www.sonianavarro.com
Camins d'anada i tornada amb Sònia Navarro.
Avui parlant de la perfecció i de l'imperfecció,
segon capítol, Sònia Navarro, bona tarda, benvinguda.
Hola, bona tarda.
Deixa'm dir d'entrada als oients que només per participar,
qui vulgui trucar al telèfon del directe i formular alguna pregunta,
a través del 977 24 47 67,
només per participar tindrà un número pel sorteig d'un llibre.
Llibre, Núria, que està molt bé.
Doncs sí, és aquests canapés que ens prepara el Salvador Arimany
i que de fet han donat una mica de...
han donat nom amb aquest pastisser de Tarragona.
Canapés...
A l'abast de tothom.
A l'abast de tothom, sí.
Canapés fàcils, en definició.
Patis que perissis.
Està molt bé, fas canapés, Sònia, tu, normalment.
No.
Doncs aquí està bé perquè tens la fotografia,
a més a més, diguéssim, la part de la recepta,
allò per fer-los macos, macos.
Ja tinc la línia oberta, 977 24 47 67.
Truqueu, participeu en la secció de la Sònia
i tindreu un número.
Al final del programa sortejarem, no un, dos.
Dos llibres, eh?
Dos llibres del Salvador Arimany.
Serveix també pel correu electrònic, eh?
Jatardes, arroba, tarragonaradio.cat, Jatardes, arroba, tarragonaradio.cat.
Sònia, ens va quedar la setmana passada una pregunta en l'aire.
T'recordes que l'últim minut va trucar el Quim Castellí preguntant...
Això que escoltarem ara, a veure si podem escoltar el Quim, la pregunta...
És que va ser el minut 90...
Perdó, 59.
59.
Ensegueix el Quim.
Em va explicar una vegada, eh?
Em va donar un full en blanc, un dinar 4, eh?
I tenia una petita mota amb una cantonada.
I a tots els nois se'ls diria, què veieu aquí?
I tots se'ls diria, doncs veiem, mira, aquesta mota.
I l'home es cae parat i veia...
I tota la quantitat de blanc que hi ha per allí, que és immaculat, no ho veieu?
O sigui, tot és molt subjectiu, això de la...
Queda clar, Quim, ho han de deixar aquí.
Eh, això està molt ben dit.
Però, clar, Botero també feu una...
I altres Rubens feu unes coses perfectes i la que no ho sapsava.
Són uns cànones...
Quim, que s'acaba el temps, que s'acaba el temps. Gràcies, Quim.
Vull dir que ha de fer un programa...
De què?
A més profunditat d'aquest tema.
Doncs mira, ho va dir, eh?
Fa un programa de més profunditat, avui, eh?
Continuem.
Avui podem fer la continuació, eh?
Del que ja vam dir.
Home, el Quim plantejava això un minut, el darrer minut de programa,
no van tenir temps de respondre, si vols, Sònia, doncs mira.
Bé, ell plantejava...
És que ara, quan heu tornat a posar...
Jo, la veritat és que no ho sentia gaire bé, eh?
L'altre dia.
La pregunta.
Se m'han creuat aquí les veus.
Però estava dient que...
Si m'ajuda a la pregunta, eh?
Que ha posat...
Que un professor li va ensenyar una vegada un foli, un dinar quatre,
i al fons, a la part, a un extrem, hi havia una mota de clor negre,
i va preguntar als alumnes, què veieu aquí?
I tothom va respondre, una mota de clor negre.
I ell els va dir, no veieu la resta del foli que és de color blanc?
D'acord, perfecte.
És que no ho havia sentit ja ara.
Era això, m'han dit de focalitzar l'atenció en allò que és, diguéssim...
A lo negatiu.
De fet, i amb això jo diria que precisament en la nostra cultura occidental,
nosaltres tendim a prestar molta atenció a la part negativa.
Per això, davant d'aquest exercici, no?
La gent, clar, el full blanc és el que entenem que per normal, o el que ha d'estar.
Per tant, l'ataqueta és el que crida l'atenció.
Llavors, és molt curiós, perquè això amb altres cultures no és així.
I altres cultures podrien haver vist el full blanc i probablement no se n'haguessin adonat de l'ataca.
De l'ataca negra.
El que passa és que la nostra educació està basada en el negatiu, en allò que no fem correctament bé.
Si et fixes, des de ben petits ens diuen el que no fem bé, el que hem de corregir.
Però mai ens diuen el que sí que fem bé.
És a dir, allò que fem bé se suposa que ja és el que ha de ser, com el full en blanc.
I, en canvi, l'ataca seria allò que hem de millorar.
Tenim una primera trucada. Bona tarda.
Hola, bona ser-te.
El seu nom?
