Si vols sentir-te psicològicament millor i no saps com fer-ho,
a què esperes?
Demanar ajuda és de savis.
Consulta la psicòloga clínica Sonia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta és al carrer Pau Casals, número 10, primer tercera.
Informa't a www.sonianavarropsicologia.com
Camins d'anada i tornada amb Sonia Navarro.
Sonia Navarro, molt bona tarda.
Hola, bona tarda.
Ben retrobada.
Sí, no? Després de 15 dies.
Excepte vacances.
Sí, claro.
Han sigut perfectes?
Doncs no, han sigut normals.
O perfectament normals, podríem dir.
Hi ha res que sigui perfecte, no?
Però avui parlem això, de la perfecció i de la imperfecció.
Segur que alguns creu que és perfecte.
Abans ho comentàvem amb la memòria que segur que hi ha algú que és perfecte i que tot ho fa bé.
Segur.
Segur que n'hi ha persones.
Jo crec que hi ha dos tipus de persones.
La que està sempre buscant la recerca del perfeccionisme
i que això fa que, com que les coses no les puc fer perfectes,
doncs no faig res.
Moltes vegades em quedo bloquejat, em quedo paralitzat, no?
És a dir, com que no ho puc fer com jo crec que ho hauria de fer,
doncs llavors no ho començo a fer.
I així em quedo bloquejat.
O la persona que es creu perfecta i, per tant, no ha de fer res
perquè ja ho sap tot, ja ho fa tot bé, no?
Llavors, d'aquesta manera, aquesta persona també es bloqueja
perquè tampoc es permet avançar, no?
Ni a donar-se en compte del que pot aprendre.
Amb la qual cosa, en els dos casos, la persona es bloqueja igualment, no?
Es queda sense intentar fer coses noves o sense aprendre coses noves, no?
Què passa amb la ment o per la ment d'algú que es creu que és perfecte?
Què li diu la seva ment?
Li està dient perquè es cregui que és perfecte?
Doncs probablement pensaments de l'estil que ell...
S'ho deu, no?
És ell millor.
Home, deu no crec.
Però que ell és el millor.
Perdó.
I que ell, d'alguna manera, doncs, tot tal i com ho fa és com s'hauria de fer, no?
D'alguna manera, són persones que creuen o tenen unes creences
que les coses que ells pensen i fan
o les coses que la seva família o el seu entorn pensa i fa
és el correcte i, per tant, tots els altres estan equivocats, no?
Moltes vegades, aquesta creença és una manera de protegir-me de la meva pròpia inseguretat.
És a dir, d'alguna manera, la persona molt perfeccionista
és una persona que em fuig o que s'amaga de la seva pròpia inseguretat.
Llavors, em trobo insegur i llavors vull fer les coses molt ben fetes
tant que em col·loco en una posició de no prendre decisions
perquè al final no faig res.
Precisament perquè fins que jo no ho tinc en el meu cap perfectament planificat
i sé exactament cada pas que hauré de donar i com ho faré i tot, tot, tot, tot, no puc començar.
Llavors, clar, des d'aquesta posició no puc començar mai
perquè en realitat això no existeix.
és impossible, la perfecció no és assolible.
És una fantasia o un desig, però totalment inassolible.
No la podem assolir, no?
Quin patiment, no?
Quin patiment? El ser perfeccionista.
Sí, quin patiment?
Doncs sí, la veritat és que les persones molt perfeccionistes
pateixen molt al llarg de la seva vida.
El que passa és que n'hi ha moltíssimes persones perfeccionistes.
De fet, ens han educat en gran part perquè siguem perfeccionistes.
Ens han educat per ser els millors.
Perfectament el millor en el que sigui, no?
Si ho tradim, perdona, si ho tradim això en el món de la parella,
es complica força la cosa?
Jo diria que es complica molt perquè la parella perfecta no existeix, no?
Perquè no existeix la parella, la persona perfecta.
Llavors, d'alguna manera, les persones que busquen les parelles perfectes,
clar, només poden tenir la fase d'enamorament,
que vam dir quan vam parlar de les parelles, no?
Perquè la fase d'enamorament, que vam comentar que en realitat
estic enamorat de mi, no?
I soc jo el que està en fase totalment pletòrica
i que em sento fantàsticament la persona més atractiva
i més intel·ligent i més meravellosa del món,
doncs en aquell moment, des d'aquest enamorament,
jo sí que li fico una disfressa a l'altre,
que l'altre és perfecte per mi,
però això ho estic posant jo.
