...
Ens separen 12 minuts del proper punt horari de les 7 de la tarda
i nosaltres ara establim connexió amb la nostra unitat mòbil.
Assistim a la inauguració d'una exposició que ens porta
als temps de l'Holocaust.
Pep Sonyer, bona tarda.
Hola, Núria, bona tarda.
I amb un protagonista d'excepció,
un protagonista que pot parlar en primera persona, fins i tot.
Doncs sí, sí, perquè és un superviviment de l'Holocaust,
és tot un activista intel·lectual,
és un home que va néixer a Viena,
però durant la Segona Guerra Mundial
les seves famílies va estar al gueto de Budapest.
El primer, te'l presentaré perquè està aquí amb mi,
ell serà aquí per pronunciar la conferència d'obertura
d'aquesta exposició que es va veure que el tingui l'Holocaust,
després en parlaré, però el seu dèiem, si et sembla,
el senyor Jaime Bandor, buenas tardes.
Buenas tardes.
Ara m'he contat hace un moment que nació en Viena,
però després les circumstàncies de la vida
l'he llevaron finalment fins a Budapest.
Sí, concretament la invasió alemana
d'Austria, com els judíos,
empezaron a ser discriminados
i lo passaven mal,
doncs mi padre, que era de nacionalidad húngara,
ens llevò a Hungría
i ahí ens quedàvem atrapats en Budapest,
mi madre, mi hermano i jo,
tots els anys de la Segona Guerra Mundial,
a partir del 39.
Què va passar en Budapest?
Bueno, a partir del año 44 és quan realment
empezaron les persecucions dels judíos,
perquè en març del 44 el ejército alemany ocupò Hungría,
Hungría era aliada dels alemanes,
però així tot,
ocuparon el país i començaron les mesures discriminatòries de tot tipus,
la estrella amarilla, etcétera,
d'això podria estar parlant hores,
i després es començó a deportar gent,
deportaron en sete semanas
més de 400.000 persones a Auschwitz,
però, per suposat, la gent ignorava a d'això les llevava,
i la població de Budapest,
que era el 20% dels habitants,
pues quedaron para el final,
perquè deportar a tanta gent era difícil,
doncs es decidiu que tots els judíos
tenien que trasladar-se a un gueto,
a una judería cerrada,
que se havia construït expressament,
i les legacions neutrals,
les embajades, algunes,
començaron a protèixer a judíos,
i entre elles la legació de Espanya.
Totes aquestes legacions ho feien,
en realitat,
sin ordens expreses dels seus respectius governs,
sinó por iniciativa particular
en particular de cada un dels diplomàticos,
i el diplomàtic de major rango,
en la legació de Espanya,
era Ángel Santbrís,
que començó a extender certificats de protecció,
i les persones protegides,
no tenien que passar al gueto,
sinó pasaban a unhas casas que la legación había alquilado
i que gozaban de derecho de extraterritorialitat.
és a dir,
és a dir,
eren uns anexos de la legación,
de modo que alli,
en principi no podían entrar els nazis,
i alli vivíem sumament hacinats,
en el nostre piso de dos habitacions i media,
vivíem 51 persones,
el hambre que passava,
la suciedad,
els piojos,
els bombardeos,
etcétera,
tot això és difícil de explicar,
el mire que es passava,
però el cas és que
nos salvaron la vida,
perquè no fomis deportats.
¿Què edat tenia vostè entonces?
Jo tenia 11 anys,
mi germà 12,5,
i estàbem els tres,
mi madre, mi germà i jo,
perquè mi padre ja vivia entonces en Barcelona,
i com niña de 11 anys,
era consciente de lo que passava,
imagina que no o sí,
i se ho contava.
Bueno,
lo vivíem en nostra propria piel,
o sea,
passar hambre i frío i miedo,
pues forzosament estàs consciente
de lo que està succedent,
el que passa és que els mayors
lo passen peor que els nens,
a mi juici,
perquè ells tenen la responsabilitat
i, a més,
saben més que els nens,
perquè en el possible els ocultan la realitat,
ha hablado vostè de Sánchez Briz,
la persona que les salvó a vostedes,
incluso yendo en contra del gobierno
de su país que le aconsejaba
no hacer estas cosas,
¿no?
Sí,
bueno,
esto pasaba sobre todo
con los demás diplomáticos
a los cuales se dedica esta exposición
en años anteriores.
Ya en el año 44,
Sánchez Briz nunca tuvo órdenes
de salvar a los judíos,
pero él daba informaciones
al Ministerio de Asuntos Exteriores
en Madrid,
dulcificados para que no le pagasen
los pies,
pero le dejaban hacer,
porque ya se veía
que los aliados iban a ganar la guerra
y a Franco le convenía
tener coartadas
para luego decir
que él también le habían salvado a los judíos,
pero en realidad
fue iniciativa particular
de Sánchez Briz
y luego de Giorgio Perlasca,
que fue el que lo sustituyó
cuando Sánchez Briz
tuvo que abandonar Budapest,
entre otras cosas,
porque las tropas soviéticas
ya estaban muy cerca
y él representaba
al gobierno de Franco.
No son casos aislados,
¿no?
Hay muchos más embajadores
que han hecho algo.
Hay nueve embajadores
o consules
o agregados
de embajadas.
