Ferran, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Avui parlem dels peixos litorals, i ho hem hagut d'acotar,
perquè, clar, si ens endinsem en blanc costó pel fons marí no ens ho acabaríem, no, Ferran?
Sí, avui havia escollit amb una...
Bueno, primer volia parlar sobre els peixos marins,
però com sempre ens allarguem tant i tenim tantes coses a explicar,
m'he dit, em quedaré només amb el llobarro i no podré avançar més.
Llavors, he pensat de parlar d'uns peixets que viuen a cavall entre el mar i l'aigua dolça,
que els salobrars, però són peixos petits, poc coneguts,
tenim tres espècies només, estan en greu perill perquè s'ha perdut l'hàbitat,
perquè s'han introduït peixos d'altres llocs que els han fet molt de mal.
Llavors, volia, doncs, bueno, això, centrar-los, parlar una mica sobre com és la seva casa
i quins són els seus valors, perquè aquesta curiositat que l'aigua sigui salobra,
això fa que tant els espais com les plantes com els animals siguin curiosos
i només es trobin allà, hem de parlar que quan més especialista sigui l'animal o la planta,
més delicat és.
Clar. I aquí, aleshores, el seu habitat normal són aigua molls i espais així?
Sí.
O també viuen a la línia de la costa així com a més propera?
Exacte. Viuen a tocar amb el mar, però viuen en llocs on,
per un tema de freàtic, per un tema de pluges, fins i tot hi ha vegades que hi ha surgències d'aigua
o fins i tot rieres que aporten aigua dolça,
el que fa és que aquesta aigua s'acumula,
però a l'hivern, especialment quan hi ha engeventades, el mar entra.
Llavors, el que fa és salinitzar.
Durant molt de temps, aquests espais es conformen amb unes condicions físiques i químiques
totalment diferents a les que hi ha al mar i a les que trobaríem, per exemple, amb un riu
o amb aigües continentals i fa que aquests peixos s'adaptin perfectament a aquesta salinitat,
a aquest gradient que no arriba a ser aigua salada,
però que sense aquest punt de salinitat no podríem viure.
Clar, aleshores no són aquells peixets que a vegades hi ha determinats moments
quan les platges estan estupendes d'aquí Tarragona, a la platja llarga, per exemple,
que poses els peus a la voreta i jo, ai, que veus quatre peixets, no són aquests.
No.
Aquests són de costa.
Són de costa, són d'aigua salada, són alavins,
són peixos de moltes espècies que s'apropen a aigües poc profundes
on tenen aliment i saben que no poden ser atacats per altres peixos més grans.
I aquests, no, aquests són peixos molt modestos que viuen a aigua molls
que puguem, per reconèixer una mica els espais, no?
Per exemple, a Torredambarra...
Que encara en queden, aigua molls.
Sí, que encara en queden, al Delta de l'Ebre,
a l'antiga Sèquia Major de Vilaseca i Salou, eh?
Serien aquests espais litorals...
Per la zona del Francolí no trobaríem peixets d'aquests, però a algun punt no.
No, ara mateix no. Si ens remuntem al segle XVI, XVII,
quan la costa estava ben conservada, però que era molt difícil viure,
hem de pensar que des de la desembocadura del riu Francolí fins al cap de Salou
es podien anar amb barca, eh?
No pel mar, eh? Sinó per l'interior.
Ja, ja.
Tipo, saps, aquestes barques de per...
Costa molt de creure, eh?
Costa molt de creure.
Costa molt de creure.
Aquestes barques que porten perxes, saps?
Com el Delta de l'Ebre, per anar pels riuamolls, són barquetes...
Tipo llaguts, llaguters...
Sí, que tenen una quilla plana, eh?
Sí, sí, sí.
Que van per poca fundaira, perquè eren espais amb aigües poc profundes,
en aigües someres, que diuen en castellà,
però podíem anar des del Francolí fins al cap de Salou.
Això són molts quilòmetres, eh?
Hem de pensar que totes aquestes zones estaven totalment inundades,
que eren zones insalobres,
insalobres perquè havia una gran quantitat de mosquit, eh?
