D'Arragona Ràdio, al Ja Tardes,
es converteix, durant un quart d'hora aproximadament,
en Ràdio Nicosia.
Ràdio Nicosia.
Locura ser en estado puro.
91.4
contra banda FM.
Ràdio Nicosia, que són la Dolors,
la Txell, l'Alberto, la Juli, el Joan,
el Martín i el Javi.
Bona tarda a tots.
Bona tarda.
Els acompanya l'Ivan, que és el tècnic
de joventut. De fet, esteu convidats
per l'Ajuntament de Tarragona per fer una xerrada
aquesta tarda a les 7 al Metropol, no?
Sí.
Què pot tenir d'interessant, el que pugueu explicar?
Qui sou, Ràdio Nicosia o Nicosia?
Tant és
Nicosia que Nicosia.
Vosaltres com li dieu? Jo Nicosia.
Jo també, però després he sentit...
Jo Nicosia. Sí, així és igual, no?
Li podem dir com vulguem, que sabeu d'on ve el nom.
Sí. Explica'l, explica'l.
De l'Ègla de Xipre.
Entre els Turs, hi ha una ciutat
que està...
Que hi ha els Turs
i els grecs
i està dividida
i estava dividida
amb les dues, com sigui, amb la frontera, no?
Com amb les dues cultures
i aquesta divisió
ve la ciutat de Nicosia.
que nosaltres, com els temes indis diuen,
doncs és una petita metàfora, un poquet de joc.
Entre la cordura i la locura.
Entre la cordura i la locura.
Ara en parlarem, perquè de fet, jo ho diré molt a l'engròs,
vosaltres ja matitzareu,
però Ràdio Nicosia és un projecte format
per a persones que en principi en algun moment
us han diagnosticat alguna malaltia mental,
moltes vegades estem parlant d'esquizofrènia.
Quan va començar tot això
i amb quina finalitat?
Bueno, en principi és per lluitar contra l'estigma
i va començar fa sis anys i mig
amb la iniciativa d'un antropòleg
que es diu Martín,
que ho va portar una idea,
va vindre d'Argentina.
És argentí,
va estar fent una experiència en el Borda
i a partir d'ahir se li va encendrar la llumineta
i va portar la idea aquí.
I li ha fet aquí una història
que es diu Ràdio Nicosia
que ell pot defensar-la.
Potser l'antecedent seria Ràdio Califata,
em sembla, Colifata?
Colifata.
Colifata, amb bo.
Que això funciona, funciona a Argentina,
però amb un altre,
des d'una bastant diferent, no?
Perquè és com un projecte terapèutic en una...
Hay diferencias, hay bastantes diferencias.
La colifata funciona dentro de l'hospital psiquiàtrico
perquè la realitat de tot el tema de salut mental
és que todavía no s'han cerrado els hospitals psiquiàtricos
i continuen siendo els principals dispositius d'atenció,
amb totes les perversions i les històries.
Però aquí,
com que els hospitals només funcionen
per moments específics de crisis,
i doncs ho que plenememes
la idea és fer una radio
fora de tots els espics clínicos.
Una radio que pugui fer una radio de veritat,
una radio en el sentit
de que no estigui incluïda
dins d'un procés terapèutic,
que no sigui part
d'alguns dels dispositius de la red de salut mental.
Però, de totes maneres,
us ofereix un avantatge terapèutic a vosaltres?
Us serveix com a teràpia?
Sempre dicim...
Bé, a veure què diuen els companys,
però sempre dicim que
això és una conseqüència.
No és, com no dicim,
vamos a ser radioterapia,
perquè si no estaríem de nou
ubicándonos en el lugar de pacients
i els que no són diagnosticats
serien que són professionals,
no diagnosticats.
O sigui, volviem a esa dualitat
entre pacients, professionales,
no diagnosticats, etc.
I la idea és generar un espai
en el que sejamos tots
més allà del diagnòstic.
