Fins demà!
Fins demà!
I realment té tota una sèrie de fans que són els anomenats Trequis.
A partir de la sèrie que se n'han fet moltes temporades,
de fet jo soc fan de la primera, d'aquella que no tenia efectes especials
ni decorats especials, que les plantes es veien que eren de plàstic
i totes aquestes coses,
doncs a part d'aquesta primera sèrie,
després hi van haver moltes altres entregues,
moltes altres temporades,
i després van començar la saga per cinema.
Fins que diríem que l'any 2002 més o menys van començar a punxar
amb Star Trek Nemesis
i ara el que es fa és això que està tan de moda
que ha inventat el senyor George Lucas,
que són les prequeles.
i aquí el que ens explicaran...
Les què, perdona?
Les prequeles,
és a dir,
el contrari de les seqüeles,
que és el que ja havien fet estar.
Les prequeles.
Sí, exactament.
Les seqüeles és quan,
bueno, doncs quan no s'acaba, diríem,
la història aquesta, no?,
i van anant fent, van anant fent,
i van anant fent,
gairebé com si fos una sèrie de televisió, també, no?
Fins que arriba un punt, això,
que s'esgoten una mica les idees
i llavors se'ls ha acudit
i aquí al darrere hi ha el nom d'un senyor
que en aquests moments està fent diners,
però a la tele,
que és el JJ Abrams,
que és el director de Perdidos,
que està sent, doncs, això,
la sèrie de la temporada.
S'ha posat JJ Abrams al darrere dirigint
i ha decidit, doncs, explicar-nos
com va ser l'origen de tot això de l'Star Trek,
és a dir,
d'on venen el capità Kirk
i d'on venen el senyor del volcán
aquell tan estrany, el senyor Spock.
I, d'alguna manera,
venen d'una situació antagònica
i acaben sent amics
i acaben formant part d'aquesta flota estelar
que el que fa és salvar preferentment
la Terra de perills
i també, doncs, la resta de la galàxia.
I, doncs, això,
pel·lícula molt recomanada per tots els públics,
per anar-hi amb família,
per anar-hi amb els fills,
hi ha una miqueta més grans
que no els agraden els dibuixos animats
i per ensenyar-los, doncs, això,
les sèries que els més grans,
doncs, ens agradaven quan érem petits.
És tipus documental o no?
No, no, que va, no, no.
Això no té res a veure,
és totalment ficció
i és ficció a tota marxa,
és galàctica total
i és això,
i és acció, acció estel·lar.
Podria ser una pel·lícula en 3D, pràcticament, eh?
Perquè és d'aquestes que donen
per fer efectes d'aquests espacials i tal,
dels viatges...
I ara m'agradaria que em posessis una cançoneta
que em tenies preparada, no?
D'una noia que es diu Hannah Montana,
que segurament que si ens escolten adolescents,
doncs, la reconeixeran molt i molt.
Bé, doncs, Hannah Montana.
Hannah Montana és l'estrena, també,
dels adolescents de la temporada.
És una sèrie que a la Disney li ha funcionat molt bé
al Disney Channel,
com d'alguna manera li va funcionar
al High School Musical,
que va neixer com una pel·lículeta suelta,
també, per passar al Disney Channel,
i que després s'ha convertit en pel·lícula, no?
De fet, un d'això al revés, també.
Què hi trobem a Hannah Montana?
Doncs hi trobem això,
una noia que canta,
una noia de 14 anys que canta,
que té molt d'èxit
i que, doncs, té les seves aventures.
als Estats Units ha estat un fenomen interessant,
perquè, evidentment, la crítica,
i aquí no serà menys,
l'envapolejat a base de bé,
perquè, com a, diríem, com a pel·lícula,
com a valors fílmics, pocs,
però ha tingut una recaptació la primera setmana estrepitosa,
que jo penso que també, d'alguna manera,
és el que passarà aquí, no?
Perquè és això.
Hi ha molts adolescents
que han vist la seva estimada Hannah Montana
en les seves aventures a la televisió
i ara estan desitjant del tot veure la gran pel·lícula
de Hannah Montana,
que és, bàsicament, també un musical, eh?
Vull dir que també, clar,
també hi pot haver musicals amb argument, eh?
Però aquest és el cas del musical
que, doncs, bàsicament el que es fa és cantar
i que es fa passar l'estrella pel davant de la pantalla
tal com es pot,
és allò de dir de xupar en càmera
perquè és el que ven.
L'estrella, però, existeix, no?
Sí, sí, sí, existeix i fa gires,
i canta, i exactament, eh?
Vull dir, real, el que passa que el que surt a les pel·lícules
doncs està ficcionat, evidentment.