Hem de pensar que...
Havien dos perills bàsics.
Hem de pensar que viure en aquestes zones properes al mar,
amb aquests aigüamolls...
Teníem dos perills.
Un que venia per mar i un altre que hi vivia amb aquest tipus d'aigües.
El que venia per mar eren els pirates barbarecs,
que venien bàsicament de la zona de Turquia i Nord-Àfrica.
Arrasaven amb tot, eh?
Que es dedicaven a atacar masies i pobles litorals,
d'això, aquestes torres de vigilància que estan connectades,
que podem veure per tota la costa mediterrània...
I des de la Mura fins a...
Sí, sí, sí.
I que estan connectades entre elles,
que buscaven aquests llocs elevats
i que es comunicaven, doncs, bàsicament amb fum.
Eren torres fortificades.
Hi ha una molt curiosa, per exemple,
doncs a Vilaseca, que és la Torre d'Andolça.
Ara un bonic parc.
Ara un bonic parc.
Es fan activitats.
Sí, sí.
Què ho havia de dir?
Restaurat.
Hem de pensar que antigament era un abocador a l'era lliure
i es va restaurar, s'ha fet unes llacunes, també.
Allà són les curses de cavall per Sant Antoni.
Exactament, sí.
Per Sant Antoni és quan fan aquestes curses.
És un exemple, no?, de restauració i d'ús públic d'un espai com aquest.
Llavors, aquestes torres estaven connectades entre elles
per vigilar l'entrada d'aquests pirates.
I l'altre era, bueno, doncs, el mosquit a moltes espècies,
però l'amofel és aquest mosquit que transmet el paludisme.
Déu-n'hi-do.
Per tant, res a veure amb el mosquit tigre ni amb la mosca negra,
que tothom està espantat ara.
No, no, no, no.
I, bueno, explicar que quan havien...
Es podien crear epidèmies de paludisme en aquesta època d'aigües,
que corrien o no corrien, no?,
que creaven aquests espais de mosquit.
Sí, hem de pensar que els nens i els avis,
i fins i tot en èpoques...
Jo recordo llegir un llibre sobre la mora
i parlava sobre els poblaments a la mora
i tamarit que podien arribar al 60% de mortalitat.
Clar, clar.
O sigui, pobles totalment...
Una epidèmia de paludisme era mortal.
Sí, sí, totalment en febres i totalment esquilmats.
Llavors, era molt complicat viure en aquests espais.
Eren on vivien, doncs, aquests...
on vivien i en alguns llocs on viuen aquests patxets
que tenien aquesta funció.
O sigui, aquests...
Per tant, era complicat per a la gent,
pel fartet i el punxos i tot això?
No, no, no, no.
Eren el moment més gloriós de la història d'aquests peixos, segurament, no?
Sí, sí, perquè eren...
Estaven inundats quasi ben bé durant tot l'any,
perquè hi havia molt de nutrient,
perquè hi havia moltes larves d'insectes
i són, bueno, una mica on podien fer el seu cicle vital
que ara en parlarem, que és molt curiós, no?
No, doncs, són tres peixets,
i el fartet, el punxos i en falta un altre, no?
I el samaruc.
El samaruc, això mateix.
Parlem-ne d'aquests espècies, d'aquests animalons,
perquè tenen uns cicles vitals molt, molt curiosos, no?
Aquests peixos eren comuns fins a finals del segle XX,
molt comuns.
Com es va combatre especialment el peludisme
i el risc que fossin aquests llocs sense l'obra
on no es pogués viure?
Bàsicament, el que es va fer des del segle XVII, XVIII, XIX,
és assecar, eh?
Es va colmar de terra, es van assecar aquests llocs,
sistemàticament.
En principi, la idea era...
Aquí tenim una fotografia del fartet.
En principi era, precisament,
justament per això,
per intentar evitar les epidèmies de peludisme.
Sí, guanyar aquests espais
moltes vegades per conrear,
però bàsicament per previndre
que no haguessin aquestes epidèmies
tan fulminants, no?
Aquí tens una foto...
Una foto, sí?
...d'un fartet femella.