És a dir, és com si jo el veiés a través d'unes ulleres
que jo m'he ficat que són perfectes.
Què passa? Que això no és real.
I quan l'enamorament baixa,
si jo no soc capaç d'acceptar que l'altre té també coses que no m'agraden,
probablement canviaré de parella.
Per tant, una persona que busqui la perfecció en la parella
serà una persona molt probablement que constantment canviarà de parella.
És a dir, perquè només podrà estar amb les parelles
als processos d'enamorament, per dir-ho d'alguna manera.
No podrà passar a la creació de la parella,
a la creació de l'amor,
o a la creació del projecte en comú,
com a persones no podrà.
Llavors són persones que, n'hi ha moltes,
que típicament salten de parella en parella,
quan s'acaba l'enamorament,
ells consideren que s'acaba l'amor.
S'acaba la relació.
I s'ha acabat la relació, per suposat.
Deixa'm recordar, Sònia, el telèfon del directe,
el 977-24-4767.
977-24-4767.
Si algú vol donar el seu punt de vista sobre això,
sobre la perfecció o la imperfecció,
o si heu patit les conseqüències d'algú que és perfecte o imperfecte,
doncs ens podeu trucar, ens ho podeu dir,
a través del telèfon del directe,
o també a través del correu electrònic,
jetardes, amb jota, jetardes, arroba, targonaradiopuntcat.
Seguim parlant de perfecte o de imperfecte?
Per on comencem?
De perfecte, si vols.
Per exemple, si vols, mira, una altra àrea,
que seria la feina, no?
Una persona molt perfeccionista en la feina,
doncs serà una persona que,
precisament abans d'entregar una feina,
o abans d'entregar un projecte,
o abans d'entregar el que sigui,
ho haurà de revisar tantes vegades
que probablement acabarà sent ineficaç,
i ineficient a la feina, no?
Perquè, al final,
per poder donar alguna cosa per finalitzat,
trigarà tant de temps
que, precisament, ja no serà algú
que sigui ni eficient ni eficaç
dintre de la seva feina, no?
Això també passa moltes vegades,
que hi ha gent que realment és molt intel·ligent,
que és molt capaç,
però el seu grau de perfeccionisme
el porta a que no és un bon treballador,
perquè no és ràpid,
no és resolutiu,
no és àgil,
no es treu la feina de sobre, no?
Estudiaries una relació directament proporcional
entre intel·ligència i perfecció?
Diries que van lligades habitualment,
o no necessàriament?
No, no, no.
Diria que hi ha gent perfeccionista
amb tots els nivells d'intel·ligència
intel·lectual diferents,
vull dir que el ser perfeccionista
és una miqueta,
el que he dit, no?
És més una característica personalitat
basada en la meva pròpia inseguretat.
És a dir, els perfeccionistes
sempre són persones que estan insegures.
Llavors, una miqueta la recerca de la perfecció
és l'ideal, l'ideal a assolir.
El problema és que aquest ideal no és assolible,
no és...
Llavors, clar, estic intentant arribar
a una cosa que és impossible.
Però que moltes vegades això,
el que hem dit abans,
ajuda a la persona
a no tenir que prendre decisions.
Perquè es queda allà,
sense acabar de decidir-se.
Perquè el dubte que tenen és
i si m'equivoco, què?
El que passa és que
i si m'equivoco, què?
quin és el problema,
qui no s'equivoca a la vida
i de fet diria,
si no m'equivoco,
probablement no creixeré
a nivell emocional,
no aprendré,
no maduraré.
No crec que hi hagi cap vida
en què la gent no s'hagi equivocat.
com a mínim...
Se n'aprèn,
de les equivocacions,
se n'aprèn molt, no?
Exacte.
És que a vegades és l'única manera d'aprendre.
Perquè del que ens va bé
no és que ens posem massa a revisar
què aprenem i què no aprenem,
ho disfrutem i ja està,
ho gaudim
i es tracta d'això també, no?
I és probablement
d'allò que no ens ha sortit bé
del que realment fem
un aprenentatge.
I per tant,
avancem,
evolucionem,
arribem a un altre estadi, diguéssim,
on tenim més coneixements adquirits
perquè hem après
de forma empírica
allò que estava només a la ment
però que ja ho hem experimentat, no?
Sí.
I s'ho ha après, diguéssim, no?
