Ens acompanya Jordi Tous, és professor del Departament de Psicologia.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut, coordinador, juntament amb la Mària del Pilar Bonassa Jiménez,
del curs Violència de Gènere, aspectes psicosocials i jurídics
de víctimes i agressors.
Interessant, les dues parts.
Aquesta l'heu fet a l'Institut d'Estudis Vallens,
Sant de Valls, entre els dies 30 de juny i el 2 de juliol.
Com ha anat?
En principi, molt bé, perquè era novetat,
era el primer any que fèiem aquesta edició
i era un tema que creiem que, per una part, tenia interès,
però, per altra part, també tenia aquella possibilitat
de tenir un ressò mediàtic que potser era desaconsellable
pel tipus de persones víctimes en aquestes situacions.
Llavors, hem tingut la participació de 40 inscrits
i, evidentment, en aquests inscrits ha passat, jo crec, més
el professional, d'àmbits de serveis de seguretat
o de policia, de serveis socials
i tota la gent que hi ha interessada
per aquesta polèmica que se'ns ha inscrit al curs.
Clar, parlaves en ressò mediàtic.
Que bé que tenim també amb nosaltres,
Enric Castelló, que és professor de la Unitat
Predepartamental de Comunicació de la URB.
S'està mirant de canviar el nom,
perquè, clar, és molt llarg.
Ja suposo que tard o d'hora es canviarà des de la universitat.
Ell ha estat el coordinador del curs
Nou Periodisme a Catalunya
i amb un interrogant, un moment dolç,
es va fer al Centre Cultural Ocupacional de Cambrils
de l'1 al 3 de juliol.
L'Enric, molt bon dia.
Bon dia.
Quan parlava allò de l'efecte mediàtic...
Ja comencem a lligar temes, eh?
Perquè amb aquesta estructura
de l'anomenat Nou Periodisme,
tota la qüestió de la violència de gènere
és un terreny, des del punt de vista periodístic,
que probablement s'ha fet molt,
però s'ha de fer més encara.
I millor, segurament.
Sí, sí, s'ha de fer molt més del que s'està fent.
La veritat és que els mitjans
que estan operant actualment a Espanya
no és un tema que l'estiguin tractant,
jo diria, massa correctament.
Al contrari, s'està fent molt de sensacionalisme amb això,
s'estan utilitzant molt les històries personals,
íntimes,
doncs per fer una miqueta d'audiència
i penso que és un tema que es pot parlar, no?
Que és un tema que els periodistes tenim aquí
un treball a fer important.
Com ha anat el curs, per cert?
El curs ha anat molt bé.
El nostre curs no ha tingut tanta inscripció,
ha tingut uns 15 inscrits,
tres periodistes, estudiants de periodisme,
algun escriptor i fins i tot alguna persona
que li interessa el tema,
tot i que estigui molt allunyat
de la seva activitat professional.
Teníem, per exemple, dos estudiants de medicina,
gent que li agrada escriure.
De fet, el periodisme i els mitjans de comunicació
és una cosa a la qual tothom estem exposats, no?
I, per tant, tothom tenim una opinió
i a molta gent també li agrada escriure
o el periodisme és aquella vocació
a la qual no es va poder dedicar
i nosaltres tenim sempre un petit percentatge
de gent que fa els cursos
que està en aquesta línia.
De fet, i és curiós que el nou periodisme,
que això és un moviment dels anys 60,
precisament Tom Wolf deia
que tothom és cronista, tothom és periodista.
Per tant, això quan deies dos metges
és que, de fet, tothom vol capitalitzar la informació
i vol traslladar-se.
Des de la comunitat de veïns,
allò que ha explicat la senyora del 5B,
fins realment un professional
que està explicant uns fets que li envolten.
Sí, la veritat és que, a veure,
nosaltres tenim alguns estudiants
que, per exemple, són metges
o tenen altres professions
i, bueno, se senten atrets
i no descarten fer els seus pinets
en l'àmbit periodístic,
cosa que és totalment factible.
De fet, el curs, a veure,
una miqueta la tesi del curs,
ja per entrar una miqueta en matèria,
és que més que un moment dolç
estem passant un moment, diríem,
una mica amarg del periodisme.
Jo quan he vist el títol dic allà
un optimista, com a mi m'agrada,
però això caldria matitzar.
El que passa és que, clar,
com bé dius,
jo soc un optimista empedraït
i he de dir que el títol
també anava una miqueta a...
a aixecar una miqueta de polèmica,
a punxar i tal,
perquè la gent s'adonés
que, a veure,
la pràctica periodística no està en...
no estem arribant a la fi del periodisme
tal com l'hem conegut,
sinó que estem en una mena de canvi,
amb una crisi, en el sentit, diguem,
de la paraula crisi,
de canvi profund, etcètera,
i bé, el periodisme sempre ha trobat
i, evidentment, ha passat per crisis
segurament pitjors que la que estem passant ara,
sempre ha trobat les seves vies d'expressió.
I, de fet, bueno,
en el moment del nou periodisme,
en el seu moment també va ser
una època de convulsions,
de...
de...
bueno, una època molt difícil,
sobretot a Nord-Amèrica,
pel que fa a la llibertat d'expressió, etcètera,
i ells van trobar noves vies.
I ara jo penso que s'estan trobant noves vies
també d'exercici del periodisme.
Internet és només una part,
però hi ha molta producció en llibre,
per exemple,
que és una via que s'està explorant molt
i s'està treballant molt bé.
I, bueno...
Déu-n'hi-do, si podem parlar.
La llibertat d'expressió que es van trobar,
els problemes als anys 60,
els periodistes nord-americans,
ara probablement hi hagi altres
que estiguin capetanejades,
no afirmo res,
ho deixo damunt de la taula,
ja parlarem,
per els grans grups econòmics,
que en definitiva
són els que van dirigint
els mitjans de comunicació
i al final arriba aquell periodista,
aquella periodista que diu
jo estic molt format,
tinc una ètica correctíssima,
però la línia editorial
d'aquesta mega empresa
que és qui m'hi dirigeix
és qui mana.
