Aquests dies se succeeixen els actes englobats dins el que és la tardor literària
i us volem encara recomanar un altre d'ells.
Serà dissabte, quan a les 10 del vespre i a la Bequeria
podreu assistir a un espectacle dins el cicle Oniris de Polipoesia
que es diu Conspirare.
El signe, Conrat Sató, es fa acompanyar de Josep Urbano i Pere Plana.
Conrat Sató, bona tarda.
Bona tarda.
De tant en tant, ja vas fent actuacions,
ja vas portant la teva música a les sales, no?,
perquè ho puguem veure, però ara feia dies que no parlàvem amb tu.
És veritat, l'altre dia hi pensava i feia temps que no teníem una xerrabeta en aquest sentit,
però l'activitat ha estat interrompuda pràcticament,
el que passa que també he fet coses per fora
i no m'han tingut ocupat també tot el tema pedagògic que m'interessa molt
i he estat composant molt per encàrrec,
però ara ja es junten diverses coses, una de les quals és de les que parlarem avui.
Explica'ns una mica perquè em sembla que la història va entre barrejant-ho,
melodia i paraules, però explica'ns-ho tu mateix.
Sí, Conspirare és un recital a tres veus
en el que la música i el text caminen d'una forma paral·lela, diguem-ne.
que no es tracta tant de musicar poesies, sinó que el ritme, la paraula, la melodia
s'interpenetrin d'alguna manera i avancin paral·lelament.
M'ha escollit uns autors, m'ha escollit perquè ho hem fet junt amb la Josepa,
uns autors i concretament uns fragments d'obres d'autors que totes tenen un vincle molt important per nosaltres.
Hi ha textes d'Ovidi Montlló, de Joan Brossa, de Joan Fuster, de Francesc Valls Calçada, de la Imma Pena,
i cada un d'ells és, ja dic, fragments, també de Mercè Rodoreda, per cert,
i cada un d'ells són fragments autobiogràfics i per nosaltres és important, professional i vitalment.
El que passa és que els hem reordenat diferent.
Què vols dir?
De alguna manera que...
Sí, sí, què vols dir amb això de que els heu ordenat diferent?
Sí, que els hem descontextualitzat, diguem-ne.
De cop i volta, per exemple, per dir un moment del recital o de l'espectacle,
és una de les flors de la Mercè Rodoreda.
Aleshores, això forma part d'un espectacle en què tot era del seu llibre,
Viatges i flors, i allà n'escollim una, concretament.
Cal posar-la dins d'un altre context, doncs té un altre efecte.
I així hem fet amb cada una de les peces, no?
De manera que per nosaltres no és un déjà vu, sinó que és una altra forma de veure-los, no?
Combinades amb autors diferents i amb ordres diferents.
Per exemple, un dels textes que prenem d'Ovidi Montlló és una cançó,
però nosaltres no la fem com a cançó.
La recitem i jo li poso una altra música, no?
Aleshores, bueno, per mi, tot i que l'havia acompanyat amb ella als anys 80,
doncs clar, per mi es va descobrir totalment el text, no?
I així ho fem amb cada una de les parts o dels fragments del recital.
La pregunta és típica i tòpica, però, en fi, s'ha de fer.
Heu triat els textos a segons en música que tu ja tenies composada o han sigut els textos que t'ha portat a la composició musical?
Diguem-ne que en alguns hi havia unes músiques que jo les havia usat en altres contextes.
Per mi també ha sigut un joc de descontextualitzar.
És a dir, el que ens marcava, el que marca una mica el fil conductor de tot,
curiosament, no és tant el fons, no és tant l'expressió, o no sempre és l'expressió, sinó també el ritme.
És a dir, hi ha un element important del recital, és el ritme,
i usar les paraules, inclús hi ha una aportació meva no melòdica,
per dir així que són dos moments, i que en diem poètica, fonètica, rítmica,
que treballem els tres, doncs, usant síl·labes sense cap significat concret,
però, en aquell cas, el valor és el rítmic, no?
Despullem, despullem de concepte, d'alguna manera, i les músiques.
Algunes eren músiques instrumentals soles, que existien i tenien vida pròpia per si mateixes,
i aquí, com t'he dit al principi, doncs, caminen paral·lelament.
No és tant musicar poemes, no s'ha tractat de musicar poemes,
sinó d'experimentar amb això, descontextualitzar,
posar una cosa al costat de l'altra, veure fins a quin punt funciona,
i després, bueno, fer-la interpretativament com perquè sigui creïble.
A més, ajuntada, com deies tu, si és una qüestió de ritme,
és treballar molt en conjunt amb la Josepa, no?
Potser ella et deia, escolta, accelera amb això perquè jo aquest poema,
i aquesta lectura la veig més ràpida, o al revés, no?
Exacte, intercontínuament, influir-se en el bon sentit de la paraula, no?
El ritme un, el ritme d'altre, i al final trobar el que és tan delicat,
però que hi ha un punt en què el veus que ha de ser així, no?
El to i el ritme adequat, que això és fer-ho, és fer-ho i escoltar-ho, no?
Un espectacle, aquest Conspirare, que toca el camp de les emocions.
Digue'm-en algunes emocions que, en principi, sentirem.
