És un quart d'una del migdia, dos minuts i mig,
ja el tenim entre nosaltres, David Serra, bon dia.
Bon dia.
Com tenim la gent de vacances, eh?
Per tot arreu.
Sí, però realment, desapareguts.
Clar, és que avui és 16, avui és 17.
Per tant, ja és la segona part, la segona quinzena de juliol, ja es nota això.
S'han escapat.
Nosaltres no, eh?
No, nosaltres estem al Péu d'Alcanor, no sé quant temps.
Tu quan fas les vacances?
Jo, és molt raro, enguany.
Raro, no? Perquè jo també, eh?
Les faig a trossets.
Sí, va, jo també.
Jo és que haré molt...
Vaja, si tinc algun dia...
La volta al món encara no la faig, enguany.
Per tant, en una setmaneta en tinc prou.
No sé tu com ho tens.
Jo tinc...
A veure, és que jo estava comptant i jo penso que estaré tota l'estiu amb vosaltres.
És a dir, al cinema.
Sí, sí.
Al cinema.
És les meves vacances emocionals.
Ja veus.
Les sales de cine.
Les sales de cine.
Vaig viatjant pel món, històries, algunes mig bones per l'altra.
Què faríem els pobres sense els llibres i el cinema?
Ah, hi està.
Què faríem els pobres?
En fi, deixem-nos de baixanades.
I parlem d'aquestes pel·lícules que s'han estrenat.
Jo comentava abans, no sé que podem modestament aportar a nosaltres a Harry Potter i el misteri del príncipe.
No sé si l'has vista.
Sí que l'has vista.
L'has vista ja?
Sí, sí.
Escolta'm un petit fragment i ara en parlem.
¿Te preguntarás por qué te he traído aquí esta noche?
En realidad, señor, después de todos estos años me dejo llevar.
Cógete de mi brazo.
Harry, te presento al profesor Horace Sloughor.
Lo que veis aquí es una pequeña y curiosa poción
que provoca poderoso encaprichamiento u obsesión.
Estoy enamorado de ella.
Está bien, vale, te has enamorado de ella, pero ¿acaso la conoces?
No.
¿Me la presentas?
Este año.
És Harry Potter.
Jo crec que ni que ens la projectessin amb un cinexim ens agradaria.
Sí, jo penso que sí.
Perquè hi ha com aquestes grans pel·lícules del cinema,
que és Les Guerres de les Galàxies, El Senyor de los Anillos,
és a dir, hi ha gent que està entregada a determinades sèries i aquesta n'és una.
És una mitologia, una mitologia contemporània.
I a més, que he de dir la veritat, està molt ben escrita.
Ara parlo dels llibres.
Els llibres són magnífics.
I la veritat és que trigat, eh?
O sigui, a mi m'enganxar, a partir del segon-tercer llibre,
vaig començar a trobar-li tota la força que realment penso que té...
Hi ha una cosa ben curiosa, en quan, clar, allò de la literatura juvenil i d'adults,
això és una barrera que a vegades no...
però fixa't que quan va començar a publicar-se el primer llibre de Harry Potter van sortir,
dic jo, potser aquells que no venen encara, ja hi ha els llibres, era lleig.
Això és literatura comercial.
Escolta, què és literatura comercial?
La que es ven.
La que es ven perquè agrada moltíssima gent.
Són llibres magnífics.
Hi ha una cosa molt curiosa, que a mi hem cridat molt l'atenció en la gent original,
això que et comentaré ara, i és que les lectures, per exemple, que fèiem,
els que ja hem superat els 40, de l'Eddie Blyton,
el Tim, l'Anna i la Georgina aquelles sempre tenien la mateixa edat.
És a dir, començaves a llegir els 5 amb 9 anys, els que continuaves llegint amb 12,
que ja allò petava una mica, i sempre eren els mateixos personatges.
Clar, amb Harry Potter, tots aquests joves que van començar a llegir-los amb la mateixa del de Harry Potter,
s'han fet grans amb Harry Potter.
J.K. Rowling ha anat fent aquest seguiment dels adolescents del món a través de les històries de Harry Potter.
I aquells personatges nostres no creixien mai, era com el Tambor de Ojalata,
no es movien, però els personatges de Harry Potter tots es mouen, tots es fan grans.
