És la una del migdia, en 10 minuts, ja saludem Carles Marqués,
director de Caixa Fòrum Tarragona. Carles, molt bon dia.
Molt bon dia.
La setmana passada no et vam posar a falta perquè vas portar el justificant.
Exactament.
La teva companya a substituir-te, et va fer quedar bé.
Espero que no ho fes massa bé perquè aleshores voldrà dir que potser perdo el lloc.
No ho sé, no ho sé, però jo crec que som molt de compartir nosaltres, ja ho saps.
En fi, tenim el Carles Marqués, però com cada setmana també tenim un convidat.
Immediatament el saludarem, pensem que aquesta setmana hi ha diferents activitats,
cicles ja posats en marxa, com el de la felicitat, que ens encanta,
però també hi ha alguna novetat que no surt en programa amb un nom propi destacadíssim,
Valentí Fuster, i tot un seguit d'activitats d'aquelles més silencioses
que es fan al Caixa Fòrum, relacionades amb els nens, amb els joves, amb els adolescents.
I tant, sí, perquè als matins hi ha vida.
Ara he vingut que hi havia un concert, el col·leccionista de paisatges,
que es va fer per tothom, vaja, un concert familiar,
però per tot el públic aquest diumenge,
però és que aquest matí i demà al matí el tornem a fer.
Vull dir, hi ha una vida interior que a vegades,
clar, com que no surt a l'agenda, se'ns escapa, però és molt important.
I nosaltres ara el que volem fer és saludar-lo a través del telèfon,
no ho podem fer d'una altra manera, Marcelí Borrell.
Aquells que tenen oportunitat, gran oportunitat,
de gaudir de matinals de cinema al Caixa Fòrum,
segur que saben qui és, Marcelí Borrell,
i fem una mica de currículum, però molt breu,
va ser cofundador i director del Cine Club Lesk.
Ell actualment és el coordinador, presentador d'aquestes matinals de cinema,
i parlem de cinema de la Fundació La Caixa, del Caixa Fòrum,
i és crític cinematogràfic al diari La Mañana de Lleida.
Ell és el responsable que un matí qualsevol d'una setmana
ens podem trobar davant d'una pantalla amb pel·lícules tan meravelloses
com la que vam projectar la setmana passada de Los Limoneros,
per posar algun exemple.
Marcelí Borrell, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Matinals de cinema i, a més, amb posterior col·loqui.
Això és un luxe.
Bé, potser sí que ho és,
però bé, el Matinals de Cinema té una filosofia prou clara com és,
d'alguna manera, proposar una manera diferent de mirar cinema.
És a dir, que quan ens asseiem davant de la pantalla,
la veïna ens deixem portar,
però al Matinals de Cinema volem que això passi,
però després volem que la gent
ens entrem en un torn de col·loqui
on, d'alguna manera,
responem a les preguntes que tota pel·lícula planteja.
Perquè projectem unes pel·lícules
amb una qualitat artística contrastada,
però, a més, el que volem és que siguin pel·lícules
que plantegin preguntes més que donin respostes.
Sempre és més important el plantejament de la pregunta,
que no pas la resposta en qualsevol àmbit del coneixement, segurament.
De totes maneres, Marcelí, per això,
s'ha de tenir una miqueta de fons d'armari,
una intuïció, un sentit, una experiència,
diguem-li com vulguem,
per saber triar aquells títols.
Nosaltres, que cada setmana abondem
i ho anunciem a les agendes del Caixa Fòrum,
la veritat és que són títols que no són desconeguts,
però són d'aquells que probablement
o no han passat o han passat força desapercebuts
a les sales comercials.
Sí, sí, és cert.
Malauradament, les cartelleres,
el cinema dominant a les cartelleres comercials
és un cinema que tira més a l'espectacle
que no pas a la reflexió sobre temes importants
que afecten a qualsevol ciutadà i ciutadana
que va al cine.
Clar, llavors, un dels reptes de la programació
és buscar un seguit de pel·lícules
i aquí podríem dir que potser és l'encert
que tenim a matinals de cinema
és que una pel·lícula il·lumina l'altra.
És a dir, que l'un ens porta a l'altre
i tot seguit,
o l'aficionat i l'aficionada que hagi vingut a matinals de cinema,
ho comentàvem l'altre dia,
tindrà un bagatge a nivell temàtic
i fins i tot que aquesta podríem dir
que és l'excipient de matinals de cinema.