I per què ho saps, que és femella?
És femella perquè les femelles
són més amples, tenen més panxa
i el disseny que tenen és puntejat.
Si m'ensenyes alguna fotografia més,
veurem algun mascle, que són de color blau
i tenen ratlles paral·leles,
tenen uns colors blaus quan estan en zel.
El senyor Google, ràpidament, a veure...
Probablement aquest...
El primer, potser sí que és mascle.
Aquella foto és meva.
Què em dius ara?
La tercera.
La tercera és teva?
Home, doncs posem una del Ferran.
Sí, no recordo malament, vaja.
Ara, a veure si l'amplies.
Sí, aquesta foto és meva.
M'ha ampliada.
No, perfecte.
Ah, doncs es nota molt la diferència.
Vostès busquin, eh?
Posa'm fartet i del mascle a la família ja...
Mira, sí, està assignat Ferran Aguilar, Esteve.
Veus?
Està el senyor Google també, el Ferran, només faltaria.
Doncs sí, sí que es nota la diferència.
És un peixet que té...
El dimorfisme sexual és molt clar.
Molt acusat, eh?
Molt.
I més amb cel, durant el mes de maig i lluny, ara, fins i tot et diria que arriben a uns colors lilosos i blaus preciosos.
Famelles més rodonxones i els mascles més primets, veus?
Sí.
Llavors, el mascle, ara, és fàcil veure's com fan una mena de dansa, comencen a vibrar al voltant de la femella,
per obligar-la donant uns cops a la panxa perquè deixin els ous entre les plantes aquàtiques.
Quina és la curiositat bàsica?
Bé, una curiositat que cal explicar.
Aquests peixos viuen amb aigües a l'obra, això vol dir que tenen un percentatge de serenitat.
Això fa que altres peixos no puguin entrar en competència amb ells.
i estan amb aigües temporals. Això vol dir que s'asseca.
Clar, què passa? Com és que s'asseca? Es moren els peixos i quan torna a ploure o entra aigua del mar, tornen a aparèixer.
Van al mar, pugen els rius...
I què fan durant aquest període?
Què fan? Bé, el que fan és ficar molts ous.
Aquests ous resten amagats entre la vegetació aquàtica que s'asseca, entre els llims.
necessita una humitat, no es pot assecar del tot, i es produeix un fenomen que es diu criptobiosis.
Cripto ve de cripta perquè s'enquista l'ou i l'ou resta saletargat, amagat entre la vegetació humida, entre els llims, fins que torna a aparèixer l'aigua.
Quan torna a aparèixer l'aigua, aquests petits ous a la vins el que fan és néixer.
Deixa'm fer una falca.
Sí.
Aprofito. A veure, quan anem, per exemple, a aiguamolls de Torre d'en Barra, que estan una mica acutats perquè la gent no trepitgi aquell territori,
i passem de tot i entrem amb la bicicleta o entrem caminant, això no és res.
Imaginin-se, i jo m'acabo de donar ara, la barbaritat que estem cometent si estem trepitjant aquests aiguamolls,
que específicament diuen que no trepitgem, ens estem carregant tots els ous d'Alfertet, segurament, no?
Bé, però a banda d'això, això que sí és possible, a banda és especialment per la regressió tan brutal de la costa,
i volia fer esment, i referint-me a la zona de la Pineda, saps que hi ha una zona coneguda que es diu el Pineda en perroquet,
són uns pins pinyoners, aquests pins enormes...
Clàssics.
Sí, aquests pins pinyoners són plantats pels pallesos, fa aproximadament, hi ha alguns que poden tindre entre els 80 i 60 anys,
per què? Perquè hi havia excés de sorra.
La sorra, de les dunes que hi havia, tots els cordons d'unars, perdó, que hi havia des de la part de la laboral fins al cap de Salou,
el que feien era colmatar els conreus.
Hem de pensar que quan hi havia temporals, la sorra entrava fins a dos quilòmetres a l'interior i colgava els sorts.
O sigui, estem parlant de...
Dos quilòmetres.