El diagnòstic no té nada que ver
amb el espai que estem fent.
Això no quiere dir
que tengamos en compte
que existen realidades
de sufrimiento por moments
i que moltes vegades el tema
de la salut mental o la locura
estén ahí
i l'estem parlant.
Lo que passa és que
lo hablamos des de un lugar
de mayor libertà.
És com que deconstruïm,
desintegramos
a la salut mental,
a la problemàtica mental
o a la locura.
La tomamos de donde
cada uno quiere tomarla.
La sacamos del lugar
de la enfermedad
i facem que una persona
que ha atravesat
esa experiencia,
por lo menos en esos espaios,
pueda no ser el enfermo.
si no siempre estamos trasladándonos
en esos espaios
de la enfermedad.
Pero no sé,
a ver qué dicen más
las compañías sobre esto.
Mira,
una de las cuestiones
principales
de lo que es
un problema
de salud mental
es la incomunicación.
Estás incomunicado
en un psiquiátric,
estás incomunicado
por las medicaciones,
estás incomunicado
precisamente
por aquel problema
que es el que talla
el vincle
con la resta del mundo,
pues es más profiter
es aprovechar
un mitjà de comunicación
que cualquier otra cosa.
Yo sí que lo veo
como si fuera
la auténtica cura
que no hay que tener.
A vosotros
os va a ver también
en el sentido
de que xerreu
y lo feu partícips
a tothom.
Es que una rádio
en silencio
no es rádio,
no es res.
Yo, mira,
a més d'una vegada
que estaba cansada
ho he pensado
de abrir el micro
y no decir nada.
Y costa, ¿eh?
Y costa mucho.
Yo creo que existe
una motivación
por nosotros,
por nuestra parte,
nos comunicamos
con la sociedad
y la sociedad
nos valora
como herramientas
útiles
para un proyecto
de, no sé,
afín
o positivo, ¿no?
I vaya si os valora, Alberto,
perquè ara vosaltres
aquí tenim
una petita representació
de Radio Nicòcia,
però esteu,
hi ha l'altra part
del vostre grup
que esteu amatent
ara mateix
per la SER,
no?
Sí.
On us podem escoltar?
Potser que héssim
hagut de començar
per aquí.
On us escoltem, Juli?
Que yo creo
que Nicòcia,
en realidad,
más allá de una terapia
individual,
lo que propone
es una terapia social,
es curar toda la sociedad
desde el punto
de la sociedad,
desde,
o sea,
como la sociedad
mira a los enfermos
mentales,
a las personas
que tienen un pequeño
problema mental,
a los usuarios
de salud mental
y cosas así.
O sea,
es una terapia social.
Mira,
molt ben expressat,
molt ben expressat
i, de fet,
una paraula
que la teniu
molt sovint,
us en pregunten sovint
i és una mica
el vostre leitmotiv,
la paraula estigma.
És allò
de treure-us l'estigma.
Txell.
Doncs,
nosaltres,
jo, per exemple,
quan vaig entrar
a la ràdio,
vull dir,
estava estigmatitzada
totalment,
però amb els ulls
molt oberts,
molt connectada
a terra.
Llavors,
vaig veure
que l'estigma
no portava enlloc.
Vaig trobar
la possibilitat
de conèixer
Ràdio Nicosia,
que és una lluita
contra l'estigma
i, com bé
diu el nostre logo,
les etiquetes
són per la roba,
no per les persones.
Anem a informació pràctica,
que m'interessa més
molt que doneu.
Quan i on
us podem escoltar?
Quins dies
per on amateu?
Bueno,
doncs
ens podeu
escoltar
per internet
en
www.radionicosia.org
o
www.contrabanda.org
Contrabanda?
Sí.
En el podcast
o en directe
los miércoles
de 4 a 6
però
solo se escucha
por Barcelona.
