Aquesta exposició es va fer ja fa tres anys,
amb quatre llengües, es va fer en català, en castellà, en alemany i en francès,
i una mica era per cobrir un buit,
perquè el col·lectiu de dones deportades generalment no es tenia gaire en compte,
es parlava sempre dels homes deportats,
però s'oblidava que va haver-hi un col·lectiu important de dones deportades.
Aleshores vam fer-ho per cobrir aquest buit que hi havia,
i una mica també per demostrar, com es pot veure a l'exposició,
que els mateixos col·lectius perseguits masculins també ho són a nivell de dones,
és a dir, que hi ha les perseguides per idees polítiques,
com és el cas de les republicanes,
les testimonis de Jehovà, les gitanes, dones jueves,
i després un col·lectiu molt singular de dones que era les que anomenaven asocials,
és a dir, aquelles dones que no complien els requisits del que es considerava
el que havia de ser la dona nacionalsocialista, la dona nazi,
i això podia ser des de dones independents, molt lliures,
o filles de mares solteres,
totes aquestes també van anar a parar al camp específic que hi havia per dones,
que era Ravensbrück.
I que eren dones, per tant, que van ser les grans oblidades, no?, d'aquest conflicte.
Bé, oblidades, primer, perquè, clar, a nivell numèric,
és evident que va ser més fort el nombre d'homes que van patir deportació,
però entre les dones republicanes van participar a la resistència
d'una manera molt singular i molt específica,
i van pagar també un preu molt alt per haver estat lluitant a França
contra els alemanys.
Aquí avui hi ha entrepoli molta gent jove,
suposo que creu que és important, no?,
que aquesta gent jove conegui aquests fets.
Bé, sobretot perquè la lliçó dels camps nazis
és una lliçó que té també sentit per ara,
perquè, de fet, represento la vulneració més extrema dels drets humans,
i això té vigència, una vigència que està com fora de temps,
és a dir, que perseguir la gent per ideologia,
perseguir la gent perquè es considera que les persones no són iguals, etc.,
això és un missatge que no perd vigència mai.
Una part de la mostra, justament, parla de com era el dia a dia
en aquest camp de refugiar, d'aquestes dones.
Com era?
Bé, la concepció nazi de les persones tancades als camps,
dels deportats, és que no són persones,
són, els hi deien, subhomes o subdones,
destinats a què?
A ser esclavitzats, a treballar fins que les forces els resistien,
o bé a ser exterminats ja directament,
o bé a ser també objectes,
com va ser el cas de moltes dones al camp de Ravensbrück,
d'experiments mèdics.
Vostè ha escrit diferents llibres sobre aquest tema,
també sobre republicans que van sent aquests camps de concentració.
Creu que hi ha prou difusió de tot plegat,
s'han de parlar molt més, en molt més sectors,
s'ha d'arribar a tot arreu, la societat encara molt més enllà.
Bé, ara comença a conèixer's,
però tot i així ens estem a anys llum del que ha sigut
la difusió de la memòria de la deportació a altres països.
La dictadura en aquest país ha fet que hi hagués un parèntesi
de 40 anys en el que no només no existien deportats republicans,
sinó que eren condemnats al silenci
i eren condemnats inclús a ser humiliats
pel fet de no reconèixer la seva existència.
Vostè va arribar fins aquí a la Miquel de Malcausen
per uns fets personals, un oncle seu,
en el que va ser un d'aquests camps de concentració, no?
Un oncle seu, un oncle seu.
Ah, un oncle, sí, sí, sí.
Sí, a veure, jo vaig arribar a la Miquel de Malcausen
per dos vies, una la personal,
que era el fet de tenir un familiar
que va morir a Malcausen,
i també la vessant professional
pel fet de ser historiadora.
Rosa, moltes gràcies.
i tot i tot i tot