Ja en parlarem.
Ja en parlarem, sí.
Segurament.
Has llançat un torpedo.
Oh, allò,
la línia de flotació.
Saludem a Ana Lópezana,
molt bon dia.
Hola, bon dia.
Estic encantada de saludar-te
una vegada més.
Jo igualment.
Perquè l'any passat ja m'han parlat.
Van passar molt bé.
Van passar molt bé.
Esperem que avui també sigui interessant.
L'Ana López és professora
del Departament de Psicologia
i ha estat la coordinadora
del curs d'Ona i Treball
que es va fer
a l'edifici del Rectorat
els dies 1 i 2 de juliol.
És un curs
que ja pràcticament
és fixat cada any.
La veritat és que...
És necessari,
com si diguéssim.
Jo crec que sí.
Jo cada any,
a final de curs,
que estic una mica cansada,
que l'any que ve no ho faré.
I em diuen
i si t'ho corres,
què dir això?
I la veritat és que
portem ja quatre edicions.
I només de veure
la motivació dels estudiants,
l'alegria.
Jo, de fet,
avui estic aquí
com a veu d'estudiants
d'allí que m'han dit
és que això s'ha de dir
per la ràdio,
això s'ha de dir
per la televisió,
el que aquí passa.
Per tant,
estic molt satisfeta,
molt,
d'aquest curs
per l'èxit que té
i per el benefici
que té per la societat
i pels estudiants.
Perquè allí
se presenta
una sèrie de coneixements
que a les aules
normal no se presenten.
Tot el tema de gènere,
tot el tema
dels avantatges
que té la incorporació
de la dona
per la incorporació
al mercolaborat
per l'empresa
i per la societat,
el tema de la conciliació,
com lliguem tot això,
totes les barreres,
tots els obstacles
que té la dona
en el seu fer diari,
tot això s'aborda molt.
I aquest any
hem introduït
un tema novedós
perquè l'any passat
vam abordar
la llei d'igualtat.
La llei d'igualtat...
La del paper, com?
La del paper, efectivament.
Tocava això.
No la llei no escrita, no?
Tocava això,
però també hi ha una cosa
que voldria dir
que han fet un llibre
d'un curs d'aquestes,
que sortirà publicat ara,
sí, sí, sí.
Se diu
Doni treball,
una visió multidisciplinar.
El Departament de Treball
m'ho va donar
un petit ajut
i jo he aconseguit
portar a terme
aquesta edició.
Per tant,
aquest llibre
està reflectat
en tot el tema
de la llei d'igualtat.
I per tant,
aquest any hem dit
no,
anem a canviar de tema
i a part
d'aquests temes bàsics,
no?
Hem incorporat un tema
que és
empresa i assetjament
a la dona.
Tot el tema
de l'assetjament sexual
per raó de sexe.
Ha sigut un tema
també molt novedor
i que ha agradat moltíssim.
De totes maneres,
tenint en compte
que fa quatre anys
que feu aquest curs,
la situació
respecte a les conseqüències
i el paper
o el lloc de la dona
en el món laboral
ha canviat molt.
És a dir,
s'han canviat molt
els plantejaments
que heu tractat als curs.
És a dir,
fa quatre anys
esteu dient el mateix
que dèieu fa quatre anys?
Bé,
la dinàmica
no és la mateixa
i en conceptes
que sí
perquè ja és
com una espècie
de cos de coneixements.
Perquè no ha canviat
molta cosa.
No,
la realitat no ha canviat.
Per això,
és això que et volia preguntar.
Clar,
ja que ho planteges,
les dones
estan molt preparades
a nivell acadèmic,
estan incorporades
al món laboral,
però de directives
hi ha molt poques,
de rectora
hi ha molt poques.
El fenomen
aquest de l'opting out,
que jo és un tema
que estic treballant,
aquest que la dona
voluntàriament
abandona el mercat de treball,
és una cosa
que preocupa moltíssim.
Disculpa,
l'altre dia,
en un d'aquests espais
de la Universitat
d'Estiu Esther Forgas,
que també parlava
d'un tema relacionat
amb la dona,
defensava la tesi
que avui dia
hi ha moltes dones
que volen dedicar-se
a la cura de la família
i els fills
i que no per això
han d'estar mal vistes
per la societat,
perquè a vegades
aquestes dones
es troben amb aquesta
oi, mira,
no treballes,
queda a casa amb els fills,
com si això no fos feina,
Déu-n'hi-do.
És a dir,
que hi ha aquesta tendència,
no?,
de la dona
de tornar,
de replegar-se
a la llar,
voluntàriament,
diuen.
Sí,
l'obting out,
la paraula
l'obting out
és un terme
en grosajó
que vol dir
que voluntàriament
deixes alguna cosa,
però en aquest cas
les dones
no ho fan
d'una forma voluntària.
Jo tinc un bloc obert
de la dona
i l'obting out
i tinc casos
aquí de Tarragona,
no?,
i encara que elles diuen
que sí,
que quan va néixer
el segon fill
que van considerar
la parella
que tenia
que deixar la feina
ho fan
des d'una llibertat
condicionada.
És a dir,
a l'hora de dir
qui cuidarà
dels nens,
jo vull estar
amb les criatures
però a veure
si algú pot cuidar
dels nens.
Aquest sou
no el poden pagar.
Com la dona
normalment guanya
menys que l'home,
doncs la decisió
és clara,
l'home segueix treballant
i la dona
ha de deixar la feina.
Per tant,
no és una cosa
feta des de la total llibertat,
sinó condicionada
per unes estructures
socials,
per unes polítiques
socials
que són insuficients
i que, bueno,
potser al llarg
d'aquesta conversa
ho podem anar a parlar
tot això, no?