Eso en la FM,
però
per internet,
en tiempo real
o en el podcast
o la repetición
los lunes
i després
fins divendres
per
Com Ràdio
tenim un programa
de 9 a 10
amb el Jordi Sacristà
que era el Tal Com Som
que s'ha acabat
aquest divendres.
Després de dues temporades?
I ara mateix
a la Cadena Serra
a nivell nacional
que estaran ara
remetent
la crisi
i el Víctor.
Escolta,
i de què parleu?
Em sembla que trieu un tema
cada setmana
o per cada programa
trieu un tema.
Quins temes heu tocat,
per exemple?
Molts.
Por ejemplo,
esta semana,
esta ayer
tocó Yuli
que lo dirigió
por primera vez
el trabajo.
Ahí hemos hablado
muchas veces,
pero como siempre
tenemos opiniones
diferentes entre nosotros
en que tengamos
diagnósticos iguales,
siempre somos diferentes.
Siempre hay
una lucha
de genios,
¿no?
De fuerza,
¿no?
Y entonces
los trabajos
siempre salen diferentes.
y lo bueno
que tenemos
muchos invitados
y participan
con nosotros
las personas
que nos llaman
porque se interesan
por el programa
o tienen,
que necesitan
una ayuda
porque tienen
un familiar
enfermo,
nos llaman.
Y Alberto,
¿qué temas
habéis tocado,
por ejemplo?
¿Te acuerdas
de algún tema?
Yo he visto
por ahí
los olors,
los perfumes.
los perfumes,
el hobby,
los sueños,
la sexualidad,
el miedo,
todos.
En general,
en general,
toquen tots els temes.
La setmana passada,
es mandala.
Es mandala.
No es necesario
fer un tema
contra l'estima,
a vegades toquen temes
que a qualsevol redactor
se li surs,
¿no?
I llavors
hi ha una persona
que coordina,
que dirigeix,
ho poseu en comú,
suposo que treballeu
molt això en comú,
aportant idees,
a més no sempre
és el mateix esquema
de programa,
em sembla,
fer tant entrevistes
com música.
Sí, sí, sí.
El esquema
és el mateix.
Se sap sempre
com comença,
però mai se sabia
cap a on acaba,
no?
Però hi ha un esquema,
hi ha un punt
de reflexión,
experiencia,
con el libro,
el cine de barrio,
el debate,
las entrevistas,
la poesía.
Ups,
és que feu coses.
Cada dos horas
donen molt de temps.
Pero pasan rápido.
És que al ser
una ràdio lliure
i no comercial
no hi ha notícies
ni anúncies.
O sigui,
a les dues hores
són 120 minuts
de ràdio.
I quanta gent sou
en total,
quanta gent conformeu
en Ràdio Nicosia?
Ara mateix...
45.
Una mitjana,
sí.
45,
5 diagnosticats,
40 diagnosticats
i 5 sense diagnosticar.
Això,
expliquem-ho això,
perquè clar,
la vostra teoria
una mica és,
escolta,
el que canvia
de nosaltres
a molta gent
que fa vida normal
és que a nosaltres
el metge
ens ha diagnosticat,
ens ha dit,
escolti,
vostè té esquizofrènia.
Però és simplement això,
no?
Sí que teniu molt
la banya posada
en això,
de dir,
som persones quotidianes
i simplement ens han diagnosticat.
De fet,
no tots són esquizofrènia,
hi ha bipolars,
hi ha quixotes efectius,
hi ha tota una variant,
vull dir,
és molt ampli el diagnòstic.
Però jo penso una cosa,
jo penso que,
pel simple fet
de ser diagnosticats,
quan fem ràdio,
jo penso que a vegades
agraçem quotas
de una radio,
no diguella professional,
però,
o sea,
crec que som conscients
i responsables
de lo que fem
i intentem
i intentem
ser
els més autèntics possibles,
no?
O sea,
per a nàà
hi ha discursos delirantes,
ni hi ha historias
de aquest tipus,
m'entendes el que vull dir?
O sea,
el discursus
suele ser
més o menys
un informe.
