Ara ha abandonat la seva qualitat d'hosteso
i ara ja és el nostre comentarista personal
i absolutament subjectiu de la pantalla
i una mica agostenyo, com deia.
Què vol dir ser agostenyo?
Doncs es dona una miqueta dropet.
No sé si ha fet els deures, però ni que siguin duides
jo crec que d'alguna cosa podem parlar avui, no?
I tant que sí.
D'entrada jo vaig a buscar la meva llista.
Ah, no, si me l'has agafat tu, l'aquesta de pel·lis.
Perquè, clar, la cartellera presenta moltes pel·lis
i, en tot cas, anem recollint allò una miqueta de so
per ambientar els oients.
Comencem per aquesta.
Quiero esos misiles listos para el lanzamiento en una hora.
Cuando haya terminado.
El mundo jamás lo olvidará.
Això és un missil que cau a la Torre Eiffel, David.
Sí, sí, sí, és veritat.
A veure, es deu dir G.A.Y.O. o així?
Sí, G.A.Y.O.
De fet, és una pel·lícula que...
A mi m'ho fa gràcia perquè això ve una miqueta,
jo penso, arremol del tema dels Transformers.
Perquè els Transformers, d'entrada, són joguines.
Els i jo també són joguines.
Ah.
El que passa que, bueno, en aquest cas,
no es tracta de robots,
sinó es tracta d'un exèrcit d'elit,
de soldats supermegapreparats
per enfrontar-se contra una agrupació que es diu Cobra,
que és la que vol dominar el món.
i, bueno, el que jo sé d'aquesta pel·lícula
és poquet, però suficient.
Es tracta d'un blockbusters d'aquestes d'estiu,
una estrena que, bueno, ve anunciada
i, en certa manera, apadrinada
per la mateixa productora dels Transformers,
o d'un dels productors.
I és un productor d'acció,
amb dos o tres actors bonets,
amb efectes especials...
I què no té més?
Pel·lícula de soroll, bàsicament.
El tràiler no enganya a ningú.
Els que vulguin veure una pel·lícula de contingut,
doncs probablement no ho trobaran,
però trobaran molta acció,
efectes especials i molt, molt de soroll.
I entre el repartiment veig en Dennis Quaid.
Clar, curiós.
És que si això de buscar un parell d'actors...
També està el Jonathan Price.
Sí, sí, sí.
I a partir d'aquí un elenco de gent jove,
promeses, alguna model,
perquè doni una miqueta d'imatge.
Com jo, que tinc un hosteso,
doncs ells posen allò, les xiques guapes.
Sí, sí, la imatge, la parte cool.
Molt bé.
Està bonic.
Doncs una pel·lícula que no té més pretensions
i una altra que sí que té pretensions històriques.
d'aquí una altra que no té pretensions històriques.
Sí.
Sí.
¿Así que estàs de acuerdo en que yo entre en ti?
Sí, sí.
Por supuesto.
No le noto mi furiel.
No.
No.
Entonces, aumentaré de tamaño.
¿Está prevista en la agenda de la visita
de un judío para el ministro Dr. Goebbels?
Lo de la solución final, profesor Grumbau,
no se lo tome como cosa personal, por favor.
Si hubiera sabido que usted...
En fin, dejámoslo.
Profesor Grumbau, le necesitamos.
Adolf Grumbau está aquí, mi fidel.
Profesor Adolf Grumbau.
Main and Führer, des del gran dictador de Lubbick i Chaplin,
diuen que recull una miqueta aquesta herència
de donar-li un avís humana, entre cometes, a Hitler
i que el resultat és una tragicomèdia esplèndida.
Diuen que sí, a més, ve molt ben avalada, molt ben vestida.
És una pel·lícula d'allò més recomanable
perquè, precisament, dintre d'època tindrem l'estena
que jo tinc moltes ganes de veure,
la que és la de Malditos Bastardos, la pel·lícula del Tarantino,
que també és una revisitació absolutament lliure
i subversiva de la Segona Guerra Mundial.
En aquest cas, el que recuperaria seria una mica la ironia,
precisament d'aquestes pel·lícules que has parlat tu.
I, a més, amb una anècdota que a mi em sembla deliciosa,
que és el fet que a les cavalles de la guerra,
quan tothom ja veu que això no pot acabar bé de cap manera,
doncs el mateix Goebbels decideix que l'únic que pot fer,
perquè el Hitler ja no et dóna per més,
és buscar el seu antic professor d'interpretació jueu
perquè li aixequi una miqueta,
perquè venguin unes classes al Hitler,
per intentar fer aquest discurs
que ha de pujar una miqueta l'ànim a la nació alemana.
És un argument brutal,
amb una pel·lícula que ve molt ben vestida
i, a més, protagonitzada pel Louis Mue,
que va ser el protagonista d'aquesta pel·lícula tan extraordinària
que era La vida dels altres,
i que va morir.
I va ser la seva darrera pel·lícula.
