Els dimícres, a aquesta hora del matí,
reservem una estona per curar-nos en salut,
per fer una mirada allò que sovint diem salut comunitària.
En aquest sentit, avui volem parlar dels maltractaments,
els nens i nenes, els menors, i ara ho dèiem, al sumari,
creiem que és important parlar-ne en fred
quan no hi ha una notícia que desperta la nostra emocionalitat del moment
i després ens fa oblidar que hi ha moltes criatures
que de forma silenciosa pateixen maltractaments en l'àmbit de la llar.
Es parla molt, lògicament,
perquè la realitat és molt la lletja del maltractament a les dones.
No oblidem que al costat d'una dona maltractada,
normalment i generalment també hi ha criatures maltractades,
però també hi ha aquell vessant del maltractament reiterat
per acció o fins i tot per omissió.
De tot plegat parlem, avui ho fem amb el doctor de l'hospital,
de la xarxa de l'Hospital de Santa Tecla,
el doctor Javier Oliach. Bon dia.
Bon dia.
Benvingut i saludem Sílvia Rollo,
ella és treballadora social de la xarxa.
Sílvia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
A veure, és un tema molt ampli,
comencem en tot cas situant una miqueta l'escenari,
de què estem parlant.
No totes les dades que coneixem són les reals,
perquè lògicament són víctimes silencioses,
la majoria de nens.
Parlem d'anadons fins a nens que poden tenir 8, 9, 10, 12, 14 anys.
Per tant, no sempre aquests nens i nenes
tenen signes d'evidència, de maltractament.
No sempre van als hospitals,
no sempre el maltractament deixa seqüeles físiques.
Per tant, són dades aproximades, m'imagino,
de les que disposeu vosaltres.
Sí, evidentment.
Nosaltres, el que és més evident
és el nen que arriba a urgències
amb uns signes molt evidents de maltractament,
però darrere d'això hi ha una situació
en la qual es va vivint
de maltractaments d'una manera molt més silents
i que costen molt més de detectar.
Aquests són realment els que costen més de detectar.
Uns maltractaments que moltes vegades
es detecten en l'àmbit del que és l'escola
o es poden detectar en l'àmbit
de les associacions, l'agrupament
o els llocs de lleure
i a vegades també ho detecta els serveis socials.
També el pediatre,
el pediatre de capçalera,
també és un element important
en detectar aquestes situacions
en les quals hi ha un maltractament,
però que és un maltractament
que li diem no ha hagut,
sinó que és un tractament molt més silent
i que dura per dura en el temps.
Per a l'especialista mèdic,
en aquest cas,
dit així sembla que sigui molt senzill
fer un diagnòstic,
però no ho és,
perquè és una situació molt delicada,
molt incòmoda,
a vegades els signes no poden ser tan evidents
i corres el risc d'equivocar-te
i crea una situació molt difícil
a aquella família.
Vull dir, jo m'imagino que arriben casos
que és tan evident i tan clar
que aquella criatura ha estat maltractada,
però hi ha d'altres que potser fa dubtar
i és molt perillós,
si em permeteu l'adjectiu,
posar en marxa tota una maquinària
perquè un cop s'ha fet el diagnòstic
entra tota una maquinària,
tot un dispositiu,
que ara ens en parla segurament la Sílvia.
Per tant, a l'hora de fer el diagnòstic
teniu uns paràmetres per saber exactament
si podeu definir que aquella criatura
ha sofrut mals tractaments o no?
Bé, diem que hi ha,
primer, un context social,
moltes vegades en el qual hi ha un risc
que ja coneixem un risc alt de maltractament.
El context social va des de situacions
des d'uns pares amb una família desestructurada,
va des d'ambients de delinqüència,
va des d'ambients en els quals
s'es mou a través de la prostitució
o ambients inclús de promiscuitat.
També en pares amb consumidors de tòxics.
Diguem-ne que això és el perfil més escandalós
o més fàcil de detectar de situacions de risc.
També és cert que en els darrers anys
situacions en les quals s'estan detectant bastant
són en les situacions de les separacions,
diguem-ne que en diem separacions patològiques,
en les quals l'infant moltes vegades
s'utilitza com una moneda de canvi
per poder garantir-te la custòdia, etcètera.
És a dir, el pare i la mare
no arriben a un acord amistós
i aleshores s'utilitzen el fill o la filla
en benefici propi, com aquell que diu,
utilitzant-lo, no?
Això es pot considerar un maltractament.
