho imagino, ja.
I mira, és el que es pot visitar aquí, en aquest repugent diari,
com deia en Jordi Piguet, a partir de demà,
de nou demà i dos quarts de duet al migdia,
i a partir del temps de la vida amb les cites concertades.
Moltíssimes gràcies, Pep Sonyer.
Fins ara.
Fins ara, Pep, gràcies.