Home, és que n'hi ha aquesta cançó, eh?
Sí, sí, per ballar, no hi ha dubte.
Molt bé, segur que molts, molts i molts adolescents
ja se l'han baixat i l'estan escoltant i ballant.
Bé, i ara una pel·lícula totalment diferent,
perquè és una pel·lícula d'un tema molt espanyol
feta precisament per un director que no ho és,
per un director que és anglès,
i que es diu Paul Morrison,
i que ens parla d'una història
que s'ha recreat, jo crec que zero vegades
en el cinema espanyol,
que és la confluència de Salvador Dalí,
Luis Buñuel i Federico García Lorca,
jovenets, jovenets, als anys 20, a Madrid,
a la residència d'estudiants.
Quan allà es van conèixer
i van començar a trebar una gran amistat
que va portar a dubtar
si Salvador Dalí havia tingut un afer
més enllà de l'amistat amb Federico García Lorca,
perquè sembla ser que va ser sempre
com una ombra en les seves relacions amb les dones
la idealització que en Dalí va fer
del Federico García Lorca.
Bé, tot això dona una mica de morbo a la pel·lícula,
però jo us diria que, de fet,
els actors estan molt, molt ben caracteritzats
i que donen molt el perfil
d'aquests personatges en la seva joventut
i que jo me n'alegro, al marge del resultat final,
que s'hagi fet una pel·lícula sobre aquest tema
perquè se n'han fet moltes de la Guerra Civil,
d'altres temes,
però no, diríem, dels tres grans valors artístics
d'aquest país, en cinema, literatura i pintura,
sens dubte.
I aquí queda, es diu, perdó,
Sin Límites.
Sin Límites, ja.
I és curiós que tenim un actor
que el més conegut, diríem,
de tot el repartiment és Robert Pattinson,
que és el que va sortir a Crepusclo,
que és aquella pel·lícula de vampirs adolescents.
També és que estem en una època de cinema adolescent
que no té límits, eh?
A qui interpreta aquest?
Aquest?
Ficasso?
No ho sé exactament.
No ho sé de qui fa.
Possiblement de Dalí, sí.
Sí, sí, sí.
I bé, els altres, doncs, són actors americans,
hi ha anglesos que per aquí no els coneixem massa.
I potser també això és interessant
perquè a vegades fan més creïbles els papers, no?
Perquè quan és un actor, jo què sé, Javier Bardem,
doncs fent de Dalí, anem a suposar que no dona el pego,
però, bueno, que ho fes,
doncs pesa molt, no?, la imatge de Javier Bardem.
En canvi, amb actors desconeguts o menys coneguts,
doncs això de la caracterització que et deia jo
i que m'estava mirant un tràiler,
doncs francament, doncs dona bastant millor, no?
És més fàcil d'identificar-se.
I ara ens ve una conxa de plata,
el millor director de l'últim Sant Sebastián,
que se li va donar, se li va concedir,
el Michael Winterbottom,
una pel·lícula que es diu Gènova,
on participa un dels galants actuals,
que és el Colin Firth,
que és un d'aquells senyors que agrada molt a les senyores,
jo, a mi personalment, no m'agrada,
però ho he de dir perquè és veritat,
tinc moltes amigues que quan Colin Firth surt,
doncs ja van al cinema, faci el que faci.
No ho acabo d'entendre perquè, a més a més,
és una persona molt rígida davant de la càmera,
poc expressiva, no?
En aquesta pel·lícula ja està bé.
Està bé perquè és un senyor que se li mor la dona,
que es troba molt desorientat amb dues filles
i que decideix, per invitació d'una amiga de la universitat,
anar-se'n a Gènova, a la universitat de Gènova,
a donar uns cursos d'estiu
i fer, diríem, un canvi d'aires per les nenes.
El que passa és que, d'alguna manera,
la gran allà descobreix l'amor i l'adolescència
i la petita arrossega el fantasma de la mare
i costa bastant més adaptar-s'hi.
És una pel·lícula que fa una mica
aquella típica referència dels anglesos
que van a Itàlia,
que sembla que vagin a descobrir,
jo què sé, un altre món, no?
Que és les pel·lícules d'anglesos
de final de segle passat,
viatjant a...
No, perdó, l'anterior, eh?
No el 20, del 19.
Finals del 19, principis del 20,
que viatjaven a Itàlia.
Bé, aquí queda,
la pel·lícula es diu Gènova,
així de senzill,
i és un Marc,
Michael Guterboton,
que és un molt bon director,
però jo penso que no és una
de les seves pel·lícules més reaixides.
L'actor que agrada a les teves amigues,
quina pel·lícula s'ha fet així
per tenir un referent?