El que està més amagat
és que tot mirant cinema
aprenem a veure cinema.
No es tracta d'enyorar altres temps,
la societat canvia, lògicament,
les expectatives de lleure,
les eines amb les quals treballa la cultura,
tot plegat ha canviat,
però la veritat és que aquesta fórmula
del cinefòrum, del cineclub de tota la vida,
no calia que es perdés segurament
per molt que evolucionem.
Jo recordo, perquè a més ha estat magnífica
la feina que han fet durant dècades,
el cineclub del Centre de Lectura de Reus,
històric,
eren sessions realment brillants,
però no eren sessions,
mira, el cineclub,
amb aquella cosa que a vegades
se li donava el punt pejoratiu,
no ens equivoquem,
no era allò,
gaudir de la pel·lícula
i després el mateix que faríem,
anar a una sala comercial
amb els amics corrents i camí del cotxe,
però amb altres persones
que aportaven les seves idees.
Aquest tipus d'activitat
no s'ho vinteja ja, no, Marcelí?
No, i no entenc per què,
perquè precisament vivim
amb una democràcia
que encara s'estan encipients
i tenim en compte
que després del franquisme,
que és com va ser el moment
pletòric dels cineclubs,
sembla com si la societat
ja hagi arribat,
ja hagi fet els euros
i hagi ja dominat una cosa
que penso que és molt important
i que aquí està el kit
de la qüestió de matinal de cinema,
que és parlar en públic
del que has vist.
És a dir,
que la meva feina
com a presentador
i després conductor
del col·loqui
és més fer preguntes
perquè no hi ha cap certesa
ni cap veritat absoluta
i que la gent argumenti.
Jo penso que
si hi hagués més hàbit
en parlar davant d'un públic
que sempre tenim una certa vergonya
i expressar les nostres opinions
argumentant-les,
l'altre dia ho comentava
en la pel·lícula,
la sessió,
possiblement
certes violències de gènere
no es produirien.
Jo crec que,
i bé,
és lleig que dir-ho així,
més que creure,
penso,
creure és una altra cosa,
que li devem molt
als cineclubs
en aquest país
a determinades generacions
perquè han estat mestres
de moltes coses
i hem descobert
moltes coses
a través d'aquells cineclubs
de diumenges
i de dissabte
amb aquest posterior col·loqui
que ara comentaves.
i sembla que
ho hem deixat enrere
com si no haguessin existit,
no?
I darrere d'aquests cineclubs
hi ha hagut persones
localment molt brillants,
segurament.
Sí,
evidentment
el cineclub
va estar,
i en volguts ja
els fa encara continuar
com una mena de viver
d'autèntics
aficionats al cineva,
però hi ha una mica
potser més enllà
de la típica figura
del cinèfil
que se sap
noms
i repartiments
complets de pel·lícules,
sinó
anar una mica més
del que
tota pel·lícula,
tota bona pel·lícula és,
perquè el cinema
ens agradi,
no?
És una escola de vida
i de sentiments.
Però ara també,
i aquí està el gran kit
de la qüestió,
que és el que comentàvem,
que és una fórmula
que no s'hauria d'haver perdut,
també és una tribuna lliure
on la gent
on la gent
expressem
en funció
del que hem vist
a la pantalla
i la connectem
amb la realitat
immediata i quotidiana
que tenim.
Vull dir que
és una fórmula
que a matinals de cinema
ens està donant
força resultat
i que ja que parlem
de Cineclub,
que era
que era l'espai
on es podia fer
aquesta feina,
doncs malauradament
s'ha perdut,
però bueno,
a matinals de cinema
d'alguna manera
ho ha recuperat.
Ens aprofitem
que el tenim
a l'altre costat
de Fil Telefònic
perquè ens comentis
una mica
la pel·lícula
d'aquesta setmana.
No ho farem
cada setmana,
no et trucarem
perquè ens la comentis,
però avui fem
una excepció,
què et sembla?
Bé, bé, bé,
molt fantàstic.
La pel·lícula
d'aquesta setmana,
curiosament,
això ho fem
a Tarragonels dimarts,
però demà
canviem de data
i la pel·lícula
que havíem de projectar
demà
la projectem dijous,
és a dir,
els matinals de cinema
es fan els dimarts,
però excepcionalment
aquesta setmana
seran dijous.