Maria Dolors.
Maria Dolors, com és?
Brull.
Digui, Maria Dolors.
A veure, jo truco, però vaig una miqueta per l'hora, eh?
Vull parlar de la perfecció i imperfecció.
Bé, tot això és sobre la perfecció i imperfecció.
Sí.
No? O negatiu o positiu.
Depèn de com s'ho miri.
Ho digui, digui.
Ah, bé, no, que jo sempre vaig per la vida mirant el positiu.
Això, ni que sigui negatiu del tot, jo sempre, sempre, sempre vaig a l'opositiu.
No sé què em passa.
No sé si això és un error o una virtut o un defecte que tinc, no sé.
Però sempre ve la cosa, la positiva.
Eh?
Doncs jo diria, Maria Dolors, que és una virtut, no?
Ai, Maria Dolors, perdona.
Sí.
Que és una virtut, no?
Perquè això vol dir que, d'alguna manera, et vas fixant en el que sí que funciona i la teva percepció de la vida és que les coses van sortint, no?
Ja, però jo voldria veure coses negatives, ho voldria i a vegades al meu entorn diu, però que no veus que això no és així?
Però jo ho veu d'una altra manera i és així de sempre, eh? De sempre.
I jo crec que és negatiu, en part.
Per què?
No sé, perquè m'agradaria veure coses més reals. I jo les veig irreals, m'assembla a mi, eh?
Ho veig bé, bonic, tot, tot perfecte, tot bé i no veig negativitat.
Però això et comporta problemes a la teva vida?
No veure negativitat et porta problemes a la teva vida?
Ah, no, jo per ara no.
No, però m'agradaria ser més realista.
És que jo crec que aquí és, no sé, perquè si realment no et comporta cap problema, de fet, ojalà tothom fos com tu, no?
En aquest aspecte.
Més realista, què vols dir? Més realista depenent de la visió d'un altre.
Sí, sí, sí.
Perquè altres vegades hi ha altres persones que veuen, no sé, més negatiu que poder és positiu.
O potser més crítica.
És veritat el negatiu.
Potser ser més crítica, Maria Dolors.
I jo tracto de veure, per l'altra banda, no sé, i a lo millor jo penso dir que a lo millor estic vivint jo, jo mateixa, en un món que és irreal.
No, però Maria Dolors, no, però fixa't, Maria Dolors, és a dir, si tu et sents bé, és que aquí no hi ha cap problema.
És a dir, el que una altra persona pugui veure serà la seva percepció, la seva visió.
Però si tu et sents bé en la teva vida o en què tu estàs veient les coses positives, és que jo crec que no hem de posar un problema on no l'hi ha, no?
És a dir, de fet, la majoria de persones el que tenen és el problema que estan veient les coses més negatives del que en realitat són a la seva història.
Sí, sí.
I llavors, que tu puguis valorar el que sí tens i que puguis funcionar positivament, jo diria que és fantàstic.
És a dir, no pensis...
Ah, bueno, així ja està bé, com ho veig.
D'acord, Maria Dolors, d'acord, dic, no, que et donem el número 1 pel sorteig del llibre.
Ah, bueno, doncs ja està, moltes gràcies, eh?
I moltes gràcies per trucar.
Adéu, adéu.
Adéu, Maria Dolors, recordem el telèfon per si algú m'hi vol trucar, eh?
El 977 24 47 67.
Home, tant de bo, no, poder veure tot positiu i mira...
Home, és que jo penso que precisament el que està explicant la Maria Dolors seria l'objectiu de la majoria de persones, no?
Que puguem valorar, en realitat, que la vida, que ens vagi bé o no ens vagi bé, depèn molt de la interpretació que fem nosaltres de les coses.
A veure com ho interpreta aquest altrugem. Bona tarda.
Hola, bona tarda.
El teu nom?
Adela García.
Perdó?
Adela García.
Digues, Adela.
Escolta, jo, mira, jo soy una persona que me encuentro que creo que soy positiva en todo.
Y cuando veo algún problema, hago cuatro pequeños minutos y me lo soluciono.
Entonces, a ver si, qué es lo que piensan, si es bueno hacer así o tengo que cambiar.
Adela, escoltes la resposta per la ràdio, si deixem el telèfon lliure.
Tens el número 2 pel sorteig, d'acord?
Molt bé, molt bé, gràcies.
Molt amable.
No, Sònia, què et sembla?
Entenc que diu que ho fa en quatre petits, és a dir, que fa petits problemes que sí que poden torno a una solució, no?
Crec que és un recurs fantàstic per part de l'Adela, no?
D'alguna manera, quan tenim un gran problema, a vegades no sabem què fer, però en canvi sí que ho separem.
