Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I un tercer nivell que és discutible en quina mesura està en els animals no humans
és l'amor o la consciència de l'amor.
Aquest seria el nivell més proper a nosaltres
i el que ens fa diferents en la percepció de la infelicitat.
Nòria, no sé si t'ha convençut o no?
Sí, sí, sí.
O dius convençuda, o dius en convenciment o no?
Sí, sí. Sí, de veritat, de veritat, no, no, que ho dic en sèrio.
Me n'alegro.
Sí, sí.
Suposo que donareu exemples i, en fi, serà una llarga conversa, no, la d'aquesta tarda?
Sí, evidentment.
A més, més que xerrada, deu ser també un intercanvi d'impressions.
El públic d'haurà preguntar moltes coses.
Això esperem.
De fet, jo em baso en l'evidència més dura, més empírica, la paleontològica,
però de tota aquesta...
És a dir, el dolor està present i deixa evidència física en els nostres avantpassats.
i fins i tot en el comportament.
Si parlem del llaciment de demenici, per exemple, hi havia un individu malalt
que se li havien caigut totes les dents, però el grup el va cuidar.
És una resposta humana a aquest fenomen del dolor, del patiment,
que és un fenomen omnipresent.
i, a part, no hem d'oblidar una cosa, el que això diem, la infelicitat, de fet,
és un...
Ara que estem en l'any Darwin, ho hem de dir, és un mecanisme de supervivència.
Estem aquí gràcies...
És molt dur dir-ho, perquè som constitutivament infelicis, és a dir,
la infelicitat és un mecanisme de supervivència.
Si no patíssim, dolor, si no tinguéssim por, no hauríem sobreviscut.
I això està tan dintre de nosaltres perquè ens ha permès sobreviure com a espècie.
No ho sé.
No sé si sembla bé o no.
Això és d'una profunditat, diguéssim, estudiada, eh?
És a dir, que això convé a reflexió.
El que trobeu, habitualment, els paleontòlogs són, bàsicament, vestigis d'ossos, no?
Òbviament, de matèria no se'n troba, no?
De matèria més enllà dels ossos.
I tot això ho sobre, diguéssim, la porta a saber, més o menys, com érem fa molts milions d'anys.
Sí, de fet, és això que és el que he dit abans.
La infelicitat deixa registre.
Les malalties, es poden veure, tots els nostres restes fòssils que trobem,
la major part d'ells, especialment dels, per exemple, els neandertals, ara que estan de moda,
tenen malalties permanents que provocaven un fort patiment,
tancadures d'ossos, inflamacions dentàries.
O sigui que això deixa registre.
I la por, per exemple, també deixa registre d'alguna manera.
D'alguna manera, les senyals de canibalisme en els nostres avantpassats estan omnipresents.
O sigui que nosaltres tenim alguna mesura objectiva
per mesurar aquest nivell d'infelicitat
i veure-ho en la història i en el registre fòssil.
No només una idea filosòfica, sinó que ho veiem, no?
Digues, Núria, digues.
Home, però arran d'alguns edificis per realitzar celebracions,
vull dir que també hi ha coses positives o, en principi, vinculades a la felicitat
que també han quedat avui en dia.
Bé, la felicitat jo penso que és una cosa molt personal i també col·lectiva, evidentment, no?
I podríem dir que la veritat és que jo no diria que la felicitat deixa masses registres.
Continuo dient que el que deixa més registre és la infelicitat, no?
D'alguna manera.
I Jordi, i vosaltres, els que treballeu amb jaciments molt i molt antics,
amb molts milers d'anys, què és el que us fa feliços?
En el dia a dia, fer una descoberta, fer una gran descoberta,
poder aportar llum sobre episodis foscos de la història dels nostres avantpassats llunyans?
Home, nosaltres som uns privilegiats perquè ens paguen per fer allò que ens agrada, no?
Que en aquest món és, potser als periodistes també us passa això, no?