Exacte.
Perdó.
El perfeccionista, diguéssim,
es quedaria a l'etapa anterior, no?
No passaria aquest pas, no?
És a dir, aquest llindar no el saltaria,
es quedaria...
A l'etapa mental
de pensar tot el que ha de passar
perquè ell pugui...
perquè li puguin sortir bé les coses, no?
És a dir,
es quedaria pensant
com han d'anar les coses
perquè ell pugui estar bé.
Creus que sense escoltar
un perfeccionista
estarà pensant
que no tenim raó,
que això que diem no és veritat?
Un perfeccionista?
Que pensarà que no tenim raó?
Bueno, no ho sé.
El que segur que sí que té clar
és que està patint molt
precisament per això.
I probablement
té molts aspectes de la seva vida
bloquejats
esperant que tot surti
com ha de sortir, no?
Una persona perfeccionista
és algú que sempre espera
per demà,
per quan sigui millor,
per quan...
És algú que...
No ho sé,
si ha d'entregar
alguna cosa
i s'ho ha de revisar
mil vegades
amb la qual cosa
no ho pot entregar
perquè la pròxima vegada
segur que retoca
alguna cosa.
I ho entregarà
pensant que no ho ha acabat
de fer del tot bé
o del tot bé
que hagués pogut fer-ho
i que, per tant,
també implicarà un patiment
en aquest sentit.
Llavors,
si està d'acord o no,
el que segur que està d'acord
és que està patint
i que té aspectes
bloquejats
en la seva vida, no?
Si ens escolti,
vol trucar que truqui,
el 977 24
47-67.
Anava a ser Núria?
Sí.
Hola, bona tarda.
Us estic escoltant, eh?
Estic revisant el correu
perquè no arribi cap mail
sense que ens n'adonem.
Fa una mica de ràbia, no?
Aquesta gent
que és tan perfeccionista
vist des de la gent
que no ho som obsessivament.
Però és que també fan ràbia
els altres,
aquells que tota l'estona
fan servir
aquella mena de,
jo suposo que falsa modèstia
o que intenten fer com a llàstima
de res em surt bé,
és que no faig res bé,
que demanen perdó per tot.
Seria l'extrem oposat?
Bé, d'alguna manera
això seria una persona víctima, no?
O que es faria victimista, no?
D'alguna manera de la situació.
Aquesta persona
també està buscant el reconeixement,
però l'està buscant
no des del ser perfecte,
sinó des de la meva mala sort, no?
I podríem parlar
si existeix la mala sort
o realment
ho està generant ella mateixa, no?
Amb aquest victimisme constant,
amb aquesta queixa constant.
O persones que són
més que victimistes,
és que no sé com explicar-t'ho,
aquelles persones que no saben
o no volen reconèixer,
doncs,
no bones que són.
Ah, bé,
tu parlaries
d'algú...
No fa ser modestia.
d'algú, sí.
Bé, jo crec que pot haver-hi
dos casos diferents, eh?
El que realment
és modest,
que no...
Mira,
no...
Realment,
ell no es creu millor
que els altres,
encara que estigui
triomfant
o tenint èxit
en algun aspecte.
I mira,
respecte a això,
avui,
per exemple,
al diari de Tarragona,
a la contraportada,
hi havia un petit article
que parlava de Corintellado,
i feia una al·lusió,
que m'ha fet molta gràcia,
perquè parlava
que Corintellado
era una dona
doncs molt senzilla.
És l'escriptora
de novel·la rosa.
De novel·la rosa,
sí, sí, sí.
Llavors,
doncs era una dona
molt senzilla
que escriu novel·la
rosa i novel·la.
I feia l'al·lusió
que és la persona
que més llibres
ha vengut
en la història,
que escrivia quasi
que el llibre diari,
ho deia l'article,
no sé si és real o no,
però,
i que precisament
té molts detractors
dintre de la literatura,
perquè és novel·la rosa,
novel·la
de poca categoria,
però que és una persona
que ha triomfat,
que ha vengut
més que ningú
i que en canvi
ella,
i l'article
ha acabat dient,
ella no era conscient
de lo bona que era,
no?
com a dintre del seu gènere,
perquè ella ho feia
d'una manera
molt natural.
Llavors,
jo crec que sí
que hi ha gent
d'aquest estil,
no?