Està el libre,
que és com a desnudar-se
sin que te vean,
no?
Claro,
la radio,
com no te vean,
tu hablas
i te desnudas
al públic,
que te escuta,
te siente,
te reconoce,
però no te ve
en aquest moment,
no?
És com a desnudar-te
i que te estuviers
sin que te vean,
no?
Lo que més se nota
és aquesta espontaneïtat,
no?
Perquè és un poc
el que deia Joan,
que se empieza,
però no se sabe
com se va a terminar,
més o menys
se va armando
un guió,
però la majoria
de la gent
que viene como
a ser entrevistada
se va súper contenta
por lo que se genera
ahí.
Cuando viene el entrevistado
es un acontecimiento
en sí mismo
el entrevistado
y lo que pasa ahí
es un acontecimiento.
Mira,
farem una roda
que l'Ivan,
el tècnic de joventut,
se'ns està posant nerviós,
diu,
hem de marxar,
hem de marxar,
hem de marxar,
va,
farem una roda,
m'heu de dir,
a qui us agradaria
entrevistar personalment
en el programa,
a qui voldríeu portar
i ja posats a preguntar
què és el que més us agrada
d'això de fer ràdio?
Qui ho té clar?
Per on comencem?
L'Albert Pla?
L'Albert Pla,
que tots els homes
pensen que està molt...
No ha vingut mai?
No,
però el tindrem,
el tindrem.
A mi són impossibles,
l'Antonio Resines.
A veure,
Albert Pla,
Antonio Resines.
Sí,
però són impossibles ja.
Sí?
Bueno,
però per pedir...
Túpida.
Sí.
Albert Pla,
Antonio Resines.
Algú li hauria de dir
a la Juli
el que estem preguntant
perquè em sembla
que no té auriculars.
Pobreta.
Juli,
estamos preguntando
a quién te gustaría
entrevistar
en Radio Nicosia.
Si quieres,
vete pensando,
que yo voy preguntando.
Joan,
tú tens clar,
¿no?
A mí m'agradaria
entrevistar...
Es que...
Complicat.
Mira,
pues al...
Al Osama Bin Laden.
Ostras.
Mira,
tindríeu un pic
d'audiència,
però no us creurien.
No us creurien.
Dirien,
com que estan locos.
Dirien,
es van inventar.
A lo mejor
per això.
Igual venia per allà
i tothom pensava
que generàvem
alguna cosa
que era mentira,
però no.
La radio
té aquestes coses,
no?
No n'hi ha que veure
com en la televisió.
Tens la fe
de que hi és,
no?
Sí,
sí,
sí.
Seria un punt,
eh?
Javi.
Bueno,
yo pienso que...
Bueno,
voy a decir una cosa
que va a sonar
una pelagrullada,
pero yo pienso
que nadie es trascendente
como para hacer una entrevista
exclusivamente a ella,
¿no?
Pienso que cualquier persona
es válida
para hacer una entrevista
desde la persona
de la calle
hasta quien sea.
Me parece tan importante
la opinión
de una persona
con un cierto prestigio
que una persona
de la calle.
Han pasado personas
que nos han dejado
flipados a nosotros
en Radio Nicosia.
Hace poco pasó
un personaje
que no quiero decir
su nombre
porque ya se sabe
de las radios comerciales
y nos dejó
totalmente asortos,
¿no?
Dilo, dilo,
que no pasa nada.
Nos dejó a todos
anodados,
¿no?
Y pienso que ese personaje
es un personaje
que no es un personaje
famoso
que se llama,
bueno,
lo voy a decir
Manuel Delgado
y nos hizo ver
una parte
de la realidad
que a lo mejor
había muchos
que desconocíamos
y una visión
del mundo
totalmente distinta,
¿me entiendes?
En canvi,
hi ha molta altra gent
que tens unes expectatives
i quan ja els tens allà
quasi que fan pena.
Però no els hi dieu,
això, no?