Però que en aquest món és un privilegi, no?
I d'alguna manera el que tenim són emocions.
Emocions que, efectivament, després, retrospectivament,
provoquen un nivell de satisfacció personal i tot això.
Però, de tota manera, el món de la recerca és també un món en què hi ha un cert estrès,
perquè els resultats mai responen a tot, s'han de publicar,
és a dir, la recerca també, en aquest cas dels nostres avantpassats,
també té els seus nivells d'estrès i, tot i que hi ha moments molt agradables,
immediatament porten a nivells d'atenció que els resultats s'han de donar a conèixer, etcètera, etcètera.
Què se sent, Jordi, per exemple, quan es descobreix una peça de l'engranatge,
de l'evolució de l'home antic cap a Europa, des d'Àfrica?
Quan es pot resoldre una part, diguéssim, d'aquesta trajectòria, d'aquest camí,
obrir llum, donar llum a la investigació en aquest sentit, què se sent?
Bé, jo puc dir el que jo he sentit, que és una experiència personal a Demanissi,
i el que he sentit és com una mena d'hipnotisme.
Cada nova tovalla, ja portem sincranis i altres elements a Demanissi,
que sempre han tancat una mica algun esquema,
sempre he vist cada tovalla d'una manera quasi religiosa,
com si fos un missatge que ve de fa dos milions d'anys,
aquest missatge t'arriba, un missatge que no esperaves,
i t'arriba després de dos milions d'anys,
i tu estàs allà i el veus, no?
I en aquest sentit és una experiència hipnòtica,
en el meu cas una experiència quasi, diria,
que us seria dir religiosa, no?
o de profund respecte cap a la nostra espècie,
cap al que ens porta de la fundària de dos milions d'anys, no?
És com un viatge en el temps.
Sabem qui van ser els nostres avantpassats,
o sigui, els homos anteriors a nosaltres,
està tot clar o no?
O hi ha algunes línies difoses?
Home, hi ha línies difoses,
però veritablement l'esquema general tenim molt clar,
sortosament.
Poden haver-hi discussions de detall,
però, com dic, sortosament,
el nivell de coneixement avui dia és molt alt.
No vol dir que no surtin sorpreses,
com en el seu moment va ser de Manici,
o com ha sigut també el tema de flores, no?
Però l'arbre general, l'esquema general,
està força clar,
i hi ha temes de discussió, de detall.
Hi ha parts fosques,
sobretot cap a 6-7 milions d'anys,
és a dir, el moment en què divergim dels ximpancers
i dels nostres germans antropomorfes.
Aquesta és la part més fosca.
De fet, avui dia coneixem molt més
els avantpassats nostres
que els avantpassats del gorila del ximpancé.
És a dir, el veritable misteri, ara,
seria l'origen del gorila del ximpancé,
més que de nosaltres.
Però aquesta part de fa 6-7 milions d'anys
és la que fa poc va haver-hi
la descripció d'aquest esquelet d'Archipithecus,
d'Etiòpia,
que ha portat una sèrie de claus en aquest sentit,
però, veritablement, aquest període entre 6-7-8 milions d'anys
és el que encara ens queda per fixar.
És una mena de forat negre en l'evolució humana.
Segons ho he entès,
tornaven al tema de la felicitat.
Vinculaves abans a Randa les Troballes,
que feu infelicitat o empatiment, en malaltia.
Diries que l'home, des que és home,
doncs se pot parlar d'infelicitat,
en diferència dels animals,
o sigui, l'època aquesta tan primitiva
en què encara no ens podem considerar humans,
en fi, en moltes cometes, eh?
Els ximpancers poden ser feliços o infeliços?
Sí, evidentment, i ho són o no ho són, no?
Ara ve, la condició humana,
sobretot el pensament simbòlic
i el pensament introspectiu, perdó,
crea una dimensió nova respecte a aquest tema, no?