I ara és que,
ho he llegit
aquest migdia,
doncs realment
és bon en algun aspecte,
però no s'ho creuen,
sinó que consideren
que és una cosa normal
que han de fer
i que forma part
de la seva vida
i després hi ha
l'altra persona
que sí que és
una modèstia falsa,
però que passa,
jo crec que aquesta persona
se li nota
i aquesta falsa modèstia
està a més a més
esperant
que li diguis
el bo que és.
Per tant,
seria,
jo diria que és més aviat
una persona bastant
narcisista,
però que no es permet
dir-ho ell mateix,
llavors busca
totes les estratègies
perquè li diguin
als altres.
Però jo no sé
si ho posaria
amb el perfeccionista,
perquè pot ser
que moltes coses
no siguin bones
i ell ho sap,
però el que busca
és el reconeixement
des de l'exterior,
que és diferent.
El perfeccionista
necessita sentir
ell que és perfecte,
per això s'encalla,
per això es bloqueja
i moltes vegades
no tira endavant.
La persona que tu parles,
jo diria que sempre
tira endavant
sentint
que és el millor.
El que passa és que
necessita
i busca la manera,
ja s'organitza ja
perquè li arribi
el reconeixement.
Ja s'ho fa venir bé, eh?
Fins d'aquí
imponem de demanar
també perfecció
als demés,
als que ens envolten.
Abans heu dit,
home, la parella perfecta,
deixa't estar,
no la trobaràs.
Però a vegades
jo penso també
en situacions familiars
d'aquella mare
que té el fill adolescent
que clar,
és petós,
li trenca tot per casa,
no li sap fer el dinar,
fa llit malament
i aquella dona s'enfada,
no?
Com pot ser
que això no ho sàpigues
fer bé?
Fins a quin punt
hem d'apretar
una miqueta,
bueno,
intentant potser
no la perfecció,
però si no un màxim,
però anar per aquí.
És que jo crec
que buscar la perfecció
mai,
si de cas
buscar
el millor
que l'altre pot fer
o el millor
que jo puc fer.
De fet,
si jo soc
perfeccionista
amb l'altre
vol dir que soc
perfeccionista amb mi.
No hi ha persones
que busquin
la perfecció
amb l'altre
si no ho són
amb si mateixes.
És a dir,
quan jo soc
molt autooxigen
amb mi mateix,
sí que soc
autooxigen
amb els altres.
D'altra manera,
jo crec que
la cosa queda
una mica més diluïda.
Llavors,
una cosa és
que jo intenti
que el meu fill
adolescent
aprengui coses
i una altra cosa
és que intenti
que sigui perfecta
perquè això
no ho aconseguiré,
és que és inassolible,
que és el que deia al principi.
Hi ha d'haver
una mica de tolerància.
Clar,
i una altra cosa
és que jo
li intenti
que aprengui
coses
que a mi em semblen
bàsiques.
Però dintre
d'aquesta tolerància
ens hem de posar d'acord
que el que em sembla
bàsic a mi
potser no és
el que li sembla
bàsic a ell.
per això amb els fills
o amb la parella
o amb el jefe
o amb un company de feina
o amb un amic.
És que moltes vegades
és amb tothom,
amb molta gent,
no?
Amb que
jo ho faria d'una manera
però l'altra
ho faria d'una altra.
Però no vol dir
que l'altra manera
sigui dolenta
o no sigui correcta
o no sigui perfecta,
sinó simplement
és una manera
diferent a la meva.
Llavors aquí entra
el tema...
La compensació.
La Núria abans ha dit
que hi ha a vegades
persones que
són tan perfectes
que fan ràbia, no?
Sí.
O s'ha dit que ofenen
fins i tot, eh?
He trobat un text
per l'internet
que diu així, eh?
Diu
Si fos possible
l'aparició d'un home
realment ornamentat
de totes les virtuts
seria d'una presència
aclaparadora.
Un home proveit
de totes les qualitats
seria intolerable.
És per això
que no s'ha de voler
pas tenir massa raó
i encara menys
tenir tota la raó.
Presentar-se
amb aquestes pretensions
ofent la gent
si és possible, esclar,
diu el text.
Doncs sí.
Aquí vol tenir tota...
Aquí té sempre la raó, no?
Sempre té tota la raó
i clar...
Ja, però aquí estem amagant
el que hem dit abans, eh?
La inseguretat.
Quan jo necessito tenir
sempre la raó
necessito sentir-me segur
i ho faig a través dels altres
una altra vegada.
És a dir,
és com utilitzo els altres, no?