Utilitzant-lo o a vegades, per exemple,
no acceptant la situació que la custòdia la té una altra
o que el fill accepta més el pare o la mare o el revés.
Llavors, això moltes vegades causa situacions
o provoca situacions en les quals
s'acaben produint maltractaments,
maltractaments verbals o maltractaments físics.
I aquests casos cada vegada es veuen més.
I això es veuen en famílies,
diem-li, que ja no tenen aquest risc social
el que abans comentàvem tan evident com els àmbits
de pares tòxics o toxicitats
o pares amb degradació de l'estructura familiar.
Hi ha famílies anomenades benestants
que també poden ser maltractadores perfectament, no?
No és exclusiu d'aquests quadres.
Hi ha persones que tenen una situació social i econòmica difícil
i que tenen cura dels seus fills.
El que passa és que, lògicament,
es poden donar més casos.
Distingim entre maltractament psicològic
i maltractament físic
com no a l'hora de posar en marxa el dispositiu
fer una valoració, no distingiu tant en aquest sentit.
Diguem-ne que tot és maltractament.
Nosaltres parlem, quan parlem de maltractament,
parlem de maltractament físic,
que és aquell, evidentment,
que en el qual es veuen lesions cutànies,
lesions òssies,
es veuen lesions internes,
d'òrgans interns, a vegades del cervell,
quan un nen se l'ha sacsejat de manera repetida,
amb un nadó.
Vèiem agressions també físiques de tipus sexual.
veiem agressions del tipus cremades,
per exemple,
que és una de les situacions més desagradables
i més difícils de curar,
que porta més complicacions.
I després hi ha el gran grup del maltractament psicològic.
Aquest maltractament psicològic
va des de temes com és l'abandonament,
és a dir, no tenir cura suficient dels fills,
com va des del menyspreu
o el tenir amb el fill insultant-lo,
tenir el fill despreciant-lo,
menysvalorant-lo.
Això també és una manera de maltractament.
Però, en definitiva,
les distincions són una mena de classificació.
Bàsicament, tot és maltractament,
el que passa és que uns tenen molt més incidència
en el que són aspectes físics
i l'altre té aspectes molt més de l'àmbit emocional o psicològic.
Pel que fa als aspectes físics,
jo m'imagino que bona part dels casos
els veieu als serveis d'urgències de l'hospital.
Després ja en parlarem dels altres
que arriben a través del pediatra,
a la pròpia escola,
que detecta que aquella criatura
té un episodi de deixadesa, no sé, en fi.
I en aquest sentit, abans ho comentàvem,
aquest comentari l'han fet totes les mares
i tots els pares del món.
Posem un cas, diguem-ne,
que pot suscitar, sospites o no,
una fractura en un braç,
una fractura en un braç,
en un nen que està en edat de jugar o el que sigui,
lògicament pot haver caigut
i haver-se trencat el braç.
Lògicament,
també podia ser un cop
o un maltractament del pare o de la mare.
Quan arribes i portes aquella criatura a urgències,
clar, et fan una sèrie de preguntes.
Imaginem que aquella criatura ha caigut
i moltes vegades els pares i les mares diuen
m'han fet preguntes com si jo
l'hagués fet alguna cosa al meu fill.
Han d'entendre que és necessari,
que forma part del protocol, no?
Sí, és així.
És a dir, nosaltres, les fractures,
diem-ne que les fractures amb el nen,
n'hi ha algunes,
que diem-ne que el mecanisme que t'expliquen
no concorda amb les lesions...
Això vosaltres ho veiem.
...amb les lesions que radiològicament es veuen.
Però forma part de l'exploració física
una exploració prèvia o una anamnesi prèvia
que comporta tota una sèrie de preguntes
per conèixer realment quin ha sigut
el mecanisme pel qual s'ha produït la lesió.
I aquestes preguntes també el que poden posar en evidència
són situacions de contradiccions
en la informació que et transmeten.
I és a partir d'aquestes contradiccions
entre el que t'expliquen pares i fill
o el que t'explica la radiologia,
tots aquests elements són els que poden comportar
al veure que hi ha alguna contradicció
a partir de la qual sí que pots començar
a estirar el fil per a veure si darrere de tot això
hi ha algun component de maltractament.
L'actitud del nen, que s'hi acaba d'haver un partit de futbol
i ho veieu de seguida.
Però en tot cas, comentar als pares i males que ens escolten
que els hi fan preguntes que no se sentin molestos en cap cas
ni que se sentin violents
perquè realment forma part del protocol.