Veritablement, no és el mateix el dolor en general
que el dolor humà,
no és el mateix la por humana que la por en general,
el patiment humà, el patiment general,
i no és, evidentment, la consideració de la mort
igual entre nosaltres,
o entre una espècie animal no humana i nosaltres,
entre altres coses,
perquè, com dic, la consciència de la mort
és una característica intínsecament humana,
i el que ens diferencia molt d'altres espècies.
Com deia Jorge Luis Borges,
els animals són els únics éssers immortals
perquè no saben que moriran, no?
Bona, bona, aquesta.
Quan es va parlar de l'home d'Orce,
es va parlar d'un concepte que era quasi espècies.
què és això?
Ja, el tema...
Bé, això és una discussió una mica més especialitzada
en el sentit que,
quan parlàvem que ho teníem tot clar en l'arbre,
ho tenim tot clar,
però hi ha discussions de detalls,
i llavors, per exemple,
hi ha el tema
d'en quina mesura
una espècie determinada,
l'homo erectus,
és una única espècie
que posem un millor 200.000
o un millor 500.000
i 600.000 anys està arreu,
o, en lloc de ser una única espècie,
hi ha variants,
quasi espècies,
d'aquesta espècie,
que li podem dir
homo ergaster,
homo antecesor,
homo etcètera,
homo geòrgicus.
Bé, això sí que entra dins de la discussió
una mica especialitzada de detall
en quina mesura
el concepte d'espècie
es pot aplicar a l'evolució humana,
però d'alguna manera
és una discussió
més especialitzada,
no afecta la nostra
visió general
de l'evolució humana.
La conferència, Núria,
és d'aquí cinc minutets,
això vol dir que el Jordi
hauria d'anar tirant cap amunt,
perquè si no,
no arribarà a temps,
però som baix al hall
d'aquí del Caja Fòrum,
la conferència és d'alt,
en Jordi Agustí
la pronunciarà d'aquí tres minutets,
és a dir que Jordi,
moltes gràcies.
Núria, tens alguna qüestió
allò inagudible
que t'ha xicatat?
No, no, ja està,
i a més,
jo ara patia ja pel Jordi
perquè dic,
en cinc minutets ha d'estar allà.
Jordi Agustí,
moltes gràcies,
ha estat un plaer
i que vagi molt bé la conferència.
Gràcies a vosaltres.
Doncs Núria,
avui aquesta conferència
de Jordi Agustí
aquí al Caja Fòrum,
a tothom que vulgui
i a temps encara
de poder venir fins aquí,
presentat,
i jo crec que també
de moltes més coses,
suposo que també apareixeran imatges,
apareixeran doncs
aquests testimonis
dels quals ell parlava,
aquests vestigis
que hi ha hagut
al llarg de la investigació
científica
que es podran veure aquí,
és a dir,
que no serà només
una explicació convencional,
una xerrada,
sinó que hi haurà també
doncs un suport audiovisual
que certificarà
allò que està explicant
en cada moment
en relació a la felicitat,
a la infelicitat,
especialment en aquesta conferència
que comença d'aquí a pocs minuts
al Caja Fòrum
i del que avui n'hem volgut parlar.
A tu t'ha quedat clar,
no, Núria,
el dubte que tenies,
és a dir,
ella ho veus clar,
no?
Felicitat és simplement
l'absència de la infelicitat,
no?
Sí o no?
T'ha quedat clar?
No, no.
Com que no?
Però si això ha dit que no,
no l'he entès.
No, no,
a tu ara ho veus clar,
no?
Veus llum?
T'ho veiem a parlar.
Si no,
et convido a venir a la conferència,
eh?
Quasi que sí,
que surto d'aquí
i me'n vaig a escoltar-lo.
Doncs, Núria,
conferència absolutament recomanable.
Aquí al Caixa Fòrum,
a les 7,
a tot on vulgui encara
és a temps de venir
i en fi,
crec que valdrà la pena
i molt.
Una abraçada a Pep
i fins ara mateix.
Fins ara.