Marceli,
deixa'm que t'interrompeixo
un segon
i si,
deixa'm donar un toc local,
si es fa dimarts
i dijous
és per una raó,
dimarts o dijous
en aquest cas,
és perquè és el dia
que es fa
el marcadet
a la RAM,
la Nova
i vam considerar
que era un dia
que portava
especialment
persones
al centre
de la ciutat
i que també
estava bé
connectar
amb una tradició local
com és aquesta.
Dit això,
jo ja m'esborro.
Aquesta acutació.
Díga'ns,
diga'ns,
Marcelí.
No,
això,
doncs que,
bé,
també material de cinema,
potser estaria
de dir-ho,
dins d'aquesta fórmula
de veure pel·lícules
i comentar-les i comentar-les.
També,
la part important que té
i és una mica
excepcionari,
una mica,
una rara,
ha vist,
és que trenca
amb l'àvit
que normalment
hem d'esperar
que arribi la tarda-nit
per anar al cinema.
Matinals de cinema
no cal que esperis
la que arribi la tarda-nit.
A les deu i mitja del matí
és una bona manera
de començar el dia
veient una bona pel·lícula
que et deixa ja
en una situació
més oberta
però com per plaer
de la jornada.
Clar,
això possiblement
en d'altres temps
hauria estat més complicat
però avui
els hàbits
i els costums laborals
han canviat
i hi ha més flexibilitat laboral,
estudiants,
fins i tot gent
que està a l'atur,
vull dir,
fan que les sessions
tinguin aquesta vessant
que potser
algun exhibidor comercial
ho hauria de tindre en compte
que avui
no cal esperar
possiblement a la taula
per anar al cinema.
Bé,
fet aquest incís,
la pel·lícula
d'aquest dijous
és una pel·lícula australiana
i es diu
Ginda Vine
i és una pel·lícula
que també planteja
com acostumem a fer
temes prou importants
com el sentiment de culpa.
Hi ha una cosa
també molt maca
que el títol
de la pel·lícula
és el nom
d'un poble
que va desaparèixer
sota les aigües
com ha passat
a Mequinança
al Baix,
al Baix Cinca.
És a dir,
és un poble fantasma
on és d'haver
una situació
d'un crim
que això
convulsa
a tota la població
i genera
una quantitat
gairebé
per generació
o per reacció espontània
de problemes
dins dels matrimonis
i els pares
i els fills.
És a dir,
que la pel·lícula
seria com una mena
de thriller
però alhora
també
poe dins
del món familiar
i matrimonial.
Doncs la veurem
aquest dijous
i després
espero que
siguem capaços
de fer les preguntes
a dia
per treure el màxim profit.
Marcel Iborrell,
un plaer,
moltes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Gràcies a vosaltres.
Adeu,
si ja,
molt bon dia.
Fins que vulgueu.
Adeu.
Doncs tenim aquesta projecció,
dijous,
recordem-ho,
i hi ha altres activitats
fora de programa.
Exactament,
sí,
perquè allò que passa
a vegades
és que apareixen
o aprofites
possibilitats
que et surten.
Si et sembla,
això
ho deixem per d'aquí
un moment
perquè abans
voldria parlar
de la conferència
de demà,
parlaves del cicle
de la felicitat,
no és el meu
François Gilion,
hi ha traducs
simultàniament,
no patiu,
vull dir,
no cal que...
D'aquests senyors franceses.
D'aquests senyors franceses,
exactament,
sí,
per això que ja suposo
que per el que he comentat
ja...
El tema no és fàcil,
és parlar de la felicitat.
Felicitat o despossació,
ell és professor
a la Universitat de París
d'Hiteró
i membre
de l'Institut Universitari
de França
i així com us comentava
l'altre dia
que vam començar
una mica
amb dues conferències
que serien
l'altra cara
o que serien...
Bueno,
mirar-los en un sentit
tordocs
o poc...
o poc contemplatiu,
doncs ara sí
que anem més
a la...
i a cavalquem,
diguéssim,
en direcció
cap a la felicitat.
Aleshores,
no ho diria la vida,
vull dir,
allò,
omplir la vida
d'experiències
satisfaents
per,
bueno,
per adquirir
la felicitat.