Doncs la gràcia, precisament, o per dir-ho d'una manera,
el potencial de la pel·lícula està molt condensat amb aquest valor afegit del temps,
com els seus personatges perden aquesta, bueno, aquesta, diguem-ne, inocència,
i comencen a treballar, doncs clar, ja amb uns codis que són gairebé codis d'adults.
Clar.
O sigui, ara estan en una etapa directament en aquesta pel·lícula, ja és l'adolescència.
En estat pur.
En estat pur, i que precisament la crítica, o sigui, ha fet molt...
o sigui, ha fet molt... ha posat massa a l'accent en què realment la pel·lícula
no és una pel·lícula etnetinguda com podien ser d'altres,
perquè el pes específic és...
És més farragosa, David, en quant a atenció intel·lectual de l'espectador, com si diguéssim.
Diguem-ne que la pel·lícula, per mi, segueix sent tant excitant com totes les altres.
El que passa és que moltes vegades l'espectador va veure molt d'entreteniment
i agrada molt les seqüències d'acció, que estan molt ben rodades.
I aquesta pel·lícula...
I la fantasia de Harry Potter és...
Aquesta encara és molt més fascinant, però molt més fosca.
O sigui, si ja havíem parlat de la foscor en Harry Potter,
que sempre ha sigut omnipresent,
en algunes pel·lícules el pes específic ja estava més amb l'humor,
en aquesta ja tot té un to molt més amar,
un to més crepuscular.
Ah, s'acosta al final.
Sí, sí.
És la penúltima novel·la aquesta.
Sí, exactament.
I a partir d'aquest moment, doncs, bueno,
l'enfrontament de Harry Potter amb Voldemort,
que no es pot nombrar,
i tots aquests elements que comencen a ser més omnipresents.
Al món de Harry Potter,
diguem-ne que aquest món d'innocència s'ha acabat.
I ara ja entrem a un territori que és molt més amenaçant.
La pel·lícula és fascinant.
O sigui, si la gent la va veure sense cap mena de prejudici,
es trobarà en què el seu director, el David Jets,
el director de fotografia,
ha treballat també moltíssim tot aquest to ombrívol,
i és una pel·lícula que gairebé està pintada.
O sigui, a mi el que m'ha agradat
és que és fascinant per tots els costats.
Recomanable? 100%.
Pel·lícula blockbuster? També.
Però a diferència, per exemple, dels Transformers,
que ens la carregaven,
però també en deien la veritat,
o sigui, és una pel·lícula de fer soroll
i de muntar la muntanya russa
i d'oblidar-la directament quan surts de la sala del cinema,
aquesta perdura.
És el valor de les mitologies contemporànies.
Com és lògic que Harry Potter col·lapsa
bona part de les sales de cinema
és natural.
Però també hi ha una altra estrena,
singular segurament,
es titula Hàblame d'amor.
¿De dónde vienes?
No soy de aquí.
Háblame de Benedetta.
¿Cuánto hace que estáis juntos?
No, no estamos juntos.
¿Estás enamorado de ella?
Sí.
No existe una mujer que no pueda ser conquistada.
Quiero que Benedetta se enamore de mí.
Aprende a saber quién es por su mirada,
por lo que le gusta,
por las cosas que la rodean.
Ya, como en el poker.
Mira, primero debes mirar a tu oponente
y después las cartas.
La seducción es un arma sutil
que viene de muy lejos.
Vive, Sasha.
Vive.
Me gustaba como me mirabas.
En algun diari llegia en referència a aquesta pel·lícula
allò de totes les dones estan disposades a deixar-se seduir.
Déu-n'hi-do.
Doncs jo em deixaré seduir per aquesta cinta,
que no l'he vista.
A mi el quilo d'atenció,
diverses coses d'aquesta pel·lícula.
O sigui, directament...
És un drama, eh?
Sí.
És un drama.
És un drama italià,
és una pel·lícula italiana.
No es veu gaire el cinema italià,
darrerament en les ondes pantalles,
o es veu amb contagotes.
O sigui, és realment una filmografia
que abans sí que tenia un pes específic.
És veritat, eh?
És veritat.
Tampoc no sé si es fa amb les produccions
que es feien fa uns anys a Itàlia.
Per exemple, les pel·lícules de nous realitzadors francesos
ara són pel·lícules extraordinàries
i que tenen molt de poble.