Dos quilòmetres. Clar, quina és l'acció humana i aquesta empremta humana que s'ha deixat era plantar pins pinyoners que viuen als sorrals
perquè fixessin aquesta sorra. Això ve a compte del que estaves comentant, que aquests ambients, aquestes espècies...
Són molt sensibles.
No cal ser radical, però senzillament no trepitjant-nos.
Mira, una altra foto teva.
Una altra foto meva, sí.
Del punxós.
Del punxós, sí.
Doncs és perquè aquests espais cada cop són més sensibles, no?
I perquè per un tema d'erosió, pel canvi climàtic, per tot això, per aquesta pèrdua de sediment,
fa que aquests animals estiguin en greu perill.
Pregunta lletja i sense cap intencionalitat, Ferran, de veritat, que ho dic amb tota la innocència del món.
Aquests peixos es mengen?
No, aquests peixos no...
Són com d'adorno, com si diguéssim, no?
Són peixos molt petits que arriben com a molt, com a molt, els 4, 5, 6 centímetres...
No, mana, per favor, per favor.
No tenen cap utilitat gastronòmica.
Abans parlaves del llobarro i dius, escolta, per molt naturalistes que siguen, perdona que t'ho digui,
però han de menjar peix, que és molt saludable, eh?
Però, en canvi, tenen un paper transcendent.
Ara ja parlem del punxós?
Sí, no, dels 3.
Dels 3.
És que, en el cas de l'anguila, que sabem que fa un cicle vital, que va al mar,
els alevins de l'anguila viuen al mar i retornen,
les anguiles comparteixen espai amb aquests peixos
i aquests peixos serveixen d'aliment per a les anguiles.
Llavors, clar, si no hi són, no troben aliment.
Clar, clar.
Especialment els adults.
Anem al punxós.
El nom de punxós li ve perquè té unes petites espinetes.
Aquestes espinetes de dalt, no?
Sí, tenen 3, que s'arissen.
És un peix bastant oci, o sigui que té una mena com de protecció òssea,
és molt dur, d'acord?
Una de les curiositats que té és a nivell de comportament,
perquè el mascle construeix un niu d'herbes pedretes
i petites branquetes dintre de l'aigua.
Un niu, fa un niu.
Amb la boca, clar, com els ocells.
Com els ocells, amb la boca, va construint aquest niu
perquè buscarà una femella que passi per aquest niu,
fa com una mena com de túnel,
perquè passi per allà, deixi els sous a dintre
i ell després passi després i els pugui fecundar.
I aquests sous queden protegits.
Té organitzats, no?
Sí, sí, a més, tenen una parella estable,
que és la femella que fa...
La que entra al túnel.
És la que entra al túnel.
Sempre la mateixa, doncs.
Sempre la mateixa, i ell protegeix i patrulla sempre
al voltant d'aquest niu.
Aquests comportaments dels peixos són tan sorprenents, no?
Sí.
Però molt sorprenents, eh?
Sí, sí.
A més, si amb el fartet havia un dimorfisme sexual bastant acusat,
amb el punxó s'acaba més.
La femella és d'un color veig, d'un color marró, molt apagat,
i el mascle, quan està en cel, es fica amb tota la panxa de color vermellós,
i l'altra part del cos, o sigui, el que seria el jo, amb les saletes...
Un color platejat i verdós.
Un color platejat, verdós, blau, fins i tot.
És un peix molt curiós, que antigament el podíem trobar a la sèquia major de la Pineda,
però que està extinguit ara mateix.
I segurament el fartet també.
I ara explicarem una miqueta per què, no?
Tenim un altre, que és el samaruc.
El samaruc.
Samaruc, això.
El samaruc és de la mateixa família que el fartet, és un ciprinodòntit.
És més comú a la zona de, podríem dir, de la zona de llevant,
el trobaríem a València, a l'albufera.
És una mica més gran.
També, si t'hi fixes en aquestes fotografies, veuràs que el disseny és similar.
amb aquestes ratlletes transversals, és una mica més rebeçut, no és tan estilitzat.
És com a més cilíndric.
Sí.
Ocupa no zones tan salines com el fartet, però és un ocell...
