I per parlar d'aquesta obra que es va estrenar al cos
en aquesta edició d'enguany, de 2009,
Alicia Bonbollaixa, també d'una banda el director,
el Carles Vigorra. Carles, bona tarda.
Bona tarda.
I també amb els intèrpretes, l'Aleix Ballverdú.
Aleix, bona tarda.
Hola, bona tarda.
És una Alicia diferent, podríem dir, no?, d'entrada,
tot i que aquest any ja comentaves abans a la roda de premsa
que s'estan fent moltes, no?, d'Alicia en el País de les Meravelles.
Sí, no sé què passa, que aquest any, no?,
tothom vol fer l'Alicia, cadascú amb la seva versió,
i hi ha gent que és més fidel a la novel·la,
gent que menys, com nosaltres,
i no sé, a vegades són aquells punts que, pel que sigui,
tothom coincideix, no?, no sé si és la crisi,
que la gent necessita fer coses amb fantasia, amb humor, divertides,
i no sé, tothom ha coincidit en aquest punt, és curiós.
Aleix, com ha anat a Reus, al Clos?
Quines impresions s'ha tingut del públic?
Bé, la resposta del públic va ser genial.
Com a actor, els moments que estaves dalt de l'escenari,
et donava moltíssim la resposta seva,
vaja, tothom ens afalagava al final,
i en tinc la resposta molt bona.
Qui sou, la companyia, perquè és una producció vostra, no?,
amb la col·laboració, en aquest cas del Clos,
però l'he produït vosaltres. Qui sou?
Bé, jo volia encara matitzar una cosa del públic,
és dir, preguntar pel públic,
convido tota aquella gent perquè es va quedar fora,
perquè vam fer ple, vam tenir tot el teatre ple,
amb molt bona resposta, com diu ell,
i molta gent es va quedar fora.
Potser seria important que aquesta gent que es va quedar amb les ganes
aprofités un cop de cotxe que estem aquí al costat de Tarragona
i vingués a veure l'Alícia aquí al magatzem.
Que vingués dissabte, eh? Dissabte i diumenge.
Dissabte, dos quarts a deu, diumenge a la set de la tarda, aquest cap de setmana.
Molt bé. Què em preguntava?
Qui sou?
El projecte surt de Teatre Park, una companyia amb la Txell Santamaria,
que tothom la coneix com la Neus del Cor de la Ciutat,
el Pep Muñoz, l'Emili Corral, que ha fet la dramaturgia i aquesta versió lliure de l'Alícia,
el text, diguéssim, i el Marc Bruballa i jo.
I llavors som entre Sabadell, Barcelona i jo, que sóc el Reusenc,
i després amb els dos actors, l'Aleix, que és de Valls,
que ve de la companyia Xoi Mangoi,
i el Gerard Domènech, que ve una mica de treballar amb el Toni Albà,
que té ja la seva pròpia companyia, que va treballar amb Mam,
que es va fer ara, fa dos dies al Morell, un espectacle d'humor també.
Què passa amb aquesta Alícia, Aleix? Explica'ns, allò, a grans trets, eh?
Bé, realment és un viatge de l'Alícia, com comentàvem abans,
doncs és una princesa que es dirigeix a fer una inauguració,
té un accident, entra en estat de coma,
i llavors la tenen uns metges, que potser és la part més divertida,
més còmica de l'espectacle,
i és un paral·lelisme de les intervencions,
dels moments que està passant la Galícia a la vida real,
i el submón que li provoca l'estat de coma.
Llavors és allí on veiem tots els dubtes de l'Alícia
sobre la seva condició de princesa,
del que li tocarà ser quan hagi d'accedir al rol de sa mare,
de la reina, una mica tots els dubtes que li genera,
que ja veiem quan està abans de l'accident,
però que intenta solucionar també a través d'aquest submunt.
Hi ha una part de realitat i una altra de somni.
Sí, el somni és aquest viatge de l'Alícia,
que no deixa de ser un viatge de maduresa per ella,
de fer-se preguntes, de trobar-se moltes vegades al límit.
Acaba totes les escenes d'ella en el somni,
trobant-se molt al límit.
La realitat quina és? L'hospital.
L'hospital, els dos metges que juguen una mica la part del clown,
són els clowns de l'espectacle.