Però això no vol dir
que jo em senti
que segur que jo
el que jo dic
és així, no?
Hi ha una frase
de Sant Agustí
que diu
la veritable perfecció
de l'ésser humà
és trobar
la seva imperfecció.
Que bonica.
I d'alguna manera
seria
poder acceptar
l'altre
amb la seva imperfecció.
Que poder
no és
que sigui imperfecta,
simplement
és diferent
que jo.
Que és diferent, no?
O sigui que
també seria
una miqueta
això.
Doncs
la perfecció
és imperfecció, eh?
Jo crec que
és un d'aquests temes
que està molt
a l'ordre del dia, no?
El dia a dia
perquè és el que hi ha d'abans.
La parella, la feina,
la llar,
la família,
l'entorn, no?
És a dir,
que t'hi trobes
a diari, no?
Habitualment
en situacions
que transpuen això, no?
Perfecció, imperfecció,
l'ego, no?
També.
Clar.
Fixat que
un dels temes
de perfecció, imperfecció
que tenim avui
és el del tema
de l'anorèxia
o la bulímia, no?
Arribem a aquesta malaltia
a través d'intentar
arribar a aconseguir
el cos perfecte.
És a dir,
precisament
perquè volem
un cos perfecte,
que ens han dit
quins són els cànons
de bellesa perfectes,
moltes adolescents
entren en la
anorèxia,
la bulímia,
precisament
sota aquest cànon.
O sigui,
buscant
des de la inseguretat
buscant
la perfecció.
Llavors,
entren en
una malaltia, no?
Vull dir que
són capaços
per arribar
a ser
el model
perfecte
de dona
o d'home
que s'està demanant,
no?,
en aquest moment.
Més de dones, no?
Perquè són més
les dones
que tenen anorèxia.
Però seria una mica
aquesta recerca.
Se m'acut també
que potser socialment
la imperfecció
no està acceptada.
Per exemple,
l'altre dia,
bé, ho comentava,
a nivell col·loquial,
vull dir,
avui en dia
algun polític
de qualsevol lloc
comet un error
i públicament
no està premiat,
al contrari,
que digui bé
m'he equivocat,
què hi farem, no?
Si convé
dimiteixo
o si convé
doncs no
perquè sóc bon
tot el que més
però en aquest aspecte
he fallat.
No es diu,
entre altres coses,
no es manifesta
perquè és que no està premiat,
al contrari,
et cauen pedres
de tot arreu.
excepte en campanya electoral,
perquè en campanya electoral
sí que a vegades
s'autocorregeixen
i treuen el...
es relluïa els salors
perquè els humanitzen,
no, no, això és cert.
Els humanitzen.
No, no, és veritat.
Sí, sí.
I a més tenen en compte
els assessors de campanya,
aquestes coses
les tenen molt per sense.
Aquí, no ho sé,
als Estats Units,
això de, diguéssim,
el fer una esmena pública,
dir no, no, sí,
és com fer malament
però mireu,
a partir d'o'ho farem millor,
i això, clar,
el fa humà,
és que humanitza
aquell ídol.
Clar,
i una mica també és,
bé,
el tema polític seria aquest,
però després,
al dia a dia,
no ens hem tornat una mica exigents
i fins i tot més que exigents
com a malcarats
i no suportem
que qui ens està servint el pa
vagi amb una mica de retard.
No ens tornem exigents
fins al punt d'aquí esquilosos
i no suportem
les coses imperfectes.
Sí,
però fixa't,
el que no estem suportant,
no,
és,
clar,
ens queixem,
però d'alguna manera
el que estem fent aquí
és projectar a l'altre
moltes de les frustracions
que tenim
i ho fem a través de pensar
que l'altre ha de fer-ho
de tal manera,
no,
si vas al restaurant
t'han de servir immediatament,
però és que és igual,
si vas a una botiga
t'han d'atendre immediatament,
és a dir,
i t'han d'atendre
més com tu creus
que t'han d'atendre.
Llavors,
d'alguna manera
sí estem buscant la perfecció,
però aquí
jo diria que
d'alguna manera
estem projectant
totes les nostres frustracions
a l'altre
i és com que l'altre
me les ha de resoldre.
I quan jo tinc
algun problema
jo he d'anar al lloc
i me l'hem de resoldre
immediatament.
A més,
m'han d'atendre immediatament,
ràpidament,
m'han de dir
què haig de fer,
com ho haig de fer
i he de sortir d'allà
als cinc minuts.