Sí, sí.
És l'apòstuma.
Que jo no sabia que havia sigut aquesta.
L'altre dia, mirant una miqueta per internet,
vaig poder localitzar-ho.
I penso que és l'aposta intel·ligent de la setmana,
aquella pel·lícula que necessitàvem.
Bé, jo no sé si necessitàvem un altre episodi d'exorcisme.
En aquest cas, el fan a Connecticut.
¿Por qué le pasan cosas malas a las buenas personas?
Éramos una familia corriente, como cualquier otra.
No buscábamos esto.
Y no nos lo merecíamos.
Es perfecta, es espaciosa, asequible.
Me pregunto cuál es la pega.
La verdad es que tiene su historia.
¡El primero que yo me he llegado a la dejamentación!
Matt, ¿has elegido el dormitorio?
Aquí abajo.
Es agradable y fresco.
¿Qué habrá ahí dentro?
No lo sé.
No lo sé.
¿Quién guardaría estas cosas bajo el suelo?
He visto a este chico casi cada día desde que llegaba.
¿Calía?
No lo sé si calía.
La veritat és que és una altra vegada tornar a aquestes pel·lícules que a mi m'agraden com a subgènere.
Estan guais, però d'entrada els que ja han fet el cartell, senyor enganxat al sostre i gent amb una tauleta fent una ouija o un espiritisme d'aquests.
És fer una revisitació tant a l'univers dels exorcismes com a l'univers de les cases encantades, les haunted mansions.
I aquí el cas és que tornem una altra vegada a aquello que dèiem història basada en fets verídics.
A veure, sí però no.
O sigui, una vegada tu veus aquestes pel·lícules, el que te n'adones és que tota la parafernàlia va una mica més encaminada a donar-li brillo a l'efecte especial de torn.
I no treballen tant el que probablement és més agraït en aquest tipus de pel·lícules, que és el suspens, la sensació, el protagonisme d'aquestes sombres envaleïdes que hi ha en aquestes cases encantades.
I bueno, que no ho sé exactament, jo la veritat és que és una pel·lícula que no la vaig veure a Sitges, aquesta no, no l'ha vista,
però que entre aquesta i Atalestam a l'Infierno, que el Juanjo va dir-se...
Què te l'arresta de l'Infierno?
A veure, aquí tenim una seriosa discussió amb el Juanjo.
Jo estic d'acord, parcialment, amb part del seu diagnòstic, que és el que el Saint-Ray-Mé está una mica sobrevalorat.
I mira què he dit, mica.
Jo el que agraeixo Arrastam a l'Infierno és una miqueta això que et deia ara,
Lo Subversiu, que pot ser com un episodi de la dimensió desconeguda, allargat potser sí,
però que té aquesta mala bava, i sobretot aquest gore guarrindongo,
que té les pel·lícules de primera etapa del Saint-Ray-Mé, a vegades una mica deslavazades,
de guió no tan important.
Aquestes pel·lícules es prenen massa seriosament a si mateixes, quan no cal.
No cal, és un altre divertiment segurament.
Hi ha una altra pel·lícula històrica aquesta setmana,
i un personatge que en els darrers anys no s'ho vintejava gaire al cinema.
Estem parlant de Napoleó.
Este de aquí, ¿quién és?
Nuestro nuevo rey, señor maestro.
Pero tenemos rey.
Claro, Napoleón será rey de Elba, todos lo saben.
18 de mayo de 1814, el infame ha llegado.
Porque es un bandido, un canalla.
Porque es un prepotente.
Sí, tú.
Porque es un tonto.
Es muy gracioso, ¿verdad?
Lástima que siempre esté enfadado.
¿Sabes por qué?
Ah, ya basta.
Porque odia muerte a Napoleón.
Portera, que yo no recibo órdenes de nadie.
¿Entendido?
¿Serás?
¡Atención!
Empleado como bibliotecario y secretario personal de Napoleón.
Sois vos el maestro Martín.
Aquest petit fragment ja dona una idea que no és un relat de la vida de Napoleón
i les seves grandeses, sinó tot el contrari.
És una recreació partint del personatge quan és desterrat a la illa d'Elba.
Exactament.
Els darrers anys, evidentment, ficcionats, amb una anèdota també curiosa.
Si parlàvem de lo del Hitler, en aquest cas tenim un personatge que conviu a la mateixa illa
i que odia mortalment a Napoleón.
A veure, pel·lícula francesa, comèdia.
Daniel Atuel, un actor de comèdia, intel·ligent,
i que moltes vegades ens han donat molt bones interpretacions amb històries.
Jo tinc un gran defecte.
Digues, digues.
Que m'agrada el cinema francès.
Com jo.
Jo el vaig deixant, torno.
Ho vas deixant.
Ho estàs deixant.
Tinc aquest petit bici, però ho estic deixant.
De totes maneres, amb el cinema francès, moltes vegades el que tenim és molts de prejudicis.
