Hola, Maria, bona tarda.
Sí, sí, soc aquí al Caixa Fòrum, al carrer Colom.
Soc ara mateix davant de l'exposició Caupunque.
T'acordes que abans parlàvem de què vol dir Caupunque?
Doncs és una transformació de Caupunque,
que vol dir ciutat en finés.
Ja ho hem dit abans, eh?
De fet, ara ho he d'explicar, mira, per dir alguna cosa, eh?
Però a mi tinc aquí l'autor de l'obra,
que és el Fito Conesa.
Fito, que tal, bona tarda.
Bona tarda.
I ell és el comissari, no?, el David Armengol.
Eh, no, el comissari...
I, sí, exacte, soc el comissari del projecte de Caupunque amb el Fito.
Ara ho deia, a més, ciutat en finés,
és el punt de partida, no?, d'això, d'aquesta exposició.
Sí, és una mena com un joc,
perquè el Caupunque vol dir ciutat en finés,
però Caupunque no vol dir res.
Però és una mena com Jumanji o Esmonka,
aquestes paraules que no són com un joc,
una llincama o alguna cosa així.
Tu jugues molt amb les paraules, no?, amb la teva obra.
Moltíssim, m'agrada molt dar-le vuelta a tot
i encontrar la palabra exacta que quiero utilizar
para decir algo en concreto, no?
El lenguaje a veces no funciona molt bé.
I també juguem amb les segones intencions, no?,
és a dir, que no és tot allò que sembla aparentment, no?,
sinó que té per allà un rerefons, no?, amb les seves exposicions.
Sí, de fet, en el cas del Fito, com ell deia,
treballa molt això, amb el doble sentit,
amb jugar amb l'ambigüedat del propi llenguatge.
I en aquest cas, com ella et deia, Caupunque és una paraula inventada,
però amb una càrrega seductora i lúdica,
que permetia classificar aquesta gran instal·lació,
que es pot veure al vestíbul de Caixa Fòrum,
i per parlar una mica de la construcció del lloc,
de la construcció de la ciutat o de l'entorn urbà,
que Caupunque al final és com un espai molt...
és difícil de reconèixer, però a la vegada és molt fàcil,
perquè és com un espai quotidià, urbà,
el que passa que he transformat en uns altres codis,
també plantejat des del Camp de l'Art,
però utilitzant uns altres elements
per parlar d'una mena d'urbanisme o d'entorn
que prioritza la càrrega efectiva i emocional
de relació amb l'entorn,
i no tant els aspectes més econòmics o polítics,
que són el que més o menys regeix l'urbanisme
en termes convencionals.
És una exposició que hi ha llums,
hi ha efectes sonors, hi ha moviment, hi ha tot, no?
Sí, era molt important el tema de la interacció amb el públic

però junts i puestos d'esta forma,
així com entre urbanística o pseudo-maquinària,
formen, doncs, això, el Camp Bunker.
Hi ha vulls que només s'emprenen la intimitat.
Estic llegint per aquí, no?
Això és l'eslògan d'un tanatori de Tarragona
que em vaig veure al periòdic
quan estava treballant en el muntatge
i m'ha fet una mica descontextualitzat.
És com...
Aquí, David, el fito socurra, no?
És a dir, que fa que el públic interactuï,
perquè aquí, clar, ara passem per aquí,
tu passes, encenen llums, no?
És a dir, ja sons...
Sí, de fet, també una de les premisses del projecte, no?
Quan ens van proposar de dur a terme aquesta intervenció
era que fos interactiu, no?
Que permetés una experiència pràctica
i directa amb el públic.
I, com tu deies, el fito socurra
en el sentit que és una gran instal·lació
on, a mesura que entres i participes,
sense donar-te compte, activa sons,
hi ha màquines, hi ha elements que has d'utilitzar, no?
I la veritat és que el capunt que comença a funcionar
a partir que apareix un usuari, no?
Que apareix un visitant, no?
Ara n'hi ha una, eh?
No, de fet, dos, no, tres, tres.
Sí, ara han arribat tres
que estan investigant una mica en una de les parts.
Home, de fet, que cridi molt l'atenció,
són tres crios petits.
Mira, mira, escolteu, eh?
És una mena de roda, és un marc a pas, o és que és això?
Sí, una mica com de marc a distància,
però puc anar endavant,
però també per atràs,
és això, és com el motriz de la màquina.
El que passa que està col·locat a l'altura de los niños,
entonces, como que...