El Colin Firth ha fet, bàsicament,
amb la importància de llamar-se Ernesto,
drames romàntics
romàntics i comèdies romàntiques,
molt, molt encara en cinema
anglès.
És un actor que treballa més
a Anglaterra encara que a Hollywood,
però, bueno,
que està fent aquest traspàs
i que aquí s'ha vist força, eh?
I després, ara em volien recordar d'una...
Ha fet comedietes molt, molt senzilles
d'aquestes, no?,
de l'hora anglès,
que s'enamora d'una pobra
i coses d'aquestes,
d'alguna manera, eh?
que, bueno, que, mira,
tenen el seu públic.
Que després té una filla,
la filla ve d'Estats Units.
Ara no me'n recordo exactament,
te podria explicar tota la pel·lícula
i no em sortiria el títol.
Que ja passen aquestes coses, eh?
Bueno, i ara ve un 3D,
un 3D,
que és el 3D de la setmana,
perquè, de fet,
des que es va inaugurar la sala,
cada setmana hi ha hagut un 3D,
no sempre nou,
perquè algunes aguanten més.
Aquesta setmana,
tot i que podia haver estat
la Hannah Montana,
perquè era una de les...
tu que vas estar amb mi
a la presentació,
era una dels trailers
que ens van passar.
Del concert, sí, sí.
Jo pensava que aquesta era la 3D.
Doncs no,
la Hannah Montana és normal
i la que veurem és
Vamos a la Luna.
Fly Me to the Moon.
Què?
Que no sé si posen
aquella pel·lícula,
aquella cançó del Frank Sinatra
de Fly Me to the Moon,
o no,
això encara no he pogut veure'l.
El cert és que
el que fa recrear
l'anada a la Lluna
amb l'Apollo 11
dels astronautes
Amstronaldrin i Collins
i de 3 mosques
acompanyants.
Són unes mosques
amb siderals,
diria jo,
que tenen ganes
de veure món,
que estaven planejant
això,
fer-se un coet
de mosques
i anar a la Lluna
i quan saben
que hi van els astronautes
doncs es colen
en el coet
i fan l'aventura
amb aquests senyors.
D'alguna manera
se recrea
una de les grans
fites històriques
de la humanitat
que alguns posen en dubte,
que és l'arribada
a la Lluna
i després hi ha
la part divertida
que és la part
de les mosquetes
aquestes
que aconsegueixen
el seu somni.
I,
per últim,
allò que diria
en castellà
un alegrón,
almenys per mi,
que és,
que jo recordi
i he seguit bastant
el cinema
d'aquesta ciutat,
és la primera estrena
d'un director
taiwanès
en cinema comercial.
Evidentment que
en el TCC
això és una pràctica
força habitual,
no?
Però en cinema comercial,
doncs no.
El director
és Hou Xiaoxian,
és un dels grans
directors de Taiwan
i és un home
que té,
doncs,
pel·lícules
que en cercles
així més reduïts
s'han vist molt,
com,
doncs,
per exemple,
Millennium Mambo,
que és tot una mena
d'itinerari
per una ciutat
de Taiwan,
d'uns joves
una mica descarriats.
En aquest cas,
és l'itinerari
d'un globus vermell.
D'un globus vermell?
D'un globus estètic?
No,
d'un globus
normalet,
normalet
d'aquests de Fira,
que es diu,
precisament,
la pel·lícula
Le Voyage du Ballon Rouge,
no?
El vol
del globus vermell.
És una...
És curiós
perquè és un remake
de l'any 56
que va guanyar Canes
del Robert Lamouris
que és exactament el mateix,
no?
És un globus
que hi ha un nen
que descobreix
que el seu globus,
és una pel·lícula
que no és parlada,
aquesta és l'original,
hi ha un nen
que descobreix
que aquest globus
és màgic
i que fa el que ell vol
i aquest nen
el segueix
en aquest globus
per tot arreu,
fins que arriba a l'escola
i tots els nens el volen,
però és una pel·lícula
pràcticament muda.
De l'any 56
ja et dic que va ser premiada
i aquí,
d'alguna manera,
seguint aquesta mateixa idea
d'un globus
que va sol per París,
el que fem
és seguir l'itinerari
d'una sèrie de personatges,
entre ells
la Juliette Vinoche,
que és una senyora
que és marionetista,
no sé si es diu així,
o sigui que fa teatre
amb marionetes,
s'ha de recordar
que el director
Hauchel Oixent
té una pel·lícula
que es diu
El maestro de marionetes,
d'alguna manera
recrea en una a l'altra,
no?