El cinema és el cinema amb grans històries.
I que no cal que recorrin els llibres
ni efectes espacials.
Estan fent grans històries.
I arriben a tot arreu.
O sigui, s'estrenen a Satsunis,
s'estrenen a tota Europa.
El cinema francès ha tingut una davallada gran.
Se segueixen fent pel·lícules.
Italià, et referies?
Sí, però no arriben.
No traspassen les fronteres.
En aquest cas, jo penso que l'avantatge
del director d'aquesta pel·lícula,
que és el Silvio Mucino,
si el seu germà gran, el Gavile Mucino,
va ser el director de Busca de la Felicitat
i si té almes.
És un d'aquests directors
que ha sapigut trobar el seu forat
al mercat estadounidense
i per això aquesta pel·lícula,
la influència del seu germà,
ha traspassat una mica les fronteres.
Per què arriben nosaltres?
Pues evidentment,
perquè tenim a la Aitana Santís Gijón
i a la General Dean Chaplin,
entre d'altres,
les protagonistes d'aquestes històries.
Un combustible, eh?
General Dean Chaplin també, aquesta dona.
Sí, m'agrada molt
perquè és una persona amb una mirada
que és inoblidable.
A la General Dean Chaplin.
Un personatge autènticament...
Per tant, aquesta et fa el pes.
Com que ja has vist Harry Potter,
no pots anar a veure.
És que no tinc més.
No, no hi ha més.
Ho he vist tot.
De totes maneres,
hi ha altres pel·lícules
que es van estrenar la passada setmana.
Sí.
Com que les has vist totes,
et sembla que fem una miradeta,
a veure si recomanem alguna
per aquells que molt Harry Potter,
doncs no els atregui.
A veure, aquesta setmana
podem fer una miqueta de guia de confiança.
Jo directament,
si tinc que recomanar una pel·lícula,
anirà el meu gènere,
el meu gènere catàrtico,
que és el cinema de terror,
pur i dur.
I quina tria?
Dos pel·lícules
que hi ha una bona
i una menys bona,
però no menys preable.
La bona boníssima
és l'última casa a l'izquierda.
Bona boníssima, sí?
Bona boníssima, per què?
Perquè desmunta
tot el que havíem parlat
del Vescreven l'altra vegada.
És a dir,
supera,
arrodoneix
i s'oblida,
literalment,
del precedent.
Però és insuportable la visió
en quantes escenes explícites
de violència?
És com tot.
És com tot.
No és Hostel.
No, però va...
A veure,
va molt a prop
a la idea
que Hostel
m'alogra
en un cert moment.
Hostel 1,
potser sí que arribava
a aquest punt
una mica insuportable,
una mica insuportable.
Una mica insuportable,
de tancar els ulls
mitja pel·lícula.
Per mi,
pel·lícules de terror
de veritat,
l'altre dia parlava
és Funny Games,
per exemple.
Funny Games
és la pel·lícula més terrorífica,
crec jo,
que s'ha fet en els últims anys.
Doncs en aquest cas...
I la violència és explícita,
però el pitjor
és l'altra violència.
Ah, ja està.
I és la que precisament
no es veu,
és l'interior.
I en aquest cas
la pel·lícula es veu tot
i diguem-ne
que la violència és
com una família
en un moment donat
es veu portada
a una situació límit,
però una situació límit
tremenda,
tremenda.
O sigui,
aquests personatges
que de cop i volt
invadeixen
el que podria ser,
entre cometes,
una família feliç,
doncs desperten
el monstre
que tots portem dintre.
Per dir-ho d'una manera,
o sigui,
farem una lectura ràpida
de què podria ser
Rerafonski.
La rebenja,
la rebenja...
Tots som capaços
en un moment donat
aunque sembli provocador
d'arribar a fer
algunes bestisses.
Diferent són les motivacions
que uns ho facin
per purpla
i de fer mal
i els altres,
doncs això,
justament per un sentit
de rebenja,
de defensar-te
d'aquí de fer mal.
I de defensa pròpia.
És el que dèiem
del perros de paja,
però portat
des d'un punt de vista
molt més comercial,
potser.
Ara,
és una pel·lícula
gens menyspreable.
Parlem de paintball.
Paintball m'ha agradat.
També és de por?
Sí,
però és una por diferent.