I podem fer petites coses, podem buscar solucions.
Però em sembla perfecte, molt encertat.
Això no se'l discurta del mètode, això.
no deriva de per aquí.
Què vols dir, el discurs del mètode?
El discurs del mètode no parlava d'això, de Dicard no parlava d'això, de fer petits els grans problemes i desenar-los.
És que en el moment que jo ho puc desglosar en diversos problemes petits, clar, sempre és més fàcil,
perquè és més evident, jo veig les coses com més concretes, i llavors puc dir, ah, doncs aquí poso aquesta solució, aquí poso aquesta altra.
I a més no les vull fer totes a la vegada. Probablement el que fa l'Adela és agafo una, poso en marxa la solució, agafo una altra, poso en marxa la solució.
Per tant, ho estic fent en quatre passos.
Ella ha dit quatre, potser són tres o són dos o són cinc, però d'alguna manera és un recurs fantàstic.
No, i més a més pot servir també, no, perquè mira que vas obtenint petits triomps en cadascuna d'aquestes petites parts, doncs et serveixen per avançar en la resolució de les altres, no?
Per suposat, i tant.
Però no encarril·lem això avui, per on comencem parlant de perfecció en perfecció.
Bueno, el punt de partida era bo, no? És a dir, una mica veure'm positiu, no? Intentar mirar'm positiu, no, la vida?
Clar, de fet, tot el que vam comentar la setmana passada, no, a veure, una persona perfeccionista, tal com dèiem, és una persona que en realitat, per molt que ens sembli molt segura a l'exterior,
i per molt que fins i tot són persones que des de l'exterior se les poden veure com molta seguretat, que fins i tot poden produir fins i tot enveja, no, allò, la sensació que ho tenen tot clar,
de què saben què fer en cada moment, però en realitat, una persona perfeccionista és una persona que se sent molt insegura
i que el que intenta és controlar tot el seu entorn, precisament per sentir-se una mica més segura.
A veure si és al cas de la persona que ha trucat ara. Molt bona tarda.
Hola, bona tarda.
El teu nom?
No és el meu cas.
Com et dius, perdona?
Jo me considero perfeccionista.
Disculpa, com et dius?
Montse.
Montse, què més?
Perdona, com me coneix sempre, per la veu ja dono, però suposat que ho coneixeu tots.
Montse, què més?
Montse, què més?
Hernández.
Montse, digues, Montse, endavant.
Sí.
Jo me considero una persona molt perfeccionista en la meva forma de ser, el meu treball i tot,
però no me considero insegura, però potser dins i el subconscient i...
A mi jo sé que té raó, no?
I no me vull donar compte de que soc insegura.
No ho sé.
Bueno.
Tu què sents?
Que et sents segura en tots els àmbits o que hi ha algun àmbit de la teva vida que no t'acabes de sentir segura?
Jo me sento molt segura i, a més, soc dona i tenim la raó i ha de ser així perquè és la forma que s'ha de ser.
Jo soc molt així.
Doncs això no sé què vol dir, eh?
Això no sé què vol dir, Montse, quan dius i soc dona i tenim la raó i tot ha de ser així.
És que és un tòpic molt... moltes vegades cert, no?
Bé, no vull entrar aquí en...
Doncs mira, Montse...
Ja hem entès les oients del sexe, del meu sexe, no?
És el que diem, és a dir, que ens agrada fer-ho...
Bueno, jo ve que a ma mare o me ve que a mi o a ma germana, ha de ser com nosaltres volem perquè pensem que ha de ser així perquè...
Sí, mira, Montse, això precisament...
Montse, perdoneu, sí, s'ha tallat, s'ha tallat. Si vol tornar a trucar o no sé si està escoltant la ràdio, ostres, perdoneu.
Escoltem-ho la resposta per la ràdio, Montse, eh? Gràcies per trucar.
Jo diria que, de fet, la Montse, en el moment que està intentant controlar tot el seu entorn, precisament hi ha un punt d'inseguretat, no?
És a dir, encara que a ella li sembli que no perquè l'està amagant, necessita fer les coses a la seva manera i ella està segura que la seva manera és la millor.
I això, d'alguna manera, moltes vegades vol dir que no t'olero d'una altra manera.
I aquí hi ha un punt d'inflexibilitat que és la meva és la perfecta.
Aquí és on s'amaga, moltes vegades, aquesta inseguretat.
A vegades és difícil, eh?, de veure com la Montse està dient que ella no s'ho veu a si mateixa.
Ja la tenim al telèfon.
Potser una pregunta que li podríem fer és, quan alguna cosa no li surt tal com tenia previst, què passa, Montse?
Que tot avales o canvies plans ràpidament? És un trauma?