És una pel·lícula
molt visual,
molt sensible,
que ens portarà
a passejar
per un París
meravellosament fotografiat,
que ens portarà
a una història
d'un nen que sent sol,
d'una mare
que no acaba
de trobar el seu camí,
que és una artista
que el seu marit
no la segueix,
que té aquest fill
que li costa cuidar,
i d'una estudiant
taiwanesa de cinema
que fa cap allí
per casualitat
a cuidar aquest nen.
I aquestes tres vides
conflueixen
i segueixen
en aquest globus vermell
que ens passeja per París.
Per tant,
pel·lícula
molt i molt recomanable
i per la gent
que li agrada
el francès
encara més,
perquè és en versió original
amb subtítols.
Per cert,
que estava pensant
que hem de parlar
del Festival de Cinema Asiàtic
de Barcelona
que tenies,
Sí,
sí,
bueno,
ja hi vaig anar
la setmana passada,
que per això
vaig fer una mica
de pirula
i no vaig venir
i aquestes,
bueno,
m'he portat,
ja veus,
el catàleg
de les pel·lícules,
aquestes,
avui mateix,
per això ara
me n'aniré de seguida
i no em podré quedar
amb el públic
quan truquin,
vaig a veure
d'urgències,
diria,
l'última pel·lícula
de Kim Kidd-U,
que es diu Dream,
que es va estrenar
a Sant Sebastián
però ja no la vaig poder veure,
que és una història
d'uns personatges
que el que assumíem
després els hi passa.
És coreà,
no?
Sí,
és coreà,
diríem que és el coreà
més internacional
en cinema,
tothom el coneix força,
no?,
amb ell.
i després avui també
es projecta
una pel·lícula
que es diu
The Partures
que és la pel·lícula
que per primer cop,
crec jo també,
els americans
han premiat
com a millor pel·lícula
a l'estrangera
en la darrera entrega
dels Òscars.
Per tant,
diríem que són dos títols
dintre del cinema asiàtic
de gran consum,
però la setmana passada
n'hem vist de tota manera,
de molt especials,
s'ha vist molt de cinema
coreà també,
sobretot japonès,
s'ha trobat a faltar
el xinès
i hi ha hagut
una eclosió
de cinema filipí
que aquest sí que jo diria
que és bastant més dur
perquè explica
una realitat
molt difícil.
Jo trobo que les filipines,
que és un país
del que se'n parla poc,
Déu-n'hi-do
les problemàtiques socials
i les dificultats
que hi ha encara
i com els cineastes filipins
això,
doncs,
es dediquen a explicar-ho
amb molta claretat.
I la setmana que veia
et diré això,
com ha anat
el Quim Kiduk,
el darrer Quim Kiduk,
que l'ambient al festival.
Hi ha molt d'ambient,
sí,
jo diria que
és un festival
que va néixer
molt poqueta cosa
i ha crescut molt
i ara diríem
que s'ha estabilitzat
perquè, clar,
deu ser molt difícil,
però realment
unes cues
que donen el tom
a la cantonada,
hi ha projeccions
en dos cinemes comercials
que paren
per fer el BAF,
el Centre de Cultura
Contemporània,
la Casa Àsia
també col·labora
amb algun espai,
hi ha diversos espais,
després hi ha un espai
d'animer,
que el que li agradi
l'animer pot anar
a veure gratuïtament
anime de les 6
a les 12 de la nit
tots els dies,
sense parar,
precisament això
en el hall
del Centre de Cultura
Contemporània.
És un festival
que a mi m'agradaria
que la gent
conegués més
perquè el tenim
molt a propet
i és realment
molt interessant
tot el que s'hi projecta.
El festival
del cinema asiàtic
de Barcelona,
on s'ho explicaràs?
I que després
no es pot veure
això en cinemes comercials,
vull dir,
de les 50 que projecten
possiblement en cinema comercial
en veurem 3.
I que ens ho explicaràs,
la tornada.
I tant,
i tant que sí.
Quina cançó deies
del Franc Sinatra abans?
Fly Me to the Moon.
Aquesta.
La tens?
Que bé.
Doncs Esther Ferrer,
moltes gràcies
per acompanyar-nos.
Gràcies a tu.
Que vagi molt bé
pel Festival de Cinema Asiàtic
i fins a la propera.
Fins a la propera.
Francesc,
let's fly.
Fly me to the moon
and let me sing
among the stars.
Let me see
what spring is like
on Jupiter and Mars.
In other words,
hold my hand
What's that?
In other words,
baby,
kiss me.
Fill my heart with song
and let me sing
forevermore.
You are all I long for,
all I worship
and adore.
In other words,
please be true.
In other words,
I'm in love with you.
Feel my heart.
Feel my heart.
I don't want to sing
forever.
Bye.
Bye.
Bye.
Bye.
Bye.
Bye.
Fins demà!
Fins demà!