Aquí estem parlant
de com un grup de persones
es veuen
en una situació límit,
anaven a jugar
i el joc
es converteix
en una cosa terrorífica.
O sigui,
la cosa va seriosament.
Serà que les bales
després no són de pintura,
només?
Bé,
ells porten bales de pintura,
però la persona
que en certa manera
les amenassa,
doncs les porta
molt de veritat.
en favor li fan
a les empreses
de paintball,
eh,
amb aquesta pel·lícula.
Així no se n'enfiarà
a partir d'ara.
És una pel·lícula
que té
molt estudiat
la part comercial.
Filmex aquí
s'ha cobert de glòria
perquè s'ha pogut
estreure fins i tot
un joc
per a PlayStation 3,
que això haguéssim pogut parlar,
o ja parlarem
amb el Juanjo,
i fins i tot
diguem-ne
que és una pel·lícula
que ha obert
el camí
a un director,
a un jove director
d'espots publicitaris,
que en aquesta pel·lícula
se li veu
molt d'ofici,
potser no tant
en el tema
del guió,
potser no tant
perquè aquesta
no és tan explícita,
és una pel·lícula
que té moralitat
a l'hora de mostrar
les escenes de terror,
no de terror,
d'horror,
directament
de quan estem parlant
de les expulsions,
els trets,
doncs es mostra
amb la càmera
aquesta divisió nocturna,
amb la qual
s'aprova més
el videojoc
que no a l'acció real.
Però vaja,
en les antípodes
una de l'altra
d'aquestes dues
que s'has mentat.
Un novio para mi mujer.
A veure,
és una
pequeña tonteria.
Jo,
és una pel·lícula
que una miqueta
el que passa
amb el cinema argentí,
aquest tipus de cinema,
doncs t'apropes
amb la intenció
de trobar-te
una altra vegada
noves reines
i pel·lícules d'aquest tipus
i el que trobes
és un subiela,
doncs moltes vegades,
no, no,
un subiela,
el director de la pel·lícula.
Taratuto.
Que arriba
molt poc juny.
O sigui,
és la típica comèdia
ben intencionada.
Creant el paral·lelisme
aquelles comèdies arquetípiques
també del cinema espanyol,
però en el cinema argentí.
Exactament.
Què més coses tenim?
A veure,
què més tenim?
Clar,
és que de moment
Harry Potter,
la de poc que has dit
i aquesta altra...
Ah,
per ser original.
Per ser original,
què tal?
Sí,
però no està,
diguem-ne,
que a mi m'ha agradat,
és la pel·lícula
que més m'ha agradat
del Fesgall.
Però sempre és el mateix,
no?
Aquests personatges contemporanis
de la societat catalana...
Té un punt modern.
Sí,
perquè sempre són molt moderns.
Parlàvem molt...
aquí tenim el punt
que o anem a les comèdies
aquelles xorres
i ofensives...
Per això jo et deia
el cinema francès
que aporta històries
completament diferents.
Bé,
a veure,
és una pel·lícula que...
No és estrany
que Sergi López
faci tantes pel·lis a França.
A França,
perquè a mi se'l cuida molt,
amb els guions
i amb bons directors.
Aquesta és una pel·lícula
amb la gata roca,
amb gent que prou coneguda
a nosaltres,
però és una pel·lícula
que jo penso
que farà gràcia
als que tenen
tan idealitzat
el Fesgall
com una mica
un bon director
que ha fet bones històries.
Aquesta a mi m'ha interessat
més aviat poc,
però és una pel·lícula
que, bueno,
que pot agradar.
No ho fem, tampoc.
A veure,
la tenim més enllà
de la Duda,
que aquesta no sé
si és més recent o...
Ui, a veure,
la vaig anar a veure,
Déu-n'hi-do,
no té res a veure
amb el remake de la...
A veure,
sí que t'ha de veure,
però és un remake
d'una pel·lícula
de Friedland.
Michael Douglas
està fent una campanya comercial
més enllà de tota la Duda,
molt interessada
d'aixecar una pel·lícula
que encara s'aguanta.
L'hi han pagat bé
i prou.
Ja està.
És una pel·lícula...
És una TV-móvil
que ara ha fet en cine.
A veure,
Bruno...
Els personatges aquests
que de tant en tant
ens treuen per la vida
i dius...
El Sacha Cohen-Baron.