Estos nueve actuaban
en París,
Burdeos,
en Atenas,
en Bucarest,
Budapest
y me dejo una ciudad
en Sofía.
Esta exposición
en Alemania también.
Había un agregado
que tenían judíos
escondidos
en su casa.
Esta exposición
les hace un justo homenaje
a estas personas
y es importante
que la vea mucha gente,
porque nos ha hablado
quizá poco
de esta figura
de los embajadores.
Bueno,
no he acabado
de entender la pregunta.
Digo que le hacen
con esta exposición
homenaje
a estas personas,
a estos embajadores,
de los cuales
se ha hablado
históricamente poco
de ellos,
de esta labor
que hicieron.
Demasiado poco
se ha hablado
de ellos y demasiado tarde
llega esta exposición,
pero bueno,
nunca es tarde
si la dicha
es buena.
Desde luego
yo considero
que
durante décadas
no se ha hablado
para nada
de ellos,
sobre todo
en tiempos de franco.
en las primeras décadas
que yo ya viví
en España
a partir
de los años
47,
hablar del holocausto
estaba completamente
prohibido,
era un tema tabú
en España
y ya luego
empezó a partir
de los años 60
ya se empezaban
a saber las cosas
y después
de la muerte
de Franco
pues salieron
a la luz
muchas cosas.
Usted es un activista
cultural
en ese sentido,
imparte clases
en la Universidad
de Barcelona,
concretamente es doctor
en filosofía
y letras,
conviene mucho
hacer mucha pedagogía
a propósito
del holocausto.
Pues sí,
desde luego,
bueno,
yo he dado
clases de historia
y de literatura
en la Universidad
de Barcelona
45 años,
solo en los últimos años
se podía hablar
de este tema,
pero bueno,
era un tema
de tantos
porque
se tenía que hablar,
yo daba historia
del judaísmo moderno
y contemporáneo
en los cinco continentes,
entonces España
entraba relativamente poco.
¿Considera ya
para acabar
que ahora tiene que
hacer la conferencia,
considera que la poesía
es un buen
puente de comunicación
para llegar a mucha gente?
Usted ha escrito un libro,
¿no?
Ha escrito un libro
que se llama
Cosas que no entiendo,
¿no?
El 2005.
Bueno,
este es,
yo he escrito,
este es un libro
de poesías también,
uno de los,
de los cuatro
que he publicado
hasta ahora
y
que la poesía
llegue a mucha gente
es dudoso
porque hay muy poca gente
que lee poesía
y
yo creo que la culpa
es en parte
de los poetas
porque
las poesías
que se escriben
son demasiado
crípticas,
son,
muchas veces
no se entienden
o uno tiene que leer
una cosa cuatro veces
para saber
de qué están hablando.
Entonces,
yo soy contrario
a eso
y las poesías
que yo escribo
pretendo
que se entiendan
y si se entienden
llegan a más gente
pero nunca tanto
como la prosa.
Señor Jaime Bando,
ha sido un placer
conocerle
y poder transmitir
estas palabras
a muchos oyentes
que lo habrán oído
y que esperemos
que vengan estos días
aquí a ver la exposición
que acaba de rubricar
lo que usted nos ha contado
mucho más allá
con imágenes
también con vídeos.
Señor Bando,
gracias.
Muchas gracias
y tenga en cuenta
que la exposición
está abierta
hasta el 17 de mayo.
Correcto,
gracias.
Don Senuria,
para vos,
de Jaume,
Jaime, perdón,
Bándor,
molt interessant aquest home
i francament
l'exposición
també s'ho val,
aquesta exposición
que estará aquí
com deia ell
fins al proper dia 17 de maig
al Tinclau de Maru
de Moll de Costa.
Que l'has pogut visitar,
Pep,
l'has pogut veure per dins?
No,
l'he vist per dins
però jo ha estat arribar
i fer pràcticament un tomb
però està molt bé
perquè combina audiovisuals
amb panells informatius,
amb plafons informatius
que reputeixen això
a documents de l'època
de la que estava parlant
i recordem
que és una iniciativa
encarregada de la casa,
encarregada,
de fet,
l'iniciativa és de la casa Seferat
que té com a finalitat
de fomentar
les relacions d'amistat
entre Espanya,
entre Israel
i entre les diferents comunitats jueves
que hi ha arreu del món.
Ell,
Jaime Bándor,
és un,
a part de supervivent
de l'Holocaus,
és un bon ambaixador
a tot plegat
perquè ell
imparteix conferències
al llarg d'any
per diferents llocs.
Ara em comentava abans
fora de la micro
que no fa gaire bastant
se té la vida a Israel
imparteint la conferència,
vull dir que són el que viatja molt
i ara és aquí a Tarragona.
És a dir,
que qui vulgui
va dir encara ser tensa
perquè de fer la conferència
començarà a un quart de vuit.
És a dir,
que són atents
de venir fins aquí
al Tincla del Nomor
de Mollacosta,
escoltar la conferència
que serà molt interessant
i a més a més
poder visitar
aquesta exposició a Núria.
Moltíssimes gràcies Pep,
exposició que quedarà oberta
recordem fins al dia 17 de maig.
Moltes gràcies Pep
i fins ara mateix.
Fins ara.
Fins ara.