Què passa quan diuen,
no aquí en aquest cas,
en general,
quan diuen,
això,
oh,
això dius,
ja està,
ja he de triar,
ja l'hem liat,
eh?
Bueno...
Però,
escolta,
si s'ha de triar,
es tria,
el cas és ser feliços,
no?
D'això es tracta.
Home,
ell,
això,
bé,
parla des de...
exemples,
des de la cultura xinesa,
les proposacions filosòfiques
d'Europa,
és a dir,
totes les cultures,
tota la humanitat,
cercen d'alguna manera
la felicitat.
Però,
ell comenta que Occident
encara continua
dins del registre
de la possessió,
és a dir,
què tenim,
no?
Vull dir,
o sigui,
som feliços
quan posseïm.
Posseïm coses,
persones,
és a dir,
evidentment,
tota la publicitat
i tot plegat
va per aquí
i amb aquesta dicotomia
que ell expressa
es posiciona,
és a dir,
és un o,
però que és evident,
saps que hi ha títols aquests
que diuen tal o tal
però tu ja veus
de què va l'autor.
És pura retòrica.
Exactament,
aquest cas va cap a la despossessió,
és a dir,
com es contempla
les cultures xineses,
on el budisme...
que no cal tenir
tantes coses,
Carles,
que no cal tenir
tantes coses,
si només tenim dos peus
perquè volem 25 perills
de sabates,
si fóssim com uns 100 peus
sí que els faríem servir
de moment.
En fi,
és una de les cites
que tenim al Caixa Fòrum,
hi ha altres?
Exactament,
i aquesta que comentaves
que no està programada,
que no estava posada
a l'agenda
i que ens ha vingut així
com caiguda del cel,
francament,
i per això
ho hem aprofitat,
és que Valentí Fuster
serà a Barcelona
el dijous 12,
a dos quarts de vuit,
19.30,
recordeu que
Ciutat Gran
van una mica més tard
que aquí,
una mitja horeta,
i aleshores
és una videoconferència,
però no us espanteu
perquè cada cop
això és la videoconferència
nosaltres la tenim més per la mà,
segurament es podrà preguntar
al final,
vull dir que
val la pena,
Valentí Fuster,
recordem el cardiòleg
amb realment
una absoluta eminència
a nivell internacional
en la matèria
i que evidentment
parlarà sobre la salut
i podrem escoltar-lo.
I diumenge,
finalment,
Arts Escèniques Familiars,
Eugenio Navarro
amb la companyia
La Puntual
amb l'espectacle
Trinosèria,
que és,
vaig a buscar un paper
perquè així tampoc
semblarà que jo m'ho sé
m'ho sé tot.
És impossible saber-ho tot
sempre, Carles.
Exactament,
no, no,
afortunadament.
Absolutament.
Afortunadament.
Doncs això,
Trinosèria
és un lloc misteriós,
un món secret
que està amagat
entre les tramoyes
del teatre,
entre corrioles,
cordes i decorats
vells,
és a dir,
que els que us agrada
el teatre
o voleu
que els vostres,
la vostra canalla
des de petita
ja vegi teatre,
doncs aquí jo crec
que entrarem
per la porta
de darrere.
I allò que deies
dels tallers,
em penso que aquesta
setmana i la que ve
tenia uns tallers
sobre violència de gènere
pels més jovenets,
ja parlarem.
Tot aquest mes
hi ha diverses activitats
al voltant
de la violència,
recordem,
ara no recordo quin dia és,
però és el dia
d'entrenar contra
la violència de gènere
i això també
prometo mirar-m'ho
pel pròxim dia,
que aquest mes
per nosaltres
culmina amb un taller familiar
que es farà
el dia 29 de novembre,
no cal que us apunteu,
i ho recordarem
aquella setmana,
per exemple,
però que allò que dèiem,
el que no veu el públic
que són les activitats
pedagògiques,
només ho veuen
les escoles
que ho coneixen,
durant aquesta setmana
i l'avinent
fem un taller
sobre la violència
de gènere
que bé,
que creiem
que és interessant
i si en voleu parlar un dia,
doncs escolta'm,
sereu benvinguts.
Doncs hi anirem,
eh?
Sí, cal.
Carles Marqués,
moltíssimes gràcies,
bona setmana
i si em permets
queden cinc minuts
perquè siguin dos quarts de dues
he de saludar un parent teu.
molt bé.