Ai, perdó, és un peix més gran i que també serveix com a aliment a molts ocells aquàtics.
Això és el que volia dir, que al ser més gran pot arribar fins als 7, 8, 9 centímetres,
doncs és aliment per tots els ocells que viuen a les zones litorals,
però més d'interior on hi ha més aport d'aigua dolça que no pas d'aigua salada.
I Ferran, per què dius que hi ha llocs que ja s'han extingit completament?
A veure, bàsicament per dues coses.
Una és perquè ens hem carregat el litoral, perquè hem destruït aquestes platges naturals,
perquè els muntanyans, perquè els celebrats han acabat sent dessecats o han sigut víctimes del ciment,
perquè han sigut ocupats per camps de golf, per parcs temàtics, això és així.
I hi ha altres llocs on es podia fer aquesta cosa?
És que no és que estiguis en contra de que es faci res,
però a veure, una bona planificació no necessàriament has de destruir tota aquesta...
No, al nostre país hem perdut...
Hi ha molts països que es desenvolupen urbanísticament en condicions, no?
Exactament, hem perdut ocasions històriques per crear parcs ecohistòrics,
per crear reserves.
Hem de pensar que aquest paisatge, aquest patrimoni nostre,
i això ja vam comentar el programa passat o l'altre,
són paisatges que tenen un valor econòmic únic,
que són rentables, que no coneixen de crisis econòmiques,
si un cuida el seu paisatge sempre té un patrimoni allà que pot utilitzar a nivell turístic,
a nivell cultural, de moltes maneres.
Aquest ha sigut un dels problemes perquè hagin perdut aquestes poblacions,
i aquestes espècies,
i l'altre és la introducció d'espècies al·lòctones,
de peixos i animals d'altres països que s'han introduït...
De quina manera?
De quina manera?
Doncs moltes vegades per un interès econòmic, per un accident,
perquè no coneixem encara bé com funcionen els nostres ecosistemes
i sempre pensem que el de fora és millor que el d'aquí.
I llavors, per exemple, el cas de la gambúcia,
un peix americà que es reprodueix molt ràpidament
i que ha aniquilat les poblacions de peixes autòctons.
Com és que competeix tant aquest peix?
Doncs competeix perquè aquest peix és vivípar
i el nostre fartet o les nostres espècies fica ous.
Campanyes no hi caben, no?, per recuperar,
perquè com no tenim l'espai on han de viure, doncs ens quedem...
És molt complicat.
Sempre ens quedaran les teves fotografies i les altres
que per poder contemplar aquests peixets...
Fernà Aguilar, com sempre, un pla hem après moltíssim
i si no hi ha novetat, t'esperem la propera setmana.
Molt bé, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tu, adeu-siau.
Josep Soñé, quin estrès que portes a sobre, no?
És que vinc a parlar amb l'alcalde.
Amb quin alcalde?
El de Pratdip, mira, el de Pratdip.
Ai, el de Pratdip, que bonic.
Festa Santa Marina el 18 de juliol, a l'Ermita, preciosa.
Mira que és bonic, Pratdip.
Però avui no anirem a Pratdip, avui anem a un altre poble.
Avui anem a Vallmoll, una mica més a prop.
Sí.
Pobl de coques també, no?
I de mobles.
De mobles.
I mira, m'ha dit que té un allar d'infants,
un allar d'infants, una indústria...
Sí, perquè si només n'hi va un nen, no s'ho rentava.
No, no, però amb una fàbrica,
i a l'hora hem ficat un allar d'infants per la fàbrica.
Està molt bé.
Ah, molt bé, mira, eh?
I això a Vallmoll, eh?
Que n'aprenguin els altres.
Vinga.
Doncs avui parlem de Vallmoll, és el poble a la proposta d'avui,
el poble a la coneixerem.
A l'obertura del programa parlarem de l'Institut Gaudí i la Construcció.
Fan una exposició?
L'exposició dels 20 anys, aquí a Tarragona,
concretament al Tinc Lado, des de la Moll de Costa, fins diumenge.
En parlem amb el gerent de l'Institut, amb en Carles Ortega.