Jo crec que una cosa no funcionaria sense l'altra,
una cosa s'alimenta a l'altra.
Si només tinguéssim els metges, que la gent riu molt
i sempre espera que surtin, està molt bé,
però alimentats de la part del somni d'ella.
Jo crec que està molt ben equilibrat això.
Ara els sujets no ho veuen, perquè això és ràdio,
però aquí darrere hi ha una camilla, no?
I una mica s'ha ambientat.
Ja porteu alguns dies aquí maquinant, eh?
Sí, hem tingut una mica la sort
que el teatre amagatzem ens ha obert les portes
a poder estar dies previs després de l'estrena.
Ja ha baixat el suflé, ja han baixat els nervis,
ja estem tots més tranquils,
podem ser molt més objectius amb l'espectacle,
de començar a ser honestos, a dir,
això funciona, això s'ha d'arreglar,
i gràcies a tenir aquesta setmaneta aquí
podem acabar d'arrodonir l'espectacle
i vinga, que surtin bolos!
Escolta'm, jo dic que hi ha molt d'humor,
però que és un amor que no és, diguéssim,
el que estem acostumats a veure a la caixa grana,
per entendre'ns i a més amb emissores generalistes,
sinó que és un amor particular,
però que ha sostingut, no?, en certa manera?
Sí, jo crec que és una cosa de les que la companyia,
més l'Aleix i el Gerard,
que també s'han apuntat a aquesta aventura,
d'intentar buscar, no només fer riure per fer riure,
sinó que la pròpia companyia o el propi projecte
tingués un estil propi, un bon esperit,
i que anés agafant un estil propi
i marqui una mica la diferència amb altres espectacles d'humor,
més convencional, més comercial, digue-li com vulguis,
però que tot i així, a vegades t'embarques en uns terrenys
que després no arriba a l'espectador,
perquè hi ha gent que investiga, experimenta,
i acaba sortint una cosa estranya, no?
Nosaltres jo crec que el cos ens va donar, diguéssim,
la certesa de dir, bé, hem tirat per aquest humor
més absurd, teatre, o sigui, humor absurd,
però molt identifiable per a l'espectador,
molt directe, o sigui, que la gent el pilla ràpid
i per això, diguéssim, que té una mica
un segell propi l'espectacle.
Ja, pensant que això és difícil, no?,
és a dir, trobar aquest punt i no passar-te, no?
Sí, bé, també penso que també és una mica
el resultat de barrejar diferents tècniques.
Per un costat hi ha una part lingüística
amb la que juguem molt, que dona molt de joc d'humor,
i també hi ha un treball de màscara
que potser no...
moltes de les companyies de teatre no utilitzen,
que nosaltres posem en aquest espectacle,
i és una tècnica que quan funciona
serveix per potenciar els gags
i el tipus d'humor que estem treballant.
Per això potser hem trobat un estil una mica particular.
Potser seria un dels motius.
Hi ha alguna picada d'ull a l'actualitat?
No sé, parleu de la monarquia, per exemple.
Parlem de la monarquia.
diferència, doncs no fem la paròdia
que ja hem passat per aquí.
Jo ja he estat treballant amb el Toni Alba
fent televisió i fent imitacions
i tot això que també ens agrada,
però era no caure, diguéssim,
en el que ja sabem fer una mica
o el que ja hem fet,
sinó portar-ho per un altre camí,
que vagi més per sota.
Parlem també de tot aquest món
de la telefonia mòbil.
no sé, algun dia que t'han trucat
i et volen vendre,
ja es té el no sé què,
tal i qual,
que si la tele,
que si el tarifes planes,
tot aquest món també surt.
El tema de les subvencions,
de les instàncies,
de quan has de demanar qualsevol cosa
que has de passar per 40.000 departaments,
tot això amb un llenguatge propi
del món de l'Alícia,
però que el públic identifica.
Llavors, clar, crea molt d'humor tot això.
Doncs és l'humor que veureu aquí al Magatzem,
al Teat del Magatzem, dissabte a les quarts de 10
i diumenge a les 7 de la tarda.
Carles Vigorra, gràcies.
A vosaltres.
Aleix Ballverdo, que vagi bé, gràcies.
Igualment, bona tarda.