Llavors,
clar,
aquí
el que fem és
no ens donem el marge
que l'altre
és humà.
Mira,
i això ho fem
moltes vegades
quan anem al metge.
No?
Que volem anar al metge
i que ens digui
en cinc minuts
què tenim,
què hem de fer i tal
i que sortim d'allà
curadíssim
i no li permetem
que no sàpiga alguna cosa.
De tal manera
que es pot generar
doncs que
com que tu no li permets
que no sàpiga alguna cosa,
doncs fa veure
que sí que ho sap
i et dóna la recepta
perquè te'n vagis tranquil.
Però això
fins a quin punt
li hem demanat nosaltres?
Perquè si no me'n vaig
amb recepta
i no me'n vaig
amb diagnòstic
me'n vaig sense res
i jo no li puc
permetre això.
Llavors,
molt probablement
jo genero
que em digui
un diagnòstic
i una recepta
i que me'n vagi.
Però això
traslladeu a tot.
A tot, eh?
A tots els àmits
de la nostra vida.
Estava pensant
que no hi ha ningú
que,
no ho sé,
potser sí que
les conec
però vaig diria
que no hi ha ningú
que sigui
perfecta al 100%,
no?
És a dir,
que tothom...
És que no existeix
la perfecció.
Aquí està,
és que, esclar,
alguna cosa altra
ha fallat, no?
En certa maneres
hi ha un punt de subjectiu,
no?
Que ets...
Perfecte t'hi has de considerar
tu però també
t'hi consideren els altres.
Vull dir,
jo ara si dic...
Vaja, no ho sé, no ho sé.
No, no,
però és que no existeix
la perfecció.
Partim d'aquí.
És a dir,
no hi ha persona perfecta,
no hi ha cosa perfecta,
no hi ha res a la natura
que sigui perfecta,
res a la vida
que sigui perfecta,
res.
Llavors,
tot això
és una fantasia,
un desig que ens hem creat
nosaltres
de com hem de ser.
La perfecció
per nosaltres
en el món occidental
són unes coses
molt diferents
en el món oriental
o en una tribu africana.
O en el món científic,
també.
Per exemple,
la fórmula de relativitat d'Enssteng
o parléssim
de la fórmula
de Pira 3,14,
vull dir que
sí que poden acostar-se
a la perfecció,
perquè són molt concretes,
molt precises,
però tampoc clar.
Però no existeix.
Llavors,
el primer és,
partim d'aquí,
no existeix,
són creences
que nosaltres hem generat
de com han de ser
les coses,
de com han de funcionar.
I llavors,
clar,
des d'aquí
tenim aquesta història,
no?
De que no...
Sí, no existeix,
per tant no té sentit
anar a buscar-la,
no?
El que passa és que
estem buscant-les,
estem buscant
alguna cosa
que no es pot assolir.
Aquesta és la clau.
Ràpidament tenim una trucada,
amb mig minuta
per atendre'l.
La Quim Castellbi,
bona tarda.
Hola, bona tarda.
Fic escoltant
amb molta atenció
aquest programa,
però és que és molt subjectiu
tot això
que es està explicant,
no?
Perquè, a veure,
una persona,
un professor em va explicar
una vegada,
em va donar un full
en blanc,
un dinar quatre,
i tenia una petita mota
amb una cantonada,
i a tots els nois
els diien
què veieu aquí?
i tots els diien
doncs veiem,
mira,
aquesta mota,
i l'home es queda parat
i ve,
i tota la quantitat
de blanc que hi ha per allí
que és immaculat,
no el veieu?
O sigui,
tot és molt subjectiu això.
Queda clar, Quim,
ho han de deixar aquí.
Eh, això està molt ben dit.
Potero,
potero també fer una,
i altres Rubens,
fer unes coses perfectes
i la gent no ho acceptava.
Són uns cànones
que s'acaba el temps,
que s'acaba el temps.
Gràcies, Quim.
Vull dir que hem de fer un programa
de què?
a més profunditat d'aquest tema.
Sí, perquè el tema dona.
Quim, gràcies.
Ho hem de deixar aquí,
seguirem la setmana que ve.
quan pugueu, eh?
Gràcies.
Quan pugueu, vinga.
Gràcies, Quim, una abraçada.
Són i la Barra,
moltes gràcies i fins la propera.
Bé,
doncs sí,
ja ho contestarem.