Sí, sí que a vegades quan les coses no me surten com jo vull que me surtin, m'agafa molta ràbia perquè me fa molta ràbia que les coses no surtin com jo vull, o com les tinc planejades, no?
Clar, però exactament, Montse, això és el control. I el control està basat en que ha de ser tot com jo ho dic.
perquè si no, no està bé. Aquí, vigila, perquè aquí sí hi ha un punt d'inseguretat.
Que pots veure-lo, pots no veure-lo, eh?, en aquests moments de la teva vida.
No, no, està clar, està clar.
Però aquest control...
A veure, no és tan autoritarisme, ha de ser així perquè ho dic jo, no?, però considero que la meva opció, no?, és com que està millor que les altres, potser, no?
Tampoc no em posaré aquí. A veure, potser per la meva feina, no?, que soc docent, i contínuament estem dient el que s'ha de fer, com s'ha de fer, a millor,
i jo peguem molt també els professors de ser així, no?
Bueno, per formar part de la teva feina.
Però potser sí que soc insegura.
Bueno, hi ha una part, Montse. De fet, et diria més, la seguretat absoluta no existeix. No hi ha ningú amb seguretat absoluta.
La perfecció o la imperfecció absoluta tampoc, no?
No, no, som imperfectes.
No, bé, ja, ja.
O sigui, però tots, d'acord?
Llavors, precisament la perfecció, la setmana passada no sé si vas escoltar el programa, però vam comentar que la perfecció era un ideal inassolible.
És a dir, que en realitat, per molt perfectes que vulguem ser, mai arribarem, no?
I això moltes vegades ens angoixa, perquè hem d'entrar en un cercle que ho he de controlar tot cada vegada més, precisament per creure que jo...
No soc perfecta.
Exacte.
Montse, no m'anudres.
Molt bé, gràcies.
Fins ara.
Adéu, adéu.
Mira, ara, a tot el que deies, he trobat una frase que diu que la vida és un camí d'ensenyament cap a una perfecció que mai no arriba.
Un camí d'ensenyament, però, eh? Cap a una perfecció que mai no arriba, és a dir que també...
És que és impossible, és inassolible, no?
De fet, una persona que sigui molt, molt, molt perfeccionista en excés, que ja sigui una persona rígida, no?
Perquè una persona molt perfeccionista és una persona molt rígida, és una persona que, com que ho vol controlar, pot acabar volent controlar-ho tot,
el que se li pot produir és que hi hagi un moment de crisi que s'hi converteixi en caos absolut.
Que fins i tot són moments que... Estic parlant d'extrems, eh? De persones que arriben als extrems però que existeixen.
Podrien acabar fins i tot amb malaltir, no? Perquè quan jo no controlo i em vaig adonant que cada vegada controlo menys,
clar, puc arribar a un punt de caos absolut i de malaltir, no?
O d'una crisi vital, que moltes vegades, encara que les vivim com a negatives, són molt positives, no?
Perquè són les que ens ajuden.
Tenim una altra trucada. Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Hola.
El seu nom?
Sou Maria del Carme.
Maria del Carme?
Pinyol.
Pinyol. Digues, Maria del Carme, a veure, sisplau, que tenim poc temps.
Sí, sí, mira, jo m'agrada, per exemple, jo no sé si soc perfeccionista.
Ara que me sento insegura quan he de fer alguna cosa, o anar a un lloc, o per exemple portar una conversació,
llavors me sento insegura.
Després, també, per exemple, penso sempre el que pot passar després d'avui, el demà, o el demà passat.
El futur.
Jo no sé si és dolent, això, perquè jo pateixo, entens, pensant que podria passar.
Però el bo del cas és que si ho penso, passa. El que jo he pensat, passa.
Jo ho diguéssim, per exemple, parlo amb els meus, amb amigues, amb companyes, per exemple, pot passar, per exemple, si fem tal cosa, podria passar tal, tal, no?
Però, llavors, doncs passa.
A veure.
Això és el que vull dir, no?
Maria Carme, es pot esperar tant a la resposta, que ens queden 30 segons.
Val, d'acord.
Si no, la setmana que ve, tens número 4, d'acord?
D'acord.
Jo crec que la Maria Carme ha obert bastantes caixes, no?, que potser haurem d'anar desglossant.
Bueno, si voleu.
No, no, com vulgueu, eh.
No, però amb 15 segons no hi comencem.
Fem un altre capítol, Sònia.
Vinga, la setmana que ve continuem i comencem amb aquesta pregunta.
Amb la pregunta de Maria Carme Pinyol, que li respondrem, Maria Carme número 4, Sònia Navarro, gràcies, fins la propera.
Vinga, fins la setmana que ve.
Sònia Navarro, gràcies, fins la propera.