De vegades sí, eh?
No, ara de bé, senyor.
Dolors,
que em faltes tu.
Què t'agradaria estar?
Jo, per inésima vez,
demanaria a Manutxar
que es vingués a veure.
Aquí?
A Manutxar.
Un altre cop.
No és que sóc una fan
del Manutxau.
Que el teniu apadrinat,
el Manutxau.
És el nostre pediner, sí.
A mi no ho sé.
Em sé això de cap.
Molt bé.
Mutxatxos,
heu de marxar cap al metropol.
De què parlareu?
Explicareu l'experiència?
Us faran preguntes, suposo?
Serà més que...
Serà com un debat, no?
Serà una ràdio oberta,
com una ràdio feta per nosaltres,
però en bé d'haver 20 persones,
només serem 7.
I després,
la mateixa dinàmica de la ràdio.
i parlarem sobre el que ens hagués agradat a nosaltres,
que ens hagués intratat quan érem joves,
perquè resoldre aquest problema que tenim,
que és la malaltia i l'estigma.
Però fareu com un programa de ràdio.
Exacte, sí.
Lo mateix, però amb 7 persones.
En vez de ser 20, serem 7.
A mi m'agradaria que fos com ara.
O sigui, que...
Passar uns micros al públic,
i bueno,
i petar la xerrada amb ell,
com ho estem fent amb tu.
i bé,
i a veure què...
Ja els hi farem,
Joan,
ja els hi farem.
Ja, però per això tenim que vindre.
Per això tenim que vindre.
Vosaltres esteu molt acostumats
ja a fer aquesta mena de gires,
no?
Perquè...
Ràdio és abierta.
Ràdio és abierta.
Aneu per diversos llocs,
no, em sembla?
També us...
Tenim un punt de...
Com ho diria?
De fer pedagogia social,
és el que deia la Juli abans,
no?
Tenim un punt de mostrar-vos
i d'ensenyar a la gent
de fer pedagogia,
d'ensenyar.
És que pot ser que sigui més terapèutic
de cara a lo que és la societat
que de cara a qui està fent la ràdio
en aquell moment.
Si t'escoltan,
poden aprendre moltes coses,
la societat.
Romper certes fronteres,
quebrar certes fronteres.
I això sempre ajuda
a tot el món.
Perquè hi ha una part
de la definició
de locura
o de problemàtica mental
que té a veure
amb què es defineix socialment
com a normalitat.
A vegades el que cuestionem
és
quins són els paràmetres
d'aquesta normalitat?
què és el que queren
considerar com a normal
i quedarse tan tranquils
amb que la normalitat
és això,
que vemos tots els dies
i a la qual ens acomodem.
A vegades és cuestionar
aquestes coses,
relativitzar un poc.
A vegades no vol dir
negrar que hi ha moments
de sufrimiento,
de dolor,
etcétera,
etcétera,
però és
ir cuestionant un poc.
i per això
se genera
sempre
en les ràdios abiertes
se genera
com una espècie
de reflexió
col·lectiva.
La gent
termina
abrient-se
i contant.
Sempre
en la ràdia abierta
hi ha algú
que conta
sobre que
jo confieso
aquí
que també
tinc un poc.
i que mi tia
me dijo
no sé què.
Se genera
una cosa
muy cercana,
muy de la contisimitat.
Parlant d'aquesta proximitat
me n'alegro molt
d'aquesta entrevista.
He perdut
la visió
del vidre,
recordeu que m'heu dit
a l'entral,
si tenim un vidre
aquí al mig,
com ens ho farem?
Jo me n'he oblidat
totalment,
espero que vosaltres
també,
que hagueu estat
molt a gust.
Dolors,
Txell,
Alberto,
Juli,
Joan,
Martín,
Javi,
moltíssimes gràcies
i us deixo en mans
de l'Ivan
que us porti cap al Metropol.
Ràpid,
que a les 7 comenceu.
Us veu.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.