Sí que és veritat.
Perquè tenim la imatge del cinema aquell sempre igual, avorrit.
Sempre mirant-se si mateix, som al centre del món.
I jo crec que els francesos, quan guanyen punts,
és quan tenen aquest sentit autoparòdic
i aquest sentit de l'humor moltes vegades descerebrat
i entre subtil i canyero.
I la veritat és que aquesta pel·lícula també em ve de gust.
Té bona pinta, eh?
Sí, perquè ho deia abans i ara ho confirmo.
O sigui, no tenim un agost com l'any passat.
No tenim caballeros oscuros ni tenim grans estrenes.
O sigui, estem una miqueta amb l'AP
que ha aixecat tot el que és la nostra cartera,
perquè és la pel·lícula grandiosa i absolutament recomanable.
I després hi ha la resta.
La resta que miraves fent, eh?
Que ara ha pujat, eh?
Ara tenim un parell de pel·lícules
que li poden fer una mica a la cohorte amb aquesta gran pel·lícula.
Amb pel·lícules boniques, entretingudes, distretes,
aquells que en el seu dia vam gaudir tant amb mi gran boda griega.
Ara, doncs, tenim mi vida en ruïnes.
Bienvenidos a Grecia.
A su derecha pueden observar la magnitud,
la belleza, la majestuosidad
de las dificultades de las relaciones de pareja.
¿Eso lo habla griego?
Sí.
Mira.
Oh, bien.
A su izquierda, el carismático encanto
de un grupo de turistas.
Hola.
Hola.
Hola.
Hola.
Uh, hola.
Si me siguen por aquí,
podrán contemplar la riqueza
y la incomparable tranquilidad de viajar
i conozcernos...
A veure, jo no sé si té res a veure
amb mi gran boda griega.
El que passa que el que sí és cert
és que ve signat per la mateixa productora,
que és la de Tom Hanks,
que va fer mi gran boda griega,
que és una pel·lícula deliciosa.
Aquesta no sé...
Bueno...
Productores de Mamma Mia,
ja dius, tenen una mica de dèria amb Grècia, eh?
Home, a mi Grècia m'agrada.
Jo tornaria sempre que pogués.
Però i la pel·li, la pel·li aquesta?
A veure, tenim una ventaja, tenim el Richard Reifus
i a mi el Richard Reifus, com que em cau tan bé
i m'agrada tant...
És una coproducció amb Espanya, eh?
Sí, perquè a més, qui surt d'Espanya?
Ah, mira, la Maria Boto i la Maria Adanes.
Aquesta, sí.
D'acord, bueno, això ja parlo una miqueta...
No sé si veu malament,
però és pel·lícula per veure-la en playeres.
Això ja ho tinc clar.
D'ahir, no sé què fer.
Doncs no em vaig al cinema.
El Donald Petri.
Jo penso que és això que relaxadament
un se planta davant de la carterera
i pot escollir, doncs,
de tots els productes i alguns subproductes, eh?
O sigui, ara mateix,
si hagués d'escollir, pràcticament...
Si no he vist la Diab,
que ho he dit abans,
jo aniria a veure la Diab,
perquè és magnífica,
o sigui, no hi ha discussió.
No és cinema per nens,
és cinema per tothom
i amb totes les garanties.
I a partir d'aquí, doncs, bueno,
tenim les comèdies intel·ligents,
tenim la comèdia de moment
com seria aquesta de Mi vida en ruïnes
i, a veure,
tenim alguna gamberrada...
Després hi ha tota la nissaga
que li agrada tant al Juanjo,
que avui no hi és i podem malparlar d'ell,
rotllo allò de Nueva York para principiantes
i aquest tipus de coses que li agraden tant.
i poca cosa més.
Home, mira, aquí hi ha la de...
Torno a parlar d'ella,
perquè la vam deixar mig bé,
que era la de Salto al tren pel Hamun 2-3,
que és l'altra pel·lícula
que ha anat baixant, baixant, baixant,
però que es pot veure,
tot i que al final és molt qüestionable.
Deia'm això del Travolta,
que crec que s'ha fet gran
i quina interpretació més solvent que dona.
Cada com millor.
Millor, però està extraordinària,
és el millor de la pel·lícula, eh?
O sigui, la direcció una mica histèrica del Tony Scott,
com li agrada a ell de canvi de planos,
un remake interessant,
parlo més que res per la gent que ara mateix no l'he vista,
però que té un final que jo,
subjectivament parlant,
no em va convèncer,
tot i que apuntava maneres.
Doncs la deixem aquí.
Jo em quedaria amb Napoleó o aquest de Hill.
Sí, el Hill.
El Hill, jo mateix, jo penso,
el Wim Führer.
Jo crec que aquesta seria la pel·lícula.
Una de les apostes.
Ja en parlarem la propera setmana.
Et sembla, David?
D'acord.
Moltíssimes gràcies i bon cap de setmana.
Un plaer i bon cine.