I a veure, ja és necessari, vosaltres ja teniu prou criteri
per saber si aquella criatura ha patit un maltractament o no.
Perquè això segur que us han dit alguna vegada.
Ah, em pregunten coses i em tracten com si jo fos...
És necessari.
Sí, sí, és necessari.
Per això també ho expliquem.
És a dir, a nosaltres ens interessa saber
exactament quin ha sigut el mecanisme
per al qual s'ha produït la lesió
perquè això ens explica moltes coses.
I quan després amb la radiografia o amb l'exploració
apareixen elements que dius que no concorden,
quan no encaixen és quan realment pots entrar
aprofundint les preguntes per intentar trobar
a veure si hi ha alguna contradicció important
que et pugui portar a la sospita del maltractament.
Els nostres oients més fidels saben
que som absolutament enemics
de determinades imatges que es puguin descriure per ràdio,
però crec que és important preguntar-te
arriben casos a vegades a l'hospital
que vosaltres, que teòricament esteu acostumats a tot,
us poseu les mans al cap de dir
com és possible que es pugui maltractar això una criatura?
La nostra experiència a l'hospital
diguem-ne que aquestes situacions
se n'han viscut molt poques, molt poques.
És una cosa, afortunadament, molt poca habitual.
Diguem-ne que l'habitual
és detectar situacions de risc
o situacions de sospita
a nivell del que seria l'atenció primària.
Aquí sí que és més freqüent veure això,
com comentàvem abans,
situacions en famílies d'un nivell socioeconòmic
moltes vegades acceptable o correcte,
en els quals, per exemple, en processos de separació
es produeixen situacions de maltractament.
O bé, l'altre grup important,
famílies, diguem-ne que ja tenen una desestructuració
i que hi ha un cert risc patològic.
Les situacions escandaloses
que potser són les que surten
a nivell ja més de la premsa
i d'això, aquestes, afortunadament,
es viuen molt poc.
Poc, encara sort.
El que passa és que les reiterades,
si d'això la Sílvia ho sap,
van a l'assistència primària i el pediatre
detecta si aquella criatura té una higiene,
una alimentació correcta,
si té el dia, el llibre de vacunacions,
són símptomes que de seguida fan veure signes.
Són signes, en principi,
que t'ajuden una miqueta a elaborar
un diagnòstic, si ha de ser, finalment,
un diagnòstic de maltractament o de negligència.
I jo penso que en aquest sentit
sí que la xarxa fa una bona labor,
vull dir que tenim, afortunadament,
tot un desplegament de recursos, de serveis,
en les centres d'atenció primària,
tot el que és l'equip de llevedores, per exemple,
que és amb qui moltes vegades mantinguem molt de contacte,
les possibilitats de detectar prèviament,
que és el que dèiem de la prevenció,
que penso que és molt important,
perquè el fet que aparegui un nen
en els serveis d'urgència realment vol dir
que alguna cosa ha fallat,
perquè és quan se detecta el maltractament in situ,
el maltractament, com deia el doctor Oliac,
agut, el maltractament físic, evident,
i que no te causa, com a professional,
cap tipus de por, no?,
a l'hora de poder fer una actuació ràpida
i eficaç amb els serveis pertinents.
El problema, jo penso que se'ns ve,
això, no?, poder identificar precisament
aquests signes, aquests factors de risc,
que el personal haurien d'estar,
o hem d'estar, no?,
tots molt preparats, doncs,
precisament per poder-los detectar a temps
i posar en marxa els mecanismes
que hi ha dins de la pròpia societat,
des de la xarxa primària, no?,
abans que arribés el maltractament.
Clar, aquests signes de deixadesa
que pot tenir una criatura,
i pot ser la mare o el pare,
que el porti al pediatre,
probablement els pares,
per la seva mentalitat o la seva situació,
no siguin conscients que allò és un maltractament.
És a dir, que poden manifestar
afecte pel seu fill,
però no ho tradueixen en tenir cura d'ells.
Clar, aquesta persona,
quan li plantegeu que s'està aplicant
tot un dispositiu i un protocol
perquè consideren que s'ha fet una diagnosi
que el seu fill
entra dins del perfil de nen maltractat,
deu ser una situació difícil amb els pares.
Però com pot ser?
Si jo al meu fill no l'hi pego, no?
Potser aquesta és la resposta.