Però veig que els agrada molt, eh, els crios?
Sí, m'anirà, ara veig que van...
Ara ja passen els números
i hi ha opció de volver para atrás, no?
És com...
Ah, és la segona lectura d'aquells que anem a marx, no?
Sí, sí.
De que sempre hi ha un caminada indeterminada, eh?
Sí, com un poco, sí.
Si quieres hacer o deshacer, no?
Una mica...
Escolteu-me, què passarà a les set de la tarda?
O què està passant ja?
Perquè a fer com tu hi ha entrevistes
estareu vosaltres dalt xerrant.
Feu molt atractiu pel públic, perquè vinguin.
Què passarà, David?
Doncs mira, a partir de la set
el que hem plantejat és una taula rodona
que es diu l'artista urbanista.
El títol seria aquest,
perquè intentem, doncs, explorar
tot aquest vincle amb l'urbanisme
que planteja el Fito.
Llavors estarem en la taula, doncs,
el Fito, com a artista.
Estarà...
Hem convidat l'Emil Rodríguez,
que és un arquitecte
que ha fet una interpretació
o farà una interpretació des de l'urbanisme
del treball del Fito, no?
Com utilitza...
certes capes i certes coses
que funcionen des de l'àmbit de l'urbanisme,
el Fito les trasllada al camp de l'art
i, bueno, i li dona la volta, no?
Les canvia.
Això a les set.
I després, tot just,
quan acabi la xerrada,
que serà molt...
Bueno, una xerrada també estaré jo,
estarem els tres xerrant una mica
sobre què és el Kaupunke
i què pretén el Kaupunke.
I després hi haurà una sessió de música
feta pel Fito,
que també treballa en l'àmbit
de la producció musical i sonora
i farà una sessió
on la ciutat serà l'eix principal,
serà el motor del relat, no?
I anirà posant cançons,
bueno, posant temes,
composicions musicals i imatges,
fent un diàleg entre imatge i so
sobre el concepte de ciutat.
Ara estem escoltant sons de fons
que són de l'exposició,
és a dir, que aquí hi ha molt d'element,
no passa desapercebuda.
La pròpia maquinària emiteix so
i se mescla una mica amb el so
que viene de la calle
i se crea com una sensació
una sensació un poc estranya, no?
Hace poc ha sonat un mòbil
i jo no sabia si era mi mòbil,
si era ahí o...
I és un poc també això, no?
Com jugar con los referentes generales
que todos conocemos,
o sea, como el imaginario sonoro colectivo
y eso y crear como unas nuevas sensaciones
de recorrido dentro de una sala de exposiciones.
Ara estava llegint allà al fons,
obrim més hores que l'OpenCore,
també surt per aquí, va passant,
toquem ferro, no?
Ha portat polèmica, això, no?
No, no, no,
és una frase que cogí el día de la inauguración
també, que alguien dijo,
y me pareció graciosa,
y aquí se pone...
I és veritat, eh?
No, no, sí, sí,
y todas las frases que aparecen aquí
i avui els que no m'examplen
amb la intimitat i tot això,
són frases que em van recolectar
de la gent que venia
i jo preguntava,
demanava que...
dime coses de Tarragona o no,
como anem a tocar ferro
i totes aquestes coses que jo no conocía,
però vi interessant meter-les
dentro d'aquestes pantalles de leds.
Vostres, sou de Barcelona,
no, els dos?
Sou de Barcelona, els meus dos.
Jo soc de Barcelona
i el fito és de Cartagena.
A Cartagena?
Vivo a Barcelona.
Bueno, doncs escoltem a tothom que vingui.
Home, a partir de les 7 de la tarda,
ara ja ho són,
a partir de les 7 de la tarda
que vinguin aquí al Caixa Fòrum,
al carrer Colom,
a dalt, a l'auditori,
no es farà aquí baix.
Abans que vinguin l'exposició,
que mira, mira, té molt d'èxit, eh?
Guaita, guaita.
Ara estan experimentant en la mostra
que vinguin
i que tindran aquest diàleg compartit.
A partir de les 7 i a les 8
hi haurà aquesta part més musical,
també carrega del fito,
amb aquest caupunque de fons,
que és el motiu de aquesta exposició
i també d'aquest acte d'avui aquí al Caixa Fòrum.
Fito, David, gràcies.
A vosaltres.
Gràcies a tu.
I que vagi bé.
Gràcies.