Curiosament, bueno, hi ha una obra, potser, el punt més,
per mi els dos punts més, no vull usar la paraula romàntic,
però que sí que toquen la fibra,
és un moment dels textos del Francesc Valls,
que estan extrets de la seva publicació, Ni Saga dels Ningú,
i una altra obra que l'autor la va dedicar ni més ni menys que a ella,
a la Josepa. Aleshores, clar, aquests tenen un especial contingut,
l'obra dedicada a ella es diu Agui, la Capdalt,
i aquests són potser els dos que, codiosament,
tenen, diguem-ne, a nivell emocional més temperatura.
Però amb altres ens agrada escollir-los, contrastant amb aquests,
per exemple, moments d'aforismes del Joan Fuster,
o moments molt curts de Joan Brossa,
justament per al ritme i l'element més, entre cometes, surrealista.
És a dir, que es junten, no és tot marmelada, diguem-ne,
ni molt menys, sinó que el contrast en si mateix
és interessant dintre de l'espectacle,
i cada un d'ells ens interessa per alguna cosa,
però no solament és el fons, en alguns és directament la forma,
és a dir, la sonoritat, purament la sonoritat pura i dura
de les paraules, com a vegades els títols d'espectacles
del Carles Santos, per dir així, no?
Que no tenen un significat ni un significat,
però sí que tenen una fonètica, un ritme i una sonoritat.
I en alguns juguem directament amb això.
De fet, a tu, el que t'agrada i el que veuran també
en aquest espectacle és Conrat Sató experimentant,
jugant, com deies tu, no?
Sí, quan vam parlar amb els organitzadors,
doncs jo els hi vaig fer, a part de mesos enrere,
els hi vaig fer, com sempre, propostes diferents possibles,
algunes potser més còmodes per mi,
o altres que ja s'havien fet,
i originalment vam pensar en la possibilitat
de repetir una cosa que jo havia presentat
amb altres tres músics en el Festival de Jazz de Reus,
de l'última edició,
i que era un concert de free jazz,
era improvisació absoluta.
Aleshores, en principi, sobre aquesta idea,
la improvisació els agradava,
però després, clar, d'aquesta manera,
hauria quedat com una illa,
com un concert purament de música,
en aquest cas improvisada,
enmig d'un àmbit poètic,
però aquí ho hagués quedat fora, diguem-ne,
la idea que ja tenim amb la Josepa fa temps
i que han fet diverses vegades, no?
Aleshores, bueno,
els hi va atreure aquesta cosa, diguem-ne,
en paraules d'una persona en concret,
de dir, bueno, un concert setor diferent,
realment és bastant diferent del que faig habitualment,
i per mi és estimulant, clar,
totalment, perquè és una situació diferent,
no diferent de tal, no en el fons,
sinó de la forma de presentar-ho, no?
Per exemple, la Josepa, quan ha treballat en música,
a vegades han estat enregistrades,
jo les havia fet prèviament,
però és un recital molt auster,
són tres persones que estem asseguts,
un violista, jo com a acordeó,
en aquest cas, i ell amb la veu,
i amb aquesta puresa d'aquests tres elements tan simples,
doncs anar fent això,
diríem un ús continu d'emocions,
de sonoritats,
va bastant ràpid tot,
en el sentit que succeeixen coses
que no necessàriament tenen relació,
potser per nosaltres la tenen, oi?
En la nostra autobiografia,
a l'Odini Montllot,
doncs ja vaig passar meravelloses hores amb ell,
amb la Rodolera ja vaig musical a passar el Diamana,
etcètera, etcètera,
però ara és posar-los en que amb 40 minuts
pràcticament comparteixin temps i espai,
i aquesta és, a mi em fa una emoció especial,
em provoca una emoció especial,
de la Josepa també, òbviament.
L'estreneu, doncs, al Conspirare,
s'estrena aquí a la Bequeria?
dissabte.
Sí, sí, sí, s'estrena.
Conrad, ara m'ha sorprès,
perdona la ignorància,
m'has dit que el Pere toca la violí?
La viola.
La viola, perdona, sí,
la Josepa recita,
i tu estàs a l'acordió.
Sí, sí, en aquest cas...
Jo t'imaginava el piano.
...em un sol instrument,
i vam escollir entre tots,
aquí ho vam decidir entre tots,
que fos l'acordió,
més concretament un acordió digital,
és un instrument que es veu poques vegades,
perquè per una banda és electrònic,
però imita totalment l'efecte
de la manxa, diguéssim,
aleshores és un instrument,
com si diguéssim,
entra a meitat de camí
entre lo virtual i lo real,
i contrasta amb aquest món,
a vegades tan emotiu, no?
Però bàsicament és un concepte molt acústic,
molt auster,
de petit format,
de tenir la persona a dos metres, no?
Déu i do.
Poguer disfrutar cada silenci,
cada mirada i cada síl·laba,
diguem-ne.
Conrat Setó ha estat pur
i a més molt juganer i experimental,
i més encara ens has donat aquest puntet,
com deies tu,
que té l'espectacle, no?
Que té un punt autobiogràfic
per a vosaltres dos
i molt de la vostra vida.
En fi,
tots els ingredients perfectes
per anar-vos a veure
dissabte a la bequeria,
a les 10.
Conspirare.
Exactament.
Conrat Setó, moltíssimes gràcies
i fins aviat.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
Un plató.