Doncs escolteu,
ja tenim la taula parada,
vull dir que comencem
allò picotejant
una miqueta
de cada plat,
si us sembla.
De fet,
les qüestions
que s'han abordat
al curs
que ha coordinat
el Jordi
com l'Anna
són qüestions
que jo no sé
si els mitjans
de comunicació,
i aquesta és una qüestió
que us llenço
a tots tres,
se n'ocupen
prou
i se n'ocupen bé
o estan més pendents
de determinades qüestions
més relacionades
amb la política,
havíem quedat
aquest ministre
o aquella polèmica,
i aquests temes
com que són de cada dia
i diguem-ne
que formen part
de l'escenari quotidià,
doncs escolta,
tampoc no,
si no hi ha res extraordinari,
no es tracta
que cada dia
estiguem publicant notícies
sobre aquestes qüestions,
no sé si...
Sí,
nosaltres una mica
com a portaveus
del que és el malestar
fins a cert punt,
no només del tractament mediàtic,
jo he volgut encetar
en un tema
que possiblement
per l'entorn
on estem
ha tingut més ressò,
però per altres aspectes
que van també
de l'àmbit jurídic
i de l'àmbit legal,
però també
de l'àmbit
de conductes
que considerem normals,
l'Anna deia
el tema
de no treballar
o comentàveu,
fins a quin punt
el poder
que s'exerceix
de l'home
sobre la dona
fa que la dona
sigui la que l'audiqui,
no?
Estaríem també
parlant
d'una forma
encoberta
fins a cert punt
d'intentar
passar un
o fer valdre
una relació de poder,
mentre aquesta relació
de poder
pugui ser una relació
per dir-ho d'alguna manera
àmplia,
amb consens,
perfecte,
però és que
en els casos de violència
el començament
moltes vegades
són discussions
en determinats tipus
de coses
que no tenen
molta cosa
a veure amb el resultat final
i després també
s'està fent
molt d'èmfasi
en la violència física,
el comportament violent
és un comportament
que hem de dir
als psicòlegs
que és totalment après,
és a dir,
no podem dir
que hi ha una part innata
perquè tots els estudis
que han anat
a treballar
el tema de perfils
s'han trobat
amb uns problemes
molt greus
a veure de definir
el perfil
de la persona violenta,
la persona violenta
a nivell físic,
però hi ha un altre tipus
de maltractador
i aquest està a la feina
com deia l'Anna
en l'entorn laboral,
però també està
en l'entorn familiar
que és el maltractador
que comença
amb aspectes
diguem-ne
més de caire psicològic,
més de caire psicosocial,
ridiculitzant,
posant en evidència
la seva parella
davant de situacions
i clar,
aquest tipus
de comportament violent
a vegades
no arriba
ni arribarà
a tindre
un ressòm mediàtic
tan important
com pugui ser
el maltractament físic
i jo crec que és més important
en aquest àmbit.
En els ponents
va venir
molts d'aquests ponents
amb experiència
com a pèrits,
psicòlegs,
pèrits,
com a policies
i també
en aquests ponents
hi havia gent
que es dedica
al món
de la judicatura,
un jutge
i dos magistrades
i un dels elements
importants
era aquest,
és a dir,
aquest dia a dia
en què s'encasilla
normalment
un comportament
o un tipus d'hàbit
i se li dona
el context social
i ja està,
no, no,
és el dia a dies
on es pot canviar
aquest comportament
com a psicòlegs
jo crec que hi hem
de creure en això.
A veure,
tu abans diies
que com estem ara,
no?
Nosaltres tenim ara
la llei d'igualtat,
no?
La llei d'igualtat
aprovada pel govern Zapatero,
el govern de la nació
l'any 2007.
Ja va bé
que tinguéssim
aquestes lleis
perquè hi ha una sèrie
de drets
que tenen les dones
i els homes
que, bueno,
tot el tema dels permisos,
el tema de la llei de quotes,
tot això ja va bé, no?
Però jo l'altre dia
quan presentava aquest tema
vaig estar comparant
els països nòrdics
amb Espanya
i vaig veure
que alguna cosa han fet.
Tots sabem
que els països nòrdics,
tot el tema
de polítiques socials,
des de guarderies,
des de serveis públics,
les dones es queden molt a casa, eh?
Sí,
bueno,
Alemanya.
Es queden molt a casa
en aquests països
que admirem tant, eh?
Alemanya.
I els indicadors de violència
no són precisament desagradables.
Són més alts fins i tot
que els nostres.
No,
però jo ara ho dia
en el sentit
que estava comparant
i dia,
bueno,
no estem tan atreçats
com fa tres o quatre anys
perquè el que em dies abans,
no?
A mesura que m'ha anat avançant
hem canviat i tal.
Però aquí hi ha un tema
per mi de mentalitat.
Hi ha un tema de cultura
i això és un procés
molt lento.
És veritat
que tenim uns avantatges,
són insuficients,
no hi ha prou guarderies,
perquè l'altre dia
a mi m'han entrevistat
de la televisió de Reus
perquè va sortir
a l'avantguàrdia
el síndrome
de l'avòl esclavo
i a partir d'ahí
van començar
a preguntar-me coses.
és cert que hi ha que fer
acudir als avis
per cuidar i tal,
no?
Però a part de tot això
que crec que
és insuficient
i a poc a poc
anirem tenint de més,
aquí hi ha un problema
de cultural,
repeteixo,
social
i de relació de parella.
Això és molt important.
És a dir,
a nivell de l'àmbit domèstic
què fem?
Com organitzem?
Tot el tema
de la distribució
de les tasques domèstiques,
de la cura dels nens,
de la corresponsabilitat.
Això és...
Per això no hi ha lleis.
No,
però això és molt important.
I d'ahí
potser la violència
també hi ha un origen
de discussions,
perquè moltes vegades
no està ben organitzat.
Jo els treballs
que he fet de recerca,
quan parlo amb gent
executiva,
ho tenen molt més ben organitzat
que la gent
que no és executiva,
diguéssim.