Doncs mira,
sincerament,
és una pel·lícula
que jo la trobo
molt subversiva,
però una miqueta
potser per sota
del Borat.
Per cert,
que Borat
la meten
aquesta nit a TV3.
No l'heu vista,
val la pena veure-la, eh?
És una gamberrada
intel·ligent,
irònica,
brutal.
Doncs Bruno
ho fa el mateix,
però amb l'univers
de la moda
i des d'un punt de vista
una miqueta...
Però fa mal?
És a dir,
allò tira com veneno
o no?
Desequilibrat.
Ja.
Ells sempre tira...
O sigui,
el personatge i en si
és una bomba de relogeria.
Aterri o no aterri?
Sí, sí, sí.
Al final esclatarà o no, però...
Desubica.
El que passa
que a vegades
l'espolytet
està més carregada
que d'altres.
O sigui,
és una pel·lícula irregular
i hi ha gent
que s'aixecava del cinema
i jo ho entenc.
Però com a avorrida o...?
Jo penso que no sabien
què estàvem veient.
I hem d'explicar-ho.
És una pel·lícula...
Doncs és a Sant Diana 13
per aquesta campanya mediàtica
que se li ha fet al personatge
amb aquesta cosa gay,
amb aquest descaro
i pensaven que anirien a veure això,
un showman
que faria de gay.
Exacte.
I no era el cas, no?
No, no és el cas.
O sigui, és un personatge
que és un actor
que ho fa molt bé,
interpreta un personatge
que és extremat
en tot el que fa
i el que va desmuntar
és la moda
des de dintre.
Llavors, aterrar
en un espai
en què el personatge
s'infiltra
com si fos una autèntica
extraterrestre.
Una mica el que era vora
en realitat.
Clar, clar.
No sé què dir-te, eh, David?
Molta cosa més.
No, a veure...
Hi hagi a la cartellera
jo diria que no.
Poca cosa, poca cosa.
A veure,
el Ice Age digital, 3D,
doncs és una pel·lícula
que tothom l'estava veient
i després pel·lícules
per tots els públics.
Doncs bueno,
ja hem parlat del Harry Potter
que tampoc és per tots els públics,
però sí el Corazón de Tinta
que segueixo dient
que és una pel·lícula...
Què tal, el Corazón de Tinta?
...petitona.
Hauria pogut fer més del que fa.
Però és una pel·lícula
una mica com a...
Sense arribar l'encant
que tenia
La princesa prometida
però va per aquest camí.
La princesa prometida.
Magnifica pel·lícula.
Sí.
Perdona que t'ho digui.
No, no.
És una pel·lícula meva de capsella.
Diego Montoya
tu mataste a mi padre
prepárate a morir.
Però tornem a la vegada.
Són pel·lícules
que ara les veus
i encara mantén
aquest encant
però des del punt de vista
de producció
doncs són de les pel·lícules
que francament
la factoria de Hollywood
seria capaç
d'agafar-la ara
portar-la
amb aspectes especials
i fer-la més espectacular
de base
mantenint una mica
el que és el guió
que és molt bo.
Corazón de Tinta
té molta fantasia.
L'amor pels llibres
és una pel·lícula
francament imaginativa
però si queda sota.
Sí, sí, sí.
Perquè clar,
Harry Potter
segons quines edats
és que s'avorriran
o podran tenir por
fins i tot.
Més s'avorriran.
Més s'avorriran.
Jo penso més s'avorriran.
Si hem de portar
la canalla al cinema
millor
en compte
la dels dinosaures
aquests.
Sí, sí,
és molt divertida.
I el Corazón de Tinta.
I el Corazón de Tinta
que és molt maca,
és molt bonica.
Molt bé, David,
doncs un cap de setmana
tranquil,
ja ens va bé.
No, jo em relaxaré
perquè com que
ja ho has vist tot
amb una pel·lícula
tinc prou.
Com no trastrenin
encara la propera setmana
no sé què serà de tu.
Serà una mena,
s'arribarán moltes.
No sé quina és
la primera que ha d'arribar
però perquè descanso
una miqueta també de...
Vull que em sorprendi
la carterera
però la cosa està ara
paral·lada.
Doncs ens sorprendrem
plegats la propera setmana
si em sembla d'acord.
Gràcies, David.
Bon cap de setmana.
Bons cinema.