Clar, el problema és que entenem moltes vegades
això, no?,
el maltractament com aquella pallissa
o aquella bufetada
i tot l'altre maltractament
que deia també el doctor, no?,
la negligència, l'abandonament,
el maltractament psicològic, no?,
les vexacions, l'insult, la discriminació,
tot això, clar,
com ho identifica el pare
quan moltes vegades tenim malentès el maltractament, no?
Afortunadament,
hi ha els serveis de base
que a través dels serveis socials
i dels equips
que atenen directament a la infància
des de la societat, no?,
van fent aquest seguiment
i es pot marcar una sèrie d'objectius
amb aquests pares
si se detecten aquests factors
que comentaves tu abans, no?
Aleshores, hi ha uns equips
que es diuen EIA,
que el que, juntament amb els educadors socials,
amb els serveis socials,
amb el treballador social de base municipal,
el que van fent és un seguiment exhaustiu
de la família, del nen,
i per arribar una mica
a millorar
aquella possible situació, doncs,
de risc
i si no s'arriben a complir
una sèrie d'objectius,
evidentment,
se'ls exposa als pares
que hi haurà conseqüències,
evidentment, molt més greus, no?
Com pot ser la separació
de l'infant
fora del nucli
per protegir-lo, no?
En casos de maltractament físic
o abussexual,
això es fa
ràpidament,
immediat, no?
Se'ls treu ràpidament
a la...
De moment...
S'allunya de la família.
Això és una evidència.
Tan bon punt teniu aquesta idea.
Vosaltres ja us poseu en contacte
amb els diferents organismes.
Treballeu en xarxa, m'imagino.
Sí.
Tot el que són totes les institucions
i a partir d'aquí
comença tot un camí, no?
Es posa tot el mecanisme en marxa.
És el que dèiem.
A mi, en les situacions greus
és immediat, eh?
Tant el Departament
d'Acció Social i Ciutadania
de la DGAIA,
que és l'organisme competent
en aquesta matèria,
automàticament posa
en cautela
i retira el nadó
de la família
i tenim l'ordre judicial
automàticament
de retenció hospitalària
als hospitals,
amb la qual cosa
ens permet una miqueta
poder fer aquest treball
també amb la família
i la retenció del menor
fins que, o bé,
s'estudia la possibilitat
que estigui en una família
extensa,
propera a la família
nuclear
o bé es determini
la institucionalització
en un centre d'acollida, no?
És molt diferent
que us trobeu
amb un nadó
6, 7, 8 mesos
a trobar-vos
amb una criatura
de 7, 8, 10, 11 anys, no?
Sí, canvia moltíssim.
Des del propi testimoni,
si és que en pot,
de donar la criatura
és complicat, no?
Sí, realment, sí.
Afortunadament,
però no ens hi trobem.
No, no,
és millor.
Sovint, eh?
Jo penso que és més
la detecció
que sí que es pot anar fent
i el seguiment
i la coordinació
que fem
que és la que
ens està obrint
les portes, no?
Des del que és la prevenció.
Penso que
estem més en aquesta línia
afortunadament, no?
De que,
bé, si les lleve d'hora
sobretot,
jo amb el maltractament
o el possible maltractament
o sospita de maltractament
en dones embarassades, no?
Doncs,
tenim una estructura
que ens pot facilitar
i, evidentment,
donar aquests signes
d'alarma
i posar remei abans, no?
Doncs,
en aquest sentit,
jo penso que la coordinació
s'està fent
i es fa, no?
I és conjunta
amb els serveis municipals,
amb els serveis sanitaris,
jo penso que,
en aquest sentit,
s'està treballant molt bé,
molt acuradament.
Què en deia el doctor Olià
que feia
d'on arribaven els circuits
a través dels quals
venien els pares
que podien portar
el nen a urgències,
les consultes
del pediatre,
escoles,
esplais,
altres entitats
de la societat
o la ciutadania
en general,
som actius
en això de la prevenció.
I no cal
que siguin els teus fills,
no?
No es tracta
d'anar posant denúncies,
que no estem parlant d'això.
Però,
davant d'algú
que tu,
reiteradament,
per la teva observació,
ja siguis una mestra,
ja siguis un monitor
o, senzillament,
siguis veïna
d'alguna d'aquestes persones
de...
hauríem de fer,
no hauríem d'intervenir.
És que, clar,
és complicat, no?
Bé,
jo penso que també
com a societat
hem evolucionat molt.
De fet,
no fa masses anys
que es parlava d'allò
que la letra
quan sangra entra,
que no era una manera,
no era més que una manera
de dir que
amb un cert grau
de maltractament,
que no era maltractament,
sinó que amb un cert grau
d'agressió física,
voluntària,
es podien aconseguir
unes coses amb el nen, no?
Hem passat d'una societat
que això era normal
a una societat
en la qual avui en dia
aquestes situacions
no s'accepten, no?
És a dir que,
d'una banda,
estem fent un canvi social
i que representa
una conscienciació.
També és cert,
per exemple,
el tema del treball infantil,
que també és un altre
aspecte de maltractament,
que també,
diguem-ne,
des del punt de vista social
també estem evolucionant.
No parlem que...
També parlem del tema
del que és la mendicitat,
és a dir,
que fins no fa masses anys
era relativament normal
veure crius
o mares amb crius
demanant el moina
pel carrer.
Totes aquestes situacions,
afortunadament,
estem canviant
i la societat
està valorant
aquestes situacions
com situacions
de risc
i de maltractament.
Per tant,
jo crec que hi ha
una primera fase
en la qual
jo crec que tots
estem implicats
de conscienciació
i que aquesta fase
jo crec que
està guanyant
molt de terreny.
A partir d'aquí,
quan evidentment
hi ha situacions de risc
jo crec que cada vegada
o situacions en les quals
algun familiar,
conegut, etcètera,
veu situacions de risc
cada vegada més
posa en marxa
alerta
les diferents entitats
sobre aquestes situacions
perquè es pugui actuar.
Però és una mica
contradictori.
Fa cosa
de 15 dies,
un mes,
a partir també
d'una notícia
d'aquelles de grans titulars,
d'una mare
que li dona el cop al nen
i el jutge diu
que l'allunya un any.
Bé,
i es fa tot l'escàndol.
Alguns mitjans de comunicació
d'abast nacional
feien enquestes,
estudis,
i ho deien
com si fos
una cosa fantàstica
que una part
dels pares
de la societat
estaven d'acord
que una bufetada
a temps
és educativa
i fins i tot
ho plantejaven
a pedagogs,
ho plantejaven
a educadors
de la validesa
pedagògica
que té una bufetada
a una criatura.
És una societat
molt contradictòria
perquè és cert
que des d'entitats
i institucions
com era la vostra
i això mateix
que acabes d'explicar
que som una societat
que sembla que anem avançant
per aquest camí
però en paral·lel
diguem-ne que
hi ha un corrent de pensament
que es contradiu bastant
amb aquesta línia
més
més de sentit comú
m'atreviria a dir.
Bé,
jo crec que també
evidentment com en tot
hi ha graus,
és a dir que el grau
de maltractament
que pot representar
una bufetada
en un moment donat
puntualment
jo crec que és
un grau
que és molt línic.
jo crec que a vegades
passem a l'imèdia
i algú que ens escolti
i l'altre dia
li vaig donar així
un cop al cul
i a veure si sóc
un maltractador
o una maltractadora
jo crec que les coses
jo crec que tampoc
s'han de confondre
per això ho dic
que no traiem
les coses d'allò
les coses s'han de posar
en el seu context
és a dir que jo crec
que una actuació
una acció puntual
no té res a veure
amb el que estem parlant
avui
que ens referim
jo crec que a situacions
repetides
reiterades
o freqüents
d'agressions
i evidentment
que això seria
una situació
de risc lleu
i de posar en situacions
en les quals
hi ha un risc evident
o situacions
en les quals
el maltractament
és evident
i que jo crec
que ningú
cap de nosaltres
discutiria
i a més
jo m'imagino
que per la vostra
experiència
tant la teva
com de la Sílvia
a vegades
l'experiència
fa tenir aquella intuïció
quan veus
la relació
que hi ha
a la consulta
del metge
entre el nen
i el pare
o la mare
com es relacionen
com es parlen
com es miren
l'actitud del nen
això també us pot donar
que això només se sap
amb l'experiència dels anys
això no s'estudia enlloc
però realment
són els paràmetres
moltes vegades
que es fan servir
a vegades
des de l'hospitalització
a l'àrea de pediatria
o a l'àrea
de gine
obstetraica
que les infermeres
sobretot
que són potser
a vegades
les primeres
que detecten
moltes vegades
això que tu comentes
la sensació
de l'apego
de la mare
la relació
el vincle
de la mare
fill
acabat de néixer
doncs
aquella mare
que igual apareix
per l'hospital
sense haver tingut
cap seguiment
per la llevedora
que no porta
carnet
del llibre aquest
de l'embarassada
al dia
que no s'ha fet
ni una sola ecografia
que ve amb les mans
de la butxaca
sense haver preparat
ni tan sols
la primera robeta
del nadó
són molts signes
que també
et fan identificar
ràpidament
una situació
possible
anòmala
i que
ràpidament
sí que s'activa
la derivació
en aquest cas
en el treballador
social
de l'hospital
automàticament
ens coordinem
afortunadament
també estem
en una província
jo penso
que comentàvem
venint
amb el doctor
Oliach
que ens permet
geogràficament
també
conèixer-nos
tots
i a l'hora
de fer
aquesta coordinació
aquest traspàs
d'informació
d'uns serveis
amb els altres
penso que estem
en un moment
que aquí
a Tarragona
penso que és molt fàcil
poder fer aquest tipus
de derivacions
coordinacions
amb altres companys
d'altres institucions
que ens facilita
la recerca
final d'un possible
diagnòstic
de maltractament
o negligència
nens i nenes
més grandets
obeixen
o tenen
alguns trets comuns
entre ells
els nens i nenes
que estan maltractats
o que han patit
abusos sexuals
no sé si són nens i nenes
més silenciosos
més callats
més introvertits
no sé si hi ha un patró
tot i la particularitat
de cada criatura
i les seves circumstàncies
bé
diguem que hi ha una sèrie
de pistes
i que per això
aquestes pistes
és molt més fàcil
de detectar-les a nivell
de primària
diguem-ne
del que seria
el pediatre de capçalera
més que no pas
en un servei d'urgències
en un servei d'urgències
es detecten
molt més fàcilment
els maltractaments
que són aguts
que són evidents
que hi ha hagut una fractura
o que hi ha una cremada
o una erosió
això és molt evident
aquestes situacions
més psicològiques
més larvades
que comporten
un canvi d'actitud
d'un adolescent
o d'un infant
aquestes són molt més fàcils
de detectar
o de sospitar
a nivell del metge
del pediatre de capçalera
en el qual
estableix
un contacte
amb la família
amb els pares
i amb el nen
a vegades
inclús es necessita
o es pot comprovar
per exemple
que en certs moments
en el qual no hi ha
la presència dels pares
el nen té un altre tipus
de comunicació
això també et dona
moltes vegades
una pista
sobre situacions d'aquestes
és evident
que els crios
o els nens
que pateixen maltractaments
psicològics
sobretot
i sexuals
tenen
unes alteracions
de comportament
i que es poden
perllongar
pràcticament
i que poden afectar
com una cicatriu
de per vida
comentaves
ja veig que
amb el tema
de les separacions
estaven veient
un augment
dels casos
de maltractament
per part
d'algun dels cònguges
la situació econòmica
i l'estat
una miqueta
d'ansietat
i de depressió
que pot entrar
en una família
arrel de la crisi econòmica
de quedar-se a l'atur
problemes econòmics
això també pot ser
un escenari
d'una certa vulnerabilitat
perquè el nen
sigui víctima
d'aquell estat
una miqueta
desequilibrat
en aquell moment
del pare o la mare
per les circumstàncies
econòmiques
famílies
aparentment
que viuen
amb normalitat
però que la seva vida
pateix problemes greus
això també s'alvira
que pugui ser
un factor
un factor
se valora
tot el que és l'atur
problemes d'habitatge
l'aïllament social
tot aquest tipus
de factors
que són més relacionats
en l'àmbit
social, econòmic
i cultural
són factors
però que jo penso
que per si sols
no es poden analitzar
vull dir que
n'és un
però que
els signes d'alarma
i d'altres factors
fan arribar
al final
a una diagnosi
però així
aïllats
són factors estressors
això segur
d'entrada
No m'agradaria
haver-me deixat
coses
que vosaltres
pel vostre criteri
professional
potser jo m'he descuidat
no sé si hi ha
algun aspecte
destacable
que voldríeu afegir
i en els darrers minuts
que jo m'hagi despistat
i no us hagi preguntat
en tot cas
si algú té
que no es cal
que anem tot el dia
doncs allà observant
a veure si
en plan
anem a salvar el món
però vaja
que
des del nostre àmbit
si en un moment determinat
observem alguna cosa
discretament
i utilitzant
les vies
formals
doncs també donar un cop de mà
com a societat
i tant
evidentment
moltíssimes gràcies
doctor Javier Oliec
director de l'Hospital de Santa Tecla
Sílvia Rollo
treballadora social de la xerxa
ha estat un pla
i fins al proper programa
bon dia
moltes gràcies
Gràcies