Potser també tenen més cèntims,
no?,
per tenir més recursos,
estic d'acord.
Però aquesta capacitat
d'organitzar les coses,
de saber negociar,
de saber analitzar
les variables
que intervenen,
això
influeix,
per tant,
jo crec que fa falta
molta educació,
molta pedagogia,
molta,
o sigui,
una presa de consciència
de tota aquesta situació.
Jo crec que aquí els mitjans
tenim una funció
molt important
i no sé fins a quin punt
a vegades fem
una crítica
desmesurada
o fins i tot
a vegades
destructiva
sense aportar
gaire cosa més
en com els mitjans
tracten tots aquests temes,
però
jo voldria
donar l'altra banda,
no?,
també,
jo crec que els mitjans
tenen una doble faceta,
una és la de funció
i una és la de disfunció
d'alguna forma,
perquè
molts dels conceptes,
la de funció seria
aquesta,
la funció d'educació,
de didactisme,
de socialització
també,
vull dir,
de donar a conèixer
tota una sèrie de conceptes
que fins ara,
diguem,
no coneixíem,
jo recordo
fa 10 anys
quan tu no podies
dir la paraula
moving,
ningú sabia
de què estaves parlant,
o els mateixos conceptes
que avui ja tenim
molt assumits
com violència de gènere,
això s'ha popularitzat
a través dels mitjans
de comunicació.
Aquesta mena
de sensibilitat
per aquests temes
doncs
s'ha conreat
molt les mitjans,
però per una altra banda
tenim aquesta disfunció
que està relacionada
una miqueta
amb el tractament,
amb com es fa això,
és a dir,
fins a quin punt
els mitjans
ja siguin la informació,
sobretot en l'àmbit
informatiu,
no es queden molt
amb temes
de tipus
més morbós,
de tipus
més
en l'anècdota,
amb la història
individual,
sense
aprofundir
en una miqueta
el context,
de buscar
els perqués.
Jo sempre
penso que això
és una de les coses
que s'està perdent
molt en el periodisme
que és
el respon
dels perqués.
Ens agrada
molt
parlar
dels coms,
com va passar,
i esplejar-nos
en els detalls,
però es donen
poques claus
per fer entendre
a la gent
per què passa això.
És l'impacte,
la informació.
Impacte,
en plan,
bueno...
Si m'apures,
preguntar al veí
que digués allò.
Era una bellíssima persona,
escolti,
el veí no n'ha de res.
Va matar la dona
de tal manera.
És rellevant
per una notícia,
per un reportatge
el que diu el veí?
No,
segurament és més rellevant
explicar per què passa.
i per explicar el per què,
i això té una explicació,
és que explicar el per què
és molt més complicat,
costa molt més.
És l'anàlisi...
Tu pots saber molt bé,
és a dir,
requereix més temps
perquè el periodista
ho ha d'entendre
també molt millor.
Moltes vegades,
això és una altra
de les coses
que passa al periodisme,
és que explica
fenòmens complexos,
a vegades molt delicats,
relacionats,
per exemple,
amb violència
o amb temes
d'aquest tipus
de drets,
i el mateix periodista
ho està explicant
sense acabar-ho d'entendre.
O sigui,
si ets un expert
i estàs escoltant
el periodista,
acabes a donar a entendre
que aquella persona
no ha entès bé
o tècnicament
el problema.
I és molt transcendent
el que diu,
per la gent
que el pugui llegir
o escoltar,
no?
Suposo que vosaltres
d'això
n'en porteu bastant tard.
Jo ara que estava escoltant això,
me'n recordo
d'un treball
que van fer
de masculinitat
que va tenir
un impacte
social molt important.
Aquest treball
tenia quatre parts.
Com distribuïm el temps,
era d'homes,
com se distribuïn
les tasques domèstiques,
com les relacions
entre treball
i família,
vida personal,
tot el tema
del conflicte,
i després
unes proposicions
progressistes,
conservadores i tal.
Bé,
jo tinc tot el dòsir
de premsa
i el que sortia
era tot el tema
de les tasques domèstiques.
I alguna cosa del temps,
perquè en el fons
és el més superficial,
el més fàcil
d'explicar,
però hi havia
aspectes molt més profundos
que aquests no van sortir.
Però aquest aspecte profund
probablement
en un titular
no es pot recollir.
I és allò
de la immediatesa,
l'espai,
el...
No,
perquè a veure també
en la severitat
que passen a vegades
els esdeveniments,
ens trobem a vegades
en què
un element,
un fet puntual
de maltractament,
sembla que sigui
un element elicitador
si es fa premsa
o es dona difusió
d'aquell element
per incitar
altres persones.
I és un tema
que va sortir
i les jornades
que sembla que a vegades
el tema
de donar
una informació
és com donar pistes,
és a dir,
donar idees
a altres persones
que estan
en aquella situació
de maltractament
però que no han arribat
a consumar
una violència física
com dient,
va, anem...
Però creia
que això és així,
que això dona idees,
dona una informació...
És que no ho sé.
Hi ha estudis
que comencen
a qüestionar-se
sobre aquest tema
en tant en quant
a la idea
de fixar-se més
en el fet
i no tant
en el reglament.
Clar, el periodisme
dona notícies
que posen bombes
i la gent
no està posant bombes
tot el dia.
No, perquè no tenen
una infraestructura
però en aquest cas
sí que tenen
la infraestructura
a casa seva
en un espai
tancat
on realment
les relacions
que hi ha
són dos actors
i bàsicament
i també uns altres actors
secundaris
que són les víctimes,
són la canelleta
que a vegades
està en aquestes situacions
observant.
També s'està plantejant
si realment
les persones
que vivencien
actes violents
en la seva infantesa
després
això ho poden
transmetre
en el seu comportament
i també s'estan trobant
a vegades dades
que són molt contradictòries
perquè és important
el tema d'aprenentatge
però també és molt important
la base socialitzadora
i aquí sí que entenc
que els mitjans
d'informació
i els mitjans
de comunicació
caldria
apretar aquesta part
més important
de dir que
no tothom és violent
no tothom
al que pertany
la típica idea
d'estereotip
la gent que té
aquestes característiques
i a més a més
de classe social
i a més a més
immigrant
bueno, aquestos
tenen tots els números
els perfils no funcionen
funcionen curiosament
més a vegades
aquesta part social
o psicosocial
de imitació
o de veure
que no passa res
a vegades
aquest és el...
jo discreparia
amb el Jordi
en el que
a veure
parlar d'aquests temes
als mitjans
de comunicació
implica
que aquests
casos
s'incrementin
de fet
desconec
els estudis
que s'hagin
hagin sortit
expressament
sobre aquesta qüestió
ara mateix
però
crec que
és
és una relació
molt poc
molt poc
clara
en el sentit
jo crec que
la gent
que escolta
casos
de violència
domèstica
al contrari
o sigui
s'hi fixa
que allò
que estava patint
és violència
domèstica
o sigui
el que
de fet
el que fa
li crea un patró
perquè es pugui sentir
identificat
hi ha gent
que ha patit
violència
domèstica
anys
i anys
i ara
que el tema
ha sortit
doncs
dones de 60
de 70 anys
que han dit
jo he estat patint
això
tota la meva vida
i això ha sigut
jo penso
que aquí
els mitjans
han tingut
un paper
important
dins de totes
les crítiques
que puguem
i que també
són pròpies
dels mitjans
de comunicació
en el sentit
que estaves comentant
abans
que els mitjans
treballem
en unes condicions
que no ens permeten
aprofundir
moltes vegades
però sí que permeten
explicar una història
i sí que és veritat
que s'han explicat
moltes històries humanes
al respecte d'això
i no sé si estaréu amb mi
i s'heu trobat
en aquests casos
de gent que
a partir
que ha llegit
això a la prensa
perquè estaréu amb mi
que la gent del carrer
no llegeix
revistes científiques
sobre el tema
llegeix el diari
i això ja es demana molt
escolta la ràdio
i sobretot
veu la televisió
però no creieu
perdona
que establim
des dels mitjans
de comunicació
uns estereotips
i una manera
de fer políticament correcta
i això que
comentaré ara
és
lo menys
políticament correcte
per exemple
tema de violència
de gènere
no qüestionem
no qüestionem
que el títol
sigui víctimes
i agressors
no víctimes
i agressors
i agressores
en aquest sentit
per exemple
avui dia
pots parlar
amb un noi
o una noia
d'una escola
i et diran
que els nois
et diran
que si una companya
de classe
li pega
no passa res
però que ell
no se li acudeixi
fer una empenta
a la companya
de classe
i això és veritat
això està passant
a les escoles
perquè clar
aquesta
aquesta incidència
aquesta mena
de por social
que hi ha
és com aquell
que va corrents
corrents
corrents
i quan ha passat
la línia de meta
continua corrents
perquè no pot parar
no ens passem
i aquí per exemple
no s'està fent
una tasca
també preventiva
estem creant
també
dones
agressives
en alguns casos
una mica
com a contrapartida
afortunadament
la majoria
de la població
entenem
que homes i dones
som normals
però clar
aquesta experiència
escolar
si parlem
amb pares
i mares
que parlen
amb els seus fills
saben que és certa
i que fins i tot
des del punt
de vista
normatiu
és a dir
el tractament
que es dona
una actitud
violenta
a una noia
en una escola
és diferent
al tractament
que se li dona
a una actitud
violenta
en un noi
això
sota el meu
particular punt
de vista
que jo no hauria
d'opinar
teòricament
l'Enric
ja em perdonarà
jo crec que és un error
no ho sé
jo crec que també
inclús
es va posar
bastant
sobre la taula
el tema
que realment
el marc jurídic
està fent
una mena
de part
de l'entorn
periodístic
que ja he carregat
prou
i que ho deixo
perquè si no
perquè evidentment
també classifiquem
com els psicòlegs
bons
dolents
irregulars
doncs també
en aquest àmbit
podem fer
aquesta classificació
però sí que l'àmbit
sembla que
pressionat
per aquest entorn
ja us dic
no és només
els mitjans
d'informació
sinó també
la política
la pròpia política
de discriminació
en aquest cas
jo crec que
en determinades situacions
hi ha discriminació
positiva
doncs compta
perquè jo abans
el que comentava
no dona idees
potser una persona
per agredir
però sí que dona idees
d'escoltar
les parets
dels veïns del costat
i aquests
criden molt
i posar una denúncia
ràpidament
davant d'una
la denúncia
ha d'actuar
la policia
i el jutjat
d'instrucció
llavors clar
estem generant
que cuidado
no cridis
massa a casa
no fos cas
que l'altre
una família
que no coneixes
que ha llegit
o que ha vist
algú
no m'agradaria repetir
però determinat tipus
de contingut informatiu
com el que sortia
ahir
en un programa
d'Antena 3
sobre el tema
del crio aquest
que malauradament
s'han equivocat
amb la medicació
vegi que tots els gatos
són pardos
ara qüestionem
la feina
de les infermeres
no, no, no
perquè clar
és el que avui
hem pogut veure
en alguns mitjans
la professió
d'infermeria
no, no
perdoni
és un casellat
d'una persona
que ha comès un error
i per això
no estan els tribunals
de justícia
hi ha tota una feina
que vala
una sèrie de professionals
infermeres i infermers
en aquest país
és que a vegades
traiem les coses
d'allò
que
si em permeteu
és que actualment
es qüestionen
totes les professions
que fa anys
eren un estament
o sigui
jo soc jove
però
o sigui
avançant al metge
el metge
deia el que tenies
te n'anaves a casa
perdona
era el senyor metge
el senyor metge
el senyor metge
actualment
allò
ni els jutges
vull dir
els jutges
estan perdent
molt del respecte
que es tenia
moltes vegades
la classe política
és promotora
d'aquest
bueno
no diguem
els metges
les infermeres
o sigui
avui en dia
et trobes
que qualsevol
persona del carrer
pot qüestionar
la decisió
d'un metge
o d'un altre tècnic
qualificat
ho deia una mica
el fil
del que havia comentat
el Jordi
no sé si esteu d'acord
amb això
però
trobes situacions
bastant
als caps
ho trobes això
jo em trobo cartells
als caps d'aquí
de Tarragona
que agredir
verbalment
o físicament
el metge
és un delicte
i això
trobar-te això
és perquè
s'estan trobant casos
d'agressions
d'agressions físiques
o verbals
que trobo
que també
és el mateix
no tots els pacients
són agressius
quan van al metge
tenim la tendència
a tots plegats
d'una miqueta
sobredimensionar
determinats temes
i a vegades
amagar d'altres
que s'hauria
d'entrar
pel camí que deies tu
de la reflexió
de l'estudi
de l'anàlisi
fem el pim-pam
la cosa ràpida
generalitzar
que sempre és el més fàcil
a veure
potser me surto
una mica
del que esteu dient
però jo recordo
una pel·lícula
que es diu
Kramer
contra Kramer
la coneixeu?
que jo la vaig presentar
al curs aquest
i aquí veiem
com el protagonista
li diu a la dona
quan ella vol treballar
no?
i llavors li diu
no, és que el que tu guanyes
no n'hi ha ni per pagar
una assistenta
i això és ferir la seva autoestima
en el fons
és violència
és una certa violència
és una agressió verbal
no?
perquè li diu
a la noia
no, és que el que tu guanyes
no podem pagar
una persona
perquè atengui la casa
i això
et deriva
d'una depressió
la separació
etcètera
apareix tot el conflicte
treball
família
per tant
no només aquestes agressions físiques
aquesta violència
que diem
que surten
a les mitjans de comunicació
sinó
també
el que passa
a moltes cases
però si féssim la caricatura
d'aquella dona
que diu
el marit
i això seria una caricatura
però a veure
com tota la vida
és que no guanyes prou
és que ets un desgraciat
és que no tens personalitat
és que tothom
ei
un calçassas
ets un calçassas
això també és violència
perdona
això té al mateix nivell
que l'altra violència
o no?
sempre que entrin
les relacions
que hi puguin haver
establertes
de relacions de poder
dins de la parella
la justícia
ni la política
jo crec que hi hauria d'entrar
el que passa és que
és molt difícil
establir el límit
fins on podem tolerar
fins on pot tolerar
evidentment
avui en dia
amb la possibilitat
d'establir
un procés de separació
molta de la violència
que s'estava tolerant
anys darrere
amb persones
que esperaven jubilar-se
per separar-se
que això
conec un cas
i és molt curiós
és a dir
aguanto fins que em jubilo
i en el moment
que em jubilo
doncs ja
queda tres telediaris
després de jubilar-te
però bueno
era una opció
antiga
però bueno
podríem estar també
amb aquesta possibilitat
de sortir-se
d'aquest context
que va
a vegades
fins a cert punt
és això
és a dir
com
i on establim el límit
i on entrem
en el tema personal
o on està
el legislador
o el polític
en aquest cas
entrant en espais
que són espais
purament
de territori personal
clar
aquí és difícil
establir el límit
i en el moment
que no pots establir el límit
et pots trobar
legislant sobre temes
que realment
afecten
a la vida
a la vida personal
clar
jo això
que estaves comentant
és veritat
és que en situacions
de violència
però
jo
intentaria
que racionalitzarem
tots una mica
la situació
en el sentit
a veure
no a la primera
sensació
de tensió
penso que
un ha d'anar
al jutge
entens
jo crec que
una persona
no pot
no ha de suportar
una situació
de violència
ni física
ni psíquica
ni psicològica
de cap tipus
però clar
estem vivint
un moment
de tensió familiar
molt alta
perquè estem
en un moment
de crisi
hi ha molta gent
que ha anat a l'atur
o un dels dos
ha anat a l'atur
les hipoteques
són altes
van estar pujant
durant una temporada
vull dir
clar
l'atenció familiar
és una cosa
que
que diguem
va amb
vull dir
tothom
tenim família
vull dir
a totes les famílies
hi ha aquesta tensió
jo crec que
clar
el tema de la violència
jo
penso que
apareix
jo no soc un expert
d'això
quan això
diguem
genera una situació
absolutament
d'agressió
d'agressió
cap a una
de les dues persones
a veure
això que dius
del jutge
en el cas
de la pel·lícula aquesta
la protagonista
va al jutge
quan vol reclamar
el nen
però al principi
com el marit
l'agredeix
verbalment
ella deixa
no treballa
marxa de casa
aquesta és la situació
que estem parlant
no és a dir
que se'n va al jutge
no
ella al final
va perquè vol
recuperar la criatura
però
l'important
és veure
aquestes situacions
de desigualtat
que hi ha les famílies
tu vas dir
el tema de l'atur
el tema de l'atur
què fa
antigament
teníem el paterfamílies
l'home era
el que diuen
el breadwinner
el que portava el pa a casa
ara han passat
a les famílies
de doble ingrés
parelles de doble ingrés
això què fa
fa que l'home i la dona
treballen fora de casa
de forma remunerada
i han tingut un problema
de paro
però almenys
queda un dels dos
i a més
els dos se senten bé
per tant
això val la pena tenir-ho
per evitar aquestes tensions
que són la causa
de moltes agressions
verbals
físiques
depèn de cada situació
això que comentava l'Enric
a mi m'ha suggerit una cosa
i és que
hi ha molta tensió
a les famílies
en general
per aquesta situació
de crisi
fa pensar
aquesta tensió
no hi era
fa dos anys
per exemple
vol dir que
la violència
sempre és latent
a qualsevol col·lectiu
parlem de la unitat familiar
o podríem parlar
d'un altre col·lectiu
tant se val
però parlem
que la violència
sempre és latent
i es pot desenvolupar o no
el component instintiu
de l'agressivitat
sempre ho tenim
a qualsevol família
l'únic que ens diferencia
una miqueta
de determinades espècies
és que
nosaltres
no tenim conductes
de capitulació
és a dir
nosaltres
un cop engegada
la violència
som tan salvatges
o tan animals
encara que
amb això
destaquem
dels animals
de acabar
i no ser capaços
de donar-nos compte
de l'efecte nostre
sobre la conducta
de l'altra persona
això és una desinstintiva
una família
amb una relació
quotidiana
normal
vull dir que no
hi ha hagut
una situació
de tensió
quan hi ha conflicte
del tipus que sigui
econòmic
una pèrdua
una malaltia
llarga malaltia
un problema
amb un fill
tot això
és a dir
aquella família
que era una família
diguem-ne
estereotipada
normal
l'entenent com a normal
en un moment determinat
davant d'un problema
concret
pot desenvolupar
violència
en el seu sí
jo crec que és més fàcil
que es generi un comportament
agressiu
en tant en quant
la situació que estan passant
precisament
no és la situació
més idònia
llavors clar
també aquí entrarien
les pautes
de socialització
les que nosaltres
ens hagin ensenyat
i aquí entra molt
la idea
de rebació de poder
home-dona
de com
fins a cert punt
en un nucli
personal
les relacions personals
es poden gestionar
d'una manera diferent
de les que
socialment
es veuen
o s'imiten
a partir d'altres models
també els models
que ens estan donant
avui en dia
només mirant
aquesta societat
que surt reflectida
en determinats entorns
és un tipus de societat
on bàsicament
s'ha valorat molt
la independència econòmica
de la dona
que és un element positiu
en tant en quant
pot evitar situacions crítiques
ah, no t'agrada
me'n vaig
tanquem la relació
al procés
no cal que hi hagi
una violència continuada
per la dependència
de la dona
davant d'aquesta situació
sí
parlant d'estereotips
una mica
que és un tema
que sí que
podia parlar
una mica més
el tema de la dona
és molt important
els estereotips
que s'han anat trencant
en els darrers anys
i aquí s'ha fet
una feina important
a nivell de mitjans
què passa amb això?
moltes vegades
per trencar un estereotip
s'acaba creant
un contraestereotip
és a dir
passava per exemple
amb els homosexuals
era difícil
fa 15 anys
trobar una sèrie
de ficció
on sortís
un homosexual
que fos dolent
perquè
d'alguna manera
com que
diguem
l'homosexual
quedava blindat
a atributs negatius
en el que seria la ficció
la dona
i amb això
potser
podeu intervenir-hi
jo penso que
ha patit
ha passat
d'haver estat
sotmesa
a un estereotip
que la posava
com una
senyora
tonta
que
sotmesa
que es dedicava
a temes de la llar
sentimental
etc.
clar
s'ha construït
un estereotip
de superdona
també
és a dir
un estereotip
de dona
que és intel·ligent
que físicament
està estupenda
que sempre està
disposada també
a temes sexual
que pot tenir fills
que pot tenir marit
o diverses relacions
perquè clar
com una navalla
suïssa
molt llossos
té de tot
llavors clar
si tu
t'intentes
d'alguna manera
contrastar
amb allò
doncs també
a veure
si no saps
decodificar allò
d'una forma racional
etc.
doncs també
et pot crear
una certa
una certa
una certa
complexitat
un cert problema
no sé com ho veieu
això
a veure
Enric
i Jordi
el donat en el clau
la dona que s'ha incorporat
al món laboral
la dona que té
independència econòmica
però que a més
vol ser mare
doncs què li passa
amb aquesta dona
doncs li passa
que contínuament
té complexos
de culpabilitat
o sigui
superwoman
nada
d'això nada
el que dius tu
té que està estupenda
i resulta que
quan té una criatura
li apareixen els mitxelins
i tot el que ja sabem
el que dius abans
aprendre el rol
de mare
viure en parella
tot això
no s'aprèn
no estem educats
per naixer
i totes ven
aquest complex
de culpabilitat
i ve
això que
la Lucia
xavarria diu
soms males madres
per querer
i és veritat
sempre estem
sempre estem
angoixades
si el menjar
no està ben fet
qüestionant el que fem
sempre
qüestionant el que fem
contínuament
si els nens
els tragues
digredim
i veuen la televisió
fins a l'estante
si suspenen
tota la culpa
de la terra mare
no entenen ells
que no han estudiat
és la mare
és la mare
que no ha estat
prou per ells
tot el tema
de l'absentisme masculí
en tot el tema
de la llar
perquè això és així
o sigui
les dades que tenim
l'home no s'incorpora
al tema
de la cura
dels nens
ni del tema
jo sempre m'he preguntat
com ho sabeu això
perquè clar
si parlem de casos
particulars
tots els que estem aquí
cadascú explica
ara la seva experiència
que ara no hi entrarem
en intimitats
però a veure
parles amb molta gent
i no que parles
que ho veus
que hi ha moltes famílies
que l'home i la dona
és que ni es qüestionen
tu fas això
tu fas allò altre
sinó que tots dos
tenen cura
aleshores
quan es treuen
aquests estudis magnífics
això de les enquestes
clar
quants no ens han fet enquestes
i hem contestat
el que hem volgut
això és una altra cosa
fins a quin punt
Anna realment
podem saber
si està canviant
o no està canviant
a les cases
tens raó
però realment
els estudis
no només els que hem fet nosaltres
i altres que surten
sempre apareixen
aquestes dades
que l'home
no s'involucra
que no s'involucra
en el tema
de la llar
jo conec gent
efectivament
que col·labora
però és una cosa
que estem bé
com una costant
ara si la gent
quan li fem una enquesta
m'escolta
és una altra cosa
això ja és diferent
però sobretot
de nivells
inclús de més cap amunt
diguéssim
costa una mica
costa una mica
la gent jove
col·labora més
la gent de més de 50 anys
té aquest estereotip
aquest model interioritzat
que entonces
de mares i d'àvies
no
i realment
se sent malament
si intenta conciliar
a l'empresa
creu que això
li anirà malament
l'home
té molt en compte
el tema
de remuneració
a la dona
li agrada més
el treball
en fet
això són característiques
d'homens i dones
i això se veu
diguéssim
en la vida diària
Enric
jo volia afegir
el que estaves comentant
que penso
que el que ha passat
una mica aquí
és que
a veure
el fet
de l'emancipació
de la dona
això porta uns costos
ha portat uns costos
uns costos familiars
de coses
que es feien a casa
que feia la dona
que es deixen de fer
i penso
i això
els homes
crec que tenim la culpa
que els homes
ho han de codificar
de la següent manera
en el sentit de
correcte
tu vols tenir llibertat
i la pots tenir
però el xec d'això
ho has de pagar tu
és a dir
jo no estic
jo vaig a continuar
fent més o menys
el mateix
t'ajudaré una mica
t'ajudaré en un percentatge petit
però el cost d'això
ho has de pagar tu
i el cost d'això
no es verbalitza
però es veu
això està tàcitament
és una violència simbòlica
que està estructural
no sé si
però a mi em dóna la sensació
d'això
que és això
i les víctimes
en darrer lloc
no és tant la dona
sinó com la canalla
perquè realment
és on es pateix
realment problemes
problemàtiques
d'aquest tipus
de no saber diferenciar
i evidentment
això sí que s'endú
després
en la teva propera
relació de parella
quan tu siguis
perquè els rols
no queden clars
abans estava molt clar
el papa fa el que fa el papa
i la mama fa el que fa la mama
ara com que hi ha
aquesta mena d'híbrid
i que no s'acaba de definir
amb aquest conflicte permanent
que deia l'Enric
els rols pels crius
són una miqueta estranys
no?
sí
jo faig un treball
de pràctiques
a la universitat
sobre la construcció
del concepte de gènere
i veiem nanos
de diferents edats
petits
i apareixen
aquests conceptes
i això està canviant
això és cert
ara
a nivell de les dades
que tenim
de la població
que tenim
a partir de 20 i tants anys
és el que t'he dit abans
no?
o sigui
això no
i el que ha dit el Jordi
els pares
sobretot els pares
separats
volen tenir
la cura dels nens
però quin tipus de cuidat
o de cura
volen tenir?
portar-los al cine
comprar-los a xutxeries
però què és la cura
de rentar-los la roba
de fer-los el menjar
això
és un terreny
de la dona
i ahí crec que
també les sentències judicials
la majoria
sempre atorguen
la cura dels fills
a la mare
tret que el pare
no ho expressi
vull dir que
en principi
en aquest sentit
hi ha una discriminació
positiva
favorable
a la dona
en aquests casos
evidentment també
pel pes cultural
o pel pes
de l'aprenentatge
de raó
que han tingut
jutges i jutgesses
que estan avui en dia
exercint
jo he defensat molt
els homes
perquè aquest treball
que han fet
era sobre masculinitat
però ahir vaig rebre
un correu
hi ha una associació
d'homes
Andalusia
que es diu
van estar aquí a Tarragona
l'any passat
algun representant
ahir me va arribar
de la Fundació
de Recursos Humans
i volen fer
una espècie
de contracte
per la distribució
de les tasques domèstiques
és una entitat
que funciona molt
una miqueta
per dir
sí sí d'acord
defensa els drets
de les dones
però que també
defensa una nova masculinitat
justament perquè
els homes
també volen
al seu lloc
en tota aquesta transformació
no és una transformació
d'una societat de dones
és una transformació
de la societat en general
nosaltres hem publicat
el llibre aquest
en anglès i en castellà
que és
repercussions
de l'àmbit
laboral
de la vida familiar
de los hombres
i ahir apareixen
totes aquestes idees
clarament perquè
efectivament és un canvi
de paradigma
i aquí lluita
i aquí lluita
se'ns ha acabat
se'n ha acabat el temps
pràcticament
i Déu-n'hi
molt curt
molt curt
curtíssim
perquè allò que dèiem
que el que es parla
a l'interior de les aules
normalment durant el curs
és un altre to
però sobretot a la universitat
d'estiu
són qüestions
que estan en la nostra vida
quotidiana
o acabem de comprovar
no hem parlat
de la cosa formal
del nou periodisme
a Catalunya
que a mi m'agradaria molt
fins i tot
a nivell personal
perquè és que
em costa molt
traslladar aquell model
nord-americà
de tant d'èxit
i dir que vas posar
les bases
d'aquesta manera
de fer aquí a Catalunya
escolta
quedem un dia
i en parlem una mica
però sí que hi ha
moltes
iniciatives interessants
i al curs
ha vingut gent
per exemple
el Toni Orens Sanz
que és un periodista
d'aquí
de les Terres de l'Ebre
o Carles Port
a gent que ha fet
un altre tipus
de periodisme
o David Vidal
que ha volgut sortir
del titular
que dèiem abans
i ha volgut
investigar un tema
més en profunditat
i ha tingut
l'oportunitat
d'explicar-lo
però això
si vols un dia
amb més temps
expliquem
us queda dit
perquè realment
és important
i això també
transcendeix
perquè quan llegim
una bona novel·la
com la del Toni
i Orens Sanz
estem aprenent
i ens estem informant
realment
d'uns fets
que van passar
i que també
estan passant
moltíssimes gràcies
Enric Castelló
professor de la Unitat
Predepartamental
de Comunicació
de la URB
Jordi Tous
professor del Departament
de Psicologia
Anna López
professora del Departament
de Psicologia
de la URB
un plaer com sempre
moltíssimes